ag. 04

Acte de Lliurament de la VIII medalla Pau Claris

flyer VIII medalla Pau Claris

El Dia de l’Associació Patriòtica Catalunya 1640

Des de fa més d’una dècada, un cop l’any, al voltant de l’aniversari del Corpus de Sang de 1640 (un dels fets cabdals de la història de Barcelona, per cert, gairebé del tot oblidat per les institucions), la nostra associació, formada principalment per antics militants del Front Nacional de Catalunya i altres amics, celebra la seva festa. És una trobada que ens permet debatre i analitzar en companyia l’apassionant cruïlla en la qual ens trobem immersos i els reptes que es planteja el país en els mesos immediats.

Aquesta festa d’acabament del curs ha coincidit, d’ençà del 2007, amb l’atorgament de la Medalla Pau Claris, distinció emblemàtica de la nostra associació que té per objecte distingir aquelles persones físiques i jurídiques que han prestat serveis de relleu a la causa del redreçament nacional del nostre país i la construcció de l’únic futur digne amb la recuperació de la plena sobirania política.

En els anys precedents, aquest guardó ha estat atorgat al Front Nacional de Catalunya (2007), l’Acció Cultural del País Valencià, a través de l’Eliseu Climent (2008); la xarxa d’escoles La Bressola, amb Joan Pere Le Bihan (2009), Joan Triadú i Font (2010), l’Obra Cultural Balear, amb Jaume Mateu (2011), la Mònica Terribas (2012) i l’Assemblea Nacional Catalana, en la persona de la seva presidenta aleshores, la Carme Forcadell (2013). Gairebé des d’aquell dia hem treballat per poder fer realitat un objectiu llargament cobejat: l’atorgament de la vuitena Medalla Pau Claris al president Artur Mas i al vicepresident actual del Govern de Catalunya, Oriol Junqueras.

L’acte discorre tradicionalment en paral·lel a un àpat i té com a parts essencials, una glosa dels mèrits dels guardonats, per a la qual hem comptat amb la participació, respectivament, de Francesc Espriu, Vicent Sanchis, Bernat Joan, Jordi Porta, Sebastià Alzamora, Pere Martí i Ferran Requejo. A continuació, el president de Catalunya 1640, en nom de la Junta Directiva, adreça unes paraules als assistents que marquen els objectius de l’entitat en funció del moment polític, i tot seguit lliura la medalla als guardonats, que n’ofereixen també un discurs de tancament. L’acte es clou amb el Cant dels Segadors.

Aquest any, donada l’excepcionalitat del moment, hem volgut donar un caire més reivindicatiu i traslladem l’acte al Castell de Montjuïc, un lloc emblemàtic per al Cap i Casal, i comptarem amb el parlament del sociòleg Salvador Cardús.

Us hi esperem!

Entrada lliure fins omplir l’aforament per rigorós ordre de petició

Cal confirmar l’assistència a info@catalunya1640.cat

jul. 23

Aquesta matinada ha mort en Josep Planchart i Martori, històric dirigent d’Estat Català i membre del FNC.

Josep Planchart i Martori, el patriota resistent ha mort aquesta matinada a Barcelona. 

josep Planchart2

Va néixer a Sant Celoni el 1918. Quan té 16 anys s’inscriu al Casal d’Esquerra Republicana-Estat Català del carrer Girona número 3, més tard passà al Casal d’Estat Català del carrer Gran de Gràcia,  allí amb 16 anys el Sis d’Octubre del 1934 es troba concentrat amb uns trenta militants més, per a defensar l’Estat Català de la República Federal proclamat pel President de la Generalitat, només tenen armes curtes revòlvers i pistoles, esperaran unes ordres per actuar que mai arribaran  a causa de les divergències en la tàctica a emprar entre els organitzadors de la revolta.

 

Sovinteja  l’Orfeó Gracienc un dels centres culturals emblemàtics del barri. Quan esclata la guerra té divuit anys, al barri on viu  Gràcia, hi han uns 350 militants d’Estat Català, d’aquests uns 175 són al front d’Aragó molts d’ells a la 132 Brigada Mixta del comandant Antoni Blàvia i Esquirol (1915-1994), aquest era militant d’Estat Català i membre de la francmaçoneria, era per una qüestió d’afinitat ideològica que els militants independentistes escollien una Brigada que el seu comandant i bona part dels seus efctius eren del seu mateix partit polític. La 132 BM s’organitzà l’11 de juny de 1937, estava formada per quatre batallons dos d’Estat Català, un del Partit Socialista Unificat de Catalunya, (PSUC) i un del primer Regiment organitzat a Lleida, molts dels seus components havien format part de la Columna Volant Catalana, que participà en el desembarcament de Mallorca, fou enviada al front d’Aragó  prop de Terol.

 

Durant el període de la guerra Estat Català té uns 10.000 militants la meitat són al front, en Josep Planchart és mobilitzat, el seu amic l’Octavi Viladrosa escriu d’ell[1]: Després aparegué en Planxart, un xicot ros de pell rosa, ben vestit. Venia a l’Orfeó com si anés al parc zoològic; desentonava en aquell ambient. Observava amb un somriure irònic als llavis. Feia patí en rodes. Mai no havia conegut ningú que patinés Va invitar-me a acompanyar-lo. Una pista de ciment plena de nois i noies. Patinava bé amb desimboltura. Portava pantalons de golf com gairebé tots els nois. Les noies amb vestits adequats, elegants i gracioses. Em fascinava veure’ls lliscar, esmunyint-se d’una barrera a l’altra, àgils experts. En Planxart volia instruir-me en l’art del patinatge. Mai no ho vaig intentar. Era un món massa diferent al meu (pàg 30)   En Planxart, amb la seva aparença de cínic vividor es farà sempre entrampar per les dones (pàg 80) més endavant: Viu al barri alt de Gràcia, un sector tranquil. Planxart no és més que un petit burgès, el rei del patí en rodes. Massa ros, massa pulcre i net per embrutar-se les mans ( pàg 86) malgrat aquests judicis fets per l’amic adolescent, l’amistat entre els dos sempre fou sòlida, intensa, i es mantingué i afermà quan l’O.Viladrosa s’hagué d’exiliar a París. Cal dir que aquest petit burgès com l’anomena el seu amic fou empresonat tres vegades, el 1943, el 1969 i el 1972 aquesta darrera vegada i  fins a la Llei d’amnistia del 1977 va viure en la clandestinitat.

 

L’inici de la guerra atrapà  J. Planchart a Salt fent uns treballs a la gestoria d’un seu parent, s’allistà voluntari al Comitè d’Instrucció Premilitar, i el gener de 1937 s’incorporà a l’Exèrcit Popular, fou destinat al STE Servei de Tren de l’Exèrcit, que era la unitat de l’exèrcit destinada als transports militars, aquest destí li permeté de continuar l’activitat política a Gràcia

 

J.Planchart, junt amb l’Octavi Viladrosa i en Felicià Manzanares, formaren part del darrer Comitè Nacional de les Joventuts d’Estat Català, que presidí Manuel Cruells, és a dir, durant els tres anys del conflicte la seva militància és molt activa,  treballant en la consolidació organitzativa d’Estat Català, en un entorn difícil, primer per la situació bèl·lica i després per la política, l’independentisme, fou presoner primer, de la seva feblesa numèrica i organitzativa i després  de l’hegemonia dels anarcosindicalistes i  dels comunistes.

 

Després de l’ocupació de Barcelona Josep Planchart es retira cap a la frontera, junt amb els 450.000 fugitius, que no creien en la bondat del “nuevo orden” basat en els afusellaments al Camp de la Bota i els camps de concentració. Després d’uns mesos al camp de concentració d’Argelers, retorna a l’Estat espanyol per Irún i el tanquen tres mesos al camp de concentració d’Estella , a Navarra. Amb els avals de bona conducta que li aconseguí la seva mare, pot sortir del camp de concentració, en estar en edat de quintes l’envien a Melilla ( Marroc) al Regiment de Fortificacions, allí treballarà a les oficines durant set mesos després el llicenciaran per ésser fill de vídua.

 

Gràcies als bons oficis del seu cosí que tenia un despatx especialitzat en administració local, Josep Planxart fou nomenat secretari municipal de Montesquiu, i dels petits poblets de Sora i Santa Maria de Besora. Aleshores tornà a establir contacte amb el seu amic l’Octavi Viladrosa, que formava part del Front Nacional de Catalunya i entenent com aquest, que la lluita contra els enemics de la nació catalana continuava s’adherí a la nova organització patriòtica.

 

Montesquiu es convertí en un punt d’enllaç i trobada dels militants del FNC que travessaven  clandestinament la frontera d’una banda a l’altra. En Josep Munté[2] li demana ajut per traslladar  en Joan Cornudella que estava amagat en una masia fins a Barcelona, amb taxi es traslladaren fins a Sant Quirze, allí a l’Hostal de Ca la Càndida passaren la nit i a l’endemà pogueren arribar a Barcelona. En Manuel Cruells i l’Octavi Viladrosa s’hostatjaren al mateix lloc algunes de les vegades que passaren la frontera per la muntanya.

 

Josep Planchart fou un element valuós, perquè facilità als lluitadors del FNC salconduïts en blanc de l’Ajuntament de Sora, això permetrà de documentar els clandestins que arribats de l’estat veí no tenen papers, no cal dir la importància de poder adoptar una identitat falsa per a un resistent, i com això facilita la seva supervivència en una situació d’un règim policial com el d’aleshores, amb controls i identificacions cada dos per tres. Gràcies a uns vals de benzina que ell subministra, els militans  del Front poden obtenir menjar al mercat negre per a  les persones que vivint en la clandestinitat, no tenien targeta de raccionament i per tant no podien comprar menjar.

 

El FNC treballa amb els serveis d’intel·ligència francesos sobretot i amb els anglesos i polonesos, en una xarxa d’evasió de fugitius dels països ocupats i de pas d’aviadors abatuts en territori francès, i de documents d’interès militar així com en tasques d’informació de moviments de tropes a la Península, moviments de vaixells amb destí a Alemanya o Itàlia, producció industrial, etc.

 

La detenció del militant del Front i reconegut pintor Francesc Espriu i Puigdengoles, al qual li trobaren salconduïts en blanc de l’Ajuntament de Sora i les instruccions per a omplir-los provocà l’empresonament a la Model de Josep Planchart el 10/12/1943 fou alliberat el 29/12/ 1944, en el seu sumari consta que estava “al servicio de potencia extranjera”. Durant la seva estada a la presó, va estar ingressat a la quarta galeria amb els atracadors i els condemnats a mort, conviure amb aquests i patir la seva angoixosa espera de la mort, de la  desesperació, fou una experiència dolorosa que mai va poder oblidar.

 

En un informe emès per la Jefatura Superior de Policia de Barcelona el 11/8/1972 del Archivo General 795/17 s’hi deia: El 10/3/1969 fue detenido por introducir propaganda clandestina de tipo catalanista a través de la frontera francesa, consistente en ejemplares de la revista Xaloc, impresa en Méjico y Vida Nova, esta en Francia, así como los sellos commemorativos del Consell Nacional Catala[3] En el mateix text se’l considera: Politicamente esta considerado como elemento catalanista y totalmente desafecto al Régimen. Sembla que aquesta fou la raó perquè restés empresonat quatre mesos a la presó de Lleida i dos mesos a  Carabanchel ( Madrid)

La tercera i darrera detenció fou el maig de 1972, per la seva suposada vinculació amb el Front d’Alliberament de Catalunya (FAC)[4] fou condemnat a quatre anys, dos mesos i un dia de presó, passà a la clandestinitat i restà amagat fins a l’amnistia del 1976.

 

Consideració final

 Fins aquí en Josep Planchart, i la seva trajectòria com a secretari de l’Ajuntament de Montesquiu i com a resistent. Amb la transició hi ha hagut una voluntat manifesta de fer oblidar una resistència que com gairebé totes fou minoritària, però que ens permetè de subviure com a poble, s’ha perdut el sentit de l’heroisme, el concepte èpic de la vida, els elements romàntics que la fan més trascendent, i per això, més apassionant. El mercantilisme i un utilitarisme baix de sostre, ens aferren amb excés a l’acceptació de  realitat, quan de fet l’heroi, el que vol és transformar aquesta realitat per aconseguir nivells més alts de llibertat i de justícia. Gràcies a l’esforç d’aquests paladins de l’ideal, d’aquests guerrers de les causes perdudes, la humanitat ha anat avançant cap a nivells més alts de llibertat i d’igualtat.

 

Pensem que en Josep Planchart no entrarà als llibres d’història, tot i que com molts d’altres s’ho mereix, sí però, que creiem, que podria, i seria un acte de justícia que entrés en la microhistòria de Montesquiu per la seva actuació en els aiguats del 1940. Suggerim que des de la institució del poder local, l’Ajuntament, es posi el seu nom a un carrer, plaça, que els infants del poble coneguin per una publicació, opuscle, la seva actuació quan l’aiguat del 1940 com a model de servei a la col·lectivitat.

 

Volem acabar de parlar d’aquest home esforçat en la defensa de Catalunya i de la seva gent, que és en Josep Planchart, amb la cita d’un Montesquiuenc il·lustre que com el que em ressenyat fou un estrenu cavaller de l’ideal d’una Catalunya lliure i socialment justa, i que també milità als rengles d’Estat Català, el professor Carles M.Espinalt (1920-1993) patriota exemplar que penso que se li hauria de fer el reconeixement popular i institucional que es mereix. En homenatge seu reprodueixo una  citació seva que em sembla d’una extraordinària saviesa i agudesa política: Sense una coherent interpretació de sí mateix i del poble on hom s’arrela, ningú pot tenir la personalitat desitjada. Tant de bo en les nostres relacions personals, en la nostra activitat política, social, apliquéssim la citació del professor Carles M.Espinalt, recuperaríem bona part de  l’alè col·lectiu i podriem seguir endavant com a poble.

 

Que l’exemple dels qui amb esperit generós, s’esforçaren i lluitaren pels altres, impregni els nostres cors.  Per a ells honor !

 

Agustí Barrera i Puigví , juliol del 2015

 


 

[1].- Sang, dolor, esperança. Editorial Dux. Barcelona.- 2010 

[2] Josep Munté i Rodríguez, inicià la seva militància a les Joventuts d’Estat Català, participà en els fets del Sis d’Octubre de 1934, per això s’hagué d’exiliar. Junt amb Joan Cornudella confisquen el Diari de Barcelona que esdevé l’Òrgan d’Estat Català, amb els milicians d’aquest partit desembarca a Mallorca. El 1937 ingressa a la maçoneria on aconsegueix arribar a alts càrrecs.

[3] La revista Xaloc fou editada a Mèxic del 1964 al 1981, fou una de les de més llarga durada de l’exili, el seu director era Ramon Fabregat i Arrufat, amb una tirada d’uns 700 exemplars sortia  bimensual.

Tractava temes de literatura, d’art i la política catalana de l’exili i l’interior. Vida Nova (19541978) era una publicació trimestral catalano-occitana editada a Montpeller, els articles en occità hi són abundosos. És una organització fundada com a resultat de la Conferència Nacional Catalana de Mèxic (1953). El Consell Nacional Català (CNC) El seu objectiu és retornar a la Nació Catalana la seva independència nacional, tot dotant-la d’un estat propi.

[4] FAC (1969-1977) organització armada resultat de la unió de militants del CNC i de les Joventuts Obreres d’Estat Català (JOEC), propugnava l’alliberament nacional i de classe, contemplava la totalitat del territori de la Nació, realitzà unes cent  accions armades. Amb una certa indefinició ideològica, derivà cap a posicions ultraesquerranitzants.

 

 

 

març 06

Octavi Viladrosa i Josa

Octavi Viladrosa

 

 

 

 

 

 

Octavi Viladrosa i Josa (Barcelona 1922- París 2004)
Nat al barri de Gràcia, de ben jove es vincula a l’Orfeó Gracienc. Allí coneixerà en Joaquim Casamitjana, president del Casal d’Estat Català del Districte VIIIè, farà amistat amb Josep Planchart, el seu inseparable amic de joventut, amb el qual militarà primer a Estat Català (EC) i, després de l’ocupació de Catalunya, al Front Nacional de Catalunya (FNC).

Quan esclata la guerra, té catorze anys, diu que en té dos més i s’afilia al Casal d’Estat Català de Gràcia. Després del Congrés de maig del 1936 les, JEREC s’havien separat de l’Esquerra Republicana (ERC) i havien reconstruït Estat Català.

Treballa com a tipògraf, de dependent de perfumeria a la casa Vicenç Ferrer i com a recepcionista d’hotel. Durant la guerra s’inscriu a la defensa passiva i al Socors Roig Internacional (SRI). Durant els Fets de Maig del 1937, junt amb altres trenta militants, participa en la defensa del Casal d’Estat Català del carrer Gran de Gràcia dels atacs d’un camió blindat de la CNT- FAI.

El 1938 treballa com a recepcionista al restaurant col•lectivitzat Catalunya. El 3/2/1939 junt amb d’altres amics arriben amb tren a Girona, la ciutat és bombardejada pels Junkers i Messermichts de l’aviació alemanya, les carreteres plenes de fugitius que són metrallats per l’aviació feixista. Quan arriben a Figueres hi troben els dirigents d’Estat Català Joaquim Casamitjana, Marcel•lí Perelló, Vicenç Borrell, tots seguiran el camí de l’exili que els salvava de la presó o el piquet d’execució.

És membre del darrer Comitè Nacional de les Joventuts d’Estat Català. Amb J.Planchart i dos altres militants cremen les deu mil fitxes de cartró dels militants del partit. Amb disset anys travessa la ratlla de la frontera pel Pertús el 8/2/1939, és internat al camp de concentració d’Argelers ( l’aigua salabrosa produirà diarrees i morts per deshidratació) traslladat al camp de Bram, hi treballarà de forner a la panificadora del camp. Una vegada fora del camp de concentració, treballa com a paleta, i en una fàbrica hidromecànica a Tolosa de Llenguadoc, la Societat Hidromecànica de Bievres, que construeixen maquinària per a la fabricació de cartutxos de metralladora, allí coincideix amb Joaquim Casamitjana, company de militància. Aquest, integrat a la resistència antinazi, és detingut a finals del 1943 i assassinat.

Manuel Cruells, que ha arribat de París, l’escriu des de Montpeller dient-li que hi ha hagut una trobada amb Joan Cornudella, Andreu Abelló i un representant de Nosaltres Sols, per tal de crear un front patriòtic resistent. Cal recordar que és el 4/5/1940, quan en la reunió a París a la 39, Rue Maurois a casa del rellotger Joan Massot i Rodamilans, representant de la Unió catalanista, els delegats de Nosaltres Sols, Daniel Cardona, Jaume Martínez Vendrell i per part d’Estat Català, Joan Cornudella, Antoni Andreu i Marcel•lí Perelló, clouen un procés de converses, per tal de coordinar esforços en la línia d’estructurar un front patriòtic resistent, que força temps més endavant s’anomenarà Front Nacional de Catalunya
L’armistici de Compiegne entre l’alt comandament de la Wehrmacht i els plenipotenciaris del govern francès se signa el 22/6/1940, un mes més tard de la formació del FNC.

Després de l’armistici, es troben a Perpinyà, per tal de coordinar esforços, Joan Cornudella el seu cosí Jaume Cornudella, Antoni Andreu Abelló antic membre del Comitè Central d’Estat Català i dos militants de Nosaltres Sols, l’organització de Daniel Cardona, que tingué a l’entorn d’uns 700 militants. Al cap de poc temps travessen la ratlla de la frontera per la muntanya, cal establir passos segurs per poder anar d’una banda a l’altra sense risc.

Es decideix que el FNC s’encarregarà de les tasques d’enllaç entre Barcelona i Perpinyà, passant plànols d’interès militar, persones fugitives de l’Europa ocupada, els seus contactes seran els sectors gaullistes de l’administració francesa i els serveis d’intel•ligència anglesos, sobretot, belgues i polonesos. L’organització s’estructura en dues branques, la política dirigida per Joan Cornudella i la militar per Jaume Martínez Vendrell.

Quan es forma el nucli inicial, del que després serà el FNC, l’O.Viladrosa es troba a Perpinyà amb J.Cornudella, M. Cruells, Andreu Abelló. Junt amb Gregori Font i Joan Sardà organitzen un servei de pas de frontera. Amb documents d’identificació falsos fets per M.Viusà, fan set viatges a Catalunya en tres mesos.

L’arribada a Barcelona dels militants del FNC, després d’un any i mig d’exili, els ofereix la imatge d’una ciutat plena de guàrdies civils i de banderes espanyoles i de la Falange, els afusellaments al Camp de la Bota, la por, la gana i l’estraperlo.

El FNC estableix contacte i col•labora amb els serveis secrets del govern polonès a l’exili (Londres), amb el Deuxième Bureau francès i l’Intelligence Service anglès, que els forneixen documents oficials per a poder moure’s en territori francès sense entrebancs.

La xarxa del FNC treballa en els següents àmbits:

a) Ajudar a fugir de l’Europa ocupada militars, jueus i perseguits per l’exèrcit alemany.

B) Recuperar entre 600-700 aviadors que havien estat abatuts en territori francès que via Lisboa – Londres es podien reincorporar a la lluita

c) Pas d’informació d’interès militar cap als aliats, bases dels submarins alemanys a Mallorca, moviments d’unitats de tropes, informació cartogràfica sobre la badia de Roses ( per a un possible desembarcament), defenses de Gibraltar, tipus de càrrega dels vaixells que salpaven en direcció a països de l’Eix.

D) Informació dels països ocupats que s’havia de fer arribar a Londres, cartes topogràfiques dels Ports d’Anvers, Rotterdam i Hamburg.

Baltasar Toll, que fa el soldat al carrer Ample de Barcelona a la seu dels serveis del contraespionatge militar, actua com a agent doble, igual que l’Enric Llistosella, passant informació intrascendent al contraespionatge espanyol.

L’Octavi Viladrosa treballa pel FNC, com a alliberat, fins que el 1943 és detingut junt amb una cinquantena de militants més i passa 46 dies als soterranis de la Comissaria de Policia de Via Laietana, està sota la jurisdicció del tribunal Militar de Espionaje y Otras Actividades.
L’evolució de la guerra desfavorable a les potències de l’Eix fa que al cap de dos anys, el 15/10/1945 sigui alliberat i es reincorpora a la Secció Militar del FNC, fent d’enllaç entre Jaume Martínez i les distintes seccions barcelonines.
Participa, junt amb quaranta militants més, a la Ia Conferència del FNC celebrada el 18 /4/1946 a Dosrius, a casa de l’Esteve Albert.

Com a conseqüència d’una acció fallida a l’Estadi de Montjuïc, és detinguda la secció militar del FNC. Avisat a temps, l’O.Viladrosa es pot escapolir i s’amaga uns dies a cases de militants. Passa la frontera i s’instal•la un temps a Andorra, d’allí passa a Perpinyà i acaba vivint a París, on es casa amb Claude Hyzette.

L’Octavi Viladrosa escriu un llibre autobiogràfic: Sang, dolor, esperança, que es publicà en una edició reduïda el 1991 per l’editorial Sirius. El llibre podria portar com a subtítol: La Generalitat Republicana i la primera resistència independentista(1931-1946)

El llibre ens sembla especialment interessant, perquè tracta d’un període històricament important i poc estudiat fins ara; la resistència nacionalista dels anys quaranta, i per algú que en fou protagonista. Incorpora a més a més, una visió des d’una òptica independentista del procés de la guerra i la revolució.

Part de la informació que he fet servir per a redactar la biografia d’O.Viladrosa, procedeix del llibre:La Catalunya resistent (pàgs 51-55). El seu autor és l’amic Robert Surroca. Editorial. Pagès editors. Lleida. 2006

Agustí Barrera

 

 

des. 20

Pere Carbonell i Fita

Pere Cabonell i Fita

 

 

 

 

 

 

Pere Carbonell i Fita (1916-2014)

 

Pere Carbonell i Fita, nascut a Barcelona, el 18 de gener de 1916, s’autoanomenava fill de la República.

Va  destacar  per haver estudiat a l’Escola Normal, per com ell mateix deia, poder formar-se com a mestre i contribuir a crear un model de país i formar ciutadans per la democràcia, per lluitar i treballar pel seu país des de la militància i l’activisme en el Front Nacional de Catalunya, des de l’exili a França i des de la direcció general de Comerç de la Generalitat de Catalunya.  Se li va atorgar la Creu de Sant Jordi el 2012.

Entrades anteriors «