WHistoriaInd = 27 WHistoriaTiW = new Array(WHistoriaInd) WHistoriaTit = new Array(WHistoriaInd) WHistoria = new Array(WHistoriaInd) WHistoriaFot = new Array(WHistoriaInd) WHistoriaPeuFot = new Array(WHistoriaInd) WHistoriaDat = new Array(WHistoriaInd) WHistoriaTiW[0]="16/10/11"; WHistoriaTit[0]="Seqüènciació dels fets del sis d’octubre del 1934, a Barcelona"; WHistoria[0]="He optat per seguir un fil cronològic, perquè potser és més fàcil de seguir pel lector-visualitzador.

- 12 d’abril del ’34, el Parlament Català , vota la Llei de Contractes de Conreu.

- Oposició dels propietaris de la terra, agrupats a l’Institut Català de Snt. Isidre.

- F. Cambó, presenta recurs d’inconstitucionalitat, davant del Tribunal de Garantias Constitucionales de Madrid. Aquest tribunal, els hi dóna la raó, hi diu que el Parlament Català, no té competències per a legislar en matèria social.

- El 14 de juny, el Parlament Català, torna a votar íntegra la llei rebutjada per l’Estat.

- El sis d’octubre, a les 8h 20’, el President Ll:Companys proclama des del Palau de la Generalitat,l’Estat Català de la República Federal Espanyola.

- El general reusenc, i cap de la IV Divisió militar Domènec Batet, proclama l’estat de guerra a les 22h 40’.

- Al local del CADCI, de la Rambla de Sta . Mònica, un grup de 30 d’afiliats, amb disset armes decideixen de defensar l’Estat Català proclamat pel President Ll,Companys. Disparen contra una companyia d’infanteria, que pujava Rambla amunt a proclamar l’estat de guerra, mor un sergent, cinc soldats són ferits i un oficial. L’exèrcit canoneja el CADCI, amb vuit granades, moren els patriotes i membres del Partit Català Proletari (PCP): Jaume Compte, Manuel Gonzàlez Alba i Amadeu Bardina, del Partit Comunista Català (PCC) la resta fugen pels terrats.

- El Conseller de Governació i dirigent d’Estat Català Josep Dencàs, junt amb Miquel Badia, són els responsables de l’organització militar de la revolta. La descoordinació, la deserció del Comissari General d’Ordre Públic, Coll i Llac, junt amb la falta d’iniciativa i d’aprofitament del factor sorpresa, decanten el resultat cap a la victòria de les forces de l’exèrcit.

- Canonejat el Palau de la Generalitat,a les sis del matí el govern català es rendeix, els seus membres són empresonats als vaixells ancorats al port: l’Uruguay, el Ciudad de Cadiz.

- El govern català, és condemnat a trenta anys de presó.

- 3.400 militans i quadres polítics, són empresonats, es tramiten 1400 desnonaments de parcers. Destacats membres del Patronat de la Universitat, són empresonats, P Fabra, P. Bosc i Gimpera, el doctor J. Mª Batista i Roca, Carles Pi i Sunyer.

- Dels errors del 6 d’octubre se n’extreuen els ensenyaments pertinents, i així el 19 de juliol del 1936, l’exèrcit és vençut, perquè l’anàlisi de les equivocacions, ha permès de corregir-les.

Agustí Barrera.

"; WHistoriaFot[0]="Imatges/Escamots-f7246.jpg"; WHistoriaPeuFot[0]="Escamots d´Estat Català"; WHistoriaDat[0]="16/10/11 00:00:00"; WHistoriaTiW[1]="25/07/11"; WHistoriaTit[1]="PATRIOTES: Gregori Font i Catibiela"; WHistoria[1]="Gregori Font i Catibiela (1913-1991).

G. Font fou l’amic de tota la vida de Jaume Martínez i Vendrell, que era dos anys més gran que el primer. Tots dos van viure a la Colònia Güell, G. Font en una de les primeres cases del carrer del Bosc coneguda com a Ca la Facunda, el nom de la seva mare, una aragonesa d’Egea de los Caballeros, on ell va néixer i J. Martínez al carrer Reixac, a Cal Quico. Des dels 4 anys van compartir els jocs d’infants.

Tots dos entren a treballar a la manyaneria de la fàbrica de la Colònia Güell, una fàbrica tèxtil especialitzada en l’elaboració de panes on hi treballaven al voltant d’uns 1.000 obrers.

Pere Carbonell i Fita, company de militància i presó de G. Font el descriu en el llibre: Nadal a la Presó Model (1944-1945), Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2000, a les pàgines 27 i 28 el retrata així: en Gregori Font era físicament un minyó de mitjana estatura, cepat, rossenc, d’ulls verds i bigoti retallat, com els dels artistes de l’època. Era un home d’acció, decidit, molt segur de si mateix, calmós, fred, els seus amics deien que tenia mirada de linx, sempre ben vestit, practicava l’atletisme. Tenia molt d’èxit entre l’element femení, que es rendia als encants de la seva personalitat.

Entren plegats a militar a l’organització Nosaltres Sols! (NS!), a partir de la seva fundació el 1931. Formen part, junt amb d’altres militants d’Estat Català, de la Columna ( 8.000 milicians) que, comandada pel capità Alberto Bayo, intenta alliberar Mallorca, és l’Operació Reconquesta de Mallorca ( 16 d’agost a 12 de setembre de 1936). Fracassada l’expedició, a la tornada a la Península, els militants independentistes s’agrupen a Farlete, formant la Columna Volant Catalana, on ell s’integra. Durant poc temps, forma part, amb el seu amic J. Martínez, de les Milícies de Muntanya de NS! destacades a Sant Llorenç de Morunys.

Tots dos entren a l’Escola Popular de Guerra de Catalunya, però, per problemes administratius, només J. Martínez es gradua com a tinent d’artilleria. G. Font ingressa a l’Escola de Transmissions de Premià de Mar, a l’acabament de la guerra estava adscrit com a caporal de transmissions, en una estació d’escolta aèria, prop del Monestir de sant Pere de Rodes( El Port de la Selva- Alt Empordà).

Quan la retirada, el gener del 1939, en la seva marxa cap a la frontera, es troben amb en J. Martínez a l’altura de Malgrat.

És internat primer al camp de concentració de Sant Cebrià i després traslladat al d’Agde, el camp dels catalans.
En els camps de concentració els militants independentistes (EC,NS!) es reorganitzen, entenen que han de seguir la lluita patriòtica i antifeixista, a la França i la Catalunya ocupades. G. Font recorda sovint a J. Martínez el que els havia dit en travessar la frontera: passi el que passi, amb el desglaç, quan al cim del Canigó no hi hagi neu tornarem a casa. Des del camp d’Agde, veien la plana del Rosselló i el cim del Canigó, estaven amatents al seu desglaç. A primers de juliol del 1939, G. Font i J. Martínez s’evadeixen del camp d’Agde i es posen en contacte a Perpinyà, amb el líder de NS! Daniel Cardona.

Quan es forma després d’un seguit de converses el que serà el nucli inicial del Front Nacional de Catalunya (FNC), a Perpinyà, el 1939, hi trobem entre d’altres : Joan Cornudella, Andreu Abelló, Manuel Cruells, Gregori Font i Joan Sardà, aquests dos darrers, amb falsos documents d’identificació fets per Manuel Viusà, organitzen un servei de passos de frontera, en tres mesos fan set viatges a Catalunya.

En el darrer pas de frontera de G. Font el gener del 1941, abans de la seva detenció, ajuden a passar la frontera la Maria, la xicota de Joaquim Casamitjana, aquest formà part de la xarxa Maurice (I) d’ajut als aliats, creada el 1943. J. Casamitjana fou detingut pels alemanys i assassinat poques hores després.

G. Font és detingut el gener del 1941, al Cafè de la Rambla, xamfrà amb el carrer de la Portaferrissa. El delicte era haver passat de contraban muntures d’ulleres. Amb l’esclat de la II Guerra Mundial escassejaven tot un seguit de matèries de primera necessitat. En alguns dels seus viatges els resistents transportaven petites quantitats de productes (agulles de telers), que venuts al mercat negre, els permetien de menjar i ajudar les famílies dels amics. Pel delicte de contraban G. Font fou condemnat a dos anys de presó.

El 1943 G. Font surt de la presó com si hagués estat de vacances, fred, impertorbable, disposat a tornar a la lluita. Després d’un breu període de temps de tornar a treballar a la fàbrica de la Colònia Güell, deixa la feina i fa tasques d’informació per l’Intelligence Services britànic, junt amb en Santiago Pey. Són enviats a la Badia de Roses, per tal d’estudiar les possibilitats d’un desembarcament aliat en aquell indret, topografia de l’àrea, tipus de vegetació, unitats militars desplegades en aquella zona, característiques d’aquestes i la seva situació.
Amplien la recerca fins a l’àrea de Cadaqués i Empúries.

És nomenat responsable de l’organització del FNC a comarques.

El 23 de novembre del 1943, després de gairebé dos mesos de seguiments per funcionaris la Brigada Político Social (BPS), són detinguts uns 70 militants i simpatitzants del FNC, el nucli dirigent i els delegats dels districtes. La Secció Militar (SM) restà indemne, la seva estructura no fou desarticulada. Del total de detinguts, 49 seran processats pel Tribunal Militar Especial de Espionaje y otras actividades, acusats del delito de espionaje y actividades subversivas. Octavi Viladrosa detingut als calabossos de la Via Laietana, junt amb G. Font escriu en el llibre: Sang, dolor,esperança, segona edició, 2010, pàgina 212, : l’espectacle és lascinant. Està recargolat (G.Font), la cara inflada, embutllofat, desconegut, la pell és com un mar de taques roges i negres de sang coagulada. No pot parlar. Els llavis li tremolen i tot el seu cos és una frisança , com si tingués fred.

A finals del 1945, i com a resultat de la victòria dels aliats i d’algunes gestions diplomàtiques que aquests feren, els militants del FNC començaren a sortir de les presons el desembre del 1945, Joan Cornudella fou el darrer detingut que sortí de la presó el 22 de febrer del 1946.

El 18 d’abril del 1946, se celebrava a la casa pairal del militant del FNC Esteve Albert i Corp, a Dosrius ( El Maresme), la primera Conferència del FNC, que representà l’apogeu polític del FNC, i que alhora marcà la predominància de la línia política sobre la militar.

La caiguda de la SM del FNC, a començament del mes de juny del 1946, és l’inici del cant del cigne del FNC. La detenció de 14 militants de la SM, la pèrdua de l’equipament, armes, explosius, i l’arrencada de la Guerra Freda, que vol dir l’aïllament polític internacional dels resistents, fa que el FNC iniciï un llarg procés d’hibernació, que es perllongarà fins a finals dels anys cinquanta. Una part dels militants del FNC s’exilien a l’Estat francès, els altres s’esforçaran a sobreviure en una societat on la repressió, la delació dels rojo-separatistas, la gana, el control ideològic de l’església i els aparells del règim, les llargues jornades de feina per un sou migrat, són les característiques d’aquest primer franquisme.

Els darrers anys de la seva vida, G. Font entrà en una fase de tristesa profunda, es tancà en si mateix en veure el seu millor amic, en J. Martínez, malalt i empresonat.

En G. Font fou un home audaç, fidel als amics, a la defensa de la Nació i la seva llibertat social, fou un guerrer, per això pensem que li escauen les paraules del poeta Ll.Llach: Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels. Que la seva vida de fidelitat a la Terra, a la Pàtria, esdevingui un exemple a seguir.

Agustí Barrera

PS.- Vull donar les gràcies a un dels cinc fills d’en G. Font, en Gregori Font i Marimon, pel seu ajut amb la informació que m’ha permès entendre més la figura del seu pare.

"; WHistoriaFot[1]="Imatges/gfont.jpg"; WHistoriaPeuFot[1]="Foto: Arxiu Robert Surroca"; WHistoriaDat[1]="25/07/11 00:00:00"; WHistoriaTiW[2]="06/06/11"; WHistoriaTit[2]="Rèplica a l’article “Sobre els germans Badia”"; WHistoria[2]="Rèplica a l’article “Sobre els germans Badia” de Xavier Montanyà

Com a historiador, doctor en Ciència Política i autor del treball d’investigació “Miquel Badia. Vida i mort d’un dirigent separatista”, publicat recentment per l’editorial Dux, amb la col•laboració de la Fundació Irla, voldria expressar la meva discrepància amb una sèrie d’afirmacions que es fan a l’article titulat “Sobre els germans Badia”, signat per Xavier Montanyà.

Estic totalment d’acord amb Xavier Montanyà quan afirma com a introducció del seu escrit que “les polèmiques indocumentades, esbiaixades i demagògiques sobre el passat històric són un camp adobat (i minat) on germina el revisionisme històric i el confusionisme ideològic.”

Estic d’acord amb ell també quan destaca l’aportació de l’article de Josep LL. Martín Ramos “Memòria històrica i demagògia. La doctrina dels dos dimonis a Catalunya” i la crítica que recull de dos llibres de Miquel Mir, desmuntant com ell diu “els jocs de mitges veritats demagògiques i insinuacions difamatòries sense fonament”.

Es precisament aquesta mateixa crítica del necessari rigor científic que, amb tota raó, demana per a examinar la trajectòria de la FAI i de l’anarquisme, la que trobem a faltar quan es tracta de parlar dels germans Badia. Montanyà sembla caure en el mateix defecte que assegura voler combatre. Així, assegura sense matisos que “aquí –referint-se al Principat abans del 18 de juliol– ja existia el feixisme”.

És probable –i podríem ésser-hi d’acord– que diverses accions dels escamots de les JEREC dirigits pels germans Badia entre finals de 1932 i l’any 1933, i algunes de les actuacions ordenades, o fins i tot executades directament, per Miquel Badia els primers mesos de 1934 com a secretari de la comissaria general, primer, i més tard com a cap de serveis d’ordre públic de la Generalitat, foren, des d’un punt de vista ètic, execrables i condemnables.

Però, com que la ciència històrica no té com a objectiu el judici ètic i sí, en canvi, contribuir a situar el personatge i la seva trajectòria a les coordenades del seu moment i espai concret, una de les conclusions del treball de recerca que acabem de publicar seria que no es pot considerar Miquel Badia com el líder d’un moviment feixista a la catalana, com sosté Montanyà.

És indubtable que en el modus operandi de Miquel Badia hi trobem aspectes coincidents amb els trets que defineixen els diversos moviments feixistes i autoritaris de l’època (el culte desmesurat al líder; la importància atorgada a les estructures jerarquitzants; la veneració per valors com la disciplina o el menyspreu de vegades a principis com la representació democràtica o la participació; la presència d’una faramalla militarista d’uniformes i desfilades, per citar-ne alguns). Però totes aquestes expressions sense excepció són presents també a d’altres moviments político-socials del moment, i es fàcil trobar-les no sols dins el separatisme català, sinó també, per posar només un exemple, dins el moviment comunista dels anys trenta.

Montanyà al seu escrit oblida –o desconeix– que el president de la Generalitat, Francesc Macià, amb una trajectòria i uns principis gens sospitosos de filofeixisme, no hagués permès una deriva d’aquest tipus dels escamots de les JEREC sota la seva responsabilitat directa. De fet, quan va jutjar que les actuacions d’aquests grups havien anat massa enllà, forçà la seva dissolució en una assemblea celebrada el 3 de desembre de 1933, per mitjà d’una proposta presentada precisament per Miquel Badia.

De la mateixa manera que reconeix que la Generalitat sota la presidència de Lluís Companys “va mirar de frenar” la violència a la reraguarda després del 18 de juliol, Montanyà oblida –o desconeix– que el nomenament i, per tant, la responsabilitat última de l’actuació de Miquel Badia com a cap de l’ordre públic de Catalunya, correspongué a Companys. I fou Companys qui obligà Miquel Badia a presentar la dimissió del seu càrrec el dia 12 de setembre de 1934 per haver detingut el fiscal Sr. Sancho (qui havia proferit públicament diverses expressions en contra de les institucions catalanes). A més, igualment oblida –o desconeix– que la violència emprada per Badia des del seu alt càrrec de la conselleria de governació (per exemple, durant l’enfrontament armat que ell cita i que acabà amb la vida de l’anarquista italià Bruno Alpini, presumpte responsable de tot una sèrie d’atracaments) l’exercia des de la legalitat i la defensa de les institucions d’autogovern en front d’una estratègia anarquista de trencament del règim reformista republicà. I, tot i l’existència d’excessos (èticament condemnables i reprovables) no s’acostuma a acusar de connivència amb el feixisme els caps de policia d’un país on impera l’Estat de Dret, com era la realitat –Montanyà estarà d’acord amb mi– de la Catalunya de l’any 1934.

Montanyà oblida –o desconeix– que un historiador, d’aquests que ell descriu al seu article “dels grans i coneixedor de la matèria”, com Albert Balcells, (la cita concreta la pot trobar al meu llibre) nega igualment la condició de feixistes dels germans Badia. Una de les proves que Balcells aporta és l’esperança de les formacions marxistes que Estat Català s’incorporés als seus rengles durant la febrada de processos unificadors dins el moviment obrer català iniciada l’any 1935, participant finalment l’organització dels Badia del Front d’Esquerres antifeixista el febrer de 1936. I, per tant, conclou Balcells “que no els veien com a elements portadors del feixisme que era el gran enemic a Europa del socialisme i el comunisme”.

Montanyà oblida –o desconeix– el posicionament del catalanisme, en general, al llarg de la seva història com a nacionalisme de caire defensiu, i, per tant, la seva oposició a la monopolització de les formes i els continguts autoritaris que, efectivament, va portar a terme el discurs hipernacionalista espanyol. D’aquesta manera, Montanyà segueix oblidant –o potser desconeixent– que la pràctica totalitat dels seguidors i de les joventuts ensinistrades pels germans Badia no sols combateren el feixisme a les trinxeres durant la guerra civil, sinó, fins i tot, més enllà, des de les files d’un Front Nacional de Catalunya, que, emulant homònimes formacions antifeixistes sorgides arreu de l’Europa ocupada per les tropes nazi-feixistes, conegueren la clandestinitat, la presó i alguns d’ells, fins i tot, els camps d’extermini.

I, deixant de banda altres qüestions que no citarem, però que sembla també ignorar o desconèixer, els germans Badia no eren solament simples militants, sinó quadres d’Esquerra Republicana, i, per tant, membres destacats –com Montanyà sap perfectament–, d’una de les tres formacions polítiques del govern tripartit que va impulsar decididament el Memorial Democràtic, i ara a l’oposició d’una “dreta catalana” que ell esmenta darrera d’una suposada campanya de reivindicació dels germans Badia.

Dèiem més amunt ésser d’acord amb Xavier Montanyà quan destaca l’aportació de l’article esmentat de Josep LL. Martin Ramos. Tal vegada, però, si se’ns permet l’aportació, als dos dimonis que assenyala caldria afegir-ne un tercer: la dimonització del catalanisme.

Es tracta de barrejar en un, embolica que fa fort!, i ficar al mateix sac la Lliga i els sectors de la burgesia catalana que acabaren a Burgos recolzant Franco –i que, per cert, com oblida o desconeix Montanyà, criticaren les accions dels escamots durant 1933 i posaren en qüestió les institucions autonòmiques catalanes durant 1934–; amb el nacionalisme republicà i democràtic, principal impulsor del desenvolupament autonòmic dels anys trenta; i el separatisme, a qui s’ha acusat reiteradament de feixisme i xenofòbia, posant com a actors principals d’aquest discurs als germans Badia, i, de vegades, com a secundaris el doctor Josep Dencàs o Daniel Cardona. Així, Montanyà oblida –o desconeix– que un altre historiador “dels grans i coneixedor de la matèria”, Enric Ucelay da Cal, ha destacat aquestes desqualificacions apriorístiques interessades que, com ell explica, han portat, per exemple, a donar més relleu a la desfilada de les JEREC el diumenge 22 d’octubre de 1933 a Montjuic que a l’acte fundacional de Falange Española, al Teatre de la Comèdia de Madrid el cap de setmana següent.

Oblits o desconeixements, doncs, com els de Xavier Montanyà, han contribuït a alimentar també aquest altre tipus de dimonis. Per això mateix, com dèiem al començament, estic totalment d’acord amb ell quan afirma que “les polèmiques indocumentades, esbiaixades i demagògiques, sobre el passat històric són un camp adobat (i minat) on germina el revisionisme històric i el confusionisme ideològic.”



Fermí Rubiralta i Casas (publicat a Vilaweb)

"; WHistoriaFot[2]=""; WHistoriaPeuFot[2]=""; WHistoriaDat[2]="06/06/11 00:00:00"; WHistoriaTiW[3]="18/04/11"; WHistoriaTit[3]="Miquel Badia i Josep Badia"; WHistoria[3]="Nasqué a Torregrossa, comarca de les Garrigues, el 10 de març del 1906. Estudià batxillerat a Lleida, i el 1922 es trasllada a Barcelona per a ser pilot de la marina mercant. S’afilia a Estat Català tot just Macià l’acaba de fundar. S’incorpora a Bandera Negra (Santa Germandat Catalana), suborganització d’Estat Català. Està implicat en l’intent d’assassinar el rei alfons XIII, durant una visita a la ciutat comtal. Es tracta del complot del Garraf. És detingut. En Miquel Badia és comdemnat a 12 anys de presó. Traslladat al penal de Alcalá ( Espanya) i de Ocaña ( Espanya). Quan esdevé la caiguda del dictador al 1930 és amnistiat. Passà 5 anys a la presó.


Proclamada la República és nomenat cap de les Joventuts d’Estat Català. El 1932 es nomenat secretari d’en Josep Dencàs, conseller de sanitat i d’assistència social. El 24 de novembre del 1933 mobilitza puna part dels 7000 escamots de les JEREC i els destina a la conducció dels serveis Públics. Això succeia durant el transcurs d’una vaga. El desembre del 1933 és designat Secretari General d’Ordre Públic, i el març del 1934 passa a ser cap superior de la policia de Catalunya. Va intentar mantenir l’ordre públic davant de la difícil situació provocada pels pistolers de la FAI. El setembre del 1934 dimiteix del seu càrrec en la policia. Fou un dels organitzadors de la jornada revolucionària del 6 d’octubre del 1934. Es trasl·lada a França, a Amèrica, a Alemanya i a Andorra Retorna al 1936 i es dedica a la reorganització de les Joventuts d’Estat Català.


El dia 28 d’abril a 2/4 de 4 de la tarda es assassinat en ple carrer Muntaner per pistolers de la FAI. Amb ell morí també el seu germà Josep. El funeral fou un acte de suport popular de la nació catalana a favor de la dignitat nacional i en contra de l’espanyolisme representats per la FAI. Els seus assassins foren quatre, Manuel Costas, Ignacio de la Fuente, José Villagrasa i Justo Bueno. La identitat dels assassins fou esbombada arran d’una bona tasca periodística de Josep Maria Planas i d’Avel·lí Artís i Gener (Tísner). Els assassins estaven relacionats amb la FAI. El xòfer era en Ruano. Aquest darrer morí després dels Fets de Maig del 1937 a mans de gent d’Estat Català que aixó venjaren l’assassinat dels Badia. Justo Bueno fou extradit després de la guerra del 1936-1939, comdemnat i ajusticiat a la presó model de Barcelona després que la policia franquista el detingués a causa dels crims comesos anteriorment.

"; WHistoriaFot[3]="Imatges/germans_badia_1.jpg"; WHistoriaPeuFot[3]=""; WHistoriaDat[3]="18/04/11 00:00:00"; WHistoriaTiW[4]="09/03/11"; WHistoriaTit[4]="Camp d’Argelers (1939-1942)"; WHistoria[4]="Consideracions prèvies

El llibre, amb un total de 192 pàgines i unes mides de 20 x 22,5 cm i 62 il•lustracions, ha estat editat en tapa dura per Cossetània Edicions, (Valls), el gener de 2011. El text està dividit en un pròleg redactat pels dos autors del treball: Felip Solé i Gregory Tubau i cinc capítols: La Retirada, El camp de concentració d’Argelers, Un infern damunt la sorra, De la III República a Vichy, Centre d’allotjament i les fonts documentals.
El llibre neix arran del treball de recerca per a elaborar un documental emès per TV3, això fa que el text sigui molt gràfic i fluid i faci de bon llegir, cal remarcar, però, la minuciositat del relat, la precisió de les dates i xifres, un buidatge exhaustiu dels arxius relacionats amb el tema, que fan del text una obra de consulta obligada.

El text està basat en la intel•ligent combinació de dos eixos, la història oral, 39 entrevistes (internats a Argelers o testimonis dels fets), que ara viuen en indrets com, Mèxic,Viena, Caracas o Zuric i una acurada consulta de fonts documentals, des de la bibliografia general, treballs universitaris de recerca, els Arxius Departamentals dels Pirineus Orientals, els de la Creu Roja Internacional, fins als arxius diplomàtics. Tot aquest volum d’informació oficial permet, junt amb la història oral, un coneixement precís del que és l’objectiu del llibre, la gènesi i evolució del camp de concentració d’Argelers i, sobretot, de la vida i peripècies dels gairebé 170.000 internats, perquè la història és la història dels homes i dones que en són els seus protagonistes.

Dues petites qüestions de detall: si les xifres del moviment dels internats s’haguessin reflectit en forma de gràfiques, s’hauria pogut veure amb més claredat les oscil•lacions del nombre d’internats al llarg del temps.

Alguns barbarismes dins del text i construccions gramaticals poc normatives ens indiquen que cal ésser més curosos en la correcció lingüística

Sobre el text

Pel camp de concentració d’Argelers hi van passar uns 170.000 internats, milicians, soldats, Brigadistes Internacionals, polonesos, gitanos, jueus, russos, alemanys, espanyols, catalans, bascos, entre d’altres.

L’acolliment que reberen els republicans internats per part de l’Estat francès fou el d’empestats, els situaren a la platja, sense cap mena de serveis, ni barracons ni aigua, entremig de les filferrades i el mar, tenint com a enemics els guàrdies senegalesos i els espais algerians.

Els republicans internats a Argelers eren soldats i milicians que havien lluitat contra el feixisme italià, alemany, espanyol i portuguès, se’ls hi havia afegit la població civil que, temorenca per la presó, les pallisses o el piquet d’afusellament, optà per la fugida, per l’exili.

Dels 74.140 internats que hi ha al camp d’Argelers el dia 1 de març de 1939, 22.300 són civils, 53.900 soldats i 3.800 Brigadistes Internacionals.

Els internats aixoplugats en el que en diuen xaboles i conilleres, pateixen els efectes d’haver de beure aigua salabrosa, el fred de la tramuntana, la gana i els maltractaments dels guardians. Apareixen trastorns psiquiàtrics entre la població del camp. Els internats enterren ells mateixos els seus morts, de 8 a 10 diaris sense certificat de defunció.

Malgrat aquesta situació angoixant, les organitzacions polítiques mantenen les seves estructures i publicacions, moltes vegades escrites a mà, dins del camp i practiquen una solidaritat militant moltes vegades per sobre de les sigles polítiques. Molts dels internats segueixen sentint-se combatents i estan amatents a la situació política internacional, que fa preveure la continuació de la lluita antifeixista quan esclati la II GM.

Els Brigadistes Internacionals mantenen una disciplina i organització militars, molts d’ells passaran a engruixir els rengles de la resistència francesa, o retornats als seus països, la resistència contra l’ocupant nazi.

El 30 de setembre de 1939, al camp de concentració d’Argelers, hi ha 5.895 internats, dels quals 4674 són homes, 655 dones i 566 infants. A poc a poc, el camp es buida d’homes que adscrits a les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) o als Agrupaments de Treballadors Estrangers (GTE) havien contribuït a l’esforç de guerra de l’Estat francès.

Amb l’arribada del govern col•laboracionista de Vichy, el camp de concentració d’Argelers es dirà oficialment “ Centre d’Allotjament”, es tractava d’emmascarar la realitat.

El març de 1941,arran del fet que volen deportar a Algèria un grup de Brigadistes Internacionals, es produeix el que serà coneguda com “la revolta de les dones”, durant tres dies les dones s’oposaren al trasllat dels Brigadistes. Amb l’arribada de més guàrdies mòbils i reforços de l’exèrcit, han de desistir.

Des del mes de març de 1941 les sortides del camp d’Argelers, són superiors a les entrades arran del trasllat dels internats a altres camps ( Barcarès, Ribesaltes) el març de 1941 hi ha al camp 14.000 internats, el mes d’abril 6.000, el maig 5.000, el juny 2.500 i a finals de juliol 1.000.

A partir del 31 de juliol de 1941 es procedeix al tancament oficiós del camp, només restarà en funcionament l’hospital.

El tancament oficial del camp s’esdevé el desembre de 1941, tot i que al llarg del 1942, en seguir en funcionament l’hospital, hi podem detectar moviment de malalts, infermeres i metges. El tancament definitiu del camp es produeix l’estiu de 1942.

El 8 de juny de 1942, el Ministeri de l’Interior cedeix el camp d’Argelers al Ministeri d’Educació Nacional, Argelers esdevé un camp de les Joventuts de Vichy, la seva nova funció durarà fins a gener de 1943, després serà abandonat a l’acció dels elements i el pas del temps, que aniran enrunant les construccions que encara restaven dretes. El camp d’Argelers esdevindrà part de la memòria del nostre exili en la nostra història nacional.

Conclusions

El camp de concentració d’Argelers és un element paradigmàtic, una peça més del trencaclosques que representà l’èxode, l’exili de 470.000 persones que el gener, febrer de 1939 fugiren del feixisme que havia ocupat Catalunya.

Quadres polítics, sindicals, intel•lectuals, membres de professions liberals( metges, professors, enginyers) s’escamparen per l’Estat francès i Llatinoamèrica, Catalunya quedava orfe dels seus intel•lectuals i dirigents polítics. S’havia produït el trencament històric amb les esperances que havia generat la Segona República. La dictadura feixista que seguí, aconseguí d’endarrerir 40 anys el rellotge de la història.

Aquest llibre és una baula que permet entendre el nostre passat, el dels camps de concentració de la Catalunya Nord i l’exili. Només si som capaços d’analitzar i comprendre el passat, entendrem el present i podrem forjar un futur més just i lliure.

Agustí Barrera

"; WHistoriaFot[4]="Imatges/argelers.jpg"; WHistoriaPeuFot[4]=""; WHistoriaDat[4]="09/03/11 00:00:00"; WHistoriaTiW[5]="12/10/10"; WHistoriaTit[5]="Lluís Companys i Jover, president màrtir de Catalunya"; WHistoria[5]="Lluís Companys i Jover, neix a les terres lleidatanes, a el Tarrós, comarca de l’Urgell, el 24 d’agost de 1882; i mort el 15 d’octubre de 1940, al castell de Montjuïc de Barcelona, afusellat per un piquet de l’exèrcit espanyol d’ocupació. Entre aquestes dues dates , 58 anys de la vida d’un home; un home apassionat i una vida apassionant: advocat, periodista i, per damunt de tot polític.

Polític entès en el sentit més noble de la paraula: servidor del seu poble; servei que va dur fins a la darrera conseqüència, saben morir –en una de les etapes més amargues de la nostra història- i enfront dels nostres enemics, donant el més alt exemple de valor i dignitat.

Companys, com a tota persona pública, va ser una figura discutida i discutible. A ell li va tocar viure a la primera meitat del segle XX, un període històric ple de convulsions a tot Europa i, sobretot, a Catalunya.
Es trasllada a Barcelona, a l’edat de 9 anys, per estudiar. Comença al Liceu Políglota, situat a les Rambles, on i coincideix amb en Francesc Layret, amb qui inicià una amistat que duraria fins la tràgica mort del primer, a mans dels pistolers de la patronal i del governador civil d’aleshores: el general Martinez Anido. Layret, amb qui estudien plegats la carrera de dret, es un dels homes que més influeix en el jove Companys.

Un cop acabada la carrera, Companys s’especialitzà en la defensa dels treballadors, cosa que li valgué una gran popularitat entre els membres de la CNT, sindicat hegemònic aleshores. Aquest reconeixement arribà molt lluny. Quan estava empresonat, pels fets del 6 d’octubre, al penal del Puerto de Santa Maria, la gent d’aquella població l’anomenava “el padre de los pobres”.

Milità en diverses organitzacions de tendència republicana. Formà part del moviment unitari Solidaritat Catalana. Es elegit regidor per l’ajuntament de Barcelona. Porta a terme una intensa activitat periodística, fundant diversos diaris de caire polític. Assassinat Layret es elegit, en el seu lloc, diputat per Sabadell. Fundà la Unió de Rabassaires, sindicat dels treballadors del camp.

A través d’aquesta apretada i rapida biografia ens cal afegir que va ser detingut i empresonat diverses vegades.
Arribats els anys trenta es cofundador, amb en Macià i altre gent, de l’Esquerra Republicana de Catalunya partit que, a les eleccions de 1932 –les primeres després de la dictadura del general espanyol Primo de Rivera- rep un suport esclatant del poble català; victòria que provoca que Companys, a la vista dels resultats i en un cop d’audàcia, proclami des del balcó de l’ajuntament barceloní, la República. Acte que Macià va acomboiar afegint-l’hi l’adjectiu de catalana; deixant, d’aquesta manera, el llistó molt per les posteriors negociacions amb el govern espanyol.

Va ser governador civil de Barcelona i ministre de Marina del govern de Madrid; llocs conjunturals que ocupa durant molt poc temps. Quan es formà el Parlament de Catalunya es escollit com a President.

Quan mort Macià, el Nadal de 1933, es elegit pel Parlament el 112 President de la Generalitat. Arriba el 6 d’octubre de 1934, amb l’ocupació del poder a Madrid pel demagog i reaccionari Lerroux que dona entrada a tres ministres de la CEDA (Confederación de Derechas Autonomas) organització feixistitzant i monàrquica que mai havia acatat la República. Es declara una vaga general a tot l’estat, a Catalunya el govern proclama l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. La revolta es anoerrada per l’exèrcit, s’empresonen 4.000 persones entre elles tots els d’ajuntaments catalans que s’havien adherit a la proclamació. Companys i tots els consellers de la Generalitat son empresonats, processats i condemnats a trenta anys de presó. Però a les properes eleccions, del febrer del 36, el poble català, el seu poble, el treu de la presó amb els seus vots tornant-lo a la més alta magistratura del nostre país. Té una gloriosa arribada a Catalunya i, tot i estar engripat i enfebrat (tant es així que va perdre el coneixement abans de sortit al balcó de la Generalitat) va sortir al balcó del palau fent gala de l’abrandament que el caracteritzava amb aquell cèlebre: “Tornaren a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer”.

Viu el drama d’una guerra on, Catalunya, o va perdre tot i, encara com a President –o millor dit- precisament per que era el nostre President, l’enemic, després de segrestar-lo, torturar-lo i vexar-lo el condemna a mort; i l’afusella en un intent d’acabar, amb aquesta ignomínia, amb l’esperit de llibertat dels homes i dones de la nostra Pàtria.

Companys, l’únic president de govern assassinat pels nazi-feixistes en el curs de la 2ª guerra mundial, conscient del paper que davant la història li tocava representar, va voler i va saber morir com un heroi. S’enfronta al piquet d’execució amb tota serenitat, es va negar a que li tapessin els ulls i morí, da cara als militars espanyols, donant un exemple de dignitat als nostres enemics i de coratge a tots nosaltres. El seu últim crit. “Per Catalunya”. Encara avui, esborrona. Eren dos quarts de set de la matinada d’un dia que, per aquest fet, a entrar a la història. Franco havia consumat un dels crims més vergonyosos de la història contemporània. I ho van fer d’amagat, la premsa no va dur cap notícia de la mort; fins i tot el comunicat del govern militar, notificant l’execució, fou censurat i silenciat; per a ells mateixos va ser una mort vergonyant.

El franquisme amb aquest assassinat emblemàtic; representatiu de tots els morts –milers d’homes i dones- que després d’acabada la guerra va ajusticiar no es conformà; també, com tots sabeu, va intentar matar la nostra llengua i la nostra cultura.

De la biografia de Companys n’he fet, només, una breu pinzellada. Però hi ha una condició humana d’ell que voldria destacar. Quan s’enfronta al piquet d’execució, els crida: “Afuselleu un home honrat!!”. Doncs be, això es cert. Els trets més remarcables del Companys homes, van ser la seva generositat, la seva franquesa i la seva honestedat. Es coneguda l’anècdota de quan passava la frontera, camí de l’exili, acompanyat el govern català pel govern basc, que s’havia refugiat a Catalunya; el president d’Euzkadi Aguirre, va haver de deixar-li diners, doncs Companys no en tenia ni per afrontar les primeres necessitats.

El que ja no es tant conegut es el fet que, un cop ell mort, la seva dona Carme Ballester, exiliada a París, per mantenir-se i tirar endavant el fill malalt que Companys tenia del seu primer matrimoni, va haver d’emplear-se en diversos treballs. Posteriorment quan, degut a una crisi coronaria es va veure obligada a no treballar, va subsistir gràcies als ajuts de diversos exiliats; fins que Manel Viusà i Batista i Roca van aconseguir que el govern alemany li reconegués el dret a una pensió com a reparació de guerra.

Això en el clima que actualment vivim, on sembla lícit aprofitar-se econòmicament dels càrrecs públics, es una mostra de la integritat de Companys que crec es convenient remarcar. Companys des del lloc que ocupava i en les turbulències de la guerra; hagués pogut enriquir-se fàcilment, però no ho va fer. Companys tenia les mans netes; en tota la seva vida de lluita mai va haver-hi un gest de profit personal. Es més, Companys que per naixement era ric, va morir pobre.

Fins aquí la imatge d’en Companys. Que fem d’aquesta figura? La d’un heroi, un màrtir, un President màrtir. Jo us asseguro que qualsevol país que es troba amb una figura com ell, el converteix en una llegenda. Us faré un repàs de la reacció dels catalans davant aquesta qüestió. El període que abasta els anys 40 fins els 60; l’independentisme català agrupat en la organització clandestina Front Nacional de Catalunya, l’assumeix des del primer moment com a símbol de la resistència que es: de la Catalunya que tot i que derrotada no es rendeix. Tant es així que el portantveu d’aquesta organització deu el seu nom, “Per Catalunya”, a les últimes paraules del President i unes postals de propaganda del butlletí que circulaven a l’exili recollien la cara d’en Companys.

El franquisme, malgrat tota la seva propaganda era molt conscient que, a Catalunya, no era volgut i que, la seva permanència en el poder, es devia –apart una brutal i permanent repressió- a l’ocultació total dels nostres patricis i la nostra història.. Es per aquesta raó que, els homes i dones que ens havíem incorporat a la lluita clandestina a cavall dels 50 i 60, quan arriba el 1965 -25 aniversari de la mort del President- creiem que el millor homenatge que li podem retre es donar a conèixer la seva vida a les noves generacions. En Viusá, delegat del Front a París, tenis escrita una biografia d’en Companys, es va fer imprimir i s’introduí clandestinament a l’interior. Aquesta publicació va tenir un gran ressò entre els nuclis resistents i, no cal dir,entre els joves que, encara que avui us sembli impossible, ignoraven qui era Macià i Companys i tants altres fets de l’època republicana.

Fins la mort del dictador, Companys va ser recordat sempre, any darrera any, cada 15 d’octubre, per les organitzacions catalanes que es movien al marge de la legalitat: en els seus butlletins, manifestos, fulls volants, pintades etc. També aquest record va ser constant per part dels compatriotes exiliats de tot el mon, fins al punt que ja l’any 1945 se li erigeixen dos monuments, un a Montevideo i l’altre a Perpinyà.

Desaparegut aquell tirà sanguinari que va ser el general Franco, comença la normalització democràtica. La història ja no l’escriuen els vencedors, ja podem honorar lliurament els nostres prohoms. Però es així, fora de l’acte purament protocol•lari de dipositar unes flors en el seu nínxol cada 15 d’octubre hi ha un silenci oficial sobre el tema Companys. La raó es molt clara: Companys fa nosa, Companys es un personatge incòmode. Es per aquest motiu que, amb el company Agustí Barrera fem el llibre: “Homenatge a Companys, President de Catalunya”, com un tos d’atenció, com un revulsiu, com una denúncia contra el silenci, contra l’oblit intencionat. Demanàvem, en l’epíleg: la revisió del procés, el trasllat de les seves despulles al Fossar de la Pedrera presidint a tots els milers d’homes i dones que van tenir la seva mateixa tràgica fi, la construcció d’un monument a la capital de Catalunya i transformar l’avinguda de la Infanta Carlota en l’avinguda President Companys. Tot això el 1983.

Veien que el repte no es recollit organitzem, un any després, el “Grup per a l’anul•lació del procés al President Companys”. Aquest grup, entre altres coses, s’adreça als consolats alemany i francès reclamant una declaració pública de disculpa per la detenció i entrega als franquistes del President, fet que possibilita la seva execució; anys després Alemanya i França han demanat perdó per la seva col•laboració en el crim. El govern i l’exèrcit espanyol, que el van cometre, encara no ho han fet.

El Grup inicia la campanya per treure l’estàtua de Franco de Montjuïc, objectiu que es va assolir. També van traslladar-se les despulles del President al Fossar de la Pedrera, però es fa d’una manera camuflada, sense muntar al Palau de la Generalitat el túmul funerari on el poble pugui retre-li l’homenatge que es mereixia i que, òbviament, estava pendent des del 1940.

Vem recollir moltes adhesions (a la proposta d’anul•lació) tant de l’interior com de fora –fins i tot el Casal Català de Sidney, per dir un lloc remot- i vem vehicular la nostra proposta al Parlament. Ho assumeix d’entrada, i se’n fan mentors, Esquerra Republicana de Catalunya que o porta al ple com una proposició no de llei i es aprovada per tots els grups amb l’excepció d’Aliança Popular, que va ser xiulada i esbroncada en el moment de la votació. Els arguments dels populars van ser que era “una proposta inoportuna que podia desencadenar una dinàmica molt perillosa de cara a reclamar les revisions dels Consells de guerra franquistes” Darrera d’aquesta fal•làcia el que si amagava era que al parlar de la mort de Companys, cal parlar de qui el va matar: l’exèrcit espanyol d’ocupació, després d’una farsa judicial on se’l va condemnar, amb una mostra de cinisme insuperable, pel delicte de “rebelión militar”. I això es el que molestava als hereus del franquisme: que els i recordem els seus crims.

Doncs bé, aquesta proposta aprovada, de demanar l’anul•lació del procés, es queda adormida en algun calaix del Parlament durant sis anys!. I es a l’any 1990, amb motiu del 50 aniversari de l’afusellament, que el Parlament desenterra la nostra –ara ja seva- proposta i la reconverteix –diuen textualment- “per dificultats de tirar-la endavant”, per commemorar oficialment el 50 aniversari de la mort i fer actes institucionals a la seva memòria.

I a través d’aquest homenatge segueixen surtin les contradiccions que el tema Companys sempre fa esclatar. L’Ajuntament de Barcelona organitza una exposició, amb motiu del 50 aniversari de l’afusellament, on la referència de la mort ocupa una sola línia donant el fet sense cap consideració. Posteriorment va fer-se un acte solemne descobrint una placa que donava el nom de Lluís Companys a una sala de l’Ajuntament...però s’evita s’evita posar el seu nom a l’estadi de Montjuïc petició que vem fer així que Barcelona va ser proclamada seu olímpica; amb la intenció que fos una bomba política d’efectes retardats, doncs si aquest nom s’hagués posat aleshores, periodistes de tot el mon haguessin hagut d’explicar qui era aquell personatge i per quina causa l’havien matat: la causa de Catalunya i la seva llibertat. Posteriorment va batejar-se l’estadi amb el seu nom però quan ja no podia tenir ressonància internacional. Això si, vem aconseguir que no si poses el nom d’aquell feixista notori que era en Samaranch com pretenien.

Companys es el millor exemple de negligència en que molts sectors, oficials, del nostre país han caigut pel que fa al tractament de les nostres glories. I això es un sintoma de feblesa, de manca de consciència nacional.
Assassinar un President elegit democràticament es un fet d’enormes dimensions. A mesura que el nostre poble vagi assumint el que representa aquesta immolació avançarem en el camí de l’alliberament de la nostra Pàtria: Catalunya, aquesta Catalunya per la qual Companys va donar la vida.

La meva intenció, al donar a aquesta mostra una determinada línia expositiva, es per que us feu càrrec del significat que, a l’assassinat del President, van voler donar-li els nacionalistes espanyols: els feixistes creien, amb la nostra derrota, haver mort l’anima de Catalunya i, com a darrera mostra d’odi al nostre poble, afusellaven l’home que simbolitzava les llibertats perdures.

Es per aquest motiu que nosaltres hem de veure, amb l’actitud de Companys, l’exemple d’unes pautes a seguir, doncs al llarg de tota la seva trajectòria si troben a gratcient, tres de les condicions imprescindibles per assolir l’alliberament d’un poble; i que son: lluita, esforç i sacrifici.

Robert Surrova i Tallaferro (soci de CAT1640)

"; WHistoriaFot[5]="Imatges/llcompanys1.jpg"; WHistoriaPeuFot[5]=""; WHistoriaDat[5]="12/10/10 00:00:00"; WHistoriaTiW[6]="14/04/10"; WHistoriaTit[6]="La Gran Guerra i el catalanisme"; WHistoria[6]="A l’estiu de 1914, les tensions polítiques i econòmiques entre les grans potències europees es van desbordar violentament en l’anomenada Primera Guerra Mundial. Al Principat de Catalunya s’establí un debat, bàsicament intel·lectual, entre els partidaris de la Triple Entesa i els dels imperis centrals, anomenats aliadòfils i germanòfils, respectivament. Les esquerres es van identificar majoritàriament amb la causa aliada, mentre nuclis importants de les dretes ho van fer amb els imperis centrals. Aquest enfrontament es limità sobretot a classes mitjanes, sectors professionals i intel·lectuals. Tant l’aliadofília com la germanofília representaven formes diferents d’entendre el mateix Estat espanyol. Per tant, eren opcions polítiques clares per a afrontar una conjuntura marcada per la crisi dels partits dinàstics i del sistema de la Restauració.

El panorama polític català al juliol i l’agost de 1914 es caracteritzava per la consolidació electoral de la Lliga Regionalista després de la seva victòria a les eleccions generals del març d’aquell mateix any. A més, la Lliga havia capitalitzat l’èxit de la consecució de la Mancomunitat. Per contra, el republicanisme català s’enfonsava en una gran crisi. Tant la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) com els republicans lerrouxistes obtenien resultats electorals negatius. Una raó important era l’abstencionisme de les classes populars catalanes (sobretot urbanes), que preferien opcions socialment més avançades com l’anarquisme. A més, la UFNR va perdre el suport de sectors nacionalistes a causa de la seva aliança electoral amb els lerroxistes al març de 1914. Però tampoc no existien alternatives serioses a la UFNR des del catalanisme d’esquerres, i els nacionalistes radicals de la Unió Catalanista mantenien les seves posicions apolítiques, frustrant possibles conversions al socialisme.

El nacionalisme radical i el republicanisme catalanista van trobar en la Gran Guerra una oportunitat excepcional per generar una mobilització política que els comportés un renovat prestigi en el conjunt de l’entramat social del Principat. Així, es van proclamar defensors de l’Entesa, considerant que França i la Gran Bretanya eren exemples de tolerància i llibertats democràtiques, especialment la primera com a república hereva de la revolució del 1789. A més, els francòfils catalanistes s’oposaven al Reich alemany i a l’Imperi Austro-Hongarès perquè simbolitzaven l’autoritarisme, l’imperialisme i l’opressió de les petites nacionalitats.

Els nacionalistes francòfils van identificar la Gran Guerra amb una lluita d’alliberament nacional. Així, van plantejar que el triomf dels aliats havia de significar la fi de les guerres, de les monarquies autoritàries i de l’imperialisme. Com a conseqüència, havia d’aparèixer un món nou democràtic i republicà que despertés i alliberés les nacionalitats sotmeses. Dins l’Estat espanyol, aquesta transformació mundial s’havia de traduir amb l’ensulsiada de la monarquia borbònica i la proclamació d’una república federal que reconeixeria els drets nacionals de Catalunya.

Perquè aquests objectius reeixissin, els aliadòfils nacionalistes van considerar que calia col·laborar com fos amb la causa de l’Entesa i demostrar que la neutralitat de l’Estat espanyol era, en realitat, una forma de germanofília encoberta. Fou així que figures del catalanisme pro-aliat, com Antoni Rovira i Virgili o Alfons Maseras i Galtés, van plantejar a través de conferències i pamflets que s’havia de presentar el problema espanyol i la qüestió nacional catalana als governs de l’Entesa. Calia que els aliats coneguessin i reflexionessin sobre aquestes problemàtiques per tal que hi posessin remei, encara que fos pressionant Alfons XIII d’Espanya i la monarquia.

Fruit d’aquestes tesis va ser la gran activitat periodística. Aparegueren publicacions com “La Nació“, “La Publicidad“, “Iberia“, “L’Esquella de la Torratxa“ o “La Campana de Gràcia“. En aquestes revistes i diaris va veure la llum, al març de 1915, el Manifest dels Catalans, pamflet que mostrava la solidaritat d’un sector d’intel·lectuals i de polítics del Principat vers la causa aliada. Anava signat per nacionalistes radicals i republicans catalans, però també per destacats prohoms de la Lliga com Josep Bertran i Musitu o Pere Rahola i Molinas.

Del conjunt d’iniciatives pro-aliades a Catalunya destacà, per la seva peculiaritat, l’activitat bèl·lica d’un miler de catalans que s’enrolaren abans i durant la Gran Guerra en els rengles de la Legió Estrangera francesa. La premsa francòfila catalanista els batejà com a voluntaris catalans i remarcà exageradament que el seu nombre era aproximadament d’uns deu mil homes. Calia impressionar els governs de l’Entesa; es volia mostrar una Catalunya més pro-aliada que ningú en el conjunt de l’Estat espanyol.

Aquesta propaganda francòfila va tenir al Principat la seva resposta germanòfila. Els partidaris dels anomenats imperis centrals disposaven de publicacions com “El Correo Catalán“, “Germania“ o “El Heraldo Germánico“ i procedien de sectors polítics carlins, maurins i fins i tot de la Lliga Regionalista, com era el cas de Pere Bosch i Gimpera. En aquest sentit, el regionalisme no mostrà una unitat de criteri en el debat entre germanòfils i aliadòfils, conseqüència, en certa manera, de la neutralitat que la direcció de la Lliga va imposar sobre el tema.

A Catalunya, la germanofília no va tenir un contingut visceralment anticatalanista, sinó que va oferir un projecte catalanista propi que criticava el nacionalisme francòfil per separatista. El projecte germanòfil entenia l’existència d’una Catalunya amb les seves particularitats culturals i lingüístiques integrada en una Espanya nascuda amb els Reis Catòlics com a fruit d’un pacte federal (copiant la terminologia del republicanisme pimargallià) entre els regnes de Castella i d’Aragó. D’aquesta manera, utilitzant uns arguments semblants als francòfils, criticaven França com a estat centralista i la Gran Bretanya com una opressora de nacionalitats (exemplificat en el cas irlandès). En canvi, presentaven l’Imperi Austro-Hongarès com un model de tolerància i convivència plurinacional.

La propaganda germanòfila no va captar l’interès de les masses populars catalanes i la derrota dels imperis centrals al novembre de 1918 va fer més evident l’esterilitat del seu esforç propagandístic. Però, tot i la victòria dels aliats, els francòfils catalanistes tampoc no van veure assolides les seves expectatives d’alliberament nacional i de transformació democràtica de l’Estat espanyol a mans de les potències de l’Entesa. I és que aquestes no estaven disposades a trencar les relacions diplomàtiques i econòmiques amb la monarquia d’Alfons XIII. D’altra banda, no es volia desestabilitzar la monarquia espanyola de por que es produís una revolució semblant a la de l’octubre de 1917 a Rússia. I més quan l’Estat espanyol havia estat escenari d’una vaga general revolucionària a l’estiu de 1917.

Els aliadòfils catalanistes tampoc no van aconseguir atreure’s les classes populars del Principat. Aquestes estaven més preocupades per la pròpia subsistència que per quimèrics projectes de solució social i nacional de Catalunya a través de les ambaixades de l’Entesa. Això va significar que el republicanisme català i catalanista no pogués captar uns electors que havien de trencar una hegemonia regionalista que es va consolidar durant els anys de la Primera Guerra Mundial. Una hegemonia que s’havia consolidat a través del control de la Mancomunitat o amb mobilitzacions com l’Assemblea de Parlamentaris de 1917. Així, es constatava el fracàs del projecte polític d’uns sectors de la petita i mitjana burgesia liberal catalans que fins als anys de la Segona República no van trobar la fórmula adient per a consolidar-se en una Catalunya colpejada per una violenta lluita de classes.


Font: David Martínez Fiol
Dins Història Política, Societat i Cultura dels Països Catalans, 8

"; WHistoriaFot[6]="Imatges/medalla_voluntaris_catalans.jpg"; WHistoriaPeuFot[6]="Anvers i revers de la medalla del Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans"; WHistoriaDat[6]="14/04/10 00:00:00"; WHistoriaTiW[7]="15/03/10"; WHistoriaTit[7]="LA MORT DE PAU CLARIS"; WHistoria[7]="Pau Claris va morir el 27 de febrer de 1641 a tres quarts de dotze de la nit. Un mes abans, el 26 de gener al matí, un nombrós exèrcit hispànic havia estat severament derrotat als vessants de Montjuïc i davant les muralles de Barcelona. Pocs dies després que, el 16 de gener, les institucions catalanes van trencar els lligams de fidelitat amb Felip IV.

Feia pocs mesos que la convocatòria de la Junta General de Braços havia representat el moment decisiu en el trànsit que va convertir les revoltes de la primavera de 1640 en una veritable revolució. I, l’any anterior, el 1639, els catalans havien recuperat el castell de Salses amb una xifra esgarrifosa de morts. De fet, en disposar d’unes estructures institucionals pròpies i d’unes lleis sobiranes –fins i tot en àmbits fiscals i militars–, les institucions catalanes estaven condemnades a enfrontar-se –i, a més, amb certes possibilitats d’èxit– al projecte estatal hispànic de rel castellana. Un xoc de models d’estat que havia tingut alguns dels seus punts més àlgids a les Corts inconcluses de 1632 i 1626. Una confrontació que, en realitat, tenia part del seu origen en el Gran Memorial del comte duc d’Olivares (1624).

Una de les principals característiques de la Catalunya d’aquest període és la presència d’una classe dirigent molt preparada intel•lectualment, amb una àmplia formació jurídica, amb una notabilíssima experiència política i conscient de la seva funció pública. Una classe dirigent, doncs, que s’havia guanyat el respecte de la societat gràcies a la fermesa del seu compromís a l’hora de garantir els drets dels catalans, molt especialment pel que fa a l’extracció de renda per part de la Monarquia Hispànica en forma d’impostos i d’allotjament de tropes, i també pel que fa al dret i al deure d’anar a la guerra només en defensa de la seva terra.

En concret, per posar-ne tan sols un exemple, Pau Claris era doctor en Dret Civil i Canònic. A més, va ser un dels representants del Braç Eclesiàstic a les Corts de 1626 i 1632 (inconcluses per la resistència catalana davant les contrafaccions de les constitucions que volia imposar la Corona). De fet, en la darrera d’aquestes convocatòries, va actuar en representació del seu Braç en la qüestió de les insaculacions, un sistema pel qual s’accedia als principals càrrecs institucionals del país. I, finalment, el 1638, ell mateix va ser insaculat com a diputat eclesiàstic de la Generalitat (des d’on presidirà el procés de separació de Catalunya).

Actualment, el nostre país també requereix una classe dirigent moralment íntegra, intel•lectualment preparada, políticament experimentada i socialment respectada.

Article publicat a l’ACPG el febrer del 2009

Oriol Junqueras
Eurodiputat i historiador

"; WHistoriaFot[7]="Imatges/pau-claris.jpg"; WHistoriaPeuFot[7]=""; WHistoriaDat[7]="15/03/10 00:00:00"; WHistoriaTiW[8]="02/02/10"; WHistoriaTit[8]="HIMNE DE LA RESISTÈNCIA DEL FRONT NACIONAL DE CATALUNYA"; WHistoria[8]="Del llibre POESIA CATALANA DE LA GUERRA D´ESPANYA (1936-39) I DE LA RESISTÈNCIA,
de Stephen Cartwright, publicat per Edicions Catalanes de París el 1969,
publiquem la pàgina 235:


HIMNE DE LA RESISTÈNCIA DEL FRONT NACIONAL DE CATALUNYA

Ressona el clam de la terra afligida,
clamors de lluita esquincen l´espai,
va deixondint-se la Pàtria oprimida
que un poble digne no pot morir mai.

Els braços s´alcen, les cames s´afermen
sobre la terra que és clot i és puntal,
forma a un sol crit la legió dels qui serven
viu el record del camí triomfal.

És el combat, catalans, és la guerra
l´hora suprema, la prova dels forts,
és el camí que senyala en la terra
viva i eterna l´estela dels morts.

Per redimir a la Pàtria oprimida
no ens bastaria sentir-ne el neguit.
No n´hi ha prou amb la idea sentida:
la llibertat, cal guanyar-la amb el pit.

(d´Himnes patriòtics, ed. Clandestina de Barcelona 1946, pàgs. 26-27).

"; WHistoriaFot[8]="Imatges/front01[1].jpg"; WHistoriaPeuFot[8]=""; WHistoriaDat[8]="02/02/10 00:00:00"; WHistoriaTiW[9]="07/11/09"; WHistoriaTit[9]="El President Lluís Companys entre el mite i l’oblit"; WHistoria[9]="Al President Lluís Companys li tocà de viure i fer de protagonista, d’un dels períodes històrics més convulsos de la nostra història contemporània. Durant el temps més cruent de la lluita social ( 1917-23) de la confrontació entre la patronal i la CNT, ell se situà al costat del moviment obrer, actuant com a advocat defensor dels empresonats. Amb errors i encerts, al llarg de la seva trajectòria política, sempre tingué un sentit especial per a detectar la voluntat popular, les necessitats de la gent, i això es féu palès en les seves relacions amb el moviment obrer anarcosindicalista, tot i que sempre valorà la força política de la petita burgesia en el procés de construcció d’una societat més justa.

Per a ell la defensa del més feble, enfront dels abusos del diner o de l’estat, fou una constant al llarg de la seva vida, allò que en podríem dir en terminologia evangèlica “situar-se al costat dels pobres”. En aquesta línia, el 1921 col•labora en la fundació del sindicat pagès Unió de Rabassaires, dirigí el seu portaveu La Terra.

Junt amb Salvador Seguí i Francesc Lairet tenien el projecte de formar el Partit Socialista català, unint les forces del catalanisme d’esquerres, amb els elements més moderats de l’anarcosindicalisme, per aconseguir un socialisme d’arrel catalana i base obrera. L’assassinat de F. Lairet el 1920 i de S. Seguí, tres anys més tard, impossibilità el projecte.

Durant la guerra, Ll.Companys com a President del Govern català, s’enfrontà a un doble procés de guerra i revolució, amb posicions contraposades i lluites pel poder dins del mateix bloc republicà, això feia molt difícil de poder fer una tasca de govern eficient. Així i tot, es creà la Conselleria de Defensa que organitzà les Milícies que defensaren el Front d’Aragó( un front d’uns 400 Km cobert amb 3.000 milicians), es posà a punt una indústria de guerra, en la qual treballaren unes 80.000 persones que abastí d’armament i municions diversos fronts peninsulars, el decret de Col•lectivitzacions i Control Obrer d’Indústries i Comerços del 24/10/1936 obria un model d’economia mixta, pel decret de 8/12/1936 es creà l’Exercit de Catalunya. És a dir, neix un nou model social resultat d’un ampli marge de sobirania política del Govern català. Volem destacar la seva generositat política durant el període 1936-39, quan salvà infinitat de vides, fins i tot d’adversaris polítics, lliurant nombrosos salconduits per travessar la frontera.

El 1984 es creà el “El Grup per a l’anul•lació del procés al President Ll.Companys”. Estava format per persones de diversa procedència política,el seu objectiu era recuperar la dignitat del President condemnat a mort pel Consejo de Guerra de Oficiales Generales pel “delito de rebelión militar” i rehabilitar la seva memòria mitjançant l’anul•lació de la sentència del tribunal militar . El Grup lliurà el 18/3/1985 al Cònsol de la República Federal Alemanya (RFA), un document en el qual es demanava que el govern alemany condemnés la detenció feta per l’Abwehr en territori de l’estat francès ocupat ( Bretanya) del representant legal d’una nació que no estava en guerra amb Alemanya, i la posterior extradició a l’Estat espanyol. Un document semblant es lliurà al Cònsol francès de Barcelona.

En data 15/10/1990 el canceller alemany Helmut Kohl trameté una carta al President J.Pujol en la qual es diu:” en ocasió del cinquanté aniversari de l’execució del president Companys pel règim franquista, el Govern i el poble d’Alemanya dolguts per la participació d’institucions alemanyes en aquell acte, comparteixen el sentiment dels catalans i consideren Ll.Companys com un dels màrtirs més insignes de la fedelitat a la democràcia i a la llibertat.” El 13/8/1990 el President de la república francesa F.Mitterrand, adreçà una carta al batlle de la Vajol qualificant d’assasinat la mort del President Ll.Companys.

Que després de trenta anys de la mort del dictador, encara no s’hagi anul•lat la sentència contra l’únic President de Govern afusellat durant el període de la II Guerra Mundial, genera força reflexions. El 29/9/2008 el Departament de la Vicepresidència, junt amb la Comissió de la Dignitat celebrà un acte d’homenatge al President Ll.Companys amb presència dels Cònsols francès, alemany i el vicepresident del Govern. Es demanà l’anul•lació definitiva del judici i la rehabilitació pública que Ll.Companys es mereix, ja ho han fet els alemanys i els francesos, ara sembla que tocaria a l’Estat espanyol.

En la història de la Catalunya contemporània, Francesc Macià i Ll.Companys han entrat a formar par de l’imaginari col•lectiu del poble català, aquest darrer ha accedit a la categoria emblemàtica de la nostra voluntat de resistència de la darrera etapa de la nostra nació, sotmesa a un llarg procés desnacionalitzador. Ll.Companys és el símbol de la Catalunya combatent que no claudica, de tots els afusellats, exiliats, empresonats per la seva lluita a favor de la llibertat.

Agustí Barrera

"; WHistoriaFot[9]="Imatges/companys_claris.jpg"; WHistoriaPeuFot[9]="Commemoració del 1640, a l’Arc de Triomf de Barcelona, sota l’estàtua de Pau Claris"; WHistoriaDat[9]="07/11/09 00:00:00"; WHistoriaTiW[10]="12/10/09"; WHistoriaTit[10]="El Sis d’Octubre de 1934 a Arenys de Munt"; WHistoria[10]="El Sis d’Octubre de 1934 a Arenys de Munt

Objectiu de la comunicació.

Emmarcar el cas concret d’Arenys de Munt, en el context polític determinat per la proclamació de l’Estat Català, pel President Lluís Companys. Establim com a hipótesi de treball a confirmar amb l’estudi de les fonts primàries i secundàries, que a Arenys de Munt, com a d’altres indrets de la Catalunya Principat, hi hagué la proclamació de l’Estat Català, per part de militants d’Esquerra Republicana, a molts pobles i ciutats, militants obrers, en aquest cas de la Unió Socialista de Catalunya (USC), que formava part de Aliança Obrera , donaren suport a la proclama del President Ll.Companys , pel que representava d’avanç en les conquestes obreres.

Consideracions sobre el context polític.

Podem considerar els esdeveniments del sis d’octubre del 1934, com un model, un reflex, del difícil “encaix“ de Catalunya dins del marc del regne d’Espanya, o de l’Estat Espanyol, que al llarg del temps s’havia materialitzat en un seguit de topades, entre interessos contraposats, així tenim dades i dates que ens confirmen el que diem: la revolta dels Segadors o guerra de separació (1640), la guerra de Successió (1714), o la darrera maltempsada (1936-’39).

Els fets del 6 d’octubre els podem interpretar, no com un acte d’irreflexió, com alguns analistes els han considerat, sinó com la culminació d’una situació de tensió entre el Govern Central i el govern de la Generalitat, per una qüestió de nivells de sostre de poders. El detonant que fa esclatar la situació és el conflicte de competències sobre la Llei de Contractes de Conreu, votada pel Parlament Català el 12 d’abril del 1934, que no és acceptada pel govern espanyol; de fet, es tracta de minimitzar la capacitat legislativa del Parlament Català, veiem com el rerefons del problema és la qüestió del poder polític i de la sobirania nacional, és a dir es tracta de dirimir, qui és el subjecte de decisió, si el Parlament Català o l’Estat espanyol. La Llei de contractes de Conreu era una llei moderada, que establia una reforma agrària gradual de tipus individual, no col•lectiva, que fomentava el cooperativisme. Els propietaris de l’Institut Català de Sant Isidre, a través del seu representant el senyor Francesc Cambó, presenten un recurs d’inconstitucionalitat, davant del Tribunal de Garanties Constitucionals, adduint que el Parlament Català era incompetent per a legislar en matèria social.

En el fons el que estava en joc era la capacitat del poble català a decidir mitjançant el seu Parlament, en un cas com aquest en el qual les reivindicacions nacionals, s’agermanaven amb les socials. Malgrat el rebuig del tribunal espanyol, la llei és tornada a votar íntegra pel Parlament Català, dos mesos després, el 14 de juny. Aquesta situació de confrontació, resta enverinada pel fet que a Madrid, el 4 d’octubre ha pujat un govern presidit per A. Lerroux, amb tres ministres de dretes, de la Confederación de Derechas Autónomas, (CEDA), que diverses vegades havien manifestat la seva oposició ferma a l’Estatut del 1932.

Cronología dels fets

Així, quan des del Palau de la Generalitat el President Lluís Companys, el dia sis d’octubre, a un quart i cinc de nou del vespre, proclamà: “ L’Estat Català de la República Federal Espanyola“, repetia l’acte de sobirania política que féu Francesc Macià, l’abril del 1931, quan proclamà la República Catalana. La proclama del President Ll.Companys era un acte d’afirmació del govern català, que tenia el suport del Parlament Català i de la majoria del poble. El cap de la IV Divisió militar, era el general reusenc Domènec Batet i Mestres, francmaçó com el mateix Ll. Companys i amb el qual havia mantingut negociacions, al final, però, en requerir-lo, com a President de la Generalitat, que es posés a les seves ordres, aquest declarà l’estat de guerra i féu sortir l’exèrcit al carrer.

La tropa canonejà el local del CADCI ( Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria) des d’on s’havien fet forts un grup de trenta persones amb disset fusells, fidels a la crida del President Ll.Companys per a defensar el nounat estat Català; cap a quarts d’onze de la nit disparen contra una companyia d’infanteria que amb banda de música, proclamava l’estat de guerra, de resultes dels trets mor un sergent, i cinc soldats i un oficial són ferits. Per l’efecte de les set granades disparades per l’exèrcit, contra el local del CADCI, els patriotes i militants del partit Català Proletari, Jaume Compte, Manuel Gonzàlez Alba i Amadeu Bardina del Partit Comunista de Catalunya, moren a la matinada del dia sis, la resta fugen pels terrats.

El Conseller de Governació i destacat militant d’Estat Català, Josep Dencàs, junt amb Miquel Badia, foren els responsables de l’organització militar que havia de donar suport, a la nova situació creada per la proclama del President de la Generalitat, la deserció del Comissari General d’Ordre Públic, Coll i Llach, junt a la passivitat del coronel Ricard, cap de la Guàrdia d’Assalt, provocà una notable descoordinació i va impossibilitar que els 3.200 guàrdies d’Assalt, més els 400 mossos d’Esquadra, i els 3.400 militants d’organitzacions polítiques i sindicals, ( Estat Català, Palestra, Nosaltres Sols, Aliança Obrera, Esquerra Republicana de Catalunya, Aliança Obrera, Unió de Rabassaires, Partit Nacionalista Català), poguessin fer front amb èxit a les forces de l’exèrcit, la insurrecció està abocada al fracàs. En aquest aspecte cal fer esment de la posició de la CNT, que es mantingué al marge del conflicte, entenent que era una revolta de Palau. L’objectiu del sis d’octubre era implantar i consolidar l’Estat Català, alhora que instaurar un règim social tan avançat com volgués el poble.

Aïllat el govern català al Palau de la Generalitat, contra el qual són disparades vuit canonades, a les sis de la matinada del dia set, el govern català es rendeix a les forces de l’exèrcit, i és empresonat als vaixells “Uruguay“ i “Ciudad de Càdiz“, ancorats al port, amb posterioritat seran jutjats i condemnats a trenta anys de presidi, Els fets del Sis d’Octubre tingueren una notable repercussió a comarques, on en moltes ciutats i pobles, seguint la proclama del President Ll. Companys es declarà l’Estat Català, i es produïren confrontacions de caràcter social, com a Girona, Sabadell, Vilafranca del Penedès, Mataró, Palafrugell, Vilanova i la Geltrú, Granollers, Sabadell, Lleida, Badalona i Arenys de Munt.

Els fets a Arenys de Munt

La nit del Sis d’Octubre a Arenys de Munt, després de saber-se el contingut de la proclama del President Ll. Companys, s’organitzà una manifestació formada per militants d’Estat Català, d’Esquerra Republicana, de la Unió Socialista de Catalunya i pobletans sense militància, però que donaren suport a la proclama del Govern Català.
La USC es constituí com a secció local el 1932, tenia la seva seu a la Rambla F.Macià núm 70, al poble eren uns 23 militants. La participació femenina en la Joventut Socialista de Catalunya (JSC), a Arenys de Munt era considerable, reflex de l’entrada de la dona en la vida social i política, amb l’adveniment de la República.

El 14 de setembre de 1935, se celebrà el Consell de Guerra d’oficials generals, per tal de sentenciar la causa instruïda, arran dels fets de la nit del sis d’octubre de 1934 a Arenys de Munt. A tres quarts d’onze quedà constituït el tribunal. Presideix el tribunal el general de Brigada d’Infanteria Angel San Pedro, actua com a vocal ponent el coronel Luís Cortés, actua com a jutge eventual, el comandant Manuel Garcia Rebollo, defensa als processats l’advocat Luis Verdegain; el fiscal és el comandant Enrique de Querol Duran, cinc anys més tard, aquest, actuarà com a fiscal en la paròdia de judici, que condemnà a mort el President Lluís Companys .
Segons el sumari, la nit del Sis d’Octubre, que el President proclamà l’Estat Català, s’organitzà una manifestació, formada per elements d’Estat Català, d’Esquerra Republicana, de la Unió Socialista de Catalunya, Esteve Capella, portava la bandera independentista de l’estel solitari, i Joan Lleonart Farran la bandera vermella de l’emancipació de la classe obrera. Els manifestants situaren les dues banderes al balcó de la Casa de la Vila, des d’on el batlle del poble, Josep M Soler (Martí Basí) (ERC) adreçà unes paraules als manifestants, que recollien la proclama del President de la Generalitat.
Els manifestants cridaren morin, contra A.Lerroux, F.Cambó i la CEDA i visques al nounat Estat Català, es cantaren els Segadors i la Internacional.
Després que el batlle proclamés L’Estat Català, aquest ordenà la publicació d’un pregó que llegí l’agutzil, acompanyat de somatenistes armats. En el pregó es deia que tots els que tinguéssin armes les havien de lliurar a la Casa de la Vila., a tots als que estiguessin d’acord amb la declaració del President de la Generalitat, se’ls hi donarien armes per a defensar la nova situació
En el sumari s’acusa Josep M Soler, d’haver requisat un ómnibus per traslladar a Mataró els militants obrers i polítics que, obeint la Crida del President de la Generalitat, volien anar a Barcelona a defensar el Govern Català de l’agressió de l’exèrcit.
A un quart de tres del migdia, el tribunal emet el seu veredicte, dels sis acusats d’auxili a la rebel•lió, el batlle JM Soler és condemnat a dos anys de presó, el tinent d’alcalde Ramon Paituví (USC) és condemnat a un any de presó, i a sis mesos i un dia Joan Lleonart (USC), Salvador Roig i Esteve Capella. És absolt Joan Oller Ravelli. Salvador Punsola Arañó no pot asistir al judici perquè està malalt i serà jutjat més endavant.

La repressió

La repressió es va abatre damunt dels gairebé 3.200 militans i quadres polítics, molts d’ells d’Esquerra Republicana de Catalunya, que tenien càrrecs en els ajuntaments. La intel•lectualitat catalana fou objecte de detencions, foren empresonats el mestre Pompeu Fabra, president del patronat de la Universitat de Barcelona, l’arqueòleg Pere Bosch i Gimpera, rector de la Universitat Autònoma, el doctor Josep M, Batista i Roca, l’economista i batlle de la ciutat Carles Pi I Sunyer, Estanislau Duran i Reynals, sots president de l’Ateneu Barcelonès, cent cinquanta persones entre professorat i personal administratiu, són destituïdes de la Universitat. Uns 1400 parcers són desnonats de les terres que conreaven.

Conclusions

L’examen dels fets del Sis d’Octubre sembla indicar que per part del govern català no hi havia una volunta política clara de dur a terme una revolta armada, sí per part dels dirigents d’Estat Català, que ho veien com un moviment insurreccional, que podia crear una situació, on fos possible declarar la independència. El Govern de la Generalitat mantingué una situació a la defensiva, a mig camí entre el vol i dol, una situació carregada de dubtes, sense voluntat clara d’acció, de tirar endavant amb fermesa, però tampoc de plegar veles, sembla que es volgués fer una segona edició del 14 d’abril del 1931, enmig de tots aquests dubtes es perdé la iniciativa i el factor sorpresa, en unes negociacions amb el general D. Batet, que no podia fer altra cosa que obeir Madrid, que és el que va fer; dos anys i mig més tard fou afusellat a Burgos pels sublevats, per haver-se mantingut fidel al govern de la República. L’ensulsiada de la insurrecció permet de culpar Estat Català, mitjançant la crítica a la gestió del seus líders Josep Dencàs i Miquel Badia, del fracàs, i així disminuir la influència d’aquest sector dins d’Esquerra Republicana de Catalunya.

Perquè la insurrecció triomfés, calia: una actitud decidida i enèrgica del Govern Català, tal com era la voluntat d’Estat Català, que el general D. Batet, adoptés una actitud de “neutralitat“ que hauria permès la consolidació política de l’Estat Català. L’altra possibilitat era fer un acte heroic i de dignitat, com el de la Pasqua irlandesa del 1916, que era força impensable sense la col•laboració de la CNT. Malgrat tot cal recordar que els fets del Sis d’Octubre de 1934 són el primer moviment armat col•lectiu, després del complot de Prats de Molló (1926), que s’esdevé a la Catalunya Principat d’ençà del 1714, en defensa de les seves llibertats.

L’anàlisi dels errors de l’octubre del 1934 per part del Govern Català va permetre que el 19 de juliol del 1936, no es fessin les mateixes equivocacions i així, vèncer l’exèrcit sublevat a Barcelona i a comarques. Una vegada més l’estudi de la història havia servit per a no caure en els mateixos errors, i propiciar la victòria, aconseguida amb la col•laboració entusiasta de militants de partits i de centrals sindicals, i de les forces de seguretat sota les ordres del Govern Català. El Sis d’Octubre del 1934 és un exemple de com una derrota militar es pot transformar, després de dos anys, en una victòria política a les eleccions del mes de febrer del 1936, amb el triomf del Front d’Esquerres, que obria un llarg procés de transformacions socials i polítiques, que serien estroncades amb la derrota i l’ocupació el gener - febrer de 1939.

Agustí Barrera i Puigví. Historiador. Juliol de 2007


Bibliografía consultada

Bernades, V.- Estampes de l’Uruguay (La presó flotant) Llibreria Catalònia. Barcelona 1935

Castells, V.- El 6 d’octubre, Palestra i Batista i Roca. Rafael Dalmau editor. Barcelona 2000

Costa i Deu, J- Sabaté i Puig, M.- La veritat del 6 d’octubre.- Cossetània edicions.Valls 2006

Costa i Deu,J- Sabaté i Puig, M.- La nit del 6 d’octubre a Barcelona.- Cossetània edicions. Valls 2006

Dencàs, J.- El 6 d’octubre des del Palau de Governació.- editorial Curial.- Barcelona 1979

Lorente,E – Simó, M.- El Sis d’Octubre del President Companys.- Pagès editors. Lleida 2004

Murià, A.- El 6 d’octubre i el 19 de juliol. Antecedents i documents. Barcelona . 1937

Comissió 70è aniversari dels fets d’octubre del 1934.- 70è aniversari dels fets d’octubre del 1934. www.freecatalonia.com.- 2004

El Dia Grafico.- (pàg-6) 15 setembre 1935

Xaubet, J.- Un intent d’història oral: el sis d’octubre a Mataró. Fulls del Museu Arxiu XX. Juliol 1984

"; WHistoriaFot[10]="Imatges/GOVERN6.jpg"; WHistoriaPeuFot[10]="El Govern català del 1934 empresonat"; WHistoriaDat[10]="12/10/09 00:00:00"; WHistoriaTiW[11]="29/07/09"; WHistoriaTit[11]="La creació d’una delegació de l’organització “Nosaltres Sols!” a Mataró"; WHistoria[11]="Per Agustí Barrera i Puigví, historiador i soci de l´Associació Patriòtica Catalunya 1640

Deixar constància de l’existència d’un nucli d’independentistes al Mataró de la preguerra 14/5/1933, de la ideologia del grup i de la seva activitat a la ciutat. Poc abans de l’ocupació de Mataró per l’exèrcit feixista el gener del 1939, Joan Lairet, que es retirava cap a la frontera, crema els fitxers dels militants i la documentació que pogués facilitar la ulterior repressió, i s’enduu la bandera estelada de l’estatge. Aquesta manca de documentació ha dificultat el nostre treball i ens ha obligat a fer un treball d’hemeroteca, a l’Arxiu Històric Comarcal de Mataró (AHCM) i de recerca bibliogràfica.

La fundació de “Nosaltres Sols!” (NS) a Mataró

Segons consta en la documentació del Fons General d’Associacions del Govern Central a Barcelona, NS! Fou fundat a Barcelona el 26/3/1931, a Mataró obre una delegació el 14/5/1933, tot i que Esteve Albert en el seu llibre[1] explica que ell creia més encertat afiliar-se a Palestra, però els seus amics el convenceren que era millor fer-ho a NS!. En aquella mateixa reunió quedà formada una Junta presidida per Josep Barrera, antic militant d’Estat Català, Joan Lairet com a secretari i E. Albert en funcions de vocal.

Al setmanari Nosaltres Sols! Del dissabte 13 de maig de 1933, número 110, any III, s’hi publicà aquest anunci:

Nosaltres Sols! Delegació de Mataró Diumenge, dia 14 de maig, a les onze del matí.

Acte inaugural Hi parlaran: Esteve AlbertValentí Serra, Joaquim Casamitjana, Mª del Carme Nicolau, Daniel Cardona, F.Pineda i Verdaguer i un representant del Partit Nacionalista Basc. L’acte serà presidit per la Unió Catalanista, En la persona del seu expresident, En Vicenç A Ballester.

El Consell Permanent de Nosaltres Sols! Organitza una caravana per assistir-hiCompanys! Assistiu-hi! Inscriviu-vos-hi!

El nucli de NS a Mataró tenia al voltant d’una trentena de militants, i un entorn format pel mateix nombre de simpatitzants, podem esmentar entre d’alres, Esteve Albert, Domènec Gironès, Joan Lairet i Joan Bachs, aquests quatre formaven el grup que E.Albert anomenà, els quatre Boigs de Mataró, seguien a la llista Salvador Benito, Joan Ballescà, Jaume Calsapeu, Miquel Vilardebò, Florentí Serra (Tinet), Jaume Llavina, Quimet Patuel, Josep Barrera, Àngel Tarragó, Josep Riera, Massuet, Roldós.

NS! Tenia una secció militar l’Organització Militar de Nosaltres Sols! (OMNS), els seus responsables a Mataró eren en Manuel Riera, Joan Bachs i Esteve Albert.

Durant el període de la República, NS! Participà en la vida cultural de la ciutat, organitzant conferències sobre la nostra història, literatura i el pensament de l’organització.

Quan els fets del Sis d’Octubre del 1934, una formació de trenta militants de NS! Arriben fins a l’Ajuntament, on el batlle Salvador Cruxent llegeix la proclamació de l’Estat Català del President Lluís Companys, arran d’aquest fet en J. Ballescà, J. Lairet i D .Gironès són tancats a la Presó Model de Barcelona.

A la llista de conferenciants del 14/5/1933 hi trobem tres personalitats rellevants en Daniel Cardona[2], Joaquim Casamitjana[3] i Vicenç Albert Ballester i Camps[4].Volem que aquestes breus pinzellades biogràfiques ens ajudin a entendre l’actuació de NS! Durant els anys trenta.

Daniel Cardona (1890-1943) Milità a la Unió Catalanista del doctor Domènec Martí i Julià. El 1925 trencà amb F. Macià i s’uní al grup de Bandera Negra. Participà als fets del Sis d’Octubre del 1934 i és empresonat, tornà el 1936, un any després es tornà a exiliar com a resultat d’haver establert contactes amb els serveis secrets francesos, amb vista a aconseguir la independència de Catalunya, sota l’òrbita francesa. Fou un actiu propagandista polític. Després de l’ocupació de Catalunya impulsà la formació del Front Nacional de Catalunya ( FNC) que neix a París el 4/5/1940, serà l’organització de referència de l’independentisme durant els quaranta anys de feixisme franquista.

Joaquim Casamitjana (- 1943) De professió agent comercial. El 1936 ingressà a Estat Català, esdevé president del Casal d’aquest partit al districte VIIIè de Barcelona i membre del Comitè Executiu d’Estat Català. Vinculat al teixit associatiu del seu barri, és un veterà de l’Orfeó Gracienc. Persona d’una notable capacitat analítica i hàbil articulista publicà al setmanari d’Estat Català de Reus i al Diari de Barcelona portaveu d’Estat Català durant la guerra. Després de la retirada és internat al camp de concentració de Bram. Surt del camp per treballar a la indústria de guerra a la Societat Hidromecànica de Bievres a Tolosa de Llenguadoc[5]. Entrà a formar part del réseau Maurice[6] de la resistència francesa detingut a Tolosa és assassinat a les poques hores de la seva detenció, Octavi Viladrosa a les seves memòries escriu que fou deportat a Buchenwald, on fou exterminat, però no consta a les llistes del llibre de la Montserrat Roig.

Vicenç A Ballester (1872-1938) Cursà estudis de nàutica. E1 1903 funda i dirigeix el setmanari La Tralla adherit a la Unió Catalanista i escriu amb el pseudònim de VIC ( Visca la Independència de Catalunya), també col•labora al butlletí del CADCI Acció i al setmanari Nosaltres Sols!. Inspirant-se en la bandera cubana Pels volts del 1918 dissenyà la bandera independentista de l’estel solitari. És autor de: El cant per la independència.

L’ideari de NS!

Nosaltres Sols! Tingué uns 700 militants repartits sobretot a Barcelona, el Baix Llobregat i el Maresme. Representà el purisme apolític la insurrecció armada com a mètode per alliberar la Pàtria, afirmà la importància de l’acció per sobre de qualsevol temptació política, segueix el model de la lluita anticolonial dels patriotes irlandesos contra l’ocupant britànic. NS! Practicà un activisme constant, allunyat dels grans plantejaments ideològics, entén el sacrifici de la sang, el símbol de la revolta irlandesa de la Pasqua del 1916, com una necessitat per a desvetllar la consciència del poble adormit. Per a ells la “unió sagrada” interclassista per a fer front a l’enemic nacional, és un dels elements de la seva tàctica política, també el seu misticisme patriòtic. Manté una malfiança natural cap a l’electoralisme i el parlamentarisme.

Impulsà les relacions internacionals de l’independentisme signant el Pacte de la Triple Aliança o Galeusca el 1923, al local del Centre de Dependents del Comerç i la Indústria CADCI, n’hi hagué una segona edició el 1933.

Era un pacte de reconeixement de la sobirania de les tres nacions, i de la formació d’un Consell per tal d’establir una tàctica conjunta. A Berlín, el líder de NS! Daniel Cardona i Civit establí contactes amb el Comitè dels Pobles Oprimits, amb representants de bascos, bretons, irlandesos, per a unir esforços contra l’enemic comú. NS ! Adoptà una actitud antimacianista perquè creien que el líder independentista havia claudicat el 14 d’abril del 1931, i perquè consideraven que la seva línia de treball era poc combativa.

El portaveu de Nosaltres Sols! Tenia el mateix títol, s’edità del març del 1931 a l’octubre del 1934. De l’octubre al desembre de 1936 el portaveu s’anomenà Ferms!

Durant la guerra, NS! Adoptà una actitud crítica amb l’actuació dels elements incontrolats i se situà al costat del Govern Català, intentà dins el possible de fer sentir la veu de l’independentisme, d’una via catalana en la marxa de la guerra, per això establiren contactes amb els serveis secrets francesos per tal d’establir la independència de Catalunya sota l’òrbita francesa.

Crònica de l’acte inaugural de la Delegació de NS! A Mataró

El Diari de Mataró del dissabte 13 de maig del 1933, número 2939, any XI, en un article que duu per títol Nosaltres Sols!, llegim que aquesta organització ha fet una crida convidant els nacionalistes a ingressar a les seves files. Comença l’article amb una descripció del panorama patriòtic de Catalunya i lamenta aquest estat de confusió i apatia que ens ha dut la política d’aquests darrers anys, comenta el fracàs de la crida a la concòrdia feta durant el període de la Monarquia i la República, i el fracàs del nostre Estatut demanat amb tant de servilisme.

La crida als patriotes mataronins diu:

Ciutadans de Mataró, patriotes de la Maresma, vells lluitadors, reclamem per a Catalunya la nacionalitat complerta que és amb tots els elements que la composen, llengua, cultura, costums, història i sentiment nacional propis, la constitució d’un Estat integral i lliure.

Després d’assenyalar les millores que en el terreny individual i universal reportarà l’alliberament de les nacionalitats oprimides, acaben: NS! És una agrupació nacionalista formada per diversos nuclis de patriotes la finalitat de la qual és treballar per tots els mitjans que calguin per la llibertat integral de la nació catalana.

NS! Com a agrupació nacionalista estarà adherida a la Unió Catalanista i no admetrà en el seu si matitzacions de caire polític, social, religiós o d’altra mena.

NS! Acull amb gran respecte i germanor els socis de tots els matisos que no siguin incompatibles amb sa tasca francament nacionalista.

NS! A Mataró complirà amb la seva finalitat essencialment catalanista i col•laborarà amb les organitzacions que millor s’adiguin al seu ideari.

Per Catalunya. Per la seva llibertat. Per la seva justícia. Pel seu honor.

Demà diumenge,al local del Cinema Gayarre, a les onze del matí, Nosaltres Sols! De Mataró, farà el seu míting inicial. Oradors: Joaquim Casamitjana, Daniel Roig i Pruna, Maria del Carme Nicolau i Daniel Cardona. Presidirà el vell i fidel patriota Vicenç A Ballester.

El document després de fer una anàlisi de la situació, defineix els elements constitutius de la nació per passar a fixar l’objectiu final, la constitució d’un Estat nacional. Situa per damunt de cap altra consideració, l’objectiu final de la llibertat de la Pàtria.

Al número següent de Nosaltres Sols! El 111, pàgina 2 que correspon al 20/5/1933 un article signat per R amb una fotografia de l’estatge social de NS! I la bandera estelada al balcó, explica l’acte de la inauguració de la Delegació de NS! A Mataró, transcrivim l’article:

L’acte inaugural de la Delegació de NS! De Mataró

A les onze del matí arribaven a la ciutat de Mataró les colles d’expedicionaris que, responent a la crida del Consell Permanent, anaren a portar el seu escalf als patriotes que han plantat la bandera estelada a la capital de la Maresma. En conjunt feien un grup força nodrit compost de les delegacions de Barcelona ciutat, Barcelona Gràcia, Barcelona districte Vè, Barcelona Sarrià, Sant Just Desvern, Esplugues, setmanari Nosaltres Sols! Secció Feminal de NS! I diversos membres del Consell Permanent, acompanyant el venerable patriota Vicenç Ballester, expresident de la Unió Catalanista.

A un quart de dotze comença el míting, al Cinema Gayarre. A la barana del primer pis feren aparició dues banderes estelades que foren rebudes amb una ovació. A la presidència hi havia també una bandera estelada i una bandera d’Euscadi.

Obre l’acte el company Pinet, de la Junta Directiva de la Delegació de Mataró, que ofereix la presidència de l’acte al ferm lluitador i abnegat patriota Vicenç Ballester. Aquest s’adreçà a l’auditori tot lamentant que la seva poca veu no li permeti de dir tot el que el seu cor sent. Però, diu, vull encomanar-vos l’amor que jo sempre he sentit per la Pàtria, amb el desig de servir-la d’una manera rectilínia, que el vostre entusiasme i el vostre escalf no vagi mai dirigit a una persona. Els homes moren, la carn es podreix, però la Pàtria sempre resta.

Les seves paraules plenes de sentiment, foren acollides amb una gran ovació.

És cedida la paraula al company Joaquim Casamitjana que comença fent avinent que Nosaltres Sols!, en aquesta època de materialisme, anava predicant les seves idees d’espiritualitat. Diu que NS! No va a demanar vots, sinó que ve a demanar l’esforç de tots per aconseguir la llibertat col•lectiva, garantia de la llibertat dels catalans per assolir la nostra llibertat individual.

Recorda l’actuació nefasta que sempre ha segut Espanya, la tirania a què ens ha sotmès contínuament, volent que fóssim per força espanyols, quan no podem ésser mai altra cosa que catalans.
Fa crítica de l’Estatut, i posa en evidència el seu valor nul, i que no representa ni un bri de llibertat per a Catalunya.

Esmenta l’actitud indigna dels diputats catalans, que acceptaren tots els mercadeigs al Parlament espanyol, i s’ajupiren sota la pressió dels esperits imperialistes.

Acaba cridant tots els catalans a ajuntar-se en aquesta croada de dignificació de Catalunya. Grans aplaudiments premiaren el seu parlament.

F. Pineda i Verdaguer s’adreçà a l’auditori explicant què és NS!, diu que no és cap partit polític, sinó un agrupament de Patriotes moguts pel més noble dels ideals: la llibertat de la Pàtria.

Fa una descripció de ço que són les grans nacions, és a dir, els grans Estats, causa de malestar i ruïnes; elles produeixen acumulaments de les grans riqueses i, per tant, com a conseqüència d’això, les grans pobreses.

Explica l’error funest que mantenen els partits polítics en voler afirmar, encara, que el mercat dels productes catalans és Espanya; tot i acceptant això, ens trobem que a Espanya s’estant fent grans treballs d’electrificació que produirà, naturalment, la industrialització.

Què serà llavors de Catalunya, sense una política exterior pròpia? Afirma doncs, la necessitat d’obtenir la llibertat de Catalunya, per a fugir també de la nostra ruïna.Amb unes paraules plenes de vibració significa que no n’hi ha prou de sentir la política, per damunt d’aquesta ha d’existir el patriotisme. És fortament aplaudit. Parla després Maria del Carme Nicolau, que començà fent una bella imatge de les coses febles, diu que li ensenyaren a cuidar les flors delicades amb una campana de vidre per a defensar-les de les inclemències del temps. Avui el patriotisme del nostre poble és aquesta flor delicada,i nosaltres la vetllem curosament, fins que esdevindrà una planta forta, ufanosa i reptadora de les tempestes. Fa una bella crida a les dones i els diu que cal que portin el seu escalf a la Pàtria, puix que elles són les guardadores de l’esperit. Fou premiada amb una ovació a peu dret.

Es cedida la paraula al representant del Partit Nacionalista Basc, Sr. Solano de Aguirre, que començà fent una salutació en basc i després continuà el seu discurs dient que es valdrà de la mateixa llengua de l’enemic.
Fa una exposició detallada de la situació del nacionalisme basc, de les persecucions que és objecte, però diu, d’aquestes persecucions en sortirà més enrobustit. Explica l’ajut que té el nacionalisme del seu poble en la dona basca.

Recorda unes paraules del primer ciutadà de la República espanyola, que els digué que quan més bascos se sentissin més espanyols serien. Diu que aquestes paraules foren explicades a una dona basca d’Euscadi que està en poder de França, i obrint els ulls esfereïts, digué: com puc sentir-me espanyola, si em diuen que sóc francesa! Una ovació esclatà plena d’entusiasme.

A continuació parlà el president del Consell Permanent, Daniel Cardona, que amb paraula sentida, va explicant els diversos nacionalismes existents.

Diu que el nacionalisme català té de semblança amb aquells nacionalismes de Bretanya, Euscadi, Irlanda, Índia, tot l’amor que els mou per la Pàtria.

Fa avinent, però, que en el nostre nacionalisme hi manca un xic de romanticisme perquè esdevingui més abassegador de les masses.

Diu que la política ja està bé, però que no es la base essencial dels pobles, als pobles els cal patriotisme, això és, la base de la llibertat.

Per això avui els catalans ens veiem obligats d’anar fent l’apostolat de la doctrina de l’alliberament de la Pàtria davant d’aquesta injustícia que amb nosaltres han comès i que en diuen llibertat.

La justícia sols és una, la justícia no pot ésser fragmentada , i per això la vergonya ens puja al rostre en veure com és enganyat el poble, en dir-li que ja som lliures.

El seu parlament, amarat de sentiment patriòtic , és rebut amb una forta emoció a peu dret per tots els presents.

Parla Daniel Roig i Pruna, afirma que nosaltres, seguint les doctrines de la venerable Unió Catalanista, som i serem separatistes.

Recorda que Catalunya té una arma formidable, una fortalesa que no destruirà mai ningú i que és la llengua.

Ataca durament els partits polítics que s’han venut la nostra llibertat, com també tots aquells que enganyen el poble i sols cerquen el profit personal.

Diu que nosaltres rebrem afectuosament tots els forasters que ens respectin, però aquells que vulguin destruir les coses nostrades, només rebran l’expressió de la nostra rebel•lia.

El seu parlament vibrant, féu esclatar ovacions continuades, l’entusiasme anà creixent, fins a esdevenir una cosa impressionant amb Visques a Catalunya Lliure! Gora Euscadi Askatuta!

Acabat l’acte els expedicionaris visitaren el nou estatge de la Delegació de NS!, de la ciutat de Mataró que agradà extraordinàriament per la seva senzillesa i bon gust.

A les dues es féu un àpat de germanor. A l’hora dels brindis, hi hagué discursos de tots els representants, recitals de poesies i cants patriòtics.

Resultà una festa d’aquelles que perduren en el record. A dos quarts de set el tren s’emportava els expedicionaris enmig de Visques a Catalunya i Euscadi.

Molt bé companys de la Maresma, esperem que l’entusiasme d’aquest dia aviat abrandarà tota la vostra comarca.

[Signat per R.]

Hem transcrit la totalitat de l’article com a mostra del lèxic polític de l’organització, amb totes les seves febleses teòriques, que s’intentaven suplir amb el misticisme patriòtic.

Conclusions

Creiem que és interessant de comprovar com al llarg el temps es mantenen vius els problemes que no s’han resolt. Com aquells militants de NS! Al París ocupat pels alemanys el 1940, es neguen a acceptar la derrota i funden el Front Nacional de Catalunya (FNC) que serà l’organització que fa de pont entre el “separatisme” dels anys trenta i l’independentisme dels anys setanta, mantenint viva la lluita per la sobirania nacional. Els militants mataronins de NS! Lluitaven setanta-sis anys enrere pel dret a l’autodeterminació, que en aquells moments no es deia així, però de fet, llegim en el text de les seves intervencions que demanen la capacitat de poder decidir del poble català, que els deixin sols, sense les interferències dels estats espanyol o francès per a poder triar el seu present i decidir el seu futur. Ara, amb un altre llenguatge, resultat de la incorporació de les teoritzacions dels moviments d’emancipació nacional dels pobles d’Àsia, Àfrica i Amèrica, que s’alliberaren del colonialisme després de la Segona Guerra Mundial, els mateixos plantejaments són al carrer amb un nou llenguatge, però de fet perseguint el mateix objectiu que els nostres patriotes de NS! Del 1933.

Així veiem que les ànsies, la voluntat de llibertat d’un poble es manté al llarg del temps, i que com diria el poeta, no es poden posar portes per aturar el vent, malgrat que massa vegades els dictadors aconsegueixen de deturar provisionalment la marxa de la història.

Bibliografia
-Albert, E. Quatre boigs de Mataró ( Combat per Catalunya 1930-1937). Editorial Rafael Dalmau. Barcelona 1979
-Barrera, A. Joan Lairet i Pons, una aproximació biogràfica. Pàgs 197-202 IX Sessió d’Estudis Mataronins. Mataró 1993 Cardona, D.
-La Batalla i altres textos. Edicions de la Magrana. Barcelona 1983
- Rubiralta, F. Daniel Cardona i Civit. Editorial Afers. Catarroja 2008

________________________________________

[1] Albert i Corp, E. Quatre boigs de Mataró ( Combat per Catalunya 1930-1937) pàgs.35-36. Editorial Rafael Dalmau. Mataró 1979
[2] Rubiralta, F. Daniel Cardona i Civit. Editorial afers. Catarroja-Barcelona. 2008
.[3] Tous, J.Antoni Andreu i Abelló( Correspondència política d’exili( 1938-1939)D’Estat Català al Front Nacional de Catalunya. Pàgs 243-244. Edicions El Mèdol. Tarragona 1998
[4] Surroca,R. La Catalunya resistent( Allò que la transició ens ha amagat) pàgs 19-21. Pagès editors. Lleida 2006.
[5] Viladrosa, O. Sang, dolor, esperança. Pàg 149. editorial Sirius. Barcelona 1991
[6] Roig.M. Els catalans als camps nazis. Pàg 81. Edicions 62. Barcelona 1977

"; WHistoriaFot[11]="Imatges/ns.jpg"; WHistoriaPeuFot[11]="Proclama de Nosaltres Sols!"; WHistoriaDat[11]="29/07/09 00:00:00"; WHistoriaTiW[12]="06/06/09"; WHistoriaTit[12]="Octavi Viladrosa i Josa (FNC)"; WHistoria[12]="Octavi Viladrosa i Josa (Barcelona1922- París 2004)

Nat al barri de Gràcia, de ben jove es vincula a l’Orfeó Gracienc. Allí coneixerà en Joaquim Casamitjana, president del Casal d’Estat Català del Districte VIIIè, farà amistat amb Josep Planchart, el seu inseparable amic de joventut, amb el qual militarà primer a Estat Català (EC) i, després de l’ocupació de Catalunya, al Front Nacional de Catalunya (FNC).

Quan esclata la guerra, té catorze anys, diu que en té dos més i s’afilia al Casal d’Estat Català de Gràcia. Després del Congrés de maig del 1936 les, JEREC s’havien separat de l’Esquerra Republicana (ERC) i havien reconstruït Estat Català.

Treballa com a tipògraf, de dependent de perfumeria a la casa Vicenç Ferrer i com a recepcionista d’hotel. Durant la guerra s’inscriu a la defensa passiva i al Socors Roig Internacional (SRI). Durant els Fets de Maig del 1937, junt amb altres trenta militants, participa en la defensa del Casal d’Estat Català del carrer Gran de Gràcia dels atacs d’un camió blindat de la CNT- FAI.

El 1938 treballa com a recepcionista al restaurant col•lectivitzat Catalunya. El 3/2/1939 junt amb d’altres amics arriben amb tren a Girona, la ciutat és bombardejada pels Junkers i Messermichts de l’aviació alemanya, les carreteres plenes de fugitius que són metrallats per l’aviació feixista. Quan arriben a Figueres hi troben els dirigents d’Estat Català Joaquim Casamitjana, Marcel•lí Perelló, Vicenç Borrell, tots seguiran el camí de l’exili que els salvava de la presó o el piquet d’execució.

És membre del darrer Comitè Nacional de les Joventuts d’Estat Català. Amb J.Planchart i dos altres militants cremen les deu mil fitxes de cartró dels militants del partit. Amb disset anys travessa la ratlla de la frontera pel Pertús el 8/2/1939, és internat al camp de concentració d’Argelers ( l’aigua salabrosa produirà diarrees i morts per deshidratació) traslladat al camp de Bram, hi treballarà de forner a la panificadora del camp. Una vegada fora del camp de concentració, treballa com a paleta, i en una fàbrica hidromecànica a Tolosa de Llenguadoc, la Societat Hidromecànica de Bievres, que construeixen maquinària per a la fabricació de cartutxos de metralladora, allí coincideix amb Joaquim Casamitjana, company de militància. Aquest, integrat a la resistència antinazi, és detingut a finals del 1943 i assassinat.

Manuel Cruells, que ha arribat de París, l’escriu des de Montpeller dient-li que hi ha hagut una trobada amb Joan Cornudella, Andreu Abelló i un representant de Nosaltres Sols, per tal de crear un front patriòtic resistent. Cal recordar que és el 4/5/1940, quan en la reunió a París a la 39, Rue Maurois a casa del rellotger Joan Massot i Rodamilans, representant de la Unió catalanista, els delegats de Nosaltres Sols, Daniel Cardona, Jaume Martínez Vendrell i per part d’Estat Català, Joan Cornudella, Antoni Andreu i Marcel•lí Perelló, clouen un procés de converses, per tal de coordinar esforços en la línia d’estructurar un front patriòtic resistent, que força temps més endavant s’anomenarà Front Nacional de Catalunya
L’armistici de Compiegne entre l’alt comandament de la Wehrmacht i els plenipotenciaris del govern francès se signa el 22/6/1940, un mes més tard de la formació del FNC.


Després de l’armistici, es troben a Perpinyà, per tal de coordinar esforços, Joan Cornudella el seu cosí Jaume Cornudella, Antoni Andreu Abelló antic membre del Comitè Central d’Estat Català i dos militants de Nosaltres Sols, l’organització de Daniel Cardona, que tingué a l’entorn d’uns 700 militants. Al cap de poc temps travessen la ratlla de la frontera per la muntanya, cal establir passos segurs per poder anar d’una banda a l’altra sense risc.

Es decideix que el FNC s’encarregarà de les tasques d’enllaç entre Barcelona i Perpinyà, passant plànols d’interès militar, persones fugitives de l’Europa ocupada, els seus contactes seran els sectors gaullistes de l’administració francesa i els serveis d’intel•ligència anglesos, sobretot, belgues i polonesos. L’organització s’estructura en dues branques, la política dirigida per Joan Cornudella i la militar per Jaume Martínez Vendrell.

Quan es forma el nucli inicial, del que després serà el FNC, l’O.Viladrosa es troba a Perpinyà amb J.Cornudella, M. Cruells, Andreu Abelló. Junt amb Gregori Font i Joan Sardà organitzen un servei de pas de frontera. Amb documents d’identificació falsos fets per M.Viusà, fan set viatges a Catalunya en tres mesos.

L’arribada a Barcelona dels militants del FNC, després d’un any i mig d’exili, els ofereix la imatge d’una ciutat plena de guàrdies civils i de banderes espanyoles i de la Falange, els afusellaments al Camp de la Bota, la por, la gana i l’estraperlo.

El FNC estableix contacte i col•labora amb els serveis secrets del govern polonès a l’exili (Londres), amb el Deuxième Bureau francès i l’Intelligence Service anglès, que els forneixen documents oficials per a poder moure’s en territori francès sense entrebancs.

La xarxa del FNC treballa en els següents àmbits:

a) Ajudar a fugir de l’Europa ocupada militars, jueus i perseguits per l’exèrcit alemany.

B) Recuperar entre 600-700 aviadors que havien estat abatuts en territori francès que via Lisboa - Londres es podien reincorporar a la lluita

c) Pas d’informació d’interès militar cap als aliats, bases dels submarins alemanys a Mallorca, moviments d’unitats de tropes, informació cartogràfica sobre la badia de Roses ( per a un possible desembarcament), defenses de Gibraltar, tipus de càrrega dels vaixells que salpaven en direcció a països de l’Eix.

D) Informació dels països ocupats que s’havia de fer arribar a Londres, cartes topogràfiques dels Ports d’Anvers, Rotterdam i Hamburg.

Baltasar Toll, que fa el soldat al carrer Ample de Barcelona a la seu dels serveis del contraespionatge militar, actua com a agent doble, igual que l’Enric Llistosella, passant informació intrascendent al contraespionatge espanyol.

L’Octavi Viladrosa treballa pel FNC, com a alliberat, fins que el 1943 és detingut junt amb una cinquantena de militants més i passa 46 dies als soterranis de la Comissaria de Policia de Via Laietana, està sota la jurisdicció del tribunal Militar de Espionaje y Otras Actividades.
L’evolució de la guerra desfavorable a les potències de l’Eix fa que al cap de dos anys, el 15/10/1945 sigui alliberat i es reincorpora a la Secció Militar del FNC, fent d’enllaç entre Jaume Martínez i les distintes seccions barcelonines.
Participa, junt amb quaranta militants més, a la Ia Conferència del FNC celebrada el 18 /4/1946 a Dosrius, a casa de l’Esteve Albert.

Com a conseqüència d’una acció fallida a l’Estadi de Montjuïc, és detinguda la secció militar del FNC. Avisat a temps, l’O.Viladrosa es pot escapolir i s’amaga uns dies a cases de militants. Passa la frontera i s’instal•la un temps a Andorra, d’allí passa a Perpinyà i acaba vivint a París, on es casa amb Claude Hyzette.

L’Octavi Viladrosa escriu un llibre autobiogràfic: Sang, dolor, esperança, que es publicà en una edició reduïda el 1991 per l’editorial Sirius. El llibre podria portar com a subtítol: La Generalitat Republicana i la primera resistència independentista(1931-1946)

El llibre ens sembla especialment interessant, perquè tracta d’un període històricament important i poc estudiat fins ara; la resistència nacionalista dels anys quaranta, i per algú que en fou protagonista. Incorpora a més a més, una visió des d’una òptica independentista del procés de la guerra i la revolució.

Part de la informació que he fet servir per a redactar la biografia d’O.Viladrosa, procedeix del llibre:La Catalunya resistent (pàgs 51-55). El seu autor és l’amic Robert Surroca. Editorial. Pagès editors. Lleida. 2006

Agustí Barrera

"; WHistoriaFot[12]="Imatges/octaviviladrosa.jpg"; WHistoriaPeuFot[12]="Octavi Viladrosa i Josa"; WHistoriaDat[12]="06/06/09 00:00:00"; WHistoriaTiW[13]="01/03/09"; WHistoriaTit[13]="LA MEMÒRIA HISTÒRICA DELS VENÇUTS, article d´Agustí Barrera, historiador"; WHistoria[13]="La lluita de l’home contra el poder,
és la lluita de la memòria contra l’oblit.
Milan Kundera. Brno ( República Txeca) 1929

Consideració prèvia

S’ha discutit, teoritzat, definit el concepte de memòria històrica com la recuperació de la memòria marginada, la memòria que no va formar part de la història oficial dels vencedors; estudiosos del tema des de diverses branques del saber, psicologia, neurologia, han parlat de la selectivitat d’aquesta memòria, de com recull alguns fets i altres els obvia.

A Catalunya i a la Península, ha sorgit un ampli debat teòric que ha enriquit el concepte i ha fet que aquest, fins i tot, arribés a sectors amplis de la societat. Per a nosaltres, sense desestimar el debat enriquidor, generador d’idees, el que ens sembla que pertoca és donar veu als qui durant quaranta anys amb la dictadura no en tingueren i que després amb una peculiar transició, que no tingué el seu Tribunal de Nuremberg, en funció d’uns determinats pactes i claudicacions fets de sotamà, tampoc tingueren accés als “media”a la difusió de la “seva” memòria, perquè aquella no era una memòria políticament correcta, no era la memòria hegemònica oficial

Curt i ras, al nostre entendre, cal parlar, recuperar una memòria que s’intentà esborrar durant els quaranta anys de la dictadura i després d’oblidar amb els pactes de la transició i els trenta anys d’autonomisme, no només la memòria de la repressió, l’aspecte més cruel i sagnant, sinó que fins i tot s’intentà, en una maniobra de confusionisme, ficar en un mateix sac víctimes i botxins.

Considerem que potser un dels elements més importants, és el de recuperar la memòria de les conquestes obreres i les transformacions econòmiques i socials del període 1931-39, la lluita del moviment obrer pel control del poder econòmic i polític, pensem que pot ésser una font d’ensenyament.

És a dir, del que es tractaria seria de recuperar de l’oblit un passat incòmode, per tal de conèixer l’abast de la repressió i honorar aquells vençuts (afusellats, exiliats, torturats, empresonats) que fins ara no han tingut cabuda en la història oficial.

El silenci no és la solució, cal conèixer els fets per cruels que siguin, l’únic tractament de les ferides de la guerra i la dictadura, que resten latents en el si de la societat catalana, és l’anàlisi de la veritat dels fets, i quan sigui factible la justícia reparadora, només així serà possible l’oblit, si no, una vegada més, tancarem la ferida sense haver-la desinfectat i, per tant, sense possibilitat de guariment.

La memòria històrica defineix la nostra identitat més immediata, quins fets històrics van passar que han condicionat el nostre present, no és acceptable l’amnèsia històrica en nom d’un oblit reconciliador, que no recuperi la veritat, per a poder girar full d’una vegada per totes.

Fins ara s’ha defensat, ha estat hegemònica i oficial, la història dels vencedors de la guerra i de les víctimes de la reraguarda republicana, que durant quaranta anys van rebre tots els homenatges possibles i van figurar a les façanes de totes les esglésies de Catalunya, altrament els resistents, els maquis, els guerrillers, comunistes i anarquistes, els lluitadors independentistes del Front Nacional de Catalunya (FNC),d’Estat Català (EC) que fins ben entrats els anys cinquanta seguiren lluitant contra aquella dictadura feixista, segueixen identificats com a bandolers, i la seva memòria mantinguda en un oblit políticament correcte, malgrat algunes iniciatives escadusseres, que no han arribat a la majoria de la població.

Recordem només com a exercici de memòria, que al Camp de la Bota de Barcelona s’afusellà amb regularitat des de l’ocupació de la ciutat fins al 1952 que, amb motiu de la celebració del 27 de maig a l’1 de juny del XXXV Congreso Eucarístico Internacional, s’eliminaren les targetes de raccionament i s’acabaren els afusellaments periòdics al Camp de la Bota, en un intent de netejar la cara del règim.

Al Camp de la Bota s’han comptabilitzat 1717 immolats, al Camp de Tir de Paterna País Valencià) s’afusellaren 2.238 persones entre el 1939 i el 1956, entre les quals es comptaven Joan Peiró i Belis i sis companys més de la CNT, executats el 24 de juliol de 1942.

En un article publicat al diari: El País 10/9/2008 amb el títol : De fosas y desaparecidos, el seu autor F.Espinosa Maestre, coordinador del projecte Todos los nombres, diu que la xifra de 130.000 assassinats resultat de la repressió feixista és una quantitat molt baixa, i que falta molta documentació de la policia, la Guardia Civil i l’exèrcit per a poder quantificar amb precisió el cost real de la repressió en l’àmbit de l’estat durant el període de la dictadura franquista. L’historiador P.Preston avalua en 180.000 els assassinats a la reraguarda franquista i durant els primers anys de la dictadura. D’acord amb aquestes xifres, podem parlar d’una voluntat d’extermini de bona part de la població que havia estat fidel al Govern de la Generalitat i de la República, quantitativament és una repressió que supera amb escreix la de les dictadures sud-americanes del segle XX.

Les investigacions del Magistrat B.Garzón

Aquest 16 d’octubre de 2008 el Magistrat de l’Audiencia Nacional B.Garzón (el de l’operació Garzón el 1992, amb seixanta independentistes detinguts i denúncies per tortures) va iniciar una recerca sobre els desapareguts del període de la guerra i de la posterior dictadura feixista (1939-1975) ha demanat informació al Ministerio del Interior, al Ministerio de Defensa, a la Conferencia Episcopal, a la Universidad de Granada i a alguns Ajuntaments, per tal de poder establir un cens sobre la quantitat d’afusellats, desapareguts i enterrats en foses comunes, des del 17/7/1938, fins a 1952. Es tractaria de localitzar els registres, d’identificar les víctimes de la repressió franquista, soterrades a les vint-i-cinc fosses comunes identificades fins ara, i de fer el mateix amb les quatre-centes localitzades a tota la Península.

L’objectiu d’aquestes diligències és tenir la suficient informació i decidir si el jutge B.Garzón és competent per a investigar les denúncies que han presentat tretze associacions per a la recuperació de la memòria històrica de distints indrets de l’estat, per poder saber què va passar amb els seus familiars desapareguts, en quines condicions foren assassinats i on es troben les seves restes.

Aquestes associacions de la memòria històrica feien lliurament el 13/9/2008 davant de l’Audiencia Nacional de les dades de 143.353 víctimes del feixisme franquista. La Generalitat de Catalunya ha remès al jutge B.Garzón, els casos de 2.400 catalans desapareguts en el període 1936-39.

El Ministeri Fiscal apel•là contra la decisió del Magistrat B.Garzón, al•legant que eren delictes que havien prescrit i que s’havia d’aplicar la Llei d’Amnistia de 1977. La Sala Penal de l’Audiencia Nacional acceptà l’apel•lació del Fiscal J.Zaragoza i ordenà al Magistrat B.Garzón de paralitzar les diligències que havia iniciat per a exhumar les restes humanes de les vint-i-cinc fosses comunes de les quals els familiars havien informat.

El resultat de la investigació frustrada, iniciada pel magistrat B.Garzón, ha estat el poder identificar quaranta-quatre responsables de crims contra la humanitat, entre ells el general F. Franco, comesos durant el període 1936-1952 durant la dictadura feixista, quaranta-quatre certificats de defunció dels principals responsables dels crims de la repressió franquista, obliguen a declarar l’extinció de responsabilitat penal, per mort dels responsables.Segueixen vius, però, divuit ministres dels distints governs franquistes.

El 18/10/2008 el Magistrat B.Garzón renuncia a investigar la situació dels desapareguts resultat de la guerra i la repressió franquista, s’inhibeix a favor dels Jutjats territorials dels pobles on es troben les vint-i-cinc fosses comunes localitzades pels familiars de les víctimes.

La decisió del Magistrat B.Garzón, evidencia la feblesa democràtica de les institucions de l’estat i la persistència de formes de neofranquisme enquistades en les estructures administratives. Cal recordar que la funció de l’Audiencia Nacional és la defensa dels interessos polítics de l’estat, per això ha actuat de forma coherent amb aquest objectiu.

Pensem que s’ha tractat d’una operació de maquillatge polític, per donar una legitimitat jurídica al que és una llei de punt final als crims contra la humanitat que es van cometre durant la dictadura feixista, podem pensar que mai hi va haver voluntat per part de l’Audiencia Nacional o del mateix estat, de dur a terme una investigació rigorosa sobre les dimensions de la repressió durant el franquisme.

No s’ha restablert la veritat històrica ni s’han dignificat les víctimes dels crims d’estat, mentrestant les organitzacions per a la recuperació de la memòria històrica que treballen des de l’any 2000, han obert més de 170 fosses comunes i exhumat més de 4.000 víctimes.

Com a mostra de les característiques de la repressió durant la dictadura feixista, reproduïm un fragment del redactat de les investigacions fetes pel Magistrat B.Garzón, diu que les autoritats franquistes dissenyaren: un plan sistemático, preconcebido y con verdadera voluntat criminal para el robo de menores hijos de madres republicanas muertas, presas, ejecutadas, exiliadas o simplemente desaparecidas entre 1937 y 1950, a los que luego se reinscribia en el Registro Civil bajo el amparo de la Ley de 1941, que facilitaba se les cambiara el apellido para permitir su adopción por familias adictas al régimen

Després de la celebració de la noranta-quatrena sessió del Comitè de les Nacions Unides pels Drets Humans, l’Estat espanyol ha rebut un seguit de recomanacions relacionades amb els drets de les famílies dels desapareguts a causa de la repressió de la dictadura feixista.

El Comitè de les NU pels Drets Humans, ha fet evident la seva preocupació per la vigència a l’estat espanyol de la Llei d’Amnistia de 1977 que contravé la Convenció de Drets Polítics i Civils de 1966 que fou ratificada per l’Estat espanyol el 27/7/1977, uns mesos abans que fos aprovada l’esmentada Llei d’Amnistia, aquesta llei actua com una cortina de fum adreçada a aconseguir la impunitat dels crims de la dictadura feixista, perquè considera que la responsabilitat pels assassinats en massa ha prescrit per l’aplicació d’aquesta Llei d’Amnistia de 1977.

El Comitè de les Nacions Unides pels Drets Humans, recorda a l’Estat espanyol, que l’amnistia en relació amb greus violacions del Drets Humans, està en contradicció amb les disposicions de la Convenció de Drets Polítics i Civils de 1966.

El Comitè de les NU pels Drets Humans ha recomanat a l’Estat espanyol l’abolició de la Llei d’Amnistia de 1977, i que adopti les mesures legislatives adients, per tal de garantir que no s’aplicaran limitacions legals a la investigació i esclariment de crims contra la humanitat que s’hagin produït en l’àmbit de l’Estat espanyol.

El Comitè de les NU pels Drets Humans recomana a l’Estat espanyol, la creació d’una comissió d’investigació que possibiliti als familiars poder identificar i exhumar els cossos de les víctimes.

El Fòrum per a la memòria del País Valencià

Durant l’any 2005, els investigadors del Fòrum per a la memòria del País Valencià van descobrir les fosses del cementiri de València i els llibres de registres d’enterraments, van publicar els noms de 25.000 persones i dades com la seva edat i la causa de la mort, contribuint així al coneixement d’aquesta població desapareguda i a la seva recuperació històrica.

Quan l’abril de 1939 la ciutat de València fou ocupada, l’exèrcit feixista va empresonar milers de persones, tantes que es veieren obligats a fer servir com a presons el convent de Santa Clara, el monestir de San Miguel de los Reyes, i el monestir de Santa Maria del Puig, d’altres edificis públics i, fins i tot, la Plaça de Braus de la ciutat.
Després dels primers afusellaments, alguns enmig del carrer, van començar a matar la gent que era a les presons, molts dels empresonats moriren a causa de les males condicions higièniques, a les malalties i al dèficit alimentari.

Volem reproduir, per la seva precisió, els objectius que s’ha fixat el Fòrum per a la memòria del País Valencià, perquè marquen una línia de treball molt realista, per tal d’enfocar la recuperació de la nostra memòria dels darrers setanta anys.

A)- Recuperar i divulgar la memòria de tots aquells que van lluitar contra el nazisme i el feixisme.

B)- Fer conèixer la història dels milers de republicans que foren víctimes de l’extermini polític del franquisme, per haver defensat la llibertat i la democràcia.

C)- Fer conèixer les històries humanes i socials amagades darrere de tants lligalls jurídics mal conservats, i del mutisme i la insensibilitat de les institucions.

D)- Descobrir el que durant més de quaranta anys fou amagat, per tal de recuperar la part de la nostra història que ens ha estat robada, lluitar contra l’oblit dels vençuts i la rehabilitació jurídica de les víctimes i contra la impunitat dels responsables i col•laboradors del genocidi franquista.

El Fòrum per a la memòria del País Valencià ha participat junt amb Acció Cultural del País Valencià, en la creació de la Primera Comissió de la Veritat, formada per entitats estatals i internacionals, per tal de fer conèixer al món les fosses comunes de València, en les quals s’han documentat 25.000 persones soterrades des de l’1 d’abril del 1939 fins al 31/12/1945.

L’historiador Vicent Gabarda Cebellan fixa en 4.174 el total dels afusellats al País Valencià en aquest període (1938-1956). D’aquest total, 2.831 foren executats a la província de València, 720 a la d’Alacant i 928 a la de Castelló de la Plana, el País Valencià tenia una població de 1.896.738 habitants, per tant el nombre d’executats corrrespon al 2,34 per mil del total de la població, una xifra inferior a la de la Catalunya Principat que que amb una població de 2.920.748 habitants, foren afusellades 3.292 persones, que representen un 1,2 per mil del total de la població. Una possible explicació d’aquesta diferència en el nombre d’afusellats, podria ser la major possibilitat d’accedir a la frontera que es va tenir des del territori de la Catalunya Principat.

L’autor de l’estudi en una precisió sobre el total de morts a causa de la repressió feixista 4.174, ens diu que: 1.165 presoners moriren en centres penitenciaris, 76 persones foren mortes de forma violenta fora de la presó, 27 mortes de forma violenta dins dels hospitals, 107 guerrillers foren morts (no executats).

La Llei de la memòria històrica

En l’articulat d’aquesta llei es reconeixen, s’amplien drets i s’estableixen normes a favor dels qui patiren persecució o violència durant la guerra dels tres anys i la dictadura feixista. Aquesta llei incorpora la condemna del franquisme feta per l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa el 17/3/2006. En aquesta condemna es denuncien les greus violacions dels Drets Humans que es produïren a l’Estat espanyol entre el 1939 i el 1975. A l’article 3 de l’esmentada Llei, es declara la il•legitimitat dels tribunals i jurats, Consells de guerra, Tribunal de represión de la Masoneria y el Comunismo, Tribunal de Orden Público (TOP), que vulneraren les més elementals garanties del dret a un judici just, així mateix es declara la il•legitimitat de les sancions i condemnes imposades per motius polítics, ideològics o de creences religioses, es contibueix així a la rehabilitació moral dels qui patiren aquelles sancions i condemnes.

Cal recordar que per a la dictadura feixista la repressió esdevingué una necessitat política per tal de consolidar el seu projecte dictatorial i contrarevolucionari, per aquesta raó el nou règim mai va voler integrar els vençuts, per cercar una conciliació, només va voler sotmetre’ls, per així consolidar-se en el poder. La repressió fou el resultat d’una planificació i una preparació fredes i sistemàtiques, que foren les eines del càstig exemplar i de massivitat que es volia transmetre a la població, comptà amb el suport i la implicació de les jerarquies eclesiàstiques, que esdevingueren des del primer moment un dels elements legitimadors del nou règim.

Per tal de poder dur a terme tot aquest procés de “terror blanc” s’organitzà un entramat jurídic per poder donar una aparença legal a l’eliminació física dels opositors polítics o ideològics, mitjançant l’aplicació del Codi de Justícia Militar i el funcionament dels Tribunals Militars. Els tres poders que s’encarregaren d’exercir la repressió foren: l’exèrcit, la Guardia Civil, la policia, i en els primers temps les seccions de “investigación de Falange Española.” Els Ajuntaments foren en molts casos una font d’informació sobre els “desafectos” al nou ordre feixista.

La vista dels Consells de Guerra era pública, els judicis eren habitualment al matí, cada hora es feia la vista de deu persones, dotze, de vegades fins i tot quinze, és a dir, que dotze persones o més eren jutjades per uns fets que suposaven una condemna a presó prolongada, i per a molts la condemna de mort. Aquesta era una manera d’abreujar els tràmits processals, per a poder jutjar la gran quantitat de persones empresonades, després dels primers mesos d’una repressió indiscriminada es començaren a fer judicis individuals, encara que sense garanties judicials. L’acte del judici no era altra cosa que la lectura de la causa, segons l’acta castrense.

La Llei de la memòria històrica, malgrat que reconeix el caràcter injust de les condemnes del període de la guerra dels tres anys i de la dictadura feixista, i preveu compensar les seves víctimes i els seus familiars, no inclou cap tipus de revisió o d’anul•lació amb valor jurídic dels judicis militars sumaríssims, de les condemnes de la justícia feixista, que com hem vist unes ratlles més amunt només era una cobertura per a la repressió contra els antics militants d’organitzacions polítiques i sindicals del període de la República i la guerra. Aquesta justícia fou la que condemnà a mort el dirigent d’Unió Democràtica de Catalunya Manuel Carrasco i Formiguera (1890-1938), els patriotes Domènec Latorre ( 1893-1939) Lluís Escaler (1897-1939) i el President Lluís Companys (1882-1940) .

L’anomenada, popularment, “ Llei de la memòria”, no reconeix jurídicament la condició de “víctima,”ni declara il•legals els tribunals feixistes, raons per les quals no s’anul•len les sentències, ni es reparen els patrimonis espoliats.

La Llei espanyola no es fonamenta en la sentència del Tribunal Militar de Nuremberg de 1946, i obvia la condemna de les Nacions Unides (ONU) (1946) al règim feixista espanyol, com a part integrant de l’eix nazi-feixista i, per tant, no qüestiona la preconstitucionalitat de la Llei d’Amnistia de 1977.

La incorporació al text del concepte “ d’il•legitimitat” referit als tribunals del període feixista, permet a les “víctimes” d’intentar aconseguir l’anul•lació de les sentències pledejant contra l’estat.

El cas del President Lluís Companys i Jover

Per als fills dels militants obrers i dels republicans assassinats, l’esperança de veure reivindicada la figura dels seus pares i avis, rau a reeixir en el procés d’anul•lació del judici al President Ll.Companys, volem recordar que l’any 1984 un grup de persones de distinta procedència política ( Trino Balaguer, Agustí Barrera, Enric Borràs, Jordi Casas- Salat, Joan Crexell, Fèlix Cucurull, Josep Espunyes, Jaume Fortuny,Ventura Niubó, Nemesi Solà, Robert Surroca, Àlvar Valls, Manuel Viusà, Josep Planxart ) es constituïren com a Grup per a l’Anul•lació del procés al President Ll.Companys (GAPLlC). El seu objectiu era recuperar la dignitat del President condemnat a mort pel delito de adhesión a la rebelión militar, i rehabilitar la seva memòria mitjançant l’anul•lació de la sentència del Tribunal Militar, que en una paròdia de judici, sense cap mena de garantia judicial, com en tants d’altres casos, els militars condemnaren acusant del mateix delicte del qual ells eren responsables, la sedició contra un règim elegit a les urnes.

El GAPLlC entrà una Proposició de Llei al Parlament Català 25/11/1984 presentada per ERC, destinada a obtenir l’anul•lació del procés sumaríssim tramitat pel Consell de Guerra, contra el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, que a hores d’ara encara espera resposta. En el document adreçat a la Mesa del Parlament s’hi deia: Article1.- Que el Govern de l’Estat espanyol, a través del Ministeri de Defensa, ordeni incoació d’expedient de recurs de revisió del Consell sumaríssim seguit contra el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, en Lluís Companys i Jover, i , després de l’oportuna tramitació, es dicti sentència, anul•lant la dita causa, contra un acte de lesa injustícia rehabilitant la seva memòria.

Sis anys més tard, el Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, sèrie C, núm.125, 20-3-1990 recull el resultat de les votacions sobre la Proposició no de Llei sobre la Revisió de la Sentència del Consell de Guerra Sumaríssim seguit el 1940 contra el M.H Sr Lluís Companys i Jover, President de la Generalitat de Catalunya, vots a favor 2, en contra 18, cap abstenció, aquest fou el pronunciament del Parlament de Catalunya… per cert una peculiar manera d’honorar la memòria del President màrtir seguint els diktats de Madrid per tal de no fer enfadar els “ poders fàctics”

El GAPLlC, per tal d’internacionalitzar el conflicte, lliurà el 18/3/1985 al cònsol alemany a Barcelona, un document demanant la condemna per la detenció feta per l’Abwehr en territori de l’Estat francès ocupat ( la Bretanya) del representant legal d’una nació que no estava en guerra amb Alemanya, i el seu posterior lliurament a l’Estat espanyol. Un document semblant es féu a mans del cònsol francès.

L’anul•lació del judici al President Ll.Companys, a més d’ésser un deure de reparació històrica i de justícia elemental, seria un element de recuperació de la nostra dignitat nacional, alhora que una porta oberta per a l’anul•lació de totes les altres condemnes injustes i il•legítimes.

Seria interessant de saber el perquè a hores d’ara no s’ha anul•lat el procés que condemnà a mort el President Ll.Companys, per què el Conseller J.Saura no ha tramès la demanda judicial davant els tribunals espanyols.

El 29/9/2008 se celebrà al Palau de la Generalitat un acte presidit pel sotspresident del Govern Català J.Ll.Carod-Rovira, el cònsol francès P.Brice, la Cònsol alemanya C.Gläser i J.Cruanyes en representació de la Comissió de la Dignitat, els dos representants consulars condemnaren el crim contra el President de la Generalitat Ll.Companys, i el consideraren un resistent més dins el context d’una Europa sotmesa al nazifeixisme, J.Cruanyes insistí en la necessitat democràtica d’anul•lar els judicis i les sentències dictades durant el període franquista.

Atès que els drets fonamentals i les llibertats s’han d’interpretar d’acord amb la Declaració dels Drets Humans, entenem que la justícia espanyola actuï en la persecució de polítics i militars de règims dictatorials sud-americans, i no entenem que s’inhibeixi en el cas de feixistes i franquistes.

Conclusions

Hem entès la recuperació de la memòria històrica com una eina per a conèixer, amb un màxim de precisió la veritat històrica, per acostar-nos als fets i poder-los interpretar. De res ens servirà el coneixement històric si aquest no va acompanyat d’un judici històric reparador de totes les interpretacions esbiaixades, de totes les manipulacions intencionades que s’han fet des del poder, per a justificar, sovint amb exemples històrics manipulats o l’ocultació de parts de la història, la legitimitat d’aquest poder.

Cal escriure una història al servei de la veritat, només així complirà la seva funció pedagògica que ens permetrà entendre’ns com a poble, i avançar corregint els errors del passat i potenciant els elements que ens han enfortit com a nació.

Annex documental

Ratificació de l’Estat espanyol del Conveni de Drets Polítics i Civils.

Http://www 2.ohchr.org/spanish/law/ccpr.htm

Resolució del Comitè de l’ONU que recomana la derogació de la Llei d’Amnistia

http://www.unhchr.ch/huricane/huricane.nsf/newsroom

Bibliografia

www.forumperlamemoria.org

www.memorialdemocràtic.net

Revista mensual Catalunya. Pàgina 23 ( desembre 2007) Un nou pacte per l’oblit i la impunitat del franquisme

Diari El Punt. Martín, Marta. Pàgina 15, (17/12/2008) Temps dificils


d.a.- Idees ( Revista de temes contemporanis 28/29 gener-juny 2006 ) Història, memòria i identitat.

D.a.- Revista del Col•legi Oficial de Doctors i Llicenciats de Catalunya. Reflexions sobre la memòria històrica. Febrer 2007. número 127

"; WHistoriaFot[13]="Imatges/soldats_ep.jpg"; WHistoriaPeuFot[13]="Soldats de l’Exèrcit Popular durant la retirada cap a la frontera francesa (febrer 1939)"; WHistoriaDat[13]="01/03/09 00:00:00"; WHistoriaTiW[14]="01/08/08"; WHistoriaTit[14]="VERGONYA! (Salvem les restes dels soldats de la Batalla de l’Ebre de la depredació eòlica!)"; WHistoria[14]="AQUEST ARTICLE ENS L´HAN FET ARRIBAR 2 SOCIS QUE HAN PARTICIPAT AMB MÉS GENT EN LA RECERCA I HAN DENUNCIAT ELS FETS. TROBAREU MÉS INFORMACIÓ I FOTOGRAFIES A http://elies115.blogspot.com/2008/07/vergonya-salvem-les-restes-dels-soldats.html

Setembre 1938, cinquena contraofensiva franquista sobre les tropes republicanes a la Batalla de l’Ebre. (la primera part de l’article és la contextualització de la denúncia, que podeu trobar directament més avall, a partir d’on diu Juliol 2008. L’article és molt llarg, però m’ha semblat indispensable perquè es pugui entendre la rellevància de la denúncia)

Fa dos mesos que les millors tropes de la república es troben atrapades en un petit sector del marge dret del riu Ebre. La seva ofensiva llampec del 25 de juliol s’havia vist frenada ràpidament a les portes de Gandesa i de Vilalba dels Arcs.

Enmig d’un context internacional convuls, on tots els indicis apunten l’esclat de la segona guerra mundial, per a la República, resistir és vèncer. I, frenada l’ofensiva, i malgrat ocupar un territori minúscul sense cap valor estratègic des d’un punt de vista militar, l’ordre passa a ser fortificar-se i resistir. Les serres de Pàndols i Cavalls i la infinitat de turons que s’estenen per aquella zona de la Terra Alta es fortifiquen d’una manera increïble, es caven trinxeres i s’aixequen parapetos a qualsevol lloc, des de la roca dura dels cims de Cavalls fins a la terra de tots i cadascun dels petits turons que, pràcticament iguals els uns als altres, donen forma a petites valls plenes d’ametllers, vinya i oliveres.

L’exèrcit franquista, que gaudeix d’una escandalosa superioritat en homes, en armament, en artilleria i en aviació, enlloc d’ignorar la presència republicana, absolutament frenada i intrascendent en termes militars, ha decidit, per ordre expressa de Franco, fer-los-hi front. És el que els historiadors anomenen “choque de carneros”. Franco està decidit, ara que té tancat en aquell perímetre minúscul el millor de l’exèrcit de la República, a aniquilar-lo. És una guerra i una batalla d’extermini. I això és el que vol fer. Aniquilar l’exèrcit de la República que té allà al davant, sense cap mena de mirament tampoc envers les baixes pròpies, envers l’enorme cost en les mateixes tropes franquistes que aquesta decisió comportarà.

I així ha començat i es desenvoluparà durant 115 dies la batalla més salvatge de la Guerra. Els franquistes porten ja quatre contraofensives, i cap d’elles ha aconseguit moure de manera significativa les posicions. Cada pam de terreny que recuperen els franquistes té un cost descomunal en vides humanes per part de tots dos bàndols.

La cinquena contraofensiva té per objectiu arribar a Camposines, i de Camposines a Mora, a l’Ebre, i deixar envoltat l’exèrcit republicà que es defensa en els cims de Pàndols i Cavalls. Han conquerit Corbera d’Ebre, que ha estat totalment destruïda pels bombardejos de l’aviació franquista, la legionària italiana i la legió condor alemanya. Conquerida Corbera, els franquistes avancen cap a Camposines des del sector Vilalba, la Serra de la Vall de la Torre i per la vall del Riu Sec. En el seu avanç es troben davant seu un turó rere l’altre. Tots perfectament fortificats. Els intenten conquerir un a un. L’operativa és sempre la mateixa: un intens, brutal, bombardeig de l’aviació, un posterior bombardeig de l’artilleria, i finalment, quan les posicions republicanes han estat absolutament matxacades, avança la infanteria.

L’estratègia republicana defensiva també és sempre la mateixa. El sistema defensiu que han parapetat a tots els turons fa un escalat de línies de trinxeres, amb les seves corresponents línies d’evaquació cap a refugis, a sotavent dels bombardejos. Quan aquests cessen, les tropes republicanes tornen a les seves trinxeres de primera línia a fer front a la infanteria feixista. Però inevitablement els bombardejos d’aviació i d’artilleria provoquen massacres entre els defensors, que acaben amb una gran inferioritat numèrica, i finalment perden les posicions, de vegades perquè tots els defensors han estat aniquilats, de vegades perquè encara, els pocs supervivents, estan a temps de retirar-se i reagrupar-se en el següent turó.

Quan arriba la nit i l’aviació franquista no pot operar, les forces es reequilibren, i les tropes republicanes sempre intenten reconquerir novament les posicions. I així un dia rere l’altre, un turó (cotes en l’argot militar) rere l’altre.

Els morts es compten a milers en tots dos bàndols. Malgrat que en aquesta cinquena ofensiva les tropes de la república han fregat el col•lapse, en aquests moments l’avanç cap a Camposines és una autèntica carnisseria. Els generals franquistes estan desesperats. Les millors divisions i unitats franquistes estan sent massacrades en aquests combats. Però en tenen de refresc, i Franco no pensa cedir ni un milímetre en la seva estratègia. Ni tan sols quan contempla, impassible, l’aniquilació de tot un batalló de la 4ª de Navarra, una divisió d’èlit de les tropes franquistes. Contemplar l’anquilació d’aquest batalló només li mereix un comentari: “lo sucedido es un ejemplo típico de la fortaleza de las posiciones ocultas a los observatorios”.

En un petit triangle entre la carretera de Vilalba a la Fatarella, la de Corbera a la Fatarella i la de Corbera cap a Mora, al voltant del que es coneix com a “Coll de Cosso” es desenvolupen uns combats terrorífics en unes cotes pràcticament idèntiques l’una a l’altra: les cotes 510, la 500, la 496, la 365, la 287, etc. Són cotes sense cap valor estratègic, excepte que per avançar cal ocupar-les, i que un cop ocupada, n’hi ha una altra al davant. Són cotes que evidentment no són conegudes així per la gent de la terra. Cada turonet, cada vall té el seu nom. Però per als militars són simples “cotes”. I pels noms amb que les coneix només la gent de la terra, haurien quedat al marge de la història i del món. Si no fós que aquell setembre del 1938 van passar de ser aquelles terres solitàries i pobres de secà a convertir-se en un escenari de l’infern.

Sí, durant aquells dies de setembre, aquelles petites valls i turons són l’autèntic infern a la terra. Una d’elles es coneguda com “el cucut”. Té una forma molt cònica, i les tropes republicanes l’han fortificada espectacularment. Les línies de trinxera pugen de baix cap a dalt, com si fossin diferents muralles d’un castell. A la part del darrere s’hi han construït els refugis. Aprofitant qualsevol roca, cavant la terra, parapetant les trinxeres de pedres i sacs de terra. Un dia de setembre del 1938 el cucut queda com a la posició més avançada de les tropes republicanes en aquell sector. Les tropes feixistes han anat conquerint turó rere turó. I ara els hi toca a ells.

Els soldats de la República ja estan exhaustos a aquestes alçades de la batalla. La frontera francesa ja fa dies que s’ha tancat i escasseja el material de guerra. Però també escasseja, i molt, l’aigua. Ha estat un estiu molt calorós, aquell del 38. L’aigua és el tresor més gran d’aquells soldats rebentats per tot arreu. Només abunden els polls i les infeccions. La vida a la trinxera és duríssima. I la por, els constants bombardejos que han de suportar, és terrible. La superioritat de tota l’aviació franquista i de la seva artilleria els converteix en autèntica carn de canó. Però resisteixen. I ara, els del Cucut els tenen al davant.

A primera hora del matí s’inicia el bombardeig contra el Cucut. Primer l’aviació. Bombes de fins a 500 kg. El bombardeig es concentra en el Cucut, i és implacable, terrorífic. Les bombes se senten xiular mentre baixen… fins que esclaten. Després vindrà l’artilleria. I ho saben. Però el bombardeig d’aviació ja ha durat molt, ha estat dels més llargs de la batalla, i concentrat en un turonet que sembla un petititíssim pastís. L’artilleria, des de les cotes properes, continua el bombardeig implacable.

Són vuit hores de continu bombardeig sobre un turonet que, el Tibidabo, al seu costat, sembla l’Everest. El bombardeig, les vuit hores de constant bombardeig, han massacrat els pobres defensors. Molts s’han tornat bojos. L’espectacle ha estat terrorífic, infernal. Quan la infentaria feixista l’assalta, els pocs defensors supervivents estan absolutament desorientats, embogits.

Juliol del 2008Hem matinat. Aquests dies són els més calurosos, amb diferència, del que portem d’estiu. Amb el meu germà i una parella d’amics del poble hem volgut seguir el rastre de la batalla en aquests turons. Els havíem buscat, igual que hem fet amb altres escenaris de la batalla, però aquests són especialment difícils de trobar si no t’hi porta algú que els conegui.

Tenim un bon motiu per anar-hi. Dintre del demencial projecte d’instal•lar un front de 200 molins de vent alts com la Torre Agbar a la Terra Alta, des d’Horta de Sant Joan fins a la Fatarella, s’han començat a fer “cates” sobre aquests turons per instal•lar-hi alguns d’aquests molins gegantescos.

Aquesta massificació trinxarà la comarca. Però és que a més a més, i pel que ens ha explicat gent del poble preocupada per la memòria històrica, ara trinxaran aquests espais, aquestes cotes aïllades i solitàries on ara fa 70 anys es van viure uns combats infernals, i que van deixar aquella zona convertida en un enorme cementiri a l’aire lliure. Centenars, milers, de combatents van ser mal enterrats, colgats de qualsevol manera, o ni això. I les seves restes reposen aquells turons. I ara estan amenaçades per les escavadores dels enormes aerogeneradors.

Trobar restes humanes al poble no és cap sorpresa. Sempre que algú refà un marge, aplana un tros… n’hi surten. Igual que restes de material bèlic. Però ens han dit que en aquella zona és terrible.

No sense dificultat i perdre-mos vàries vegades, anem trobant la manera d’entrar a les diferents cotes. Passem per un camí al costat d’un camp d’ametllers, i el terra, 70 anys després, sembla que estigui amb el sarrampió: és ple de petits trossos de metralla, com d’una ungla. No havia vist mai res igual. Continuem caminant i entrem al bosc.

El bosc sembla l’infern. Els quatre avancem separats uns metres l’un de l’altre, cercant el rastre de la batalla. I de sobte… rere uns matolls… se’m gela el cor. Em puja un nus a la gola. Quasi no puc dir res. Finament aconsegueixo articular un “veniu aquí”. Però quasi simultàniament el meu germà i la parella d’amics comencen a dir el mateix “i aquí”, “veniu aquí”.

Ens anem apropant els uns als altres. Davant nostre s’estenen, a l’aire lliure, enmig del bosc, semicolgats entre la fulleraca del bosc, centenars de restes humanes: cranis, mandíbules, caderes, fèmurs…

Es fa un silenci de llàgrimes entre nosaltres, i anem fotografinat en silenci tot el que veiem. Alguns cranis tenen ben visible l’impacte de la batalla, l’impacte i el forat de la bomba o la metralla.

El dolor es fa insuportable. L’espectacle és dantesc, anem caminant poc a poc, amb molt de compte, i per tot arreu emergeixen les restes dels combatents. Aquestes són les més superficials, les que potser mai ningú no va poder fer cap altra cosa que llençar quatre pedres a sobre del cadàver, i que el pas del temps i les pluges, deixa al descobert. Però sota els nostres peus, ho sabem hi ha centenars de cadàvers de soldats. Només en una de les cotes sabem que hi va haver 300 morts, i que els van colgar allà mateix.

Les restes de soldats, en aquest petit triangle, es deuen comptar per milers. Soldats que van ser donats per desapareguts. Soldats les famílies dels quals mai més no en van saber res. Però que en canvi sí que saben, per les unitats en què combatien i les últimes cartes, en quin sector estaven.

I avui, 70 anys després, encara la vergonya que les restes d’aquests pobres soldats, que ho van donar tot per la nostra llibertat… estiguin escampades com si fossin brossa.

I avui, 70 anys després, encara, l’avaricia sense límits i l’absoluta necedat dels polítics ens han portat a que sobre aquestes restes s’hi hagin d’aixecar uns enormes aerogeneradors. Si no fem res per evitar-ho, en no res, i sobre aquestes restes, i a preu fet, uns enormes bulldozers aniran obrint camí pel mig del bosc i unes enormes escavadores començaran a trinxar el terreny.

A la tarda venen al poble en Montilla i en Saura a inaugurar el centre d’acollida del projecte de museïtzació dels espais de la batalla de l’Ebre. Amb la gent de la Plataforma en Defensa de la Terra Alta hi anem. Portem pancartes contra la massificació eòlica i fotos ampliades de les restes d’aquests combatents. A sota hi hem escrit “Vergonya”.

Quan arriba la comitiva cridem “vergonya”. Un cop a dins, sentim en Montilla fer una defensa aferrissada de l’energia eòlica, i dir que tiraran endavant els projectes de parcs eòlics.

Però no em puc creure que hi hagi tanta insensibilitat envers aquesta situació. No em puc creure que, 70 anys després, davant un episodi tan greu, no es faci res. Tenim un deure molt gran, enorme, per tractar amb dignitat les restes d’aquests soldats que reposen en aquests turons.

No em puc creure que el projecte de museïtzació dels espais, que és molt important i al que dóno suport total, no tingui en compte, de manera preferent, salvaguardar, de debò, la memòria i la dignitat dels combatents que hi van deixar la vida. No em puc creure que ara, 70 anys després, les seves restes siguin triturades sota l’oruga d’un bulldozer o la pala d’una escavadora per instal•lar-hi un molí de vent.

Cal, de manera immediata, fulminant, aturar el projecte d’aerogeneradors en aquestes zones assenyalades, que tothom sap quines són, on reposen les restes dels combatents. Cal, de manera immediata, un projecte per a la recuparació d’aquestes restes, per a la seva adequada classificació i ordenació, a l’espera que puguin ser identificades a través de les famílies.

Cal, i per això us demano també la vostra ajuda, fer una difusió per tot arreu d’aquesta situació i pressionar i sensibilitzar les institucions perquè aturin aquesta barbaritat. Crec que les fotos que vam poder fer i que acompanyen aquest article són la denúncia més gran que podia fer. Lamento la seva duresa, de debò. Però això ho hem d’aturar!

Fem-ho entre tots! Feu difusió d’aquesta situació! No a la instal•lació dels aerogeneradors gegants als espais de la batalla de l’Ebre!

DIFONEU LA DENÚNCIA!!!

"; WHistoriaFot[14]="Imatges/calaveres.jpg"; WHistoriaPeuFot[14]="Restes de soldats"; WHistoriaDat[14]="01/08/08 00:00:00"; WHistoriaTiW[15]="12/07/08"; WHistoriaTit[15]="ECONOMIA I SOCIETAT ALS SEGLES XVI I XVII"; WHistoria[15]="Introducció

La població global de Barcelona augmentava només una mica durant els dos segles en revisió. Segons el cens de 1516, igual que altres ciutats del Mediterrani, augmentà el nombre d’habitants. Malgrat tot cal considerar que era la ciutat més gran del Principat. Com altres ciutats, va patir freqüents epidèmies, que van frenar el ritme de creixement. Tanmateix Barcelona va créixer i tothom coincideix a dir que l’augment de població es degué, més que pel creixement vegetatiu, al corrent immigratori francès, es parla de 25.000 a 35.000 habitans. Al costat d’altres ciutats europees era, però, un nucli urbà petit. També era petita en comparació amb algunes ciutats del Mediterrani, com Venècia, que al 1575 tenia 195.000 habitans, o Milà, que en tenia 200.000.

La malaltia epidèmica i la guerra provocaven fluctuacions agudes en la població de la ciutat durant el primer període modern. Una incidència especialment greu va ser la plaga de 1589-1590, amb 11.000 víctimes. Els anys 1651-1652, amb el setge, la fam i la plaga es combinaven per destruir per damunt un terç de la població de la ciutat.

Una generació després de la plaga de 1589-1590, la població de Barcelona tenia entre 40.000 i 50.000 habitants, la xifra més alta des de principis del segle XIV. Aquesta resistència demogràfica residia, en gran part, a l’èxit de la ciutat assegurant provisions regulars de blat i unes altres matèries. La seguretat de subministraments alimentaris, des de Sicília, Sardenya, i Occitània, ajudava a explicar l’absència relativa de les crisis agudes de manteniment que turmentaven moltes altres ciutats de l’Europa moderna.

La ràpida recuperació demogràfica de Barcelona també depenia del flux constant d’immigrants a la ciutat.

Una part considerable eren fills de camperols que havien marxat de l’explotació familiar per aconseguir treball no agrícola a la ciutat, alguns d’aquests provenia des de la França del sud les famílies del qual encara residien cap al nord de l’Albera.

Barcelona assumeix el paper d’àrea de captació per a immigrants rurals. La seva contribució a reemplaçar els recursos humans de la ciutat resultaven crucials mantenint l’estabilitat global de la població urbana. A més, aquesta afluència constant des del camp proporcionava un punt de contacte entre Barcelona i el seu interior.

Això implica que la ciutat eixampli el control de les àrees agrícoles properes (Montcada, Martorell, Calde de Montbui, etc) i qui es fa amb el control de les àrees esmentades no són pas només els membres de l’establiment clerical de la ciutat, la noblesa o la comunitat de comerciants, sinó que els mestres de gremi més pròspers també invertien substancialment en bé immoble rural. La presència d’artesans dins de les files de terratinents locals suggereix que el control urbà directe sobre la propietat rural era relativament petit i individual. La producció agrícola era conreada en camps immediatament a fora de les portes de ciutat.

Quant al bandolerisme, activitat criminal duta a terme per bandes armades comandades per un cap, és l’expressió del malestar econòmic i social, sovint amb implicacions polítiques, religioses i fins i tot ètniques, motivat fonamentalment per la misèria dels humils i en relació inversa amb les possibilitats dels estats en funció de l’ordre públic.

La seva existència es remunta a l’antiguitat, i tingué uns períodes d’acusada gravetat en el món romà de l’època republicana (a Itàlia, a les illes mediterrànies, a Hispània, a l’Àsia Menor i a Egipte), durant l’època d’August (a Itàlia i a Sardenya) i sobretot durant el Baix Imperi. Reaparegué amb tota la seva virulència a la baixa edat mitjana com a conseqüència de la crisi de la societat feudal a Normandia, al Llenguadoc, a Borgonya, a l’Illa de França i especialment a Alemanya a la darreria del segle XV i al començament del segle XVI amb l’anomenada guerra dels cavallers, capitanejada per Franz von Sickingen. Però fou entre el 1550 i el 1600 que tingué lloc un veritable paroxisme d’aquest fenomen simultàniament a tots els països mediterranis, cristians o musulmans, i en primer lloc a les tres regions més cèlebres en aquest aspecte, el Principat de Catalunya, Calàbria i l’Albània dominada per l’imperi otomà.

El bandolerisme europeu arribà al punt màxim a Itàlia, entre el 1570 i el 1595, quan els governs de Roma i de Nàpols hagueren de mobilitzar veritables exèrcits contra els fuorusciti, que tallaven sistemàticament el pas per la Via Àpia dels correus i dels carregaments de seda grega i de teixits. L’únic remei parcial era d’oferir-los un salconduit i d’enrolar-los a les armades contra els turcs.

Durant el segle XVII, als Països Catalans i a Itàlia, i també a França, i encara més a Alemanya durant la guerra dels Trenta Anys, els bandolers foren nombrosos. Un rebrotament tingué lloc el 1799 a la Itàlia meridional amb la revolta dels pagesos contra els burgesos i els terratinents, expressió de la coincidència del malestar social amb motius religiosos, nacionals i polítics; tornà a rebrotar el 1815, especialment a Calàbria i als Abruços, i donà la seva darrera manifestació després del 1860 sota el pretext de lleialtat envers els Borbons.

El bandolerisme esdevingué també cèlebre durant el segle XIX a Andalusia (Luis Candelas, El Tempranillo, Diego Corrientes, Los Siete Niños de Écija), a Hongria, a Grècia i a l’Àsia, especialment al Kurdistan i a la Xina. I, encara, els anys immediats a la Segona Guerra Mundial trobà una nova manifestació a Sicília i a Sardenya.

El context històric del Barroc als Països Catalans

Als Països Catalans la crisi general experimentada durant el Barroc repercutí en la política, les relacions socials, l’economia i la cultura. Al Principat l’agricultura, insuficient malgrat algunes anyades bones; la una indústria, raquítica encara no prou potent; el comerç, abocat principalmentexclusivament a la Mediterrània decadent; i el desgavell monetari havien esdevingut incapaços de nodrir una població en augment. I si des de la fi del segle XVI fins al 1640 Catalunya era assenyalada com el més afavorit dels estats de la monarquia (gràcies a la seva autonomia monetària, que la mantingué apartada dels daltabaixos financers castellans), els vint anys següents sofrí profundament les conseqüències de la Guerra dels Segadors (1640).

Al Regne de València, que havia gaudit durant un segle (1519-1609) d’una certa prosperitat basada principalment en un règim financer més estable i en una agricultura força dinàmica, l’expulsió dels moriscs (1609) incidí catastròficament no solament sobre l’economia feudal, sinó també sobre l’economia urbana, creditora de la primera. Així i tot, la Guerra dels Segadors convertí València en el gran port de la corona catalanoaragonesa.

A les Illes, la concentració de les riqueses a mans de la cavalleria mallorquina i dels ordes religiosos, la reduïda importància del comerç i de la indústria, l’agricultura, rudimentària, i la creixent opressió de les autoritats consumaren la decadència de les Illes i les incomunicaren del món exterior.

D’altra banda, la inestabilitat social es manifestà arreu dels Països Catalans per la proliferació del bandolerisme, mantingut per la prostració econòmica i el consegüent excedent demogràfic. Alhora, al Principat, la contraposició socioeconòmica creixent entre la burgesa litoral i la població muntanyenca afavorí les lluites internes i les tensions socials.

Políticament s’intensificà l’acció de la monarquia per reduir l’autonomia dels països de la corona catalanoaragonesa, a fi de comprometre’ls en les empreses imperials castellanes. Al Principat l’exasperació causada per les exigències fiscals de la cort de Madrid i per l’allotjament de les tropes donà lloc a l’aliança momentània entre els cavallers pirinencs, els pagesos i la burgesia barcelonina contra l’absolutisme uniformador del comte-duc d’Olivares.

La Guerra dels Segadors ajornà l’absorció política de Catalunya per part de Castella. Per contra, les pressions polítiques que la corona exercí damunt el Regne de València, exhaust, aconseguiren molt abans una dràstica debilitació de l’estructura jurídica i política valenciana. Les Illes restaren a mans dels funcionaris reials, que governaren pràcticament sense oposició, segons les directrius de la monarquia.

Als Països Catalans el Barroc fou un període d’irregular desenvolupament cultural, sota el signe, sobretot, de la influència castellana. Cal destacar, entre les causes principals, la total vinculació de la cort a Castella, la progressiva desaparició de la vella noblesa del Principat, la política d’aïllament respecte a Europa, la pressió cultural de l’Església castellana, capdavantera de la Contrareforma, sobretot a través de la inquisició, i el trencament de la cohesió social i política de l’antiga corona catalanoaragonesa.

El bandolerisme als Països Catalans: el Principat

El bandolerisme als Països Catalans fou un fenomen molt important durant els segles XVI i XVII. La seva màxima virulència durà aproximadament del 1540 a la revolta del 1640. Començà amb les gestes de Moreu Cisteller i d’Antoni Roca, i acabà amb les de Serrallonga, passant per les de Bartomeu Camps, de Montserrat Poc, de Perot Rocaguinarda, de Trucafort, de Tallaferro i els germans Margarit.

Cal advertir que en el fenomen hi havia unesconvivien les bandositats aristocràtiques amb i un bandolerisme popular: el primer fenomen, més antic i al marge de causes econòmiques, és el delsera protagonitzat pels grans magnats, que dirimien amb les armes llurs rivalitats familiars i patrimonialsi llurs lluites; el segon, conseqüència directa de la misèria, fou el que donà autèntic relleu al bandolerisme.

Pel que es refereix al Principat de Catalunya, als bàndols antics, capitanejats per l’aristocràcia feudal, i a les bandositats dels cavallers arruïnats de la muntanya, en plena activitat des de l’època de Carles V, s’anà superposant el bandolerisme dels humils, a causa de l’augment de població i de la vida cara. Els dos darrers fenòmens es confongueren durant el primer terç del segle XVII, quan la crisi econòmica, social i política oferí una plataforma adequada a llur desenvolupament.

El bandolerisme català reflecteix prou bé el bandolerisme general a la Mediterrània: una lluita àgil, cruel i persistent contra els poderosos i els estats, localitzada normalment a les zones febles dels països, sobretot a les muntanyes, quan són alhora fronteres.

La frontera dels Pirineus fou una mena d’aiguabarreig de contrabandistes de cavalls, bandolers i hugonots francesos, que ben sovint actuaven conjuntament. Bandolers i hugonots queien al darrer terç del segle XVI sobre “els carros de moneda“ en trànsit entre Lleida i Barcelona, on embarcaven amb destinació a Gènova. Són coneguts diversos assalts, en els quals els atacants s’apropiaren grans quantitats d’argent.

En certa manera el bandolerisme pirinenc era una mena de “cinquena columna“ de la pressió constant dels hugonots francesos durant les guerres de religió de la segona meitat del segle XVI. Entre les mesures defensives per part de Felip II cal esmentar, ultra l’estricta vigilància dels immigrants, la creació dels bisbats de Solsona i de Barbastre i l’erecció de la ciutadella de Jaca. Les incursions dels hugonots, ben sovint a través d’Andorra, cercaven també el profit de les ràtzies per la rica diòcesi d’Urgell. Són ben eloqüents les cartes i notes de Josep de Calassanç, secretari del capítol de la Seu d’Urgell i ben sovint encarregat d’organitzar la defensa.

Durant el primer terç del segle XVII, els bandolers catalans es trobaven immergits en les lluites entre nyerros i cadells en què restava migpartit gairebé tot el Principat; la figura més popular fou Joan Sala i Serrallonga. Originaris de la Cerdanya, sembla que els nyerros representaven el món feudalitzant de la muntanya; i els cadells, el del pla, de les ciutats i viles, més ben disposades a l’autoritarisme monàrquic.

Sigui com vulgui, el fet del bandolerisme contribuí a crear en les autoritats un concepte especial de Catalunya, fins al punt de considerar els privilegis i les lleis catalans com a favorables al desenvolupament del bandolerisme: el 1615 el bisbe de Vic, Andrés de San Jerónimo, arribà a demanar a Felip II la reducció del Principat de Catalunya a les lleis de Castella.

A la segona meitat del segle XVII, les circumstàncies generals canviaren i, d’una manera progressiva, el bandolerisme català anà minvant; la recuperació econòmica del Principat féu la resta. En efecte, després de la Guerra de Successió, les partides de miquelets tenien un caràcter essencialment polític, de resistència a la repressió borbònica, xocs entre els fusellers de muntanya i després els mossos d’esquadra, i les partides austriacistes, com la de Pere Joan Barceló.

"; WHistoriaFot[15]="Imatges/bandolers.jpg"; WHistoriaPeuFot[15]="Dibuix de bandolers"; WHistoriaDat[15]="12/07/08 00:00:00"; WHistoriaTiW[16]="15/03/08"; WHistoriaTit[16]="2014 CONTRA LA HISTÒRIA"; WHistoria[16]="A continuació, un artícle que cap diari català ha volgut publicar, d’En Francesc Xavier Hernández Cardona, co-autor del llibre “Els Exèrcits de Catalunya (1713-1714)“.

2014 CONTRA LA HISTÒRIA

Hi ha una commemoració en marxa, la dels 300 anys de la Guerra de Successió. L’any passat el record va ser per Almansa i la presa de Lleida i cal suposar que la culminació serà el 2014.

En teoria hi ha sensibilització institucional atès que la Generalitat va crear, el 2005, una Comissió Catalunya 2014 per vetllar la memòria del període. Però la pràctica no es congruent. Les iniciatives institucionals, a hores d’ara, s’han limitat a una exposició “Catalunya i la Guerra de Successió“ de tres mesos de durada. El comissari, Agustí Alcoberro va plantejar, amb peces rellevants, una proposta prou rigorosa, però els responsables de museografia del Museu d’Història de Catalunya li van donar una resolució llòbrega, avorrida i amb unes propostes multimèdia patètiques. La resultant, no podia ser d’altra manera, ha estat un contundent fracàs de públic.

Mentre, la destrucció del patrimoni vinculat a l’epopeia catalana del 1705-1714 ha estat sistemàtica. En el seu dia l’“oriolbohiguisme“ provincià va generar una cultura de demolició que, en el que ens ateny, es va concretar en l’Arc de Santa Maria i la deformació del Fossar de les Moreres; la destrucció de la muralla de la Ciutadella del Passeig dels Til·lers i la cruel destrucció del Barri de Sant Pere. Fa pocs mesos es va excavar, i colgar, el Portal de Sant Daniel, del Baluard de Santa Clara, escenari d’una de les pàgines més heroiques mai protagonitzades pels catalans.

En aquests moments l’empresa SACYR, que col·labora amb l’Ajuntament en la degradació del paisatge urbà de la Barceloneta, està procedint a emparedar el Baluard de Migdia i la Muralla de Mar. Igualment el foll remodelatge del Mercat de Sant Antoni liquidarà qualsevol vestigi del baluard que allí va existir. I a tot això tenim que afegir el sainet del Born, que també van intentar destruir i que està abandonat des del 2002. A hores d’ara no hi ha projecte arquitectònic i s’acaba de convocar i resoldre, amb inversemblant grolleria, un concurs de museografia molt casolà que garanteix la reducció del Born a un espai de runes polsoses.

L’imaginari de la crosta socialista, així com el dels seus epígons, es incompatible amb qualsevol proposta que doni rellevància al Born com element emblemàtic del setge de 1713-1714. Tot plegat les contradiccions de les administracions son evidents: simular interès i alhora tolerar o perpetrar directament la destrucció dels elements emblemàtics del patrimoni que puguin evocar un passat polèmic.

Que la data de la Diada Nacional de Catalunya molesta és cosa clara, atès que recorda la dignitat constitucional catalana, i no és casualitat la manca d’interès en la promoció del seu significat.

D’altra banda es lamentable la incapacitat per evocar els fets en una pel·lícula, de fet no s’ha produït ni un trist documental de qualitat. Cal suposar que això hagués estat possible amb una mínima complicitat de les administracions. Això sí s’han publicat alguns llibres i treballs, de l’entorn historicista de la historiografia catalana, que han posat especial cura a omitir els aspectes estrictament bèl·lics del conflicte.

I tot això es dona en un context de pugnes nacionalitàries. Les institucions i les més diverses organitzacions espanyoles estan practicant, contra Catalunya, i contra rellotge, el que en teoria de jocs en diríem un “joc de suma zero“ que persegueix la destrucció política i cultural de la formació nacional catalana.

Al seu torn els partits catalans, respectuosos amb el marc de la monarquia constitucional, segueixen practicant un joc de col·laboració en la construcció de l’Estat que te com a principal objectiu la nostra destrucció. Aquesta praxis naïf amb el pregadeus de Madrid exigeix renuncies.

La misèria intel·lectual que ens governa està convençuda que la nova Catalunya multicultural, harmònica amb Espanya, ha de construir-se sense passat atès que aquest podria ofendre a dominadors i/o nouvinguts. Curiosament es practica una estratègia molt diferent a la que es va seguir en la construcció de la Catalunya industrial de finals del XIX, quan es va estimular el coneixement de la història per millor entendre els problemes del moment. Ara la història es un destorb a extirpar.

Francesc Xavier Hernàndez Cardona

Historiador i Catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials de la UB

"; WHistoriaFot[16]="Imatges/exercit_cat.jpg"; WHistoriaPeuFot[16]="Exèrcit de Catalunya"; WHistoriaDat[16]="15/03/08 00:00:00"; WHistoriaTiW[17]="09/09/07"; WHistoriaTit[17]=" La guerra d’agressió contra Catalunya. Qüestió de noms."; WHistoria[17]="S’anomena molt sovint la guerra del 1936-39 guerra civil quan, de fet, fou una guerra de classes i d’agressió contra la nació catalana. En el cas del primer concepte, ens trobem amb la burgesia industrial i financera, aliada amb l’exèrcit i església (llevat d’honorables excepcions), és a dir els tradicionals suports del poder, a l’altra banda, les classes populars, que s’havien situat al costat del Govern Català i dels partits i organitzacions sindicals. En el segon cas podem dir que fou una guerra contra Catalunya, contra la seva cultura, la seva identitat, era la voluntat uniformista i assimiladora de l’Espanya atàvica, contra les altres nacions de la Península.

La voluntat de destruir Catalunya era present en els protagonistes del pronunciamiento, com després es féu evident, amb la repressió posterior a l’ocupació militar, i amb la política de genocidi cultural i procés d’espanyolització. L’historiador P.Vilar escriu: El 1936 Catalunya se sentirà atacada com a tal, tan amenaçador era el raonament antiseparatista. Rovira i Virgili insisteix en la mateixa idea: Una altra qüestió que sembla també bastant clara, va ser la incidència de les reivindicacions nacionals de Catalunya, en l’origen i evolució del conflicte.

Hi ha uns tics imperials de l’Estat espanyol, cap al que considera les seves colònies interiors, Galícia, Euskadi i Catalunya, que s’han de mantenir sotmeses, sota el mot d’ordre de: la unidad de los hombres y las tierras de España, concepte ben vigent encara, avui dia. Al diari Avui del 4 de novembre de 1998, en una carta titulada “Garzón es Garzón”, aquest jutge deia: lluitar contra la unitat de l’Estat, és un dels pitjors crims que es pot cometre; darrera d’aquesta formulació, hi ha, però, una raó bàsica: la de l’espoli fiscal de les colònies interiors, en el cas de la Catalunya Principat de 14.204 milions d’euros o 2,4 bilions de pessetes l’any 2003, en aquest aspecte és significativa aquella frase que diu: Catalunya no és Espanya, és d’Espanya.

Guerra i revolució.

Després del 19 de juliol del 1936, ens trobem amb un doble procés de guerra i revolució, com a conseqüència de l’afebliment dels mecanismes de control de l’Estat. És aleshores quan ultrapasssant el sostre de l’Estatut del 1932, el Govern Català asssoleix el nivell més alt d’autogovern d’ençà del 1714, com a exemple del que diem, anotem que en el període 1936-37, fins els fets de maig, malgrat que fou un espai de temps curt, el Govern de la Generalitat actua amb un grau de sobirania nacional propi d’un Estat, controlant el comerç exterior, fent que el President de la Generalitat commutés penes de mort, el 8 de desembre del 1936 surt publicat al BOGC, el Decret pel qual es crea l’Exèrcit de Catalunya, que després per pressions del Govern Central, serà transformat en l’Exèrcit de l’Est; en el BOGC número 217 del 3 d’agost, un decret ordena la formació de la Conselleria de Defensa, que crida a lleves i abasteix el front d’Aragó; el 25 de desembre de 1936 es publica el Decret sobre la Reforma Eugènica de l’Avortament, un dels més avançats del seu temps, pel Decret de Col•lectivitzacions d’Indústries i Comerços del 24 d’octubre de 1936, en el context d’un model d’economia mixta i mitjançant els Comitès Obrers de Control, s’iniciava una forma de socialisme autogestionari, que serà un model per a experiències posteriors, com la Iugoslàvia del Mariscal Tito (1945) o l’Algèria independent de A. Ben Bella (1962). La creació d’una Escola Popular de Guerra, als Escolapis de Sarrià, la formació de les Milícies Pirinenques, amb militants independentistes de formació excursionista, sota les ordres directes del Govern Català, el desenvolupament d’una important indústria de guerra dirigida pel Comitè d’Indústries de Guerra ( 8 agost de 1936) situà el nivell d’autogovern molt per sobre del fixat per l’Estatut del 1932.

Aquesta indústria de guerra arribà a produir de 4 a 5 tones diàries d’explosius, que servien per a abastir el front d’Aragó i d’altres fronts de la Península, 500 fàbriques de material de guerra donàven feina a 51.000 obrers de manera directa i ha 30.000 de manera indirecta. El subfusell Fontbernat, conegut també com a Labora, la pistola F.Ascaso, fabricada a Terrassa , l’obtenció de tetraetilat de plom per a la benzina dels avions, és un exemple de l’esforç de la indústria de guerra catalana i de la seva creativitat.

El conflicte entre els dos Governs.

Seguint amb el llibre de Rovira i Virgili abans esmentat, a la pàgina 32 diu: La resposta catalana a la guerra fou la fermesa a ajudar a Madrid i el front d’Aragó i, lluny de la línia de guerra, fer de motor, de fàbrica de material, de promotora d’iniciatives, Catalunya va mobilitzar més de 200.000 catalans del Principat, una proporció que possiblement no va superar cap altre indret de la Península. Encara el 12 de gener del 1938, es donarà la xifra de 240.000 soldats catalans a l’Exèrcit Popular, que representa el 40% del seus efectius. Aquest fou l’esforç de guerra de Catalunya, que no serà reconegut pel Govern de l’Estat, que durant els tres anys que durarà la guerra farà tots els possibles per a reduir el nivell de l’autogovern català, en una situació de gairebé conflicte permanent entre els dos Governs.

Com a prova del conflicte entre els dos Governs, tenim l’exemple de Mallorca, quan el capità A. Bayo amb una força expedicionària que havia tramès i sostenia el Govern Català, desembarca a Mallorca l’agost del 1936 i estableix un cap de pont. Al cap d’un mes, per una ordre directa del Govern de la República, tramesa al cap de l’expedició, les milícies abandonen l’illa, sense que el Govern de la Generalitat fos consultat sobre la conveniència de l’ordre d’evacuació. Es tractava de fer fracassar l’expedició, perquè si hagués reeixit, hauria afiançat el prestigi polític i militar del Govern Català. Així, Mallorca esdevindrà una base aeronaval de l’Aviazione legionaria, que permetrà de bombardejar amb comoditat tota la costa dels Paisos Catalans.

Opinions autoritzades dins del camp de l’independentisme, defensaren que la guerra dels tres anys, s’havia de transformar, aprofitant la situació de feblesa de l’Estat, en una guerra d’alliberament de la nostra terra, és a dir, no caure en el parany de l’antifeixisme, sinó entendre que des de posicions suposadament d’esquerra, hi havia una incomprensió, un espanyolisme militant, cap a les nacions de l’Estat, i la mateixa voluntat d’eliminar la nosa que aquestes representaven com a elements diferents.
Durant la guerra, només la feblesa organitzativa, i per tant la poca influència de l’independentisme polític, Estat Català (EC), Nosaltres Sols (NS), primer presoner de la CNT-FAI i després del maig del 1937 del PSUC, impossibilità que tingués un paper polític i militar significatiu en el desenvolupament de la contesa.

Després de comprovar el grau d’anticatalanisme i d’espanyolisme del govern de la República, quan s’instal•là a Barcelona, sorgiren veus dient que els catalans no volien ni Franco, ni Negrín. Per explicar aquesta reacció que sembla fora mida, volem exposar el següent: Julián Zugazagoitia militant del PSOE, Diputat (1931-36) Ministre de Governació (1937-38). Exiliat a París, fou detingut pels alemanys, lliurat a l’Estat espanyol i afusellat el 1940. J. Zugazagoitia explica unes frases dites per J. Negrín a finals del juliol del 1938, molt aclaridores de la visió que tenia sobre el fet nacional català: No estoy haciendo la guerra contra Franco- deia Negrín al sotsecretari de la Governació Rafael Méndez- para que nos retoñe en Barcelona, un separatismo estúpido y pueblerino.
De ninguna manera. Estoy haciendo la guerra por España y para España. Por su grandeza y para su grandeza. Se equivocan los que otra cosa supongan. No hay más que una nación: ¡España! (...)En punto a la integridad de España soy irreductible y la defenderé de los de afuera y de los de adentro.
Tot un exercici de democràcia, amb unes opinions d’un nacionalisme espanyol i un anticatalanisme, que eren compartides pel president de la República, M. Azaña, i contingudes en el llibre del qual és autor: La velada de Benicarló: dialogo de la guerra de España.

Des del moment que el Govern de la República s’instal•la a Barcelona, (novembre de 1937), el Govern de la Generalitat queda reduït a les funcions de l’antiga Diputació Provincial. Durant el seu càrrec de Cap de Govern, J. Negrín recuperà moltes de les atribucions que tenia el Govern de la Generalitat buidant-lo de poder. Així el maig de 1937, s’apoderà de l’ordre públic i l’organització militar, dels proveïments, el gener del 1938, dels transports el març del 1938, i de les indústries de guerra catalanes que passaran a dependre del Govern de la República l’agost del 1938, fets que l’enfrontaran amb el Govern Català presidit per Lluís Companys.

Així doncs, veiem que l’espanyolisme més ranci, és un lloc comú tant per als espanyols de dreta com per als d’esquerra, i que durant els tres anys de guerra, es reberen agressions per part d’aquests darrers, quan es defensaven les quotes de poder del Govern de la Generalitat, o elements de la nostra identitat nacional.
Després de l’ocupació el gener del 1939, els catalans perdérem per partida doble, com a catalans i com a treballadors. Si la repressió fou tan despietada i llarga, és perquè els vencedors volien esborrar els avenços que s’havien fet en el procés de construcció nacional, i en les conquestes revolucionàries del període 1936-37. El record de les conquestes socials i nacionals aconseguides durant el lapse de temps del 1931-37, amb el seu nivell d’autogovern, segueix viu en el record, la història i l’imaginari col•lectiu. Es tracta d’aprendre dels errors i potenciar els encerts, en el procés de construcció de la nova societat independent i socialista del futur.

Agustí Barrera i Puigví.- historiador

"; WHistoriaFot[17]="Imatges/escut_CMC.JPG"; WHistoriaPeuFot[17]="Escut de la Columna militar Macià-Companys"; WHistoriaDat[17]="09/09/07 00:00:00"; WHistoriaTiW[18]="24/05/07"; WHistoriaTit[18]="100 ANYS DE SOLIDARITAT CATALANA"; WHistoria[18]="Enguany, tot i que per a la majoria de mitjans de comunicació del nostre país ha passat desapercebut, es compleix el centenari d’un dels episodis més transcendentals del catalanisme polític.

L’any 1907, la candidatura electoral catalanista de la Solidaritat Catalana va obtenir un èxit sense precedents en les eleccions provincials i generals. En aquestes darreres, la Solidaritat va aconseguir 41 escons d’un total de 44.

Quina va ser la clau d’aquest gran èxit electoral? Ras i curt: la unió de totes les forces del catalanisme. Per primera vegada els partits que defensaven la recuperació de la personalitat política de Catalunya es van agrupar en un moviment patriòtic per fer front comú a les continuades amenaces del govern de l’Estat i, sobretot, de l’estament militar.

De fet, dos anys abans, arran de la victòria de la Lliga en les eleccions municipals, l’exèrcit espanyol, neguitós per la força que prenia el moviment catalanista, assaltà les redaccions del diari “la Veu de Catalunya” i del setmanari satíric “el Cu-cut!”, amb l’excusa de la publicació en aquest darrer d’un acudit que qüestionava la capacitat operativa de l’exèrcit i el feia responsable de la pèrdua de les colònies de Cuba, Puerto Rico i les Filipines (1898).

El govern espanyol, presidit aleshores pel liberal Moret, en comptes de depurar els responsables pels fets ocorreguts, va aprovar una llei de jurisdiccions especials que posava sota jurisdicció militar totes les ofenses contra la “unidad de la patria y sus símbolos”, ja fossin comeses de forma oral o escrita.

El catalanisme polític va reaccionar amb contundència i sense cap fissura.

D’entrada, els parlamentaris catalans, tret dels lerrouxistes anticatalanistes, van abandonar les Corts espanyoles en senyal de protesta. Un gest patriòtic sense precedents que qüestionava la legitimitat de les institucions polítiques espanyoles.

En arribar a Barcelona, els parlamentaris van ser rebuts per una massiva manifestació de suport que va aplegar més de 200.000 persones en una ciutat que tot just havia superat el mig milió d’habitants.

Tanmateix, l’heterogeneïtat ideològica i els interessos partidistes que convivien dins la Solidaritat van fer trontollar el primer FRONT NACIONAL CATALÀ.

Ben aviat, i arran dels fets de la Setmana Tràgica (1909), els nacionalistes d’esquerra es van escindir per formar la Unió Federal Nacionalista Republicana (1910), un partit que es manifestà obertament contrari a l’independentisme, tal i com recull la seva declaració de principis:

[ ] Essent ideal de la nova corporació, la unió federativa dins l’estat espanyol condemna expressament tota aspiració separatista. (Base II. UFNR. 1.4.1910).

L’enemic a batre aleshores, però, era la Lliga i, així, abans de les eleccions legislatives de 1914, l’esquerra catalanista i l’esquerra lerrouxista espanyolista van fer un front comú per enfonsar el catalanisme liberal (Pacte de Sant Gervasi, 1914).

El fracàs d’aquesta coalició va desprestigiar l’esquerra catalanista, la qual, tot i els intents de reconstitució durant el període de la Gran Guerra (Partit Republicà Català, Esquerra Catalanista,...), no va passar de tenir un paper merament testimonial en la política catalana fins a la formació d’ERC l’any 1931.

El partit hegemònic del nacionalisme català durant aquest període va continuar essent la Lliga de Prat de la Riba i Cambó. Gràcies a la seva tasca al capdavant de la Mancomunitat, el primer, i de les Corts espanyoles, el segon, es va demostrar que Catalunya volia i podia ser moderna i europea.

La Mancomunitat, tot i ser un ens més administratiu que no pas polític, va dur a terme una tasca en els camps educatiu, cultural i d’infraestructures que va situar Catalunya a les antípodes d’Espanya.

La implicació de la Lliga en els successius governs de concentració d’una Restauració que feia aigües i el suport inicial d’aquest partit a la dictadura de Primo de Rivera el van menar a una crisi de la qual no es va refer fins el 1933.

L’entrada en l’escena política de Francesc Macià, que l’any 1922 va constituir el partit Estat Català, suposà un punt d’inflexió en el catalanisme.

Arran del fracàs dels postulats regionalistes i federalistes, sorgia un altre partit de caire renovador i amb la mirada posada en una Europa que veia néixer nous estats –nació.

L’excoronel monàrquic ja no creia en els projectes de regeneració d’Espanya que defensaven els primers catalanistes. Per a Macià, Espanya era un vaixell a la deriva que havia perdut el nord. Catalunya només es podia salvar si abandonava el vaixell.

[ ] és la sordesa, la negativa contínua, el mal voler, l’esperit dominador, en fi dels espanyols que els priva de concebre el món d’altra manera que com un conjunt de pobles dominadors i pobles dominats.

El concepte de llibertat i justícia per a tots els pobles de la terra, que és en la ment i la voluntat de tots els catalans, no existeix entre els espanyols [ ]
(Francesc Macià. Article a Estat Català. Número 1. 15.11.1922).

La història recent del catalanisme polític, doncs, ens ofereix una lliçó que no podem passar per alt en cas que el Tribunal Constitucional dicti una sentència contrària a la reforma de l’Estatut d’Autonomia. I no pas per la defensa d’un estatut retallat i al qual no calia dedicar tan esforç, tal i com fa uns dies ens recordava l’expresident de la Generalitat de Catalunya Pasqual Maragall, sinó per l’atac frontal que suposaria al dret a decidir dels catalans.

Amb la unió del catalanisme i amb uns dirigents al seu servei, Catalunya sempre ha sortit enfortida.
Cent anys després el record de la SOLIDARITAT CATALANA és més viu que mai. Units ens temen; tal i com estem ara, ni ens respecten.

"; WHistoriaFot[18]="Imatges/fronto2.jpg"; WHistoriaPeuFot[18]=""; WHistoriaDat[18]="24/05/07 00:00:00"; WHistoriaTiW[19]="21/05/07"; WHistoriaTit[19]="Quan el mal ve d´Almansa..."; WHistoria[19]="A quarts de tres de la tarda del 25 d’abril de 1707, les tropes borbòniques assaltaven les posicions aliades a Almansa. Tres hores més tard, quan ja fosquejava, s’havia decidit la sort d’una de les batalles més transcendentals de la nostra història. Pocs dies després, ningú va poder impedir l’entrada de francesos i espanyols a la ciutat de València. I, ben aviat, a més de la capital, es va perdre tot el Regne. La repressió fou senzillament esgarrifosa.

Amb la pèrdua de les seves constitucions i de les seves institucions, el País Valencià quedava incorporat al nou Reino de España, que naixia justament en aquella “Guerra de Successió”, fruit de les bombes i de les baionetes de Felip V i de l’obsessió centralista i uniformitzadora dels seus ministres i funcionaris. Doncs, és evident que els seus exèrcits van imposar per derecho de conquista el model que l’elit política castellana estava teoritzant –almenys– des de la Unión de Armas, dissenyada pel comte-duc d’Olivares més de vuitanta anys abans. El mateix model que –en realitat– no han deixat pas de seguir imposant fins els nostres dies, tal com ens refreguen per la cara tancant els repetidors de TV3 al País Valencià. I, precisament, en el 300 aniversari de la batalla d’Almansa.

Curiosament, aquesta mateixa data també és celebrada per altres pobles europeus. El 25 d’abril de 1945, les tropes angloamericanes i els partisans derrotaven a les darreres tropes nazis situades a Itàlia. I, per aquesta raó, aquest dia és la festa nacional d’aquest país. La primera estrofa de la majoria d’aquells partisans era “Fischia il vento, urla la bufera / scarpe rotte eppur bisogna andar / a conquistare la rossa primavera / dove sorge il sol dell’avvenir”. Tanmateix, actualment, la cançó més coneguda és, sens dubte, “Bella ciao”. En els seus darrers versos, un partisà demana als seus companys que, en cas de morir, l’enterrin al cim d’una muntanya sota l’ombra d’una bonica flor, per a què tothom recordi que aquella és la flor d’un partisà mort per la llibertat. Per la seva part, el 25 d’abril de 1974, la “Revolució dels clavells” liquidava la interminable dictadura feixista que havia dominat Portugal durant decennis. La consigna per iniciar aquella revolta havia estat l’emissió des dels micròfons de l’emissora catòlica Radio Renaixença de la cançó Grândola, vila morena. Un veritable himne a la justícia i a la democràcia (“Em cada esquina um amigo, / Em cada rosto igualdade, / Grândola,vila morena, / Terra da fraternidade”), interpretat per uns revolucionaris que, a l’ombra d’una vella alzina, es juren els uns als altres tenir com a única companyia la voluntat del poble portuguès.

Tal dia com avui, doncs, els italians i els portuguesos canten a la llibertat i a la fraternitat; mentre que els polítics i alts funcionaris de l’estat espanyol ens prohibeixen exercir la nostra llibertat col•lectiva mitjançant un referèndum d’autodeterminació; i, fins i tot, coaccionen la nostra llibertat d’expressió i agredeixen la fraternal relació de les terres catalanes, clausurant els repetidors de la Televisió de Catalunya al País Valencià. I tots aquests atemptats contra la llibertat, la fraternitat i la comunicació els perpetren en nom de la democràcia, de la globalització i del cosmopolitisme.

Avui, 25 d’abril de 2007, nosaltres commemorem el 300 aniversari de la desfeta d’Almansa. I, com és ben sabut, el mal que ve d’Almansa a tot lo món alcança. De fet, aquella fatídica jornada marca l’inici de la pèrdua de les nostres llibertats. A diferència dels italians i dels portuguesos (i de la immensa majoria dels humans), però, nosaltres (els catalans... els catalans d’arreu dels Països Catalans) no honorem els nostres partisans. Fins el punt que, sovint, ni tan sols sabem qui eren els maulets o els miquelets.

Quan de temps encara trigarem a poder cantar -com en el darrer vers de “Fischia i el vento, urla la bufera”- que nosaltres també “vittoriosi, alfin liberi siam”? La resposta, amics meus, no la sap el vent, com passava a la cançó de Bob Dylan. En el nostre cas, és una resposta que tan sols la saben la consciència i la dignitat enterrades en el més profund dels nostres pensaments i dels nostres cors.

Oriol Junqueras i Vies
Publicat al diari Avui el 25 d’abril de 2007

"; WHistoriaFot[19]="Imatges/e_oriol.jpg"; WHistoriaPeuFot[19]="Oriol Junqueras"; WHistoriaDat[19]="21/05/07 00:00:00"; WHistoriaTiW[20]="20/02/07"; WHistoriaTit[20]="PRESENTACIÓ SECCIÓ HISTÒRIA"; WHistoria[20]="Com és sabut, el coneixement de la història ens serveix per saber quin ha estat el nostre passat i així comprendre millor el present que ens envolta. Saber d’on venim, però també saber el que som.

En el període d’entreguerres del segle XX l’historiador Marc Bloch va afirmar que “la incomprensió del present neix de la ignorància del passat”, i veient els actuals signes del temps sembla que el coneixement del passat no sigui pas una prioritat de la societat contemporània.
Un poble, doncs, que desconeix els seus orígens no només està mancat de la seva identitat sinó que és incapaç de construir un futur amb cohesió col•lectiva.

En la formació dels estats-nació, durant el s. XIX, era necessari crear aquesta consciència col•lectiva i la majoria d’aquests estats van fer un ús, o millor dit un abús, del seu passat. Els processos d’independència de Bèlgica i Grècia i les unificacions d’Alemanya i Itàlia van estar marcades per la influència del romanticisme, que va permetre fusionar el liberalisme i el nacionalisme.

Quin estat no va emprar el coneixement de la seva història per aconseguir una cohesió nacional dins les seves fronteres?

A l’embrionari estat liberal espanyol els intents d’uniformització i centralització política i cultural van topar amb una Catalunya molt dinàmica des del punt de vista econòmic, gràcies a la seva activitat comercial i industrial, però mancada de personalitat política des dels decrets de Nova Planta de 1716.
A casa nostra l’esperit romàntic va intentar cercar en el passat idealitzat la identitat perduda. Els historiadors, com ara Pròsper Bofarull i Víctor Balaguer, es dedicaren a estudiar a fons l’època medieval, considerada com el període de més esplendor de la nostra història; les gestes dels comtes i dels reis, l’expansió per la mediterrània, etc... van servir per contrarestar els tòpics romàntics de la historiografia espanyola: la resistència numantina, el “Cid Campeador”, l’obra “unificadora” dels Reis Catòlics, el “Descubrimiento”,etc...
Però a les escoles del nostre país l’única història que s’ha ensenyat, tret de l’interval de la Generalitat Republicana i fins fa ben poc, ha estat la dels vencedors de sempre.

Els estats espanyol i francès han privat els catalans/es de conèixer la seva història per tal d’afavorir l’adhesió als seus projectes d’estat-nació. Tanmateix, el nostre país sempre ha tingut historiadors disposats a desemmascarar la història oficial que aquests estats ens han volgut imposar.

En aquest espai, doncs, els socis i lectors podreu trobar articles de divulgació i d’investigació de qualsevol àmbit (polític, social, econòmic...) relacionats amb la nostra història nacional i que defugen tendències neoromàntiques però sense renunciar a tractar temes cabdals que han marcat la nostra evolució al llarg del temps. Una història amb els seus encerts i els seus errors, però, al cap i a la fi, LA NOSTRA.

"; WHistoriaFot[20]="Imatges/b.jpg"; WHistoriaPeuFot[20]=""; WHistoriaDat[20]="20/02/07 00:00:00"; WHistoriaTiW[21]="16/12/06"; WHistoriaTit[21]="Un exèrcit contra Catalunya"; WHistoria[21]="Els soldats, gent llicenciosa per naturalesa, enfortits en la permissió, no hi havia insult que no trobessin lícit: recorrien lliurement la campanya sense diferenciar-la del país contrari, fent malbé els fruits, robant el bestiar, oprimint les localitats; uns altres, en el seu allotjament, violant les lleis de la gentilesa, gosaven desmentir la mateixa cortesia de la naturalesa. Uns atemptaven conntra la hisenda, dissipant-la; uns altres contra la vida, anant-hi en contra; i molts fulminaven atroçment contra l´honor de qui els mantenia i servia. Tota la cansada Catalunya era un teatre lamentable de misèries i escàndols, tan execrables a la consideració dels cristians com a la dels polítics. [...]

Els que comandaven les tropes reials, afectats per la mateixa falta o per la mateixa ambició, ni corregien els soldats ni donaven satisfacció als paisans. […]

Es publicaven cada cop més i més grans delictes de la soldadesca, se n´escrivien processos, se´n feien manifestos, se n´oferien memorials, se´n parlava a les places, se´ls blasmava a les converses i se´ls denunciava des de les trones. Tot l´escándol i el descontentament dels nobles i plebeus tenia per objectiu l´opressió de la seva Pàtria; altres vegades les exèquies i els dols tristíssims donaven testimoni de morts i desastres sens fi.”

(Francisco Manuel de Melo, Historia de los movimientos, separación y guerra de Cataluña, 1641)

"; WHistoriaFot[21]=""; WHistoriaPeuFot[21]=""; WHistoriaDat[21]="16/12/06 00:00:00"; WHistoriaTiW[22]="15/12/06"; WHistoriaTit[22]="Francisco de Quevedo i l´anticatalanisme"; WHistoria[22]="«La rebelión de Barcelona ni es por el güevo ni es por el fuero» atestígualo el doctor Antonio Martínez Montejano, natural de la villa de San Martín de Espuches. [...]

Que en la recuperación de Salses y Perpiñán o en su defensa el rey gastó millones de oro y millares de hombres. Que los catalanes concurrieron a empresa que tanto les interesaba, tarde y con socorro más regateado que ofrecido. Que si dijeren que no debía empezar la guerra por allí para estar seguros y quietos, que se han inquietado y no han estado seguros dellos mismos.

Que Francia hace una guerra injusta a la cristiandad en esta monarquía. Que los pasos para entrar en España son la Cerdaña y el Rosellón y que cumple guardar estos pasos y atacar para obligarle a que se defienda.

Que debiera advertir Cataluña que el mudar señores no es ser libres sino mudables. No quiero dar lo justo y moderado que me piden y debo y quiero quitarme y perder más, no puede llamarse ahorro, locura sí. Hoy nada es suyo sino de la rebelión. [...]

Que no hay fuero que diga que tenga Barcelona conde y el conde no tenga Barcelona ni condado. Ni le hay que diga que los catalanes sean vasallos sin señor, de quien quisieren, como quisieren, hasta cuando quisieren.

Tampoco le hallo para que maten a sus virreyes a pesadumbres y a puñaladas, ni para que tengan concordia con el enemigo de su señor natural para poder tener discordia con su señor. [...]

Son los catalanes aborto monstruoso de la política; libres con señor; por eso el conde de Barcelona no es dignidad sino vocablo y voz desnuda. Tienen príncipe como el cuerpo alma para vivir, y como éste alega contra la razón apetitos y vicios, aquéllos contra la razón de su señor alegan privilegios y fueros.”

(Francisco de Quevedo y Villegas, La rebelión en Barcelona no es por el güevo ni es por el fuero, 1640)

"; WHistoriaFot[22]=""; WHistoriaPeuFot[22]=""; WHistoriaDat[22]="15/12/06 00:00:00"; WHistoriaTiW[23]="14/12/06"; WHistoriaTit[23]="El discurs patriòtic de Pau Claris"; WHistoria[23]="“Heus ací Catalunya, esclava d´insolents; els nostres pobles com a amfiteatres de llurs espectacles; els nostres béns, botí de llur ambició; els nostres edificis, matéria de llur ira; els camins, esdevinguts segurs per la indústria de les nostres justícies, ara tornen a ésser infestats; les cases dels nobles els serveixen de fàcils hostatgeries; llurs sostres d´or i de pintures precioses cremen llastimosament en llurs fogueres. Però, ¿com han de tractar amb reverència els palaus els qui no es refusen a ésser incendiaris de temples? I doncs, davant de totes aquestes desgràcies, n´hi ha que pretenen ara de persuadir-nos d´àmplies negociacions i mansuetuds. Verdaderament, el qui corregeix el foc amb vares delicades, més aviat l´ajuda que no pas el castiga. […]

Quant de temps fa, senyors, que patim? Des del 1626 aquest nostre país serveix de caserna de soldats. Pensàrem que el 1632, amb la presència del nostre príncep, les coses millorarien, i ens deixà amb major confusió i tristor: en suspens la República, imperfectes les Corts. Abans els mitjans suaus no s´acabessin, llargs dies pregàrem, ploràrem i escrivírem. Però ni els precs trobaven clemència ni les llàgrimes consol, ni resposta les lletres. […]

Dubteu de la protecció de França, essent una cosa indubtable? Digueu: de quin cantó us ve el dubte? [...] El rei (la fortuna del qual s´ofèn naturallment amb la grandesa d´Espanya), continuant la guerra començada, ¿quina més gran felicitat li pot entrar per les seves portes que trobar de bat a bat obertes les del nostre país a l´entrada de Castella? […]

Dic que, prenent les armes amb ardidesa, procureu defensar-hi la vostra justíssima llibertat, els vostres honrats furs; que poseu guarnicions a les vostres viles i ciutats, que fortifiqueu allò que és feble, que repareu allò que és fort; que generosament demaneu satisfacció dels delictes d´aquests bàrbars que us oprimeixen; que aconseguiu llur allunyament de la nostra regió i el descans de la Pàtria. I que si no l´aconseguiu, l´executeu vosaltres; aquest és el meu parer.”

(Discurs de Pau Claris, diputat eclesiàstic de la Generalitat, 1640)

"; WHistoriaFot[23]=""; WHistoriaPeuFot[23]=""; WHistoriaDat[23]="14/12/06 00:00:00"; WHistoriaTiW[24]="13/12/06"; WHistoriaTit[24]="El cant dels segadors, crit de la terra"; WHistoria[24]="Catalunya, comtat gran, qui t´ha vist tan rica i plena!
Ara el rei Nostre Senyor declarada ens té la guerra.
El gran comte d´Olivar sempre li burxa l´orella:
—Ara és hora, nostre rei, ara és hora que fem guerra.

Contra tots els catalans ja ho veieu quina n´han feta:
seguiren viles i llocs fins al lloc de Riu d´Arenes;
n´han cremada una església, que Santa Coloma es deia;
cremen albes i casulles, els calzes i les patenes
i el Santíssim Sagrament, alabat sigui per sempre.

Mataren un sacerdot, mentre que la missa deia;
mataren un cavaller, a la porta de l´església,
en Lluís de Furrià, i els ángels li fan gran festa.

El pa que no era blanc deien que era massa negre:
el donaven als cavalls sols per assolar la terra.

Del vi que no era bo n´engegaven les aixetes,
el tiraven pels carrers sols per a regar la terra.
A presència dels seus pares deshonraven les donzelles.

Ne daven part al virrei del mal que aquells soldats feien:
—Llicéncia els he donat jo, molta més se´n poden prendre.
A vista de tot això s´és avalotat la terra.

Entraren a Barcelona mil persones forasteres;
entren com a segadors, com érem al temps de sega.

De tres guàrdies que n´hi ha, ja n´han morta la primera;
ne mataren al virrei, a l´entrant de la galera;
mataren els diputats i els jutges de l´Audiéncia.
Anaren a la presó: donen llibertat als presos.

El bisbe els va beneir amb la mà dreta i l´esquerra:
—On és vostre capità, a on és vostra bandera?
Varen treure el bon Jesús tot cobert amb un vel negre:
—Aquí és nostre capità, aquí és nostra bandera.
A les armes, catalans, que ens han declarat la guerra!”

(Recollit per Manuel Milà i Fontanals, Romancerillo catalán, 1882)

"; WHistoriaFot[24]=""; WHistoriaPeuFot[24]=""; WHistoriaDat[24]="13/12/06 00:00:00"; WHistoriaTiW[25]="12/12/06"; WHistoriaTit[25]="Un projecte d´Espanya contra Catalunya"; WHistoria[25]="Tenga vuestra magestad por el negocio más importante de su monarquía, el hacerse rey de España: quiero decir, señor, que no se contente vuestra magestad con ser rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, conde de Barcelona, sino que trabaje y procure, con consejo maduro y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia, que si vuestra magestad lo alcanza, será el príncipe más poderoso del mundo.[...]

Tres son, señor, los caminos que a vuestra magestad le puede ofrecer la ocasión y la atención de esta parte, y aunque diferentes, mucho podría la disposición de vuestra magestad juntarlos, y que, sin parecerlo, se ayudasen el uno al otro.

El primero, señor, y el más dificultoso de conseguir, pero el mejor pudiendo ser, sería que vuestra magestad favoreciese los de aquellos reinos, introduciéndolos en Castilla, casándolos en ella, y los de acá allá, y con beneficios y blandura, que los viniese a facilitar de manera que viéndose casi naturalizados acá con esta mezcla, por la admisión a los oficios y dignidades de Castilla, se olvidasen los corazones de manera de aquellos privilegios que, por entrar a gozar de los deste reino igualmente, se pudiese disponer con negociación esta unión tan conveniente y necesaria.

El segundo sería si, hallándose vuestra magestad con alguna gruesa armada y gente desocupada, introdujese el tratar de estas materias por vía de negociación, dándose la mano aquel poder con la inteligencia y procurando que, obrando mucho la fuerza, se desconozca lo más que se pudiere, disponiendo como sucedido acaso lo que tocase a las armas y al poder.

El tercer camino, aunque no con medio tan justificado, pero el más eficaz, sería, hallándose vuestra magestad con esta fuerza que dije, ir en persona como a visitar aquel reino, y hacer que se ocasione algún tumulto popular grande, y con este pretexto meter la gente, y con ocasión de sosiego general y prevención de adelante, como por nueva conquista, asentar y disponer las leyes en la conformidad de las de Castilla, y de esta manera irlo ejecutando en los otros reinos.”

(Gran memorial del comte-duc d´Olivares, 1625)

"; WHistoriaFot[25]=""; WHistoriaPeuFot[25]=""; WHistoriaDat[25]="12/12/06 00:00:00"; WHistoriaTiW[26]="27/12/05"; WHistoriaTit[26]="Catalunya, un país per espoliar"; WHistoria[26]="En odi a la Nació Catalana es feren aquests darrers allotjaments [...], que si aquesta província hagués comès la més gran infracció contra vostra magestat, no es podria intentar càstig més sever [...]. Feia ara pensar que els catalans, que en els allotjaments només es pretenia la llana i els queviures ordinaris, però veient que, exhausta la província, hi perseveraven amb un rigor mes gran, conegueren que no podien pretendre´n sinó la ruïna. Ben clarament ho manifestaren els soldats mateixos: anomenaren Catalunya, Castella Nova; uns altres deien que aviat la conqueririen i la senyorejarien tota; en veure casa rica deien: aviat serà meva, i confirmaren tots que els catalans serien esclaus seus.”

(Gaspar Sala i Berart, Proclamación católica, 1640)

"; WHistoriaFot[26]=""; WHistoriaPeuFot[26]=""; WHistoriaDat[26]="27/12/05 00:00:00";