WLlenguaInd = 9 WLlenguaTiW = new Array(WLlenguaInd) WLlenguaTit = new Array(WLlenguaInd) WLlengua = new Array(WLlenguaInd) WLlenguaFot = new Array(WLlenguaInd) WLlenguaPeuFot = new Array(WLlenguaInd) WLlenguaDat = new Array(WLlenguaInd) WLlenguaTiW[0]="15/07/10"; WLlenguaTit[0]="EL BILINGÜISME NO ÉS NATURAL, ÉS UN ACCIDENT DE LA HISTÒRIA"; WLlengua[0]="No fa gaire vaig participar en l’acte de concessió d’uns premis que duen el nom del gran constructor de la llengua que va ser en Joan Coromines. L’acte, organitzat per la Plataforma per la Llengua, tenia lloc a l’Hospitalet un vespre que jugava el Barça, ja a les acaballes -tan disputades- de la Lliga, i el primer gol de Messi va arribar des del bar veí a la sala pletòrica de gent. Va ser un acte bonic.

Dient que una de les persones reconegudes va ser en Joan Solà està tot dit. Però era, sobretot, un acte profundament anormal. Cap país no celebra actes així per sostenir la pròpia llengua: seria impensable retre homenatge a un filòleg, no pas per la tasca acadèmica, que és considerable, sinó per la seva actitud cívica; o a una empresa per vehicular productes en la llengua del país! Aquestes coses només passen en situacions d’anormalitat i, doncs, de conflicte.

Vaig mirar d’explicar aquesta anormalitat lingüística catalana fent notar que cap país és naturalment bilingüe. Els països generen la llengua que els correspon. Fins al punt que els lingüistes i els antropòlegs saben bé que la llengua construeix la comunitat, i viceversa, i que allà on acaba el territori lingüístic s’atura la comunitat, perquè la comunitat és precisament el grup humà que s’entén, que es comunica sense traduir-se. Els països són bilingües quan s’ha produït un accident en la història, que pot ser demogràfic -com la presència imparable del castellà als Estats Units, empès per una migració de proporcions gegantines- o que pot ser una mera conquesta militar. A Catalunya, el castellà s’ha assentat per la suma dels dos factors. I a diferència d’altres països europeus plurilingües, els dos factors -insisteixo: tots dos factors- expliquen per què la llengua no té una dimensió territorial pura, com sí que passa a Bèlgica o a Suïssa, on cada llengua és hegemònica en el seu espai, i s’eclipsa en el del veí.

El bilingüisme, malgrat el que diuen els polítics, és pervers perquè estableix, es vulgui o no, una situació de jerarquia entre les llengües en contacte. Vol dir que, quan s’esdevé una conversa entre parlants de llengües diferents, de forma automàtica una de les dues s’imposa i acaba sent el vehicle de la conversa. A Catalunya, aquest paper el fa el castellà. Hi ha diversos elements que hi ajuden, des del fet de saber que tothom pot parlar en castellà però no tothom pot fer-ho en català -el castellà no té, doncs, marge d’error- a un element més interessant, que és l’actitud colonial, simbiòtica entre el colonitzador i el colonitzat. He vist persones que, si s’adrecen a algú en català i aquest contesta en castellà, salten com una molla i diuen: “Ai, perdoni!“. Perdoni? A casa nostra? Qui és, en puritat, l’amo de la finca? El colonitzat, tot i ser l’amo del territori lingüístic, renuncia a la llengua pròpia en favor de la llengua colonial: és una cosa que està estudiadíssima. Això va confegint una pàtina de prestigi a la llengua colonial, amb el suport del mercat i de l’Estat, i el prestigi acaba minoritzant encara més la llengua colonitzada. Llavors ja és un no parar.

Si això no ha estat definitiu amb el català és perquè els catalans tenen un sentit de la continuïtat històrica molt lligada a la llengua i saben que és del tot falsa l’afirmació reiterada que diu que, si no s’hi parlés català, Catalunya continuaria existint i sent Catalunya. Doncs no: si no s’hi parlés català, Catalunya seria simplement Espanya. D’aquí que s’hi hagi establert una incruenta batalla per l’hegemonia de l’imaginari i del context lingüístic d’aquest imaginari. I és una batalla de trinxeres on les posicions resisteixen, però en què l’enemic va guanyant avituallament circumstancial, en la forma de l’Estat -vegeu el que farà el Tribunal Constitucional quan excreti la sentència-, del mercat, de la demografia. Però no del prestigi en el sentit profund: amb tota l’empenta global que té avui el castellà, a Catalunya ocupa una posició social secundària. El tronc central de la societat, vertebrat principalment per la classe mitjana, parla català. El talent parla català. Els sectors de valor afegit parlen català. Per què? Perquè fins ara l’ascens social i l’ascens cultural estava marcat pel peatge de parlar en català.

Com és que, aleshores, el català no s’expandeix prou per reconquerir la pròpia societat? En principi, perquè el castellà està enquistat allà on regna i només la mobilitat social fa que els parlants canviïn de llengua. I perquè l’actitud dels catalanoparlants és tan vacil•lant que més aviat semblen treballar a favor dels drets dels castellanoparlants, renunciant sense necessitat als drets propis. No cal dir que l’absència de campanyes contundents per part de tots els governs que han ocupat la Generalitat ha ajudat prou a mantenir aquesta falsa “bona educació“ que dicta la submissió al castellà, quan la bona educació manaria respecte a la llengua del lloc. Avui està de moda formular projectes socials que no tenen en compte que la nació -i per tant la societat- catalana es vertebra a través de la continuïtat lingüística i cultural, i que sense un compromís clar amb aquest nervi, no hi pot haver un projecte del tot català. I això val també per a la política. O què són, si es mira bé, els projectes “no identitaris“ en un context de disputa per l’hegemonia cultural?

I aquí volia fer desembocar el raonament, perquè, com no pot ser altrament, la mateixa arrel de l’actitud lingüística -la colonització- es troba en l’actitud política de molts catalans, líders inclosos. Vaig sentir dir a Carod-Rovira, gran definidor del nou catalanisme, que no podem plantejar-nos la independència “fins que no hi siguem tots“. Ah, no? Podem plantejar-nos governs d’esquerra, posem per cas, però no pas una independència que no sigui unànime? Esclar que cal una majoria social, però no és lògic rebaixar l’ambició de llibertat perquè una part de la societat no la comparteix i probablement no la compartirà mai. ¿Per què, pregunto, haurien de cedir sempre els mateixos, que són a més a més els que també canvien de llengua i s’acomoden al castellà si la conversa es demostra bilingüe? Per què no poden cedir, a favor de la llibertat, els espanyolistes? Per què no s’excusen espontàniament els castellanoparlants recalcitrants que porten tota la vida a Catalunya? Tinc la impressió que, quan hom aprengui a contestar aquestes preguntes, tindrem mig camí fet.

Patrícia Gabancho / Periodista
AVUI juny del 2010

"; WLlenguaFot[0]="Imatges/logo_bilinguisme.jpg"; WLlenguaPeuFot[0]=""; WLlenguaDat[0]="15/07/10 00:00:00"; WLlenguaTiW[1]="08/01/10"; WLlenguaTit[1]="SIGUEM OBERTS: PARLEM EN CATALÀ"; WLlengua[1]="Per poc que hi pensem, ens adonarem que resulta positiu i encertat que les persones de llengua inicial o habitual catalana mantinguin el català en les converses amb interlocutors que se’ls adrecen en altres llengües, generalment el castellà. Anomenarem aquest comportament lingüístic norma de manteniment del català (NMC). Ho trobem -senzillament- lògic, raonable i just, i sabem que és molt efectiu amb vista a garantir un futur col•lectiu digne als parlants del català. Tanmateix, per diverses raons, moltes persones que voldrien adoptar aquesta nova conducta, la NMC, no se senten capaces de canviar el seu hàbit en la relació social. A totes aquestes persones els volem proposar unes quantes idees que els poden ajudar a escurçar la distància entre allò que els agradaria fer, o troben que haurien de fer, i allò que realment encara fan.

1. Quan seguim la NMC fem una proposta personal, cordial i integradora als nostres interlocutors, una proposta en positiu, que comporta un tracte igualitari i que fa possible un progrés personal i social conjunt; a més, transmetem als nostres infants un bon hàbit. Mantenint el català obtenim la satisfacció personal d’actuar d’acord amb allò que ens sembla més convenient, raonable i just. Alhora, obrim a l’altre espais de relació i contacte amb la nostra llengua que li permetran fer-la seva, apropiar-se-la. El nostre interlocutor obté facilitats en el seu progrés cap a l’adquisició de la llengua del país, i també la satisfacció de veure’s tractat com un igual, com un més de la colla, del grup, de la comunitat a què pertany. En canvi, s’ha d’evitar la sensació que mantenim el català perquè hi tenim dret. És clar que n’hi tenim, però convé defugir qualsevol actitud que pugui semblar reivindicativa o desafiant, perquè és completament fora de lloc en les relacions interpersonals. Les actituds d’aquesta mena i els plantejaments basats en drets són adequats per a les situacions i actuacions col•lectives, socials o polítiques, o bé per a casos extrems d’intolerància.

2. La decisió d’aplicar la NMC es pot modular, no s’ha de seguir necessàriament de manera total i inflexible. No ens hem d’amoïnar pensant que ens demana d’un dia per l’altre un canvi radical en absolutament totes les situacions de comunicació, en qualsevol context, amb tothom, per un temps indefinit o per sempre. És cert que el més senzill és habituar-se a seguir sempre la NMC, i modificar-la només si algú no ens entén o hi ha alguna situació que ho aconsella. Però també és cert que, mentre s’adquireix aquest nou hàbit, hi ha contextos que faciliten la superació de l’hàbit anterior. Podem tenir-los en compte per modular la nostra decisió d’adoptar la NMC. Sigui quin sigui el grau d’aplicació que en fem, en cada ocasió concreta que mantinguem el català obtindrem un efecte positiu apreciable en el nostre entorn. Aquesta modulació depèn de la nostra decisió i, també, de cada interlocutor: de la mena de relació que hi tinguem i de la seva biografia lingüística; i, a partir del moment que adoptem la NMC amb algú, també depèn de la mateixa història lingüística de la relació.

L’aplicació de la NMC depèn de la mena de relació que tinguem amb la persona amb qui parlem. És més fàcil seguir-la amb una persona amb qui iniciem un contacte, i encara més si aquest contacte és ocasional o esporàdic. En aquest cas ni tan sols es tracta de mantenir el català, sinó d’iniciar la conversa, la relació, en català: es tracta, senzillament, de proposar-li el català. Si es tracta d’una relació que es mantindrà en el temps (una nova feina, una nova colla, una nova amistat, etc.), els moments inicials, els dies o setmanes inicials són molt importants. Canviar la llengua de relació amb les persones amb qui hi ha una llarga coneixença prèvia és possible però costa més.

També podem tenir en compte la “biografia lingüística“ del nostre interlocutor, si la sabem o la podem imaginar: no és el mateix una persona amb un baix nivell cultural o que viu en un barri sense gens de presència del català que una persona amb un cert nivell d’estudis o una trama de relació social en què el català és llengua habitual. El factor edat també és molt important. Qualsevol persona jove que no ha immigrat recentment ha passat pel sistema educatiu i escolar en català i, per tant, l’entén, molt probablement el sap parlar i no tindrà inconvenient a fer-ho..., si li ho proposem parlant-hi en català.

La “història lingüística“ de la relació. Pot ser una història tot just començada, d’uns quants segons, o pot ser molt més llarga. Si nosaltres d’entrada proposem a una persona el català, pot ser que ens hi correspongui des del primer moment; provem-ho i ens trobarem que això passa en molts més casos que no ens pensem. Sovint es tracta de persones que en el nostre àmbit hem percebut com a no-catalanoparlants, però que poden usar el català, i de fet ja ho fan en altres àmbits.

Si inicialment no ens corresponen en català, llavors ja podem parlar pròpiament de mantenir el català. És possible que l’interlocutor, que potser hi està poc habituat, comenci a parlar en català en un moment més o menys inicial de la conversa (o de la relació). Tots dos interlocutors (no solament el que parla català) poden sentir una certa incomoditat pel fet de no parlar una mateixa llengua. Però ara ja hi ha les condicions socials per fer jugar a favor del català aquest factor, que fins ara gairebé sempre hi havia jugat en contra.

Si la conversa s’instal•la (de moment?) en una situació en què cada interlocutor fa servir un idioma diferent, ens podem posar un termini (uns minuts, unes quants dies, unes quantes setmanes; o bé uns quants intercanvis comunicatius cada vegada que ens retrobem amb aquesta persona, etc.). Si finalment, passat un termini que ens haguem proposat, la nostra proposta cordial no és atesa, sempre podem decidir de deixar-ho córrer si no ens és còmode o si no ens veiem capaços o no tenim ganes de mantenir la situació indefinidament. Però en molts casos, la nostra proposta haurà obtingut resposta positiva.

3. Hem de tenir clar que la NMC sempre produeix efectes positius, encara que (de moment?) no obtinguem resposta en català: si més no, el fet encara poc habitual de mantenir el català planteja la qüestió (en comptes d’esquivar-la) de quina relació té el nostre interlocutor amb la llengua del país. A partir d’aquí hi pot haver una certa incomoditat, que pot influir en l’actitud de l’interlocutor amb vista a resoldre-la (per ell mateix, potser en altres àmbits o relacions, per evitar aquesta situació als seus fills, etc.). Alhora, és una situació dinàmica, que pot progressar, ja que facilita un context que interpel•la la persona que tenim davant i afavoreix el seu procés d’interiorització emotiva i de coneixement passiu, que és sempre previ (i simultani) al procés d’apropiació activa d’una llengua.



Fins i tot en el cas que la comprensió no sigui total, el manteniment del català produeix efectes positius pels mateixos motius esmentats al punt anterior: planteja al nostre interlocutor la conveniència o necessitat de millorar en la comprensió, que ja és un primer pas per a, més endavant, iniciar-se en l’expressió.

4. Un altre factor positiu és que la NMC no discrimina els nostres interlocutors per raó de llengua, i això produeix uns efectes d’acolliment, de tracte igualitari i de valoració de la seva capacitat d’aprenentatge que poden ser molt apreciats pels que són de llengua inicial no catalana.

5. Finalment, per als escassíssims casos de rebuig explícit, frontal i agressiu amb què ens puguem trobar, n’hi ha prou d’haver pensat abans en aquesta possibilitat per reaccionar adequadament, sense fer-ne gaire cas ni deixar que ens afecti emotivament; i potser també convé que ens plantegem si relacionar-los amb persones així, que no ens respecten gens, ens aporta res de positiu.

En resum: us proposem de mantenir el català i us animem a fer-ho per un munt de motius: perquè és natural, perquè ens convé, perquè així transmetem un bon hàbit als nostres fills, perquè és raonable i just, perquè ens resulta satisfactori, perquè és molt efectiu per a fer aflorar la gran quantitat de català “ocult“ que hi ha en el nostre entorn, perquè és una proposta cordial i en positiu que socialment és integradora i personalment planteja una relació entre iguals, perquè és una situació dinàmica, en què hi ha un progrés personal i social dels interlocutors...; i també per respecte a tanta gent que ha lluitat i ha patit per defensar aquesta llengua.

I llavors, quan ens proposem de fer-ho, ens hi pot ajudar el fet de saber que molt sovint es tracta d’una situació momentània o transitòria, fins que l’interlocutor comença a parlar en català (o, si no, fins que ens sembli convenient), i també que podem modular l’aplicació del nou comportament de manteniment del català com ens sembli més adequat segons els casos (segons la mena de relació amb l’interlocutor, la seva biografia lingüística, etc.).

L’experiència viscuda per molta gent ens mostra que, una vegada superada la rutina que ens impulsa a adaptar-nos innecessàriament al castellà, es pot practicar el manteniment del català en quasi tots els casos, de manera automàtica i natural; i se’n pot prescindir de manera també natural però ben conscient en les escasses situacions en què ho considerem convenient.

Rafel Torner, lingüista. Membre del Cercle XXI
Aquest article va ser publicat per primera vegada a CS el maig del 2008 (Lletra 28)

"; WLlenguaFot[1]="Imatges/lletraXX.jpg"; WLlenguaPeuFot[1]="Capçalera del Lletra 69"; WLlenguaDat[1]="08/01/10 00:00:00"; WLlenguaTiW[2]="13/01/09"; WLlenguaTit[2]="“Quan parlar és més que parlar“"; WLlengua[2]="REVISTA ELECTRÒNICA CATALÀ SEMPRE (LLETRA 45, GENER 2009)

QUIM GIBERT,psicòleg

El psiquiatre Boris Cyrulnik diu que atribuïm sentit a les coses perquè el nostre és un món viu, que es mou a cavall de la memòria i els somnis. A fi i efecte d’exemplificar-ho, Cyrulnik ens relata una historieta d’un pare feinejant en el jardí mentre la mainada guaita la televisió en el menjador. Quan el pare entra un moment a casa el sorprèn veure la cara de terror que la pel•lícula desvetlla en els seus fills. En la pantalla, un home és a punt de prendre’s una tassa de te. Una estona abans, algú ha ficat cianur en el te, però el pare, com que era al jardí, no pot lligar caps i troba exagerada la reacció dels fills. I és que la canalla dedueix que el risc que corre l’home és mortal. Simultàniament una mateixa escena esfereeix aquells que han seguit fil per randa el film i deixa indiferent a qui contempla una imatge aïllada. Per la mainada, la tassa de te representa més que una tassa de te, atès que tenen ben enregistrada la seqüència anterior, la del cianur. I, en conseqüència, el possible desenllaç fatal que es pot desencadenar en una seqüència posterior. És a dir, el present que observen els vailets ha quedat impregnat per un passat recent, fet que provoca angoixa tan sols de pensar en un futur immediat.
Només qui va seguint la pel•lícula disposa d’una panoràmica del que s’esdevé. Això explica el contrast emocional que es produeix entre la canalla i el pare.

Aquest relat és extrapolable a l’àmbit dels usos lingüístics. I és que quan els catalanoparlants ens passem sistemàticament al castellà és probablement perquè ens estem massa hores en el jardí, que vindria a representar un espai d’evasió. Veure el film sencer des del menjador, que vindria a representar un espai proper a la nostra realitat sociolingüística, és un patiment gens exagerat. Bàsicament perquè la realitat sociolingüística del català va de mal borràs, salvant les excepcions que vulgueu. Aquest dolor de llengua, que diria el magnífic escriptor Enric Larreula, no és entès per qui tot d’una entra des del jardí. Senzillament perquè el fragment televisiu que pugui contemplar en aquell incís no li transmet cap dada significativa. Arran de la fragilitat en què es mou el català, sobretot a l’hora de fer-lo servir, parlar castellà representa molt més que parlar castellà: representa arraconar progressivament els usos lingüístics interpersonals del català, amb la qual cosa la llengua corre el risc d’extingir-se.

I ens agradi o no, en som còmplices. Sentir el forner parlant en castellà a un client mentre esperem el torn, no implica que el forner no sigui competent en català (o que ens pugui entendre). Ser capaços d’encetar converses en català sovint depèn de nosaltres. És una qüestió de voler-ho. Tant com persistir malgrat que ens responguin en castellà, perquè en més d’un cas l’interlocutor s’acaba passant al català. En aquest sentit, Cathy Sweeny, una filòloga irlandesa que des de 1969 viu a Mallorca, diu «tenc per norma avançar-me a saludar jo primera i adreçar-me a l’interlocutor en català per així establir la llengua de comunicació».

De fet, parlar en català representa molt més que parlar en català: representa revitalitzar, en hores baixes, la nostra principal senya d’identitat. Per Francesc Ferrer i Gironès, polític i escriptor, amb una sola actuació en tindríem prou: «Seria que els catalans mai no abandonéssim la llengua, en cap cas (...) Si tots sempre parléssim en català, sense renunciar-hi mai, ja seria suficient. Cal saber que jurídicament no tenim cap obligació de parlar en cap més altra llengua que la nostra». I és que la màxima de Ferrer Gironès era: «Qui estima la llengua, la fa servir».

*Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Autoestima i Països Catalans

"; WLlenguaFot[2]="Imatges/catalAsempre.jpg"; WLlenguaPeuFot[2]="Català Sempre (lletra 45)"; WLlenguaDat[2]="13/01/09 00:00:00"; WLlenguaTiW[3]="09/10/07"; WLlenguaTit[3]="PRATBELL, SÍMBOL DE L’IMPACTE DE LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL EN EL CAMP CATALÀ."; WLlengua[3]="El present article pretén determinar a partir de fragments de l’Escanyapobres de Narcís Oller els elements que fan possible qualificar el poble d’aquesta novel•la, Pratbell, de símbol dels pobles agraris del segle XIX català, els quals es veieren immersos en una gran crisi arran de la Revolució industrial i els canvis socioeconòmics que aquesta comportà.

Per exemplificar aquest fet, ens basem, com a fonts d’informació principals, en l’estudi introductori d’Alan Yates inclòs en l’edició de L’Escanyapobres publicada per Edicions 62 i en la conferència pronunciada per Margarida Casacuberta en el marc del seminari “El gust per la lectura” l’any 2000-2001, la qual va ser publicada pel Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya .

Així, transcrivim a continuació un fragment de les notes de Narcís Oller publicades a Memòries literàries. Història dels meus llibres que parlen de L’Escanyapobres: “…novel•leta que és, però, absolutament filla de la meva fantasia, sens tenir altres arrels en la realitat que alguns dels tocs de la roïnesa de l’Oleguer, trets d’un conco horriblement coquí que jo havia conegut a Valls, i algunes d’aquelles impressions sumàries que ofereix constantment a tots l’espectacle de la vida”.

Yates considera que amb aquesta novel•la Oller es va alliberar “d’una dependència respecte a un “realisme” simplificat i de vegades maquinal”, afirmació que dóna sentit a l’expressió olleriana citada, per la qual l’autor qualifica L’Escanyapobres de filla de la seva fantasia. No obstant això, el fet que la novel•la no esdevingui una simple còpia de la realitat no significa que la seva producció no impliqui per part de l’autor l’òptima capacitat “d’observació i de reflexió sobre l’home i la societat”. Yates, d’acord amb això, diu que la novel•la en qüestió és un producte literari que “es conforma a l’ideal platònic d’un realisme-naturalisme autòcton plantejat per la crítica catalana coetània” . Casacuberta, a la vegada, veu aquesta novel•la “com un dels primers intents, en la història de la narrativa catalana, de superació del realisme a través de la construcció del símbol”. I, així, l’autora classifica el poble de ficció que és Pratbell com un dels elements simbòlics de L’Escanyapobres, en tant que “simbolitza les poblacions mitjanes de la Catalunya de mitjan segle XIX”.

A continuació establirem els mecanismes narratius pels quals Oller conforma Pratbell al símbol dels pobles catalans mitjans de la segona meitat del segle XIX.

En el primer paràgraf del capítol I (pàg. 29) Oller estableix, enfocant-lo des de la perspectiva de la Barcelona de 1880 (Yates 1996, pàg. 13), l’origen de la crisi socioeconòmica del camp català al 1850. El Progrés arriba llavors amb forma de carretera, la qual contribuirà a l’establiment de magatzems de cereals i, doncs, a la prosperitat de Pratbell. Aquest fet, segons constata Yates, fa referència a la Junta de Carreteres de Catalunya (1848) , la qual impulsà la dinamització de les comarques rurals catalanes. La construcció de la carretera, doncs, serà motiu de progrés per a Pratbell però, malgrat això, l’arribada de carros al poble provocà també que els “traginers, fills de la vila, havien d’emigrar o junyir-se a oficis més grossers” (pàg. 30). El que esdevé font de progrés, d’una banda, mena a la desaparició d’antics oficis, d’una altra.

El capítol II és de gran importància pel que fa al cas que ens ocupa. Han passat quinze anys des de la construcció de la carretera quan arriba el ferrocarril, el qual “acabà arreu amb els antics mercats” (pàg. 36). A causa de la irrupció del ferrocarril en el sistema econòmic pratbellenc deixen d’arribar a la vila els carros que la carretera havia atret, els magatzems de blat que s’hi havien instal•lat han de tancar i els firaires del bestiar es veuen forçats a emigrar. El ferrocarril, doncs, el símbol per excel•lència de la Revolució industrial, esdevé per a Pratbell, i en general per a les viles de les comarques catalanes “refractàries al desenvolupament capitalista i al progrés” (Yates 1996, pàg. 15), el motiu principal de la crisi social i econòmica. I per això Oller apunta, en relació amb el ferrocarril, que “fugia, tot aquell comboi de riquesa, amb un crit salvatge d’orgull, deixant espalmada la vila, buida i solitària l’estació, com capsa abandonada al mig del camp” (pàg. 37). El ferrocarril és vist pel vilatans de Pratbell com l’origen de la crisi i quan passa senten “quelcom d’imponent i trist alhora” i pel que fa als passatgers que transporta “era fantasmagoria antipàtica que ofenia el patriotisme i amargava el sentiment de germanor”. I tota aquesta idea queda fixada a L’Escanyapobres, així mateix, a través de les paraules del notari Xirinac: “A on va aquest tren? A atipar les ciutats grans!... Què creix, avui? Les ciutats grans… ¿Veieu créixer cap vila, cap llogaret? No: sempre el peix gros es menja el xic. Ben aviat això serà un mas robat. La tendència de la civilització nova és de concentració”.

En el capítol IV l’autor ja fa pressentir al lector el canvi, si bé no imminent, del sistema agrari al fabril que operà al món rural català a finals del segle XIX. Així, quan adquireix el castell Magí Xirinac diu a Oleguer: “Ara que volen empastifar la vila de fàbriques, no faltarà demanadissa. Ja ho veureu, que aviat hi sentiu, allí, el catacric-catacrac de tres-cents telers”(pàg. 58). Aquests telers, però, no arribaran fins que hagi mort l’Oleguer i la Tuies hagi venut el castell a preu de pedra (un altre dels símbols de l’esfondrament de l’antic règim). Llavors, en el solar on un dia s’aixecà el castell, hi construiran la fàbrica tèxtil (capítol XI). Aquest fet, la venda d’un castell de memòria ancestral a preu de matèria primera i la posterior ubicació en els seus terrenys d’una fàbrica, simbolitza el triomf definitiu del sistema fabril envers les societats agrícoles tradicionals, en plena crisi al llarg de la segona meitat del segle XIX.

En el capítol VI Oller narra el fet de la dificultat d’Oleguer a vendre’s la Coma, la masada, una finca que funcionava, o millor malfuncionava, a l’estil tradicional. L’autor responsabilitza el carril de la dificultat de vendre la finca perquè havia provocat l’emigració a Barcelona de la gent ric de la comarca (pàg. 69). La crisi, doncs, continuava mentre a Pratbell “avui es parlava d’una fàbrica, demà d’unes mines, un altre dia era una font miraculosa el que havia de remuntar la vila; però ni la font, ni les mines, ni la fàbrica apareixien en altre món que en l’imaginari, consol dels desenfeinats empobrits” i, així, la vila dequeia de dia en dia amb la mateixa intensitat amb què el ferrocarril emprenia la seva cursa pel Progrés. Pratbell dequeia, doncs, només assistida temporalment pel revifament que arreu comporta l’arribada de l’estiu i l’època de collita, la qual un cop acabada apaga “el brogit de vida que el transport de collites li donà per un moment; i el poble s’abaltia altre cop amb la tristor dels dies curts i el remorós trontoll dels trens que seguien passant d’esquitllèbit, tan mofetes i orgullosos com sempre” (pàg. 77, capítol VII).

La despoblació i la crisi del camp que dificulten la venda de la Coma al capítol VI són a la vegada font de riquesa de l’avar de l’Oleguer, del qual ens diu l’autor al capítol VIII que “endogalava tants condemnats a mort com la crisi de Pratbell li tirava als braços” (pàg. 83).

Els capítols IX i XI són d’importància cabdal pel que fa a l’aspecte de la crisi de Pratbell, què s’estén al llarg de la novel•la.

Així, el capítol IX s’obre dient que “a la fi Pratbell semblava reviscolar un xic”. Efectivament, aquest capítol esdevé el preludi de la fi de la crisi del poble, el qual s’adaptarà definitivament al sistema industrial que va modificar els pobles catalans mitjans a finals del segle XIX (capítol XI). Així doncs, el capítol IX narra l’arribada al poble de tres individus provinents de Barcelona, acompanyats del personatge propietari d’una zona on projectaran la construcció d’una mina de carbó, el senyor Vives (l’apoderat del poble, qualificat d’”avar”).
Aquest capítol representa un episodi real de la industrialització catalana. I el representa no només per la projecció de la mina sinó també per la intervenció estrangera (protagonitzada per Mr. Groc), l’arribada d’immigrants (“Allò sembla un Babel de llengües i vestits: valencians, aragonesos, catalans de la vora de l’Ebre…”, pàg. 93) i, tal i com assenyala Yates, per “les poc segures bases financeres i administratives” (pàg. 17). Aquesta manca de base financera justifica la fugida amb el capital de l’administrador de l’empresa carbonífera i el conseqüent acomiadament dels treballadors. Hi ha encara un altre aspecte representatiu d’aquella època que es desprèn d’aquest capítol: l’aparició del proletariat com a element decisiu de la industrialització i la percepció burgesa segons la qual el col•lectiu obrer pot esdevenir una amenaça per la seva violència contestatària. Ens referim sobretot al passatge en què els miners acomiadats s’apoderen de la mina i s’hi instal•len en condicions insalubres. I, finalment, ens referim també a l’òptica burgesa de l’autor emprada per reflectir la temença envers aquesta nova classe social, la qual, per causa de la manca de mitjans de què disposava, era vista per alguns sectors com un perill real: “Però, si no es morien ells, ja moria quelcom més: els sentiments honrats en llurs cors i la llum de petroli […] que tenyia de claror rogenca les armes de damunt la taula” (pàg. 95).

Finalment, el capítol XI, el darrer de la novel•la, tanca el cercle iniciat a la novel•la amb la construcció de la carretera. Així, aquest capítol s’obre dient: “Vuit mesos després, Pratbell despertava de debò”. És importantíssim pel que fa al cas el paràgraf següent: “Pratbell, doncs, no havia sofert sinó la pertorbació momentània que causa tota innovació gran i sobtada. La seva vida, la seva manera d’ésser, prenien nova empenta, forma nova; el xiulet del tren ja no sonava orgullós i antipàtic, sinó com trompeta de resurrecció”. Per tant, ens trobem amb un nou Pratbell que s’obre al Progrés amb la construcció de xalets per als barcelonins “per passar-hi l’estiu” (inici de l’afany burgès per la possessió d’una segona residència que aportarà riquesa als pobles), d’una farinera (la qual aclaparava als molins “ja mig esfondrats”, un dels símbols d’antigor que marquen el canvi cap a un nou ordre social i econòmic) i d’una fàbrica tèxtil, la qual serà construïda en el solar on hi havia el castell, enderrocat i venut a preu de pedra. Fins i tot, el capítol narra la troballa d’una carcanada de mul, troballa que representa la fi d’aquesta bèstia com a mitjà de transport i la fi, també, de l’ofici de traginer.
Aquesta transformació s’esdevindrà davant “l’indiferentisme que té la Naturalesa per les obres de l’home”. La Natura, doncs, resta impassible a tot allò que l’Home fa en el seu afany pel Progrés.

En resum, Pratbell, així com ocorregué als pobles mitjans de la Catalunya del segle XIX, inicia un llarg camí vers la industrialització amb la construcció d’una carretera que passa per la vila i que li aportarà una certa riquesa. El progrés que això representa per al poble es veu estroncat per causa de la construcció del ferrocarril, que sumirà Pratbell en una profunda crisi. Aquesta crisi no serà superada fins que l’arribada de la mà d’obra immigrada, el capital barceloní i la indústria no acabin definitivament amb l’antic règim i aportin els canvis socials i econòmics propis de la modernitat industrial.

1) OLLER, Narcís. L’Escanyapobres. Edicions 62 (col•lecció “El cangur”, núm. 206). Barcelona, 1996.
2) CASACUBERTA, Margarida. “Una lectura de l’Escanyapobres, de Narcís Oller”. Conferència del seminari “El gust per la lectura” 200-2001. Generalitat de Catalunya. Departament d’Ensenyament.
3) OLLER, Narcís. Memòries literàries. Història dels meus llibres. Aedos. Barcelona, 1962.
4) Yates es refereix a una ressenya de R. D. Perés publicada a “L’Avenç”.
5) Organisme ideat pel capità general Manuel Pavía, que articulà les Diputacions Catalanes en aquesta junta per fer front a les obres públiques mitjançant impostos extraordinaris.

"; WLlenguaFot[3]="Imatges/Noller_tn.jpg"; WLlenguaPeuFot[3]="Narcís Oller i Moragas"; WLlenguaDat[3]="09/10/07 00:00:00"; WLlenguaTiW[4]="29/07/07"; WLlenguaTit[4]="CARACTERITZACIÓ DELS LLIBRES DE VIATGES"; WLlengua[4]="A. Rubió i Lluch constata que hi ha dos documents de la cancelleria reial enviats per Joan I que demanen amb insistència el llibre de Joan de Mandeville: el primer, del 13 d’agost de 1380, s’adreça al rei de França; el segon, de l’octubre del mateix any, torna a insistir amb la mateixa sol•licitud, aquesta vegada, però, adreçant-se a la duquessa de Bar. El llibre de Mandeville , com també els escrits de Marco Polo i d’Oderico de Pordenone, va ser molt difós a la Corona d’Aragó i és molt possible que la inclusió d’un dels seus episodis al capítol CCCX del Tirant hi contribuís . Espadaler , però, remarca que tot i que la literatura de viatges tingué una difusió notable a la Corona aragonesa va ser un gènere que no s’hi conreà i constata en relació amb el llibre de Mandeville que Joan I demana veure el testimoni, escoltar-lo, és a dir que, de fet, mai no demanà una versió escrita de la narració.

En tot cas, és evident que la narració del viatge va unida al viatger i esdevé, per tant, un gènere predisposat a acollir les marques del jo. Efectivament, el viatge conté una part d’autobiografia i la narració, doncs, té un elevat grau de subjectivitat; és a dir, no es tracta d’un recull d’impressions sobre un lloc estrany; en aquest sentit, un llibre de viatges medieval és molt diferent a un de modern.

Els llibres de viatges medievals acostumen a contenir un tractat de geografia, una característica que influenciarà llibres d’altres gèneres, com ara la crònica de Muntaner. Els llibres de viatges van contribuir al coneixement de la geografia empírica ; Això era possible gràcies als avenços medievals en el camp de la navegació, que van permetre un millor coneixement del món.

Pel que fa a la geografia ideològica, és la que des de temps remots va instar l’home occidental a emprendre viatges cap a Orient, amb la por a l’Islam com a únic límit. Efectivament, textos molt antics, com per exemple els de Plini el Vell o Estrabó, donen a l’home medieval una imatge del món, una ideologia geogràfica, a confirmar amb la descoberta de paradisos exòtics. Una ideologia que portà a nombroses confusions, com és el cas de la situació del Paradís en un altiplà entre l’Índia i Mesopotàmia, fruit d’una errònia interpretació geogràfica de la Bíblia. Un altre exemple evident d’aquesta confusió és l’Atles d’Abraham Cresques, que uneix la geografia empírica i la ideològica . O el cas de Mandeville, que assegurà que les piràmides egípcies no eren pas tombes, sinó dipòsits de blat, construïts, segons la Bíblia, en èpoques de poca collita. O el cas de Cristòfor Colom, que comparà l’exuberant vegetació haitiana amb jardins com els que ja havia descrit la literatura europea, i en els quals la culminació de la perfecció és la presència d’ocells i els seus cants. De fet, Augusto Roa Bastos a Vigilia del Almirante, descriu Colom com a l’autor de l’«Encobriment d’Amèrica», la primera consciència escrita que encarava el Nou Món i que va adulterar allò que veia amb les seves pròpies expectatives (els manatís són sirenes, els caribs, caníbals…) .

La literatura i les obres científiques medievals van provocar, doncs, l’impuls a viatjar amb tot d’idees preconcebudes i l’objectiu de reconèixer el que ja se sabia d’antuvi. A la vegada, els llibres de geografia ideològica van provocar que l’home no trobés en l’indígena un igual i que, en conseqüència, el viatge es convertís també en una recerca d’ homes diferents pel que fa a la fe i, fins i tot, en una missió, en el sentit religiós de la paraula. És a dir, que a l’Europa medieval hom viu el seu món com una forma confortable de la realitat i l’estranger com una representació de la qual hom és l’espectador, fet que li permet extreure’n una lliçó moralment cristiana. Són llibres, d’altra banda, d’una feble frontera entre el comú i el meravellós, que s’originen en l’expectativa del prodigi i que tenen la garantia d’autenticitat del testimoni. És el cas del llibre de viatges del mercader Marco Polo, que explica el viatge d’aquest venecià per la Xina . De fet, aquest llibre, redactat en realitat per l’escriptor Rustichello de Pisa, és més o menys una narració de costums, una mena de reportatge de caràcter etnogràfic en el qual podem observar els prejudicis i la mentalitat de l’occident medieval, que se sotmet als conceptes cristians i grecollatins per explicar móns distants i diferents.

Aquests llibres de viatges, doncs, són una mirada des dels límits de l’occident medieval cap a l’exterior. El viatger busca els prodigis i, en una interpretació d’allò que veu, els consigna. Però la precisió de les descripcions d’aquests llibres de viatges fan un efecte de versemblança que no es troba en els llibres de ficció.

Un altre tipus de llibre de viatges medieval de geografia ideològica és aquell produït sense sortir de casa, és el cas del Libro del conosçimiento, escrit al segle XIV per un frare franciscà anònim, i que com assenyala Franciso López Estrada, suposa un recull de notícies “algunas de las cuales pueden ser verídicas y proceder incluso de su experiencia, otras verosímiles, comunicada por otros, y otras (sobre todo, las más lejos de África y Asia) evidentemente procedentes de relatos ficticios, a través de tradiciones literarias o inventadas por la vía de la maravilla, propicia en todo viajero» . Així mateix, al segle XVIII viatjar estava de moda i es van escriure nombrosos i famosíssims llibres de viatges, com ara Viatge sentimental, de Laurence Sterne. Aquesta abundant producció, torna a donar sentit a aquell tipus de viatge sense sortir de casa, com per exemple Voyage autour de ma chambre de Xavier de Maistre, títol que fa referència al del llibre de Bougainville Voyage autour du monde, que va tenir molta difusió a l’època.

José Enrique Ruiz-Doménec creu que fonamentalment hi ha tres maneres de viatjar: el peregrinatge, l’errància i el passeig.

El peregrinatge persegueix dotar de sentit la dimensió religiosa de la vida. Implica desprendre’s de la quotidianitat i s’emprèn per trobar un ressorgiment personal en els llocs sagrats. Pel que fa a aquest tipus de viatge, el Camí de Santiago va ser molt important per al conreu dels llibres de viatges durant l’edat mitjana.
L’errància és una modalitat vinculada a la narrativa cavalleresca a partir del segle XII; a partir d’aquest segle, com constata Glòria Sabaté , el gènere dels llibres de viatges es desenvolupa, i es reinterpreta per la ideologia cavalleresca com una empresa que posa a prova el valor del cavaller i li enalteix les virtuts.

Allò que segons Ruiz-Doménec determina el destí del cavaller és l’amor. L’errància apareix com un factor decisiu en una biografia, com un intent d’anar més lluny a la recerca del propi destí. Segons l’autor, l’errància compta amb cinc constants diferenciades: l’afirmació del valor personal, la ferma disposició a sostenir que la pròpia existència depèn del viatge, l’humanització de la vida en relació amb l’establiment dels límits entre l’humà i el salvatge, l’afirmació de la validesa de l’educació rebuda que permet allunyar falsos dogmes i, finalment, una concepció de la natura que fa del món exterior un lloc d’iniciació personal comú a tots els homes.

En relació amb el passeig, l’última de les tres maneres de viatjar, Ruiz-Doménec en troba l’origen en la descripció de Petrarca d’una excursió al Mont Ventoux, a la Provença . Aquest text s’ha considerat pels historiadors del muntanyisme la primera ascensió a una muntanya amb finalitats purament personals i sense afany de conquesta o exploració. Petrarca procura trobar una nova harmonia entre la natura i l’individu. La naturalesa és paisatge i això l’estimula estèticament, li pacifica l’ànim i li ofereix noves sensacions per mitjà de les quals descobreix una imatge plaent de si mateix.

Més endavant, durant el romanticisme, el passeig, i, concretament, la figura del caminant solitari van tenir un fort èxit i autors com Schiller o Rousseau els inclourien ens els seus textos.

Les característiques principals del llibre de viatges com a gènere són, d’una banda, la definició d’un itinerari, que n’és l’esquelet, d’una altra, l’ordre cronològic de la narració enfront d’un ordre espacial, que crea realment l’ordre narratiu i gràcies al qual progressa l’itinerari, l’element meravellós i, per últim, la identificació del protagonista amb el narrador.

L’itinerari és la forma més senzilla dels llibres de viatge. Aquests textos funcionaven com a guies (s’hi fa referència a rutes, hostals, etc.)

Pel que fa a la literatura catalana, existeix un recull breu d’un viatge a Terra Santa del 1323; els viatgers van dictar la seva experiència a Joan Rovira i ell ho va reproduir a Romiatge a Terra Santa. Igualment Mossèn Guillem Oliver va escriure les seves impressions d’un viatge a Romiatge de la Casa Sancta de Jherusalem. Aquests llibres estan marcats per un itinerari, característica que els ancora a la realitat i els fa creïbles. Un altre exemple és el Liber Sancti Jacobi d’Aymeric Picaud. Un motiu, doncs, el viatge a Terra Santa, molt tractat per la literatura de viatges medieval. Un viatge que és narrat amb gran evocació emotiva i que conté grans dosis de passió en la descripció del pas per un terra que és vista com una relíquia de caràcter excepcional i que és objecte de veneració. Encara amb la Bíblia de fons, cal esmentar també el Viatge al Purgatori de Sant Patrici de Ramon de Perellós, un cortesà aventurer i aficionat a la literatura fantàstica (s. XIV), que explica el viatge d’aquest al Purgatori per a expiar la suposada implicació en la mort del seu amic i senyor, Joan I. Aquest llibre, per la seva implicació en el procés per l’atemptat contra Joan I, és una resposta clara a Lo somni de Bernat Metge.

A partir de les narracions de Marco Polo, la narració d’un viatge és la narració de meravelles, d’un indret on tot és possible (homes caníbals que viuen a l’aigua, peixos que parlen, naturalesa excepcional, amb arbres que fan dones i llacs que coronen els cims, etc). Però no tots els viatges són afortunats: també hi ha literatura de naufragis. Isabel Soler a Los mares náufragos ens apropa des de la modernitat a les cròniques dels nàufrags portuguesos dels segles XVI i XVII que Gomes de Brito va reunir a Historia Trágico-marítima.

Altres llibres, procedents de la cultura àrab, com Descripció general de l’Àfrica de Lleó l’Africà o el viatge d’Ibn Battuta , són igualment importants per a l’establiment de la literatura de viatges; aquest últim és una crònica detallada del periple del viatger àrab per l’orient. És un relat carregat de fantasia però, alhora, també és la narració més fidel d’aquella època sobre la zona que el viatger va recórrer.

Per acabar, cal remarcar la importància dels llibres de viatge medievals en el Tirant. Glòria Sabaté afirma que cal relacionar la literatura de viatges del segle XV amb la d’ideologia cavalleresca, perquè és a partir d’aquell segle que neix la idea segons la qual l’endinsament per terres desconegudes enalteix el valor dels cavallers. Espadaler també relaciona les nostres novel•les del segle XV amb la literatura de viatges, amb el gran exemple que suposen el Tirant i el Curial. Si ens remetem a Giuseppe Grilli observem que aquest no només relaciona les dues obres esmentades amb la literatura de viatges sinó que veu en elles l’origen d’una nova literatura, d’un “nou gènere mixt” on no hi falten els viatges a Orient dels protagonistes i la descripció de les sensacions que els provoca el viatge. Igualment, Donatella Siviero estableix una relació entre el Tirant i la literatura de viatges en considerar que les rutes d’aquest pel Mediterrani es corresponen amb les de les naus comercials d’aleshores i amb les de viatgers autèntics.

Ambdues, doncs, son novel•les “viatgeres i amb voluntat de versemblança”, com les descriu Espadaler, dues característiques que les apropen directament a la literatura de viatges.

Pel que fa, finalment, a l’aventura del cavaller Espèrcius del Tirant, Glòria Sabaté, en referència a Espadaler , hi justifica la presència de la màgia amb la font de què es nodreix la narració: un llibre de viatges. I diu que “Martorell vol que el lector entengui que aquesta part del Tirant és equiparable a una aventura que hom pot llegir en un relat d’aquesta mena, i, per tant, real, i no queda marginada de la resta de la novel•la perquè tota la narració és un gran itinerari, una biografia cavalleresca on el viatge és sempre present”. Sabaté destaca també el fet que el Tirant compta amb les principals característiques dels llibres de viatges establertes per Àngel Pérez Priego : establiment d’un itinerari, narració dels fets segons un ordre cronològic, el qual no existeix en els viatges fingits, i presència de l’element meravellós.

"; WLlenguaFot[4]="Imatges/mandeville.jpg"; WLlenguaPeuFot[4]="El llibre de Joan de Mandeville"; WLlenguaDat[4]="29/07/07 00:00:00"; WLlenguaTiW[5]="27/06/07"; WLlenguaTit[5]="LA FE COM A EIX DE LA POESIA PATRIÒTICA DE VERDAGUER"; WLlengua[5]="El present article té com a objectiu principal constatar el fet que la fe és un dels principals eixos de la poesia patriòtica verdagueriana. Per a la consecució d’aquest objectiu ens centrarem en tres dels poemes inclosos al volum de l’autor intitulat Pàtria; concretament, en els poemes següents: “La Plana de Vic”, “A Barcelona” i “La batalla de Lepant” . El motiu pel qual hem triat aquests poemes rau en el fet que la poesia patriòtica de Vedaguer no s’entén sinó des d’una triple perspectiva: el vigatanisme, el catalanisme i l’espanyolisme (Casacuberta, 1986) . Així doncs, hem seleccionat un poema de cada un d’aquests tres punts de partida a fi de tractar amb visió de conjunt el sentiment de pàtria de l’autor, el qual va lligat forçosament, com veurem a continuació, al sentiment d’espiritualitat i fe religiosa que, igualment, configurà la personalitat del poeta.

Primerament, establirem a grans trets quina és la concepció de Verdaguer, i per extensió del moviment catalanista conservador de les darreries del XIX, del terme pàtria. Efectivament, la noció de pàtria anava estretament lligada a la de fe, ambdós principis bàsics del moviment esmentat. Com veurem, l’acció divina és la causa de l’existència dels pobles; així, cal obrir les portes al progrés però sense perdre els origens catòlics que han fet de Catalunya una gran pàtria. És a dir, sense fe no hi ha solució de continuïtat per a la pàtria. Pel que fa a aquest concepte, val a dir que per a Verdaguer la paraula englobava tot allò lligat a la terra, des de la història fins a la fe religiosa (Pinyol, 2002) .

En aquest punt cal remarcar que els conceptes pàtria i nació, puntals de la terminologia patriòtica verdagueriana, s’entenen avui com a nació i estat, respectivament. Per Verdaguer, doncs, la pàtria és Catalunya. En canvi, l’estat és Espanya, a la qual hi estem lligats per la religió (Pinyol, 2002). Aquests dos conceptes, però, no apareixen necessàriament com a contraris en la poesia de Verdaguer, la qual cosa es fa més evident en les composicions de caràcter maracadament religiós (Garolera, 2002) . Una prova evident d’això, la tenim al memorable pròleg de l’edició de Pàtria de 1888, a càrrec del prevere Jaume Collell, on apunta: “Aixís es com refarèm y enaltirèm la Pátria catalana, anant sempre á la vanguardia en lo progrés y en la defensa de la pátria espanyola; y aixís es com desde jovenet ho comprengué l’estimat Verdaguer, qui ha tingut la bona ventura de saber refondre en lo daurat motllo de son cor de sacerdot y de poeta los dos més grans sentiments, los dos nobilíssims amors del home: l’amor de Deu y l’amor de Pátria.” . Tant és així, que avui es considera Verdaguer com un dels ideòlegs del catalanisme regionalista, si bé dins una Espanya catòlica, com a resposta i rebuig de la França laica de la Tercera República, de l’Alemanya protestant de Bismarck i de l’Anglaterra victoriana i anglicana (Garolera, 2002²) . Efectivament, hom considera sovint la tasca de Verdaguer un treball apologètic per a la recristianització de les classes baixes, a fi i efecte de frenar el liberalisme (Marfany, 2002) . Per tant, en vista de l’exposat, creiem que es pot afirmar que és difícil entendre l’obra verdagueriana al marge de la realitat de la religió catòlica (De Palol, 2002) .

A continuació, establirem breument la significació de la fe religiosa en els tres poemes escollits, tal i com hem exposat a l’inici. Així doncs, començarem per la vessant patriòtica del vigatanisme i, concretament, pel poema “La Plana de Vic”.

Aquest poema té com a tema principal l’enyor per la terra on el poeta va néixer, de la qual és lluny per causa dels seus llargs viatges d’ultramar. Aquest enyor, a més, s’accentua amb l’arribada de la primavera. També és remarcable la dedicatòria del poema a l’Esbart de Vic (“A l’Esbart de sos poetes”), als membres del qual s’adreça de forma retòrica al llarg del poema, i les referències a la font del Desmai (49-52 i 58), on els membres de l’Esbart mantenien reunions literàries.

L’arribada de la primavera, a la qual adjectiva de santa (11), és representada pel poeta com un acte divinal. Veiem, doncs, com no només l’home i, per extensió, els pobles són fills de Déu, sinó tota la natura. Tot és tocat per la mà divina, car tot és fruit de la seva creació. Així, la natura rep la primavera celestial engalanada amb vestits de caire litúrgic (domassos-9, vesta-10). El moment de la recepció és representat com una cerimònia nupcial, en què la núvia, la primavera, també apareix abillada per a l’ocasió (12).

Són de remarcar també, pel que fa a la qüestió religiosa, les estrofes onzena i dotzena del poema. En l’onzena, el poeta fa referència als castells de Savassona, d’Orís i de Centelles, tots ells situats a Osona (41). I hi fa referència també a les masies i capelles, suposem que també osonenques, de les quals, afirma, raja la fe amb l’amor patri (44). Aquest vers connecta, així, amb la idea verdagueriana exposada suara segons la qual sense fe no hi ha pàtria. Pel que fa a la dotzena estrofa, voldríem remarcar que fa referència a dos llocs emblemàtics, no només ja des d’una perspectiva estrictament patriòtica sinó també des d’un enfocament biogràfic del poema. Efectivament, la capella de Sant Jordi de Puigseslloses (45) és el lloc on Verdaguer cantà la primera missa. Així mateix, Verdaguer estigué molt vinculat a la campanya per a la restauració del monestir de Ripoll i, en aquest sentit, el poeta fa referència als inicis d’aquest moviment per recuperar-lo (47 i 48) (Pinyol, 2002) . Pel que fa a les lloses de la capella de Sant Jordi, les qualifica d’altar dels déus (46). Més notable és encara el fet que el poeta consideri el monestir de Ripoll -un conjunt arquitectònic destinat a l’acte litúrgic i, si bé avui considerat com una joia nacional emblemàtica, abandonat des de l’any 1835 fins al 1878- l’arbre de la pàtria.

Centrem-nos ara en el catalanisme, la segona de les tres perspectives a través de les quals s’entén el sentiment patriòtic verdaguerià i que ja hem esmentat més amunt. Com dèiem, pel que fa a aquesta vessant, fixarem els elements espirituals o de caire religiós que contribueixen a l’establiment del sentiment patriòtic a l’oda “A Barcelona”.

El catalanisme és segurament la vessant més evident del sentiment patriòtic de Verdaguer i l’oda “A Barcelona” n’és d’alguna manera un homenatge i, alhora, esdevé una eina posada a l’abast de la població civil destinada a fer pàtria, en paraules del mateix Collell, el qual ja en el pròleg de l’edició de 1888, ja citada, afirma en relació amb el catalanisme: “eix moviment de vida regional […] una revirada providencial de tot un poble que no pot resignar-se a l’espècie de mort civil que una falsa raó d’estat volia infligir-li”. Parem atenció en el fet que aquest desviament, la revirada, del poble català és quelcom providencial, és a dir, una maniobra divina. Aquesta constatació ens mena de nou a la idea de l’existència de la pàtria per designi diví. D’altra banda, qualifiquem aquí l’oda d’eina al servei de la pàtria perquè, efectivament, atès que reflectia “el present dinàmic de la ciutat i els ideals conservadors i moderadament catalanistes de les seves [de Barcelona] capes dirigents”, l’Ajuntament de Barcelona se la va fer seva i en va fer una impressió de cent mil exemplars, la qual cosa representava unes possibilitats de difusió aleshores impensables. Per aquest motiu, i mitjançant successives modificacions i ampliacions del poema, Verdaguer aprofità per plasmar-hi el seu ideari, encapçalat pels patrons cristians (Pinyol 2002) . Val a dir que aquest fet no deixà indiferent la crítica de llavors, la qual la titllà en alguna ocasió d’ésser una oda sobrecarregada de mística .

Pel que fa al contingut temàtic de l’oda, hi apareixen tres veus que configuren formalment el poema: la del poeta, la de la pàtria i la de la catedral barcelonina. D’aquesta tríada es dedueix el lema fe, pàtria i amor representatiu de la Renaixença.

D´altra banda, al llarg de l’oda el poeta relaciona el creixement industrial i urbanístic de la ciutat amb les seves glòries medievals, tant polítiques com religioses, a la vegada que deixa constància dels orígens cristians de Barcelona.

Abans ja hem establert la idea verdagueriana, de base cristiana, segons la qual Déu és el creador de totes les coses i que, per tant, la natura és també voluntat de Déu (pàg. 2 §1). Reprenem ara aquesta idea a fi de relacionar-la amb les estrofes sisena i setena de l’oda. La sisena fa referència al tema de les muralles de la ciutat llavors existents i als avantatges del seu enderrocament. Ja a la setena estrofa el poeta estableix els turons que envolten Barcelona com a muralla natural de la ciutat, de creació divina.

Més endavant, a l’estrofa vint-i-nou,Verdaguer elogia el sentiment d’espiritualitat de la ciutat, la qual “entre tallers i fàbriques té campanars i agulles com dits” (115-116). A més, al llarg de l’oda fa esment de nombroses capelles i esglésies, que són en definitiva el lloc de comunió entre l’home i Déu i el lloc de culte per excel•lència (Sant Jeroni de la Murtra-65, la capella de la Mare de Déu del Port-65, el santuari de la Mare de Déu de la Bonanova-65, el monestir de Pedralbes-121, entre altres). D’altra banda, a les estrofes que van de la trenta-quatre a la trenta-sis, sembla que el poeta es lamenti del fet que s’enderroquin edificis religiosos i, en canvi, se’n conservin de civils, com és el cas de l’enderrocament de l’església de Sant Jaume a fi de que es veiessin el palau de la Generalitat i el de l’Ajuntament. Sembla que el poeta sol•liciti una acció similar entre la plaça de Sant Jaume i la del Rei (141-144). Retornant a la idea de l’eixamplament de la ciutat més enllà de les muralles històriques, Verdaguer rememora la creença segons la qual l’apòstol Jaume va evangelitzar Barcelona clavant una creu al món Tàber, el punt més alt de la ciutat romana (153-156). Aquest fet connecta amb la idea verdagueriana de lluitar contra l’oblit dels origens cristians de la ciutat que contribuiren al seu engrandiment, sense menystenir, això sí, el seu dret al progrés i l’autogovern. Una ciutat, doncs, que s’eixampla, que avança, seguint el ritme marcat per Déu, l’Omnipotent (162). Establint altra vegada el paral•lelisme entre la fe i el patriotisme, el poeta apunta que si bé Barcelona ha perdut el seu reialme (163), conserva el mar, la plana, la muntanya, el cel, el sol, el geni, la indústria, l’art i també la caritat i la fe (169-176) i encara més: conserva “un poble que creu no pot morir” (176).

La darrera estrofa, la quaranta-sis, és en si la reproducció en vers de la idea desenvolupada al llarg de l’oda. Aquesta idea es basa en la construcció d’una ciutat que comença a engrandir-se a nivell geogràfic i industrial (181) però que, no obstant la idea de progrés, cal bastir segons els fonaments religiosos tradicionals de la fe cristiana que la feren gloriosa en el passat (182-183). El darrer vers torna a insisitr en la voluntat divina pel que fa a la formació dels pobles: “Qui enfonsa o alça els pobles, és Déu que els ha creat”.

Finalment, tractarem a continuació el tema de l’espanyolisme com a element patriòtic de la poesia verdagueriana, si bé aquesta és probablement la vessant menys explotada pel poeta. Aquest espanyolisme no s’entén, però, si no s’interpreta a través del sedàs de la religió. En efecte, el poeta considera Espanya com una gran nació catòlica, enfront d’altres estats propers laïcistes o protestants (Garolera, 2002) . Així doncs, és de remarcar el vincle patriòtic que Verdaguer estableix entre la pàtria catalana i l’espanyola quan es refereix a la Mare de Déu de Montserrat: “puix ne sou Reina gentil,/ abrigau la nostra pàtria […] abrigau tota l’Espanya,/ lo regne de vostre amor” .

Centrant-nos ja en el poema “La batalla de Lepant”, el de temàtica més estrictament espanyola de Pàtria, val a dir que el poeta l’escriví arran de l’oferta en els Jocs Florals de 1873 d’una “creu d’or esmaltada” a la millor poesia sobre la batalla de Lepant i la participació dels catalans en el conflicte, premi extraordinari que Verdaguer obtingué. El poema, doncs, tracta, potser de manera més aviat superficial, la contribució catalana en la victòria d’aquella batalla (66, 95-98, 108, i 141-144). Cal destacar el fet que en dues ocasions el poeta encomana els guerrers catalans a Sant Jordi i a la Verge de Montserrat (69-70 i 103-104). En relació amb aquesta última, el poema fa referència a la suposada llàntia del rei moro (147) que Joan d’Àustria hauria donat a Montserrat i que segons sembla va desaparèixer arran de l’ocupació francesa del monestir el 1811 (Pinyol, 2002) . Per últim, remarquem l’esment del Crist de Lepant al darrer vers (lo Sant Cristo de Lepant-150), que se suposa que anava a la galera de Joan d’Àustria i que es venera a la catedral de Barcelona.

Allò que més destaca del conjunt del poema és el tractament de la història com quelcom providencial. D’aquí deriva el lligam entre fe i pàtria, aquesta última entesa des d’una perspectiva hispànica en aquest poema.


BIBLIOGRAFIA DE REFERÈNCIA

CASACUBERTA, Josep Maria de. “El sentiment de pàtria en els escrits juvenils de Verdaguer”, dins Estudis sobre Verdaguer. Eumo/Barcino/IEC. Vic/Barcelona, 1986.

¹GAROLERA, Narcís (ed.). VERDAGUER, Jacint. Pàtria. Edicions de 1984. Barcelona, 2002.

²GAROLERA, Narcís i WITTLIN, Curt (ed.). VERDAGUER, Jacint. Del Canigó a l’Aneto. Pagès. Barcelona, 2002.

MARFANY, Joan-Lluís. “El símbolo de la Renaixença”. Article publicat a “La Vanguardia”. Edició del 10/06/2002.

PALOL, Miquel de. “¿Un centenari d’expedient?”. Article publicat a “El Periódico” el 14/06/2002.

PINYOL, Ramon (ed.). VERDAGUER, Jacint. Pàtria. Eumo Editorial. Vic, 2002.

VERDAGUER, Jacint. Pàtria. Estampa de Fidel Giró. Barcelona, 1888.


Notes al marge relatives a aquest article

Pel que fa a la bibliografia hem introduït com a entrada, en relació amb les edicions de Pàtria de 2002 i del volum Del Canigó a l’Aneto, del mateix any, el nom dels crítics que en tenen cura, els quals són citats al llarg del text entre parèntesi mitjançant el seu cognom i la data de l’edició.

Quan es fa referència a algun vers, el número d’aquest ve indicat, sovint entre parèntesi, en negreta.

Per a l’anàlisi dels tres poemes escollits ens hem basat en l’edició crítica de Pàtria de Ramon Pinyol (2002).

"; WLlenguaFot[5]="Imatges/verdaguer.jpg"; WLlenguaPeuFot[5]=""; WLlenguaDat[5]="27/06/07 00:00:00"; WLlenguaTiW[6]="Introducció al Cançoner de March"; WLlenguaTit[6]="Introducció al Cançoner de March"; WLlengua[6]="Ausiàs March ha esdevingut el símbol de l’home intel•lectual del Segle d’Or de les lletres catalanes. La seva cultura es nodreix de l’escolàstica, de la poesia italiana i dels trobadors, comptant amb un paral•lelisme anterior: Dant. La seva poesia no és descriptiva ni sentimental, ni pretén conformar-se a “l’estil dels trobadors”, del qual se’n desmarca:

Lexant a part l’estil dels trobadors
qui, per escalf, trespassen veritat,

XXIII

Abanderat del conceptisme peninsular, Ausiàs March serà un referent constant al llarg dels segles posteriors. Efectivament, després de l’aprofundiment psicològic marquià en el tema de l’amor “l’amor cortès” apareix com una metàfora de la societat feudal, devaluat i anecdòtic.

Així, el poeta adopta l’amor com a tema des d’una perspectiva intimista i introspectiva i amarada dels seus coneixements filosòfics. La sinceritat, que implica contradicció i dubte, irromprà en la passió amorosa, contrària a la raó, perquè el triomf de l’amor ha de venir de bracet de l’enteniment:

Jo tem la mort...
perquè amor per mort és anul•lat.

XL

Com podrà amar qui no és entenent?

LXXI

Els seus poemes, un total de 128, es poden distribuïr segons els cicles següents:

Els poemes de circumstàncies, els poemes didàctics anomenats cants morals, els cants d’amor, que inclouen els poemes amorosos, els cants de mort, on la mort de la dama és el pretext per essencialitzar les seves pessimistes reflexions sobre la vida, la mort, l’esperit, etc., i el cant espiritual. Aquest comentari se centra en els tres últims cicles: cants d’amor, cants de mort i cant espiritual.

Els cants d’amor s’expliquen per mitjà de la doctrina escolàstica. Així com Dant es proposa un objecte general, March canta el sentiment d’amor en l’home, més que la situació personal del seu esperit. Pretén escriure el poema de l’Amor, des del seu nivell rudimentari –l’instint-, passant per l’amor, que comprèn les dues parts del compost humà, cos i ànima, i intentant d’arribar al cim de l’Amor immortal. En aquest punt, el poeta proclama com a acte més alt de l’amor la contemplació (LXXXVII), sense oblidar, no obstant, la naturalesa humana: “La carn vol carn...”. És a dir, tot i que el poeta menysprea l’amor sensual trobadoresc comprèn que ànima i cos s’exciten mútuament:

Ànima i cos l’un en l’altre es delita,

LXXXVII

Aquest conflicte es resol per mitjà de la corda de l’Amor, que s’explica amb tres “cordills”, en al•legoria de les tres substàncies de la creació: l’angèlica, la material i la intermèdia o humana, que és on es fonen les altres dues.

El poeta arriba així a la purificació de la passió i, com a nou Dant, abasta el cim:

O tu, Amor, de qui mort no triomfa
segons el Dant historial recompta.

III

Però l’amor és objecte de transformació amb la mort de l’amant, la qual es purifica. La contemplació amorosa recau ara sobre l’esperit immortal. Aquest serà el missatge dels seus cants de mort:

Tu, esperit, que ja has fet partiment
amb aquell cos que tant havia mat:
Vingues a mi que sóc apassionat.

IV

Un apassionat fidel a la definició aristotèlica de la virtut d’elegir el mig entre els extrems (II), mogut per la racionalitat humana (VII).

Apassionat, així mateix, en el Cant Espiritual , amb el qual busca l’aproximació a Déu a través del “mea culpa” i on enllaça la voluntat humana amb la gràcia divina. Cal fer esment en el fet que Déu és el seu únic interlocutor, a qui es dirigirà mitjançant el Tu, cosa que no va fer amb les dames. Un Déu a qui estima però també a qui tem. No és, doncs, una ànima ferida d’amor sinó un artista del pensament que tot inventant una llengua poètica explica els turments de la contradicció humana i desenvolupa els diferents graus de la passió. Aquest domini de la reflexió el converteix en el primer poeta conceptista després de Dant, amb qui guarda moltes relacions, amb una poètica basada en gran mesura en la doctrina psicològica de la Summa de Sant Tomàs.

No ens trobem, doncs, davant la poesia d’un poeta enamorat sinó davant l’obra poètica d’un filòsof marcada pel leit-motiv del pessimisme. Amb un llenguatge amb les característiques d’aquell de què parlava Dant, faticoso e forte, aspro e sottile, l’estil d’Ausiàs March està marcat, originalment, per la precisió, la comparació paradigmàtica i el contrast.

"; WLlenguaFot[6]="Imatges/Ausias_vert1.JPG"; WLlenguaPeuFot[6]=""; WLlenguaDat[6]="17/04/07 00:00:00"; WLlenguaTiW[7]="10/02/07"; WLlenguaTit[7]="PRESENTACIÓ DE LA SECCIÓ"; WLlengua[7]="En aquesta secció de Llengua i Literatura pretendrem donar compte als socis i lectors d’aspectes molt diversos de la nostra cultura relacionats amb la llengua i literatura, a les quals, en paraules de Joan Coromines, retem «incondicional homenatge». La nostra proposta consisteix, doncs, a tractar qüestions de sociolingüística, dialectologia, gramàtica, literatura (clàssica i contemporània), etc., que puguin interessar a un públic patriota, però no necessàriament especialitzat en temes de lingüística o filologia.

Aquesta secció té així voluntat d’una banda de divulgar i engrescar els lectors en una matèria relativament recurrent en determinats cercles del País —cadascú duu dins seu un filòleg, que opina i discuteix a l’entorn del català—, i de l’altra d’advertir del perill que avui dia corren la nostra llengua i la nostra cultura de ser definitivament anorreades a conseqüència d’un pèrfid pla secular de persecució i de substitució lingüística.

En efecte, aquí volem contribuir, en sintonia amb l’esperit de Catalunya 1640, a augmentar l’autoestima, l’orgull i la voluntat de pertànyer a una mateixa comunitat lingüística i cultural. Més enllà de les amenaces de què hem parlat més amunt i de les responsabilitats polítiques de qui pertoqui a cada moment, pensem que l’àrdua tasca de resistència i construcció nacional comença per creure de debò en allò que estimem. I per a nosaltres la llengua és l’eina vehiculadora d’aquest sentiment.

Per això la secció té l’objectiu de mantenir l’esperit —que no el mestratge: reconeixem les nostre limitacions i mancances— de prestigiar aquesta llengua mil•lenària en la tradició més bella dels nostres cronistes medievals, Carles Riba o l’anteriorment citat Joan Coromines. Naturalment, estem oberts a satisfer puntualment la curiositat dels lectors en aquells aspectes que ens puguin plantejar, i que en la mesura de les nostres possibilitats puguem respondre.

"; WLlenguaFot[7]="imatges/c.jpg"; WLlenguaPeuFot[7]=""; WLlenguaDat[7]="10/02/07 00:00:00"; WLlenguaTiW[8]="13/12/06"; WLlenguaTit[8]="Elements constitutius de la llengua catalana"; WLlengua[8]="Romanització de la tarraconense


La llengua catalana prové del llatí vulgar que s’implantà arran de la incorporació de la península ibèrica a l’Imperi Romà. El català té el seu origen en la zona compresa aproximadament entre el que avui és Perpinyà al N, Lleida a l’O i Tarragona al S, és a dir, en l’extrem NE de la província romana Tarraconense. En l’administració territorial romana, els Països Catalans van ser inclosos dins la província Tarraconense, encara que a la fi de l’imperi el sud del País Valencià passà a formar part de la província Cartaginense i les Illes Balears van constituir la província Baleàrica.

Els romans, sobretot veterans llicenciats de les legions, desembarcaren a Empúries a partir del 218 aC a fi d’establir-hi colònies agrícoles.

La Via Augusta, que resseguia la línia de mar, unia les comarques costaneres de la Tarraconsense però, en canvi, era molt poc transitada quan s’endinsava per la Hispania Ulterior. És per això que, si bé el port de Tarragona era un focus de propagació de les innovacions lingüístiques que difonia Roma, conferint al llatí que s’hi parlava un aire marcadament modern, el llatí de la Bètica s’aturava en un estadi arcaïtzant. A més, cal tenir en compte que els contactes amb Roma eren molt més freqüents des del litoral català que des de l’interior de la província de Tarragona (Saragossa enllà). Això explica per què el castellà i el portuguès deriven d’un llatí més arcaic i culte i, en canvi, el català, com el francès i l’occità, d’un llatí tardà i popular, mentre que l’aragonès se situa a mig camí de les llengües derivades del llatí hispànic i les del llatí gàl·lic.



Substrats preromans


La dominació romana determinà la desaparició dels pobles indígenes instal·lats en les terres del futur domini lingüístic català. Avui sabem que sorotaptes i celtes s’hi instal·laren entre els segles X i V aC. Els púnics, fenicis establerts a Cartago, arribaren a Eivissa cap a mitjans del s. VIII aC. Els grecs s’establiren en diversos punts de la costa meridional, com Empúries, Rodes i Hemeroskopeion (Dénia). La relació bàsicament comercial entre aquests pobles i entre aquests amb d’altres pobles instal·lats a la península ibèrica, com els íbers o els bascos, han deixat petja en el lèxic català, sovint a través del llatí.

Per exemple, del sorotàptic provenen les paraules barana, branca i galta, entre d’altres, i els topònims Tec, Carant i Tivissa; del celta tenim mots com ara blat, camí, llengua o banya i topònims com Besalú, Tossa i Sogorb; del bascoibèric, comptem amb paraules com esquerra, estalviar, pissarra, sàrria, etc., i topònims com Segarra, Gerri o Aran. Del grec trobem paraules adoptades sempre a través del llatí, com ara espasa, escola o guix, i els topònims Empúries, Roses i Pitiüses. Finalment, si bé no trobem, en principi, paraules en català d’origen fenici sí que en trobem alguns topònims: Eivissa, Tagomago i Maó.



L’element germànic: els francs


La notable influència lingüística dels visigots i els francs en el llatí vulgar de la zona inclosa en l’actual domini lingüístic de la nostra llengua rau en el fet que les terres catalanes tingueren una orientació marcadament ultrapirinenca des de la invasió dels bàrbars al segle V dC fins a la suposada constitució de la Marca Hispànica, al s. IX.

Els visigots dominaren la península ibèrica des d’aproximadament el 500 fins al 725, quan va ser ocupada pels exèrcits sarraïns.

Els francs, una fusió de pobles germànics que en ocupar les Gàl·lies s’havien fusionat alhora amb els gal·loromans, posaren fi a l’ofensiva musulmana el 732.

Sota les ordres de l’emperador Carlemany , recuperaren el Rosselló, Girona, l’Urgell i Barcelona, i hi constituïren la Marca Hispànica. L’aportació germànica al català és fonamental en l’antroponímia: Albert, Alfred, Alfons, Arnau, Bernat, Carles, Enric, Ferran, Guillem, Ramon, Ricard, etc. Hi ha també antics noms que avui només funcionen com a cognoms (Aribau, Gilabert, Guarner, etc.) o bé han esdevingut topònims: Francolí, Geltrú, Gombrèn, Requesens, etc.

El lèxic comú d’origen franc abasta molts camps semàntics, dels quals destaquen el militar i la vida domèstica i rural: bandera, guerra, guàrdia, banda, alberg, espia, treva, guaita, esperó, estrep, elm, mariscal i marca, per exemple, i també adobar, amanir, llesca, rostir, bugada o fang, estaca, esquella, etc.



L’element aràbic


La influència de l’àrab en el català varia en funció de la durada i la intensitat de l’arabització en els diferents territoris de parla catalana. Les vies de penetració dels arabismes són el País Valencià i Mallorca, Sicília i les croades a partir del s. XII. A més, l’àrab tingué un paper transmissor de préstecs lingüístics d’altres llengües com el persa (espinacs), el grec (algeps) i el llatí (alcàsser). Els arabismes, doncs, abunden predominantment en el lèxic del català meridional. Així trobem que un gran nombre de noms d’espècies vegetals que en valencià són d’etimologia aràbiga són, en canvi, d’origen llatí en la resta de varietats dialectals: abellota/aglà, alficòs/cogombre, assutzena/lliri blanc, dacsa/blat de moro, etc. Aquest fenomen també es dóna en molts noms d’eines i estris agrícoles, d’obres de canalització i arquitectura, d’estris domèstics, de productes químics i en molts mots comercials, mariners i militars i també en molts noms d’animals.

No deixa de ser curiós el fet que alguns arabismes baleàrics no es troben en català continental; aquest fet també es dóna en els topònims, tot i que també trobem molts noms de lloc d’origen àrab a la part meridional del País Valencià i Mallorca. Sovint són apel·latius àrabs, com Calasseit ‘castell del senyor’; altres vegades són noms propis, com Benicàssim, on la partícula BENI significa ‘fills’. També trobem topònims formats per mitjà d’un element aràbic i un de llatí, com Catarroja ‘parcel·la roja’. També són arabismes alguns antropònims, sobretot cognoms valencians i mallorquins: Alcalà, Borja, Medina, Gassull, Massot, Binimelis, Vinaixa, etc.

L’element aràbic afecta bàsicament el lèxic perquè aquesta llengua és massa diferent a les romàniques.



Element mossàrab


El mossàrab era la llengua romànica parlada per la població autòctona, sobretot del País Valencià i Mallorca, sota dominació musulmana fins aproximadament els segles XI o XII. Hi ha nombrosos apel·latius procedents del mossàrab, com ara colombaire, fardatxo, tàpera, tanda, etc; però on més incidència ha tingut aquesta llengua és en la toponímia: Muro, Elx, Andratx, Favàritx, Cala Pregonda, Amposta, Peníscola, Xixona, Pollença, Ciutadella, etc.



L’occità


És la llengua més propera al català. De fet, els romanistes les han qualificat sovint de llengües germanes, que fan de pont entre les llengües hispàniques i les gal·loromàniques. Els trobadors idearen una mena d’estàndard lingüístic, el provençal, com a llengua de poesia cortesana, que es cultivà a la corona catalanoaragonesa fins al s. XV. Així, el català compta amb un bon nombre d’occitanismes pel que fa al lèxic arran de l’estreta relació que es va mantenir amb Occitània durant l’edat mitjana. Se suposa que provenen de l’occità paraules com ara ambaixada, batalla, capellà, desastre, esgrimir, frare, gaveta, heretge, jornada, missatge, pairal, rossinyol, salvatge, tartana i viola, entre d’altres.

L’estret veïnatge entre la Catalunya Nord i Occitània ha contribuït a un major nombre de manlleus occitans en aquestes comarques que en la resta dels Països Catalans.



L’aragonès i el castellà


Abans del XV els manlleus són bàsicament aragonesos i després, generalment, castellans. La influència aragonesa és dóna per causes de veïnatge i és especialment notòria en el català occidental (corder, espartenya, etc.) i en el del País Valencià (gemecar, zelós, etc.). Pel que fa al castellà, aquesta ha estat la llengua més influent en la major part del català a partir del XVI. Ja en el segle XV, quan s’intensificaren els contactes culturals amb terres castellanes i els fluxos migratoris, trobem castellanismes en tot tipus de textos (entregar, buscar, amo, preguntar, etc.). La basta pressió cultural de l’anomenat Segle d’Or de les lletres castellanes també va contribuir a l’aparició de castellanismes (cuidar, resar, etc).

La unificació borbònica del XVIII suposà l’adopció de castellanismes d’àmbit administratiu com ara hisenda, alcalde, etc. La premsa i la industrialització han estat també un factor clau en la difusió de castellanismes sobretot a partir del XIX: pis, entresol, avorrir, bulto, atún, etc.

No cal dir que la influència castellana ha estat molt més forta en el valencià que en la resta de variants dialectals, tant per causa de la immigració com per la intensa pressió castellana a nivell polític i cultural. Mots ben consolidats en valencià com ahí, entonces, hasta o pues estan documentats ja al s. XVII.



El francès


És una rica font lèxica a partir de l’edat mitjana i sobretot a partir del segle XVIII, quan esdevé llengua internacional de cultura. Com dèiem, Catalunya es va fundar a partir d’una marca carolíngia, fet cabdal per a la formació de la llengua. Els camps semàntics en què els gal·licismes han deixat una empremta més notòria són els de terminologia feudal (arnés, estendard, llinatge, etc), la cortesana (joia, entremès, etc), les arts plàstiques i l’arquitectura (xamfrà, claraboia, plataforma, xemeneia, etc), la moda (jaqueta, perruca, frac, brusa, etc), la gastronomia (gratinar, croqueta, brioix, etc) i els avenços tècnics en general (quinqué, xofer, dutxa, edredó, tren, etc). Si bé la majoria de francesismes són directes, molts dels quals passen al castellà a través del català, n’hi ha que es consoliden a través del castellà, sobretot a partir de l’època moderna. És evident que el català septentrional té una major presència de calcs lèxics com ho són amusar ‘divertir’, sens ‘sentit’, domatge ‘llàstima’, atge ‘edat’, d’abord ‘primerament’, presque ‘gairebé’, etc.



L’italià


Els contactes comercials amb Gènova i Pisa des de l’edat mitjana i la presència catalana a Sicília des del segle XIII i a Nàpols durant el segle XV van influenciar el lèxic català de la mateixa manera que el català ha influenciat els parlars italians meridionals (arrusciari ‘arruixar’, distrali ‘destral’, sgarrari ‘esguerrar’, etc). L’humanisme i el Renaixement italià també han deixat petja en el lèxic català. Els manlleus italians es donen especialment en els camps de la marina, el comerç, les arts plàstiques, la literatura, la guerra i la gastronomia: artesà, brúixola, carícia, golf, novel·la, sonet, mercant, cortesà, balanç, escorta, bandit, salpar, medalla, etc. Cal tenir en compte que els italianismes adquirits pel català en l’època moderna acostumen a no ser directes. En aquesta època, però, el castellà va adquirir italianismes a través del català, que ja els tenia documentats fins i tot des d’abans del segle XV: defraudar, estimular, falsificar, melodia, verídic, insolent, dèbil, entre d’altres.



L’element anglès


Hi ha molts anglicismes de caire tècnic emprats en l’àmbit comercial, esportiu i periodístic que no han estat adaptats formalment al català i molts no estan recollits en el Diccionari General de la Llengua Catalana (DGLC) de Fabra ni en d’altres diccionaris: bestseller, boom, flash, hippy, hobby, penalty, pòster, etc. L’ús ha fet que molts s’incloguin ja en el DGLC i hagin estat catalanitzats, com per exemple els mots boicot (boycott), eslògan (slogan), esquí (ski), futbol (football), líder (leader), matx (match), sandvitx (sandwich), suèter, (sweater), tiquet (ticket).

L’anglès és una font molt rica de lèxic procedent de llengües d’arreu del món: japonès (quimono, kàrate), malasi (gong), algonquí (mocassí, tobogan), hindustani (pijama, xampú), polinesi (tabú, bikini), alemany (bunker, kindergarten) i, sobretot, francès (pàrking, smoking, càmping, footing, etc). Molts d’aquests mots, però, no estan admesos al DGLC.

El català ha ampliat el significat d’alguns mots per influència del valor semàntic d’aquests en anglès. Són anglicismes semàntics mots com ara acadèmic, en referència a l’ensenyament en general, administració, en el sentit de govern, agenda com a ordre del dia, apartament, entès com pis petit, autoritzar ‘permetre’, clima ‘ambient’, congelar referit a preus o sous, creuer ‘viatge en vaixell’, editor ‘filòleg que prepara un text’, firma ‘casa comercial’, incident ‘succés’, irreversible ‘irreparable’, permissiu ‘tolerant’, primitiu ‘incivilitzat’, sofisticat ‘complicat’.

Comptem també amb un grapat de neologismes grecollatins anglesos d’ús modern: àlbum, currículum, fòrum, làtex, quòrum, referèndum, tàndem, etc.

Tenim mots de base lèxica autòctona però derivats per prefixació o sufixació segons model anglès: antiaeri, anticlerical, autodeterminació, disfunció, reactivar, etc.

No oblidem, per últim, els anglicismes històrics del menorquí, fruit de l’ocupació anglesa del segle XVIII: grevi ‘greix’ (gravy), xoc ‘guix’ (chalk), saidbord ‘aparador’ (side board), etc.



Elements d’altres llengües


Hi ha un lèxic internacional, és a dir, tot un reguitzell de paraules que són emprades arreu del món. El català, com moltes llengües romàniques, compta amb moltes d’aquestes paraules. N’hi ha del grup iranoari, caravana, gessamí; del noruec, fiord; del neerlandès, dic; del serbocroata, corbata; de l’alemany, blindar, obús, níquel, zinc, tanc, sabre; i molts neologismes creats a partir del llatí, telèfon, taquigrafia, oftalmòleg, etc.



De les llengües indígenes d’Amèrica hem rebut moltes paraules a través del castellà: cacau, cacic, caníbal, canoa, huracà, petaca, tabac, tomàquet, patata, hamaca, xocolata, butaca, etc.

"; WLlenguaFot[8]=""; WLlenguaPeuFot[8]=""; WLlenguaDat[8]="13/12/06 00:00:00";