WLlibresInd = 17 WLlibresTit = new Array(WLlibresInd) WLlibresAut = new Array(WLlibresInd) WLlibresEdi = new Array(WLlibresInd) WLlibresPub = new Array(WLlibresInd) WLlibresPag = new Array(WLlibresInd) WLlibresFot = new Array(WLlibresInd) WLlibresPeuFot = new Array(WLlibresInd) WLlibres = new Array(WLlibresInd) WLlibresDat = new Array(WLlibresInd) WLlibresTit[0]="EPOCA, l’exèrcit a l’ombra"; WLlibresAut[0]="Ferran Dalmau i Pau Juvillà"; WLlibresEdi[0]="Edicions el Jonc"; WLlibresPub[0]="2010"; WLlibresPag[0]="204"; WLlibres[0]="Durant la dècada dels setanta, en el decurs dels darrers anys de la dictadura i al llarg del procés de transició que es clogué amb la reforma política espanyola i la mutació del règim franquista en una monarquia parlamentària, una colla d’activistes catalans organitzaren la resistència armada al règim i al pacte de renúncies i claudicacions posterior, amb la constitució d’una organització militar clandestina i secreta, disposada a actuar al servei del país quan els seus serveis fossin requerits.

El grup que en una de les ràtzies repressives de què fou objecte va ser batejat per la policia espanyola amb el nom d’Exèrcit Popular Català (EPOCA), suposava el nexe de continuïtat històrica entre el vell separatisme resistent, bastit durant el primer terç de segle XX, amb l’oposició antifranquista i el nou independentisme modern que s’estaven gestant, gràcies a la influència dels moviments d’alliberament nacional, que arreu del planeta emprenien el camí de la lluita anticolonialista i antiimperialista.

Amb EPOCA, l’exèrcit a l’ombra, Edicions el Jonc pretén recuperar la història oblidada d’aquella colla d’activistes que van lliurar-se a la causa de la justícia i de l’alliberament dels Països Catalans, situant la seva lluita, després de molts anys d’ostracisme, al lloc que pertoca en la memòria col·lectiva del país.

"; WLlibresFot[0]="Imatges/llibreepoca.jpg"; WLlibresPeuFot[0]=""; WLlibresDat[0]="31/01/10 00:00:00"; WLlibresTit[1]="Breu història del catalanisme. I"; WLlibresAut[1]="Lluís Duran Solà"; WLlibresEdi[1]="Publicacions de l´Abadia de Montserrat"; WLlibresPub[1]="2009"; WLlibresPag[1]="233"; WLlibres[1]="Ressenya de l´autor

Acaba d’aparèixer Breu historia del catalanisme, vol. I. Hi he dedicat més d’un any i mig, amb feina intensa per donar-la a la impremta. L’edita Publicacions de l’Abadia de Montserrat. He mirat de fer una síntesi de la història del nostre moviment d’afirmació nacional. Ho he fet des dels orígens del moviment, o sigui de l’esclat de la Renaixença, des que els federals volien proclamar l’estat català de la república federal espanyola i els carlins creien que Carles VII restauraria les llibertats antigues per al nostre poble, però, sobretot, des que uns joves lletraferits, al bell mig de la Barcelona Vella, van crear una societat anomenada La Jove Catalunya, entre ells sobresortia Àngel Guimerà, el cèlebre autor teatral. És aquesta, doncs, la primera organització que té com a l’acció catalanista en un sentit complet.

Arribo fins a l’any 1930 quan la Dictadura de Primo de Rivera cau i sempre més possible que mai que s’aconsegueix autogovern i es constata que -aquest cop sí- el catalanisme abasta tot l’arc polític, de la dreta al centre i a l’extrema esquerra, de la Lliga Regionalista, del Partit Catalanista Republicà, a Estat Català Proletari.
Mentre comunico aquesta novetat, vaig treballant en el segon volum que arribarà fins al nou segle: per tant passarà, per la República, Guerra Civil, franquisme, transició i l’autonomia actual. Sóc a mig camí del trajecte.
Després d’haver-me dedicat a estudiar entitats cabdals en la història del nacionalisme, com l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i Palestra, en llibres com Pàtria i escola: l’ l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (Afers), Francesc Flos i Calcat: catalanisme i escola (Rafael Dalmau)i Intel•ligència i caràcter: Palestra i la formació dels joves (1928-1939) (Afers), m’oriento en un sentit ben diferent. Faig una síntesi que vol arribar a més gent, per oferir elements de coneixement, criteri i conviccions en un moment transcendent pel futur de Catalunya. Amb una obra així el ciutadà català podrà entendre millor que no som aquí debades. Hi hem arribat després de moltes patacades, de més silencis, però també per la feina tenaç de les generacions que ens han precedit.

No vull amagar el meu compromís d’historiador al seu servei. Tota la meva tasca s’inscriu en l’objectiu d’ajudar, des de les meves possibilitats, a incrementar la consciència nacional dels nostres compatriotes, però m’acullo al criteri de Pompeu Fabra (novembre de 1930). No és ni l’estripada, ni el cofoisme, sinó conèixer millor el nostre país la millor manera per pujar-ne el nivell. Per tant, en l’obra s’hi trobaran les possibilitats, les mancances, les falles i el gruix cultural i moral que també va assolir.

Tinc dos reptes en aquest llibre vers els lectors (els seus receptors), que són; primer, que aquest llibre serveixi, es masegui per la lectura i els guixots del llapis que remarca. El segon repte: si m’interessa fomentar la consciència nacional, crec que aquesta ha d’estar menada per un capteniment d’unitat catalanista. Vull, doncs destacar-hi tota expressió catalanista, en un doble sentit, recollint-ne la seva varietat d’expressions polítiques, culturals i associatives: hi seran, doncs, el Centre Català, la Unió Catalanista, la Lliga Regionalista, el Centre Nacionalista Republicà, Acció Catalana i Estat Català, però també l’excursionisme, l’orfeonisme, l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, Nostra Parla i el Centre de Dependents. Una societat dinàmica i lliure afaiçonada pel s catalanistes. Si aquestes són les institucions que hi surten també hi apareixeran els períodes: la indefinició pels mitjans per a l’acció pública (fins a 1901), la creació d’un sistema català de partits, l’extensió del moviment per tot el país (Solidaritat Catalana), els primers avenços cap a l’autogovern (la Mancomunitat) i el replantejament global que va significar la Dictadura (estratègic i cultural). M’ha semblat que calia que hi afegís uns capítols de resum sobre “l’estat de la nació”, hi trobareu un repàs de l’estat, a partir de dades i referents de diferents procedències, sobre l’avenç o retrocés de la catalanització.

"; WLlibresFot[1]="Imatges/llibre_duran.jpg"; WLlibresPeuFot[1]=""; WLlibresDat[1]="08/01/10 00:00:00"; WLlibresTit[2]="De la fosca al desvetllament. El FNC a la dècada dels cinquanta"; WLlibresAut[2]="Roger Prims i Vila"; WLlibresEdi[2]="Publicacions de l’Abadia de Montserrat"; WLlibresPub[2]="2008"; WLlibresPag[2]="152"; WLlibres[2]="El llibre, editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat el 2008, té 152 pàgines divides en una introducció i tres capítols, unes conclusions, una relació de sigles i unes fonts consultades, que es reparteixen entre llibres, articles de diaris i revistes, sis entrevistes a militants del Front Nacional de Catalunya i un índex onomàstic que facilita la consulta del text. Hem de remarcar la solidesa i l’exhaustivitat de les fonts consultades per l’autor, tant les primàries com les secundàries. Les notes a peu de pàgina faciliten la comprensió del text.

L’autor Roger Prims i Vila, en una introducció a tall de justificació, ens parla del període dels anys cinquanta, com un dels més poc coneguts i estudiats, quan després de l’acabament de la Segona Guerra Mundial, el món queda dividit en dos blocs com a conseqüència de la guerra freda, i es veu clar que els aliats no passaran comptes a l’antic col•laborador d’A.Hitler i B.Mussolini.

És a partir de l’any 1947, quan les organitzacions de la resistència antifranquista descarten una possible intervenció dels aliats per foragitar la dictadura feixista, que el FNC inicia un llarg període d’hibernació que no s’acabarà fins al 1957, amb la incorporació de militants procedents de la Universitat, reaparició de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC) i en menor mesura del món obrer i professions liberals. És doncs aquest període de temps, 1947-1960, l’objecte d’estudi en aquest text.

Al llarg de tot el llibre es van desgranant els fets més importants en l’àmbit polític, en els quals la participació del FNC fou destacada, així com la mateixa evolució interna de l’organització. És poc coneguda la iniciativa de Daniel Cardona de formar una Legió Catalana de voluntaris, que sota comandament francès, combatrien a la Segona Guerra Mundial al costat dels Aliats, la fundació del FNC a París (4/5/1940), la creació del Consell Nacional de Catalunya pel President Lluís Companys el 18/4/1940, i com després de l’ocupació de França, Carles Pi i Sunyer el setembre del 1940, crea a Londres un nou Consell Nacional Català, que mantindrà converses amb els aliats, i tindrà el suport de les comunitats catalanes d’Amèrica, quan decideix de donar per superat l’Estatut del 1932 per insuficient. La col•laboració del FNC amb els aliats en tasques d’informació i xarxes d’evasió pels Pirineus, d’aviadors abatuts, i fugitius de l’Europa ocupada.

La primera caiguda de militants el 1941, la segona el 1943 amb una setantena de detencions, i la del 1946, quan cau la secció militar. L’aparició del portaveu del FNC Per Catalunya el 23/4/1945 i el seu acabament el juny del 1947 havent-ne editat vint- i -vuit números.
L’apogeu del FNC es produeix coincidint amb la Ia Conferència del FNC celebrada a Dosrius el 18/4/1946. Aquest seria a grans trets, el marc polític en el qual es desenvoluparia el FNC durant els seus primers set anys de vida.

Podem parlar de la inoperància del FNC, resultat del cansament, de la repressió i de la consolidació de la dictadura feixista com a resultat de la signatura del Concordat entre el Vaticà i l’Estat espanyol el 1953, i el setembre del mateix any els acords econòmics i militars amb els EUA.
Jaume Martínez Vendrell restarà empresonat durant sis anys, surt de la presó el 1952, Octavi Viladrosa s’exilia a París el 1946, Manuel Viusà fa el mateix pas, el 1948 arriba a la Catalunya Nord i tres anys més tard s’instal•la també a París.

Del 1946 al 1947 són detinguts 600 militants de la CNT, el 1947 es produeix la caiguda dels “vuitanta del PSUC” tres seran afusellats.
Tot i el terrible desgast de la resistència, el febrer de 1951 es produeix la primera acció de masses contra la dictadura feixista, la vaga de tramvies de Barcelona que cristal•litzarà el rebuig dels treballadors i les classes populars contra el règim, malgrat la repressió, la voluntat de rebel•lió seguia viva entre amplis sectors de la població.

El 1954 es reinicia a París, sota la responsabilitat de M.Viusà, l’edició del Per Catalunya. Se n’editaran setze números fins al 1959, l’entrada de la publicació a l’interior permetrà conèixer els plantejaments del FNC, i aportarà nous militants a l’organització.
La campanya contra L.Galinsoga, anticalanista patològic, director de la La Vanguardia, que insultà els catalans 21/6/1959 i fou destituït, els Fets del Palau de la Música Catalana 19/5/1960, demostraren que les generacions que no havien viscut la guerra refeien les organitzacions polítiques i s’incorporaven a la lluita.

En aquesta època el FNC tenia nuclis a Lleida (J.Culleré), Sant Just Desvern (J.Cardona), Terrassa ( M.Arcusa) Sabadell ( M.Colet), que permetien de difondre el missatge a les comarques i afiançar l’estructura organitzativa.

El 24/4/1960 se celebra el Consell Nacional del FNC en un ambient d’una certa eufòria, (una vintena de Consellers) ha estat considerat com la Tercera Conferència de l’organització, en la qual es fa un esforç de concreció de línia política, com a resultat de l’anàlisi de la situació i de fixar eixos de treball. És a dir, s’inicia la represa, després de la llarga travessa del desert de l’organització independentista. Aquest inici d’activitat es concretarà en l’edició periòdica del butlletí portaveu del FNC Ara, i de l’inici d’una campanya d’instàncies per a demanar l’ús oficial de la llengua catalana.

Pensem que aquest text és una aportació valuosa al coneixement de la història del FNC i de l’independentisme català en general, que complementa l’acurat estudi biogràfic de Jaume Renyer sobre un dels puntals del FNC a Perpinyà, Un home de silenci. Jaume Cornudella (2001), que tingué un paper destacat en la resistència francesa, el de Fermí Rubiralta sobre la trajectòria política del dirigent del FNC, Joan Cornudella, biografia política ( 2003), i dos llibres de memòries que centren la vida organitzativa del FNC en els primers anys quaranta, Jaume Martínez, Una vida per Catalunya (1991) i el d’Octavi Viladrosa, Sang, dolor, esperança.
Aquesta breu bibliografia del primer independentisme de la primera postguerra, és una mostra d’una bibliografia molt més àmplia, que demostra l’interès acadèmic per l’independentisme com a resultat de l’augment de la consciència nacional, i de l’acceptació per sectors amplis de la població dels plantejaments independentistes com la solució pel nostre alliberament com a nació i com a treballadors.

Agustí Barrera

"; WLlibresFot[2]="Imatges/llibre_fosca_fnc.jpg"; WLlibresPeuFot[2]=""; WLlibresDat[2]="13/03/09 00:00:00"; WLlibresTit[3]="Orígen de la bandera independentista (reedició)"; WLlibresAut[3]="Joan Crexell"; WLlibresEdi[3]="Dalmau"; WLlibresPub[3]="2008"; WLlibresPag[3]="200"; WLlibres[3]="Es reedita l’Origen de la bandera independentista

Després de lliscar per damunt la cresta de l’onada mediàtica per la Diada, amb l’estelada penjant oficialment per més de cent trenta balcons d’ajuntaments, la Comissió del centenari torna a la seva tasca divulgativa.

Per això, aquest setembre s’ha decidit recuperar gràcies a “Rafael Dalmau editor“, un llibre clau sobre la història dels primers separatistes. Es tracta de l’Origen de la bandera independentista. El llibre, obra del traspassat historiador Joan Crexell, és probablement un dels seus estudis sobre l’independentisme contemporani més coneguts. Editat per primer cop a “El Llamp“ l’any 1984 i reeditat el 1988, fou ja un èxit en aquella època. Amb els anys, l’obra es convertí en un referent obligat incontestable. Els seus capítols, rastregen la creació de la senyera de l’estel i evoquen un periode clau en l’evolució de l’aleshores denominat “separatisme“ que va des de principis de segle XX fins a la proclamació de la República Catalana, amb un capítol a part, dedicat al famós canvi cromàtic a la bandera del PSAN el 1968.

Però la prematura mort de Crexell li impedí continuar amb noves recerques. A més, des que “El Llamp“ desaparegué el 1987, el relleu editorial disposat a publicar obres de temàtica anàloga trigà en normalitzar-se. En tot aquest temps però, no faltaren veus que reclamaren la reedició del llibre. Quan la Comissió del centenari li ho proposà a Dalmau, semblà que ho estessin esperant.

La present edició conté novetats destacables. Compta amb un nou i excel.lent pròleg de l’historiador de la Universitat Rovira I Virgili, Pere Anguera, i una millora substancial de la legibilitat del text en general i de les crucials notes a peu de pàgina, en particular. Però sobretot, cal destacar-ne l’ampliació tant en qualitat com en quantitat de les fotografies en colors o blanc-i-negre de segells, imatges i cartells reproduïts de nou dels documents històrics de l’arxiu d’Albert Roqué.

Així, per diverses raons, aquesta tercera edició de l’Origen... es converteix en especial. L’any de la celebració del centenari de la senyera “de l’ideal de Catalunya“, coincideix amb el retorn de l’obra que en va certificar la data de la seva partida de naixement.

"; WLlibresFot[3]="Imatges/origenbandera.JPG"; WLlibresPeuFot[3]=""; WLlibresDat[3]="05/10/08 00:00:00"; WLlibresTit[4]="Daniel Cardona i Civit"; WLlibresAut[4]="Fermí Rubiralta"; WLlibresEdi[4]="Editorial Afers"; WLlibresPub[4]="2008"; WLlibresPag[4]="210"; WLlibres[4]="Daniel Cardona i Civit (1890-1943) pot ser considerat, junt a Francesc Macià, com el dirigent històric més rellevant de l’etapa inicial del moviment independentista català: l’etapa separatista, que, des del seu origen a començament del segle XX, es perllonga fins ben entrat el període franquista. Fundador d’organitzacions com Estat Català, Bandera Negra, Nosaltres Sols! o el Front Nacional de Catalunya, i lligat amb el pseudònim de Vibrant a les empreses periodístiques més destacades del nacionalisme radical –moltes d’elles creades i dirigides per ell mateix–, Cardona forní el separatisme d’una estratègia basada en el model irlandès gràcies a la qual pogué superar l’estadi culturalista i transformar-se en un espai polític i ideològic, tot i que reduït, a partir d’un secessionisme nítid que, en certa manera, el converteixen en el primer independentista català. Defensor d’un nacionalisme “ferm” i “intransigent”, la figura del que fou batlle de Sant Just Desvern entre 1931 i 1936 ha esdevingut referent obligat del nacionalisme insurreccional català. Conseqüent amb la idea que aquesta era la única via indefugible per a aconseguir “el trencament de les cadenes de la dominació espanyola”, maldà tota la seva vida per utilitzar la lluita armada no sols contra la dictadura de Primo de Rivera i la de Franco, sinó també contra la Restauració, la República i la Revolució.

"; WLlibresFot[4]="Imatges/Cardona2.JPG"; WLlibresPeuFot[4]=""; WLlibresDat[4]="12/07/08 00:00:00"; WLlibresTit[5]="Catalunya, país emergent"; WLlibresAut[5]="Ramon Tremosa"; WLlibresEdi[5]="Edicions 3i4 València"; WLlibresPub[5]="2008"; WLlibresPag[5]="200"; WLlibres[5]="Aquest llibre neix d’una llarga conversa amb un consultor logístic de Flandes, que una tarda de febrer de 2008 em va parlar de potencialitats i d’oportunitats que el segle XXI ofereix a l’economia catalana. En un context de globalització econòmica creixent, que farà que en pocs anys la Mediterrània sigui el mar més important del món en volum de comerç marítim, la costa que va des de Palamós fins a Alacant es configura com la seva millor porta d’entrada per a les mercaderies d’elevat valor afegit que, des d’Àsia, Àfrica i Amèrica del sud, tindran com a destinació el continent europeu.

En tant que continuació del llibre “Catalunya serà logística o no serà“, publicat el 2007, es recullen també alguns casos concrets d’empreses i de sectors que avui, des de Catalunya, ja són altament competitius i que responen al comportament de les economies emergents: creixements anuals superiors al 10%, elevades exportacions i altes productivitats. La nova geografia econòmica internacional, la possibilitat de que l’euro sigui la moneda global al segle XXI, la importància creixent dels ports i dels aeroports, l’interès de grans operadors globals de comerç per la costa catalana i valenciana, el seu atractiu per a noves activitats de l’economia del coneixement i l’impuls de la nova emigració completen una proposta de relat i de debat per a una Catalunya emergent en el segle XXI.

"; WLlibresFot[5]="Imatges/ll_cat_pais_emergent.JPG"; WLlibresPeuFot[5]=""; WLlibresDat[5]="01/06/08 00:00:00"; WLlibresTit[6]="La Indústria de Guerra a Catalunya ( 1936-1939)"; WLlibresAut[6]="Josep Tarradellas"; WLlibresEdi[6]="Pagès editors"; WLlibresPub[6]="2007"; WLlibresPag[6]="200"; WLlibres[6]="La Indústria de Guerra a Catalunya ( 1936-1939)

L’obra de la Comissió, creada per la Generalitat, i el seu report d’actuació.
Josep Tarradellas
Pagès editors.- Lleida 2007

El llibre té un total de 202 pàgines i 230 fotografies inèdites. El text està basat en un informe de 118 pàgines L’obra de la Comissió de la Indústria de la Guerra elaborat l’octubre de 1938 i signat pel president de la CIG Josep Tarradellas i Joan, aquest informe recull un Report d’actuació de 70 pàgines redactat l’1 d’octubre de 1937.
Aquests reports i les 230 fotografies que acompanyen el text estan dipositades a l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià de l’Arxiu de Poblet i corresponen al fons que J.Tarradellas pogué salvar quan s’exilià

La Comissió de la Indústria de la Guerra (CIG) fou creada el 7 d’agost de 1936, apareix al Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya BOGC núm. 225, el 12 d’agost de 1936, a la pàg.1.025, el decret de la seva creació és signat pel President de la Generalitat Ll. Companys i el Conseller d’Economia i Serveis Públics Josep Tarradellas. Depenia de la Presidència del Consell de la Generalitat, la seva funció era la de coordinar totes les activitats de la fabricació d’armament i explosius, per tal de poder fer front a les necessitats de la guerra. Es procedí a una reconversió industrial, per tal de crear una indústria bèl•lica que abastís el front d’Aragó i d’altres fronts de la Península. Això obligà a un triple esforç, de finançament, de subministrament de primeres matèries i de reconversió, tallers de fabricació de material d’escriptori, petit material elèctric, bicicletes, capses i tubs de llautó per a la perfumeria, s’adaptaren de forma accelerada a les necessitats de la guerra i fabriquen cartutxos per al fusell Màuser. De la CIG en passen a dependre, per un decret del Govern Català, fàbriques, laboratoris d’experimentació i manufactura d’explosius i armament, que havien estat confiscats o intervinguts pel Govern de la Generalitat, entre d’altres esmentem: La Maquinista Terrestre i Marítima, Societat Electroquímica de Flix, Productes Pirelli, La Hispano Suïssa, SA.Cros, etc

Aquesta indústria de guerra estava formada per uns 500 tallers i fàbriques, quinze eren propietat del Govern Català, la resta eren indústries col•lectivitzades i després militaritzades. Un total d’uns 50.000 obrers treballaven de forma directa en les esmentades fàbriques i uns 30.000 en indústries auxiliars de les primeres, podem dir que de 80.000 a 90.000 obrers treballaren en la indústria de guerra catalana.
Pocs dies després de la creació de la CIG membres del Govern Català visitaven els tallers Elizalde, on es produïen motors d’aviació i municions. El 28 d’agost de 1936 s’obtenia la primera trilita fabricada a Catalunya, l’endemà una corrua de cotxes blindats construïts als tallers catalans desfilaven per la Plaça de la República

En el report es detalla la producció anual dels distints pertrets de guerra, armes, explosius trilita, tetralita, àcid pícric, trinitronaftalina, pólvora i elements auxiliars camions cisterna, tractors per al transport dels canons, etc. El Laboratori de Química Orgànica de l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona, obté el tetraetilat de plom, additiu necessari per a la benzina dels motors d’aviació, alhora que treballa en la fabricació de gasos de guerra i de caretes antigàs.

La indústria siderometal•lúrgica fabricà fusells Màuser i vehicles blindats a la Fàbrica número 14 (Les Escoles Professionals dels Salesians a Sarrià). La pistola metralladora (subfusell) Fontbernat, es fabricava a Olot a la fàbrica número 15 i la pistola Ascaso a Terrassa.

Al final del report unes gràfiques ens indiquen la producció de granades d’artilleria, de bombes de mà, de morter, d’aviació, durant el 1937.

L’edició d’aquest llibre coincidí amb la producció del documental de TV3 Del pintallavis a la bala ( La indústria de guerra a Catalunya). Montserrat Besses és la directora del documental i l’arenyenc Marc Sansa realitzador de la música original . El documental model de periodisme d’investigació, pedagògic, rigorós i entenedor és important perquè ha recuperat molts testimonis d’història oral dels treballadors de les fàbriques després de setanta anys, perquè ha refet la memòria abandonada, la reproducció amb maquetes que es fa de les fàbriques permet una millor comprensió de l’estructura de les indústries. Aquest documental contribueix al coneixement d’un aspecte del període de la guerra fins ara desconegut, la creació d’una indústria bèl•lica en mesos, aprofitant la infraestructura industrial existent, i la voluntat de lluita del poble treballador català.

Agustí Barrera

"; WLlibresFot[6]="Imatges/industria.JPG"; WLlibresPeuFot[6]=""; WLlibresDat[6]="20/04/08 00:00:00"; WLlibresTit[7]="Intel·ligència i caràcter. Palestra i la formació dels joves"; WLlibresAut[7]="Lluís Duran"; WLlibresEdi[7]="Afers"; WLlibresPub[7]="2007"; WLlibresPag[7]="406"; WLlibres[7]="Palestra, organització nacional de la joventut catalana, va ser una proposta associativa original pel seu temps: original per la forma que es va fundar a partir d’un debat obert a la premsa, amb intervencions d’intel·lectuals i de simples lectors; original a l’hora d’aplegar activitats culturals, cíviques, socials i esportives sota un mateix aixopluc; i original per conformar un pensament nacionalista, partidari dels canvis progressius i defensor de la persona. En aquest llibre hi trobareu el que va ser una proposta de reforma moral per als joves catalans dels anys trenta, que aspiraven a una Catalunya lliure, democràtica i oberta al món.

Pròleg de Josep Termes / Epíleg de Josep M. Solé i Sabaté

"; WLlibresFot[7]="Imatges/palestra.jpg"; WLlibresPeuFot[7]=""; WLlibresDat[7]="04/04/07 00:00:00"; WLlibresTit[8]="Una història del FNC (1940-1990)"; WLlibresAut[8]="Jaume Renyer i Alimbau"; WLlibresEdi[8]="Pagès Editors"; WLlibresPub[8]="2006"; WLlibresPag[8]="185"; WLlibres[8]="Breu text de la Introducció al llibre:


(...) Cal fer constar la contribució que l’associació CATALUNYA 1640, formada per antics militants del Front, ha fet a aquest llibre, especialment a través de David Roig i Xavier Alcalde. (...)

Capítol III Contribució del FNC a la configuració de l’independentisme contemporani (1978-1990) Jaume Renyer i Alimbau*

* Aquest capítol ha estat redactat en col.laboració amb Robert Surroca, David Roig i Xavier Alcalde.


Breu text d’aquest capítol:

(...) Actualment, bona part del responsables d’aquells Joves FNC i la resta de militants estan treballant dins l’Associació CATALUNYA 1640 (www.catalunya1640.cat) aportant un debat ideològic dins d ela Xarxa, i impulsant actes com el del passat 6 de juny de 2005, on el Govern de Catalunya, després de 25 anys, va homenatjar tots i totes els/les PATRIOTES que van lluitar per la nostra Nació dins les sigles del FNC. (....)



"; WLlibresFot[8]="Imatges/UnaHistoriadelFNC.jpg"; WLlibresPeuFot[8]=""; WLlibresDat[8]="17/01/07 00:00:00"; WLlibresTit[9]="Una història de l´independentisme polític català"; WLlibresAut[9]="Fermí Rubiralta"; WLlibresEdi[9]="Pagès Editors"; WLlibresPub[9]="2004"; WLlibresPag[9]="240"; WLlibres[9]="De Macià a Carod-Rovira, passant per Daniel Cardona, Joan Cornudella o Josep Guia, l’obra present recull per primera vegada una visió de conjunt de la història del moviment independentista polític català per mitjà d’un estudi d’interpretació i de síntesi que abraça quatre períodes del segle XX (els primers anys del segle i la dictadura de Primo de Rivera; la República i la Guerra Civil; el franquisme; la transició i el període constitucional), establint i caracteritzant tres etapes prou diferenciades en el seu desenvolupament: separatisme, secessionisme i sobiranisme.

Comentari del soci Agustí Barrera:

El llibre, amb un total de 236 pàgines, està dividit en una introducció, quatre capítols, unes conclusions i la bibliografia. Els capítols abasten, des del separatisme anterior a la Segona República, fins als Jocs Olímpics de 1992 i l’operació Garzón contra l’independentisme català.

L’obra, doncs, és una visió de conjunt de la història del moviment independentista, mitjançant l’estudi i la interpretació dels cinc grans períodes del segle XX, la Dictadura de Primo de Rivera, la República i la guerra dels tres anys, el franquisme i la transició.

L’autor Fermí Rubiralta (1959) és llicenciat en història contemporània per la Universitat de Barcelona i doctor en Ciències Polítiques per la Universitat del País Basc. Especialista en l’estudi del moviment independentista, gallec, basc i català.

L’independentisme, tot al llarg del segle XX, tindrà dificultats per a crear un espai polític propi, tenallat entre el catalanisme conservador de la Lliga Regionalista i un moviment obrer anarcosindicalista, que viurà sovint d’esquena, als seus plantejaments polítics.

L’aparició de l’independentisme organitzat és un fenomen tardà, neix després de la I Guerra Mundial i es concreta en la formació d’Estat Català, el juliol de 1922, com una plataforma cívicomilitar. Aquest independentisme i el de Nosaltres Sols, s’emmirallarà en el model irlandès i en la seva lluita anticolonial contra l’ocupant anglès.

Durant la Dictadura de Primo de Rivera (1923-30), Estat Català durà a terme dues accions agosarades, l’atemptat dels túnels del Garraf (1925) i l’intent de penetració armada d’uns 300 voluntaris, des de l’altra banda de la frontera per Prats de Molló, (1926) la Gendarmeria francesa desbaratà el pla.

El setembre de 1928 a l’Havana, J Conangla i Fontanilles redacta La Constitució Provisional de la República Catalana, és la Constitució per la qual s’ha de regir la futura Catalunya independent.

La proclamació, el 14 d’abril de 1931 de la República Catalana, com a estat integrant de la Federació Ibèrica, correspon a la llarga tradició federalista i nacionalista, d’una part del moviment obrer tot al llarg del segle XIX
Després de l’abril de 1931, F.Macià fa marxa enrere, acceptant una línia possibilista, que inclou l’Estatut, D.Cardona (1890-1943), el líder de Nosaltres Sols, manté els postulats insurreccionals del model irlandès, i entén que l’actitud de F.Macià és un error polític i una reculada en el camí cap a la independència.

El procés de reconstrucció nacional iniciat el 1931, s’estronca amb l’esclat de la guerra 1936-39, durant el conflicte l’independentisme, malgrat que intenta de catalanitzar el procés revolucionari, té un paper secundari, allunyat com està dels centres de poder polític i militar.

El 1939 es funda a París, el Front Nacional de Catalunya (FNC) impulsat per elements d’Estat Català i Nosaltres Sols, un front patriòtic antifeixista, que col•laborarà amb els aliats durant la II Guerra Mundial, en tasques d’espionatge i de passos de frontera. El FNC, des de la represa de finals dels anys cinquanta, fins a l’acabament de la transició, tindrà un paper molt actiu en la política catalana.

El 1968 apareix el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) com a una escissió del FNC per l’esquerra, recollint les aportacions teòriques dels moviments d’alliberament anticolonials de després de 1945 i del maig de 1968.

En un procés de confluència de tot l’independentisme, el 1989 neix el Moviment de Defensa de la Terra (MDT), que disposa d’un nucli armat, Terra Lliure (TLl), format el 1979. L’independentisme és sotmès a una dura repressió el 1992, amb més de seixanta detencions. Alguns dels militants d’aquest independentisme combatiu, el 1991 entraran a ERC, altres seguiran en la política de l’arc extraparlamentari.

El llibre, escrit amb un estil precís i entenedor, recupera dades d’estudis dispersos sobre l’independentisme, i els incorpora de manera cronològica i ordenada al cos del discurs.

Aquest és un llibre de lectura obligada per als que vulguin entendre la nostra història dels darrers cent anys.

Agustí Barrera.

"; WLlibresFot[9]="Imatges/Llibre_fermi.jpg"; WLlibresPeuFot[9]=""; WLlibresDat[9]="12/01/07 00:00:00"; WLlibresTit[10]="Estatut, aeroports i ports de peix al cove"; WLlibresAut[10]="Ramon Tremosa i Balcells"; WLlibresEdi[10]="Editorial 3 i 4. -València-"; WLlibresPub[10]="2007"; WLlibresPag[10]="268"; WLlibres[10]="Aquest llibre pretén explicar què podem esperar del model de finançament del nou Estatut de Catalunya, fent balanç del text que va sortir redactat de la Moncloa.

El llibre també denuncia el model centralitzat d’aeroports l’Estat espanyol, evidenciat arran del col.lapse de l’aeroport del Prat de 28 de juliol de 2006, alhora que fa balanç de l’autonomia parcial de gestió dels ports concebida el 1996.

Tot mirant de fer entenedor al públic no especialitzat els diferents conceptes acadèmics utilitzats, aquest llibre tanca la trilogia de l’autor dedicada al finançament de la Generalitat de Catalunya, oberta l’any 2004 amb el llibre l’espoli fiscal (on es denunciava el dèficit fiscal català) i completada el gener de 2006 amb el llibre Estatut de Catalunya, veritats contra mentides (on es feia balanç del finançament aprovat en l’Estatut del Parlament de Catalunya, aprovat el 30 de setembre de 2005), tots dos llibres publicats per aquesta editorial.

"; WLlibresFot[10]="Imatges/EstatutAeroports.jpg"; WLlibresPeuFot[10]=""; WLlibresDat[10]="12/01/07 00:00:00"; WLlibresTit[11]="Entre el rei i la terra. El poder polític a Catalunya al segle XVI."; WLlibresAut[11]="Miquel Pérez Latre"; WLlibresEdi[11]="Eumo editorial. -Vic-"; WLlibresPub[11]="2004"; WLlibresPag[11]="320"; WLlibres[11]="

"; WLlibresFot[11]="Imatges/Entre_el_rei_i_la_terraPt.jpg"; WLlibresPeuFot[11]=""; WLlibresDat[11]="17/12/06 00:00:00"; WLlibresTit[12]="La Generalitat de Catalunya en temps de Felip II. Política, administració i territori."; WLlibresAut[12]="Miquel Pérez Latre"; WLlibresEdi[12]="Editorial Afers. -Catarroja-"; WLlibresPub[12]="2004"; WLlibresPag[12]="330"; WLlibres[12]="

"; WLlibresFot[12]="Imatges/Generalitat_de_Catalunya_en_temps_de_Felip_IIPt.jpg"; WLlibresPeuFot[12]=""; WLlibresDat[12]="16/12/06 00:00:00"; WLlibresTit[13]="L´espoli fiscal"; WLlibresAut[13]="Jordi Pons i Novell / Ramon Tremosa i Balcells"; WLlibresEdi[13]="Editorial 3 i 4. -València-"; WLlibresPub[13]="2004"; WLlibresPag[13]="190"; WLlibres[13]="

"; WLlibresFot[13]="Imatges/EspoliFiscalPt.jpg"; WLlibresPeuFot[13]=""; WLlibresDat[13]="15/12/06 00:00:00"; WLlibresTit[14]="La Catalunya Resistent"; WLlibresAut[14]="Robert Surroca i Tallaferro"; WLlibresEdi[14]="Pagès Editors. -Lleida-"; WLlibresPub[14]="2006"; WLlibresPag[14]="123"; WLlibres[14]="

"; WLlibresFot[14]="Imatges/La_Catalunya_Resistent_Pt.jpg"; WLlibresPeuFot[14]=""; WLlibresDat[14]="14/12/06 00:00:00"; WLlibresTit[15]="Estatut de Catalunya. Veritats contra mentides"; WLlibresAut[15]="Ramon Tremosa i Balcells"; WLlibresEdi[15]="Editorial 3 i 4. -València-"; WLlibresPub[15]="2006"; WLlibresPag[15]="206"; WLlibres[15]="

"; WLlibresFot[15]="Imatges/EdC_Veritats_Contra_Mentides_Pt.jpg"; WLlibresPeuFot[15]=""; WLlibresDat[15]="13/12/06 00:00:00"; WLlibresTit[16]="Memòries del Front Nacional de Catalunya"; WLlibresAut[16]="Robert Surroca"; WLlibresEdi[16]="Editorial La Flama. -Barcelona-"; WLlibresPub[16]="2006"; WLlibresPag[16]="236"; WLlibres[16]="

"; WLlibresFot[16]="Imatges/LlibreMemoriesFNCP.jpg"; WLlibresPeuFot[16]=""; WLlibresDat[16]="12/12/06 00:00:00";