WPoliticaInd = 23 WPoliticaTiW = new Array(WPoliticaInd) WPoliticaTit = new Array(WPoliticaInd) WPolitica = new Array(WPoliticaInd) WPoliticaFot = new Array(WPoliticaInd) WPoliticaPeuFot = new Array(WPoliticaInd) WPoliticaDat = new Array(WPoliticaInd) WPoliticaTiW[0]="15/07/10"; WPoliticaTit[0]="CLARORS D´ALBA"; WPolitica[0]="La rella ha remogut la terra erma i els sembradors llancen la llavor redemptora.

Lentament es va fent el camí.

I ara un, ara l’altre, van sumant-se els patriotes a l’exèrcit alliberador.

La paraula ja s’ha dit: acció, no precipitació. Fermesa i esperança, que tota cosa és difícil en començar-la.

Anem avançant en la via santa, inexorablement victoriosa.

En el silenci el nostre fervor aixecarà onades. Heu capit la immensa valor revolucionària que tenia cada un de vosaltres, patriotes?

Doncs que cada un faci el que li pertany.

Ara la responsabilitat de la sort de la Pàtria és de cada un de nosaltres.

Cada un la seva feina; cada un ferm en el seu lloc.

No cal impacientar-se; massa que vagarà exercir la màxima energia.

Hem obtingut ja una victòria.

Hem esborrat unes paraules inútils: «El catalanisme que mai ha treballat a l’ombra.»

En la quietud i en el silenci, sota el parpelleig de l’estelada farem la nostra obra.

I un dia vindrà que les nostres ànimes esguardaran ansioses els raigs rogencs de l’albada.

Aquell dia donarem l’adéu-siau a una pila de coses en les quals Catalunya s’ha intoxicat.

Dia gloriós en què els patriotes ens llevarem les gorres militars i caurem de genolls en albirar a les muntanyes el flameig de la primera foguera i el primer terròs xop de sang!

Trencarem un empatx de «seny»; però Catalunya serà Catalunya per sempre.

Amunt els cors, joves legionaris de l’eterna Catalunya!


Daniel Cardona i Civit
La Batalla (1923)

"; WPoliticaFot[0]="Imatges/segellsn.jpg"; WPoliticaPeuFot[0]=""; WPoliticaDat[0]="15/07/10 00:00:00"; WPoliticaTiW[1]="10/05/10"; WPoliticaTit[1]="DEMÀ"; WPolitica[1]="Per Daniel Cardona

Demà
Nosaltres som la terra. I la volem, la mare,
Ben nostra... ¡per a nosaltres, de la muntanya al pla!
–Prudents! Som la canalla. Som els esclaus encara,
Però tenim un dia –el nostre– el de demà.

(D. Ruiz. El dia dels homes de fang)


Sí. El demà serà nostre. Nostres són l’ahir i avui mateix. Que riguin! Que es mofin! Que blasmin! Els que vinculin l’obra total de la redempció amb els discursos i amb les polèmiques erudites i assenyades. Una paraula resumeix totalment les seves actuacions patriòtiques: Política.

Una altra paraula defineix la nostra: Sacrifici.

Heus aquí, catalans fidels a la Pàtria, les divises ben clares i ben concretes. La política no obstant, ha vingut ratificant els camins fressats pel sacrifici. Estat Català, denominació política a la fi, segellarà al final l’anonimat heroica. Hi ha sector que cada dia guanya una bandera o un casinet de barriada. Perfectament, perquè abans aquesta bandera ha estat nostra. Un dia vindrà que la pròpia bandera esdevindrà triomfant i la passejaran triomfants uns cavallers honorables de la futura Legió d’Honor de Sant Jordi. Seran els polítics. Però la política a Catalunya, com a tots els pobles de la terra, s’escriu al marge de la història. La política no ha fet triomfar ni una nació esclava, ni una classe social. Quan se’ns acosti prop nostre una vocació política, traguem-nos el barret i acomiadem-nos atentament, com un home fa en deixar pietosament un cadàver a la darrera estada. La política és un militarisme civil. I com ell, és necessari a mitges. Abans que Talleyrand o Thiers o Napoleó Bonaparte, Camil Desmoulins cantant «La Marsellesa» vers el patíbul,

Abans de Collins o Griffith –si a Irlanda són possibles els polítics– Sir Roger Casemend zigzaguejant el cos inert de la forca estant. Ara mateix Gandhi ha escrit en el seu evangeli nacional: «La nostra arma és el nostre propi dolor.»

El mèrit que reconeixem a Prat de la Riba, és el seu treball silenciós en l’esforç de la renaixença nacional. En canvi, la seva política ha fallit; com falliran també totes les orientacions que dimanin de la seva orientació política.

Els utopistes primer, els idealistes i els somniadors després, són l’avanguarda dels exèrcits alliberadors. Inútil assenyalar camins a seguir. Els homes de la terra, els fills de la terra, no seguiran altre camí que el que dicta la veu de la sang. Serà acomplert el fet inexorable. Ni es detura l’aigua del riu enmig del temporal, ni es mata l’olivera serrant-la prop d’arrel. Un dia qualsevol vindrà que l’aigua correrà tranquil•la i juganera, i sota la blavor del cel, al caire del marge, el vent fimbrejarà un rebrot d’olivera recent florit: l’esperit pur dels patriotes radicals és l’esperit que està en més pregon contacte amb la naturalesa.

És un esperit pur i senzill, perquè té el do de la natural efusió. Surt dels cercles centrals de la unitat circumferèncica. Tot l’altre són les darreres vibracions. Són notes marginals al fet viu i palpitant de l’alliberació. Per això la política catalana ha hagut de caminar pel camí fressat pels apolítics. D’una a una ha anat ratificant les posicions.

La Lliga Regionalista, tot fent un maquiavèl·lic retrocés, ha hagut –per altra banda– de llançar al camp de la reivindicació nacional tot el gros del seu exèrcit per privar que les posicions les ocupessin els iconoclastes. Serà endebades. Un sol patriota pot llançar en un magne gest heroic totes les combinacions per terra.

Per això diem que el demà serà nostre, com ho era l’ahir, com per això tots els sectors nacionalistes han d’anar agafant les banderes que nosaltres deixem per un més enllà.


Daniel Cardona i Civit
La Batalla (1923)

"; WPoliticaFot[1]="Imatges/ns01.jpg"; WPoliticaPeuFot[1]=""; WPoliticaDat[1]="10/05/10 00:00:00"; WPoliticaTiW[2]="14/04/10"; WPoliticaTit[2]="Recorda, català que..."; WPolitica[2]="Un Estat no pot, en realitat, interpretar cap ample sentiment de llibertat política, mentre a l’interior seu romanguin nacionalitats sotmeses al seu domini i sobirania.

Cap partit d’un poble sotmès a un Estat plurinacional no pot, lògicament titular-se nacionalista, si no representa una acció insurgent que s’oposi al domini i sobirania d’aquell Estat.

L’Estat pot rendir el màxim de justícia i d’equitat només quan constitueix el poder -legislatiu i moderador- de la sobirania d’un ambient geogràfic homogeni; d’un poble amb unitat històrica, lingüística i psicològica; d’una Pàtria natural definida. En resum: d’una nació.

Per tant, el nacionalisme, en la seva forma integral, és la plasmació de la justícia i de l’equitat. Representa el més ample sentiment de llibertat política en afirmar que cada nació ha de tenir el dret de crear-se el seu Estat, sintetitzador dels seus sentiments i dels seus interessos.

No hi ha federalisme sense una hegemonia; no hi pot haver autonomia sense un centralisme estatal. Per això no som autonomistes ni federalistes. Àdhuc, estem enfront d’aquestes fórmules pròpies de l’imperialisme caut. Som nacionalistes en la seva forma incorrompuda. Volem la llibertat nacional, estatal i econòmica de Catalunya; volem que els catalans disposin sense limitacions, dels seus destins com a homes i com a poble. Volem en concret, la República Catalana lliure, dintre el concert de les nacions civilitzades del món.

Daniel Cardona i Civit
Per la Pàtria i la Llibertat (1934)

"; WPoliticaFot[2]="Imatges/rao.jpg"; WPoliticaPeuFot[2]=""; WPoliticaDat[2]="14/04/10 00:00:00"; WPoliticaTiW[3]="15/03/10"; WPoliticaTit[3]="NACIONAL-FEIXISME I NACIONALISME ALLIBERADOR"; WPolitica[3]="El més elemental coneixement de la política, estarà d’acord en apreciar que el moment actual espanyol és el pitjor i el més greu dels moments pels quals ha travessat el nou règim i una de les situacions més difícils que es puguin registrar en la història de la política espanyola contemporània. Què passarà? Què pot passar...? És naturalment difícil preveure les conseqüències d’un caos i d’una confusió tan indescriptibles. Estiguem d’acord de moment, que la situació política internacional s’ha mig arranjat fa unes setmanes i que, per tant, no ha repercutit en la política interior espanyola, deixant-la d’agreujar. Aquesta situació anòmala fa viure inquiets a tots els esperits. Mitja Espanya cerca encara, més enllà dels programes i doctrinarismes esquerristes, la solució d’aquesta inestabilitat que creu que és obra d’elements conservadors i d’oligarquies de classe i de castes. Aquesta mitja Espanya demana la desaparició completa, la destrucció fulminant, de tot allò que considera deixalla monàrquica, clerical. Exterminant tot això, ningú dels qui pertanyen en aquesta meitat espanyola, no sabrà dir quina solució estable hi succeirà. L’altra part espanyola considera intolerable la política actual. S’atempta contra la propietat individual, contra el contracte, contra la consciència i, naturalment, en pro de la llibertat, s’atempta contra la llibertat mateixa. Espanya viu la guerra civil més tenaç de totes les que ha sofert. Per a nosaltres catalans, ens és interessant poder comprovar com aquesta guerra civil, espiritualment més cruenta que les guerres civils anteriors, es desenvolupa dintre del marc clàssicament espanyol. Per un costat hi ha l’Espanya del senyor Botella Asensi, i, per altre, l’Espanya del senyor Fanjul. La tristesa de la nostra situació és que a Catalunya no existeixi una forta consciència nacional per desprendre’s d’aquesta batalla mexicana i tenir un pensament unànime i propi. Així ho aconsellarien, sembla, la defensa dels nostres valors espirituals i econòmics. Aquesta consciència nacional no hi és, i la poca existent, és insuficient per marcar tota una orientació general. No tenim més remei que deixar-nos arrossegar darrera del carro espanyol. Durant la monarquia, hi estàvem lligats de cos. Ara amb la república, hi estem lligats de cos i ànima. Per als partits catalans, s’han fet tots els possibles per matar l’esperit vertaderament nacional, i avui ens trobem que el nostre poble, mancat d’un ideal col•lectiu, no pot defugir el caos terrible pel qual travessa Espanya. No solament no el pot defugir, sinó que se n’ha convertit en coparticipant. Les classes populars de Catalunya que formen els partits catalans esquerristes estan completament desnacionalitzades. La bandera de la República significa, per a una gran part d’elles, no uns ideals polítics, sinó un guany utilitari immediat i l’egoisme d’uns interessos. Cap diferència no hi ha entre molta d’aquesta gent i aquells senyors organitzadors de sometent per districtes, que anaven al recinte de l’Exposició en revista d’honor a Primo de Rivera. Tot això tan primitiu i bàrbar, es generalitza. Les lluites polítiques a l’espanyola agafen una àrea més extensa del que hom pugui creure. Les classes que es diuen conservadores, o dretanes, no es distingeixen per una més alta percepció. Participen per un igual d’aquesta demència general. Si hom escolta o pot arribar a escoltar les exclamacions i les protestes de la classe adinerada, davant de la diem-ne política esquerrista, no hi veurà cap diversitat amb els de la voravia del davant. No només a Espanya, sinó a Catalunya, és igual la fraseologia d’un de la FAI, d’un de l’Esquerra o d’un burgès o propietari. La demagògia destructora impera. L’esperança de la gent de dreta, socialment parlant, és la vinguda d’una reacció. Hom espera el feixisme amb una fervor digna de millor lògica. Si aquest feixisme arribarà o no, no és l’objecte d’aquestes ratlles. Per a nosaltres, l’imprevist pesa molt en la situació catòlica espanyola. Però si aquesta reacció feixista arribés, estiguem-ne segurs que ultrapassaria de moltíssim la “Lliga“ i seria de fet, un enemic essencial de les aspiracions nacionalistes catalanes i basques. L’admirable exemple del Partit Nacionalista Basc, oficiosament catòlic, de no vol fer costat a un intent feixista, diu molt clar com el nacionalisme li és completament incompatible. Aquest feixisme, que no arreglaria res en sentit conservador, sinó que multiplicaria l’anarquia imperant, aniria de dret al despotisme i portaria en conseqüència uns mals més agreujats. I per això és avui esperat com un remei per a la mateixa burgesia. ¿Quin propòsit tenia la dictadura de Primo de Rivera? Segons tenim entès, era l’imperi de l’ordre social davant del desordre imperant al 1923. En sentit burgès o de classe, què ha curat? La burgesia catalana es troba en pitjor situació que la que precedí al 1923. El sindicalisme organitzat de 1923, és avui convertit en una organització terrorista. El sindicalisme organitzat s’ha passat a la política, cosa que deu ésser menys agradable a la burgesia. No és un criteri conservador aquest que fa demanar a grans crits la vinguda d’un feixisme. És un criteri egoístic, utilitari, que fa dir: salvat l’hora del moment, encara que per més endavant tot el constituït s’ensorri. Catalunya no pot seguir aquesta actuació manicomial. Sembla mentida que hi hagi conservadors catalans que creguin que l’ordre social consisteix a tenir una parella de la Guàrdia Civil a les portes de la seva fàbrica. D’ençà que el món és món, que el calaix del pa està guardat a tots els països. Això no ha privat que l’evolució social anés endavant. L’ordre social cal aconseguir-lo en esferes més altes, a les quals el just, el moral i el noble parli més directament a les ànimes.

El nacionalisme va de l’individu a l’Estat. El nacional-feixisme va de l’Estat a l’individu. El nacionalisme respecta i conserva l’ésser de l’individu, de la família, del municipi, de la comarca i de la nació. El nacional-feixisme supedita a l’Estat l’individu, la família, el Municipi, la comarca i la Nació. El nacionalisme és la conservació del contingut espiritual i humà de tot element social. El nacional-feixisme és destructor, confusionari, dissolvent. El nacionalisme és humà. El nacional-feixisme és l’exacerbació del paganisme. El nacionalisme és democràtic. El nacional-feixisme és cesarista i dictatorial. El nacionalisme és biològic. El nacional-feixisme és una imposició contra natura.

L’Estat concebut pel nacionalisme és l’organisme regulador de la llibertat. Que la llibertat d’un individu, d’un municipi o d’una comarca, no privi la llibertat d’un altre individu, d’un altre municipi o d’una altra comarca. L’Estat feixista és antiliberal, és uniformista i és tirànic. L’Estat feixista té per base la inestabilitat, el desequilibri, la força del moment. Cap llei fisiològica no l’ajuda per esdevenir perdurable. Ha de viure al marge de les lleis naturals. “L’Estat -ha dit el nostre Valentí Almirall en El Catalanisme- pot contrariar la llei natural, però no pot destruir-la“. L’Estat feixista es considera omnipotent i renega d’ésser encarnació viva de tot dret.

Per a l’Estat feixista no existeix la llei de compensació: tot són deures, sense cap dret. El nacional-feixisme és essencialment revolucionari, car trenca sobtadament l’ordre de l’evolució natural.

La confusió existent entre els teoritzants i propagandistes de l’internacionalisme proletari, en judicar els moviments nacionalistes, porta a les conclusions més injustes en referir-se al nacionalisme com a moviment per la llibertat dels pobles. Estem cansats de llegir com el nacionalisme reivindicador d’un grup humà, d’una col•lectivitat ètnica, es confon i barreja amb el nacionalisme d’Estat, que li és completament oposat. En canvi, de l’altra costat, del cantó ultraconservador i unitari, es combat també el nacionalisme, crit de les nacionalitats oprimides, com a dissolvent i disgregador. El nacionalisme, que és un fet natural i que té una base científica, no ha de tenir res a témer d’aquestes falses teories que s’aixequen a la seva dreta i a la seva esquerra. La seva raó d’existència la deu a la realitat de la naturalesa, a l’acompliment de les lleis ètniques.

Ni les fantàstiques artificiositats dels grans Estats imperialistes, ni les doctrines socials d’inspiració germànica o mongòlica, no podran realitzar el miracle de la seva desaparició. El nacionalisme no és una fórmula política, sinó una fórmula social. Domènec Martí Julià ens diu com no solament significa el renaixement dels pobles, en les seves lleis i constitucions socials, sinó també el ressorgir de la vida tota d’aquestes nacionalitats. El nacionalisme no es pot percebre fragmentàriament. Perquè no és atribut d’una casta, ni privilegi d’una classe, sinó que comprèn tot el cos social de la nacionalitat. Perquè el nacionalisme és substantiu a l’evolució de la naturalesa, perdurarà a través de les organitzacions artificioses de l’imperialisme, en descrèdit i en plena fallida i més enllà de les fantasies exòtiques dels mètodes socials avui de moda.


Daniel Cardona i Civit
Per la Pàtria i la Llibertat (1934)

"; WPoliticaFot[3]="Imatges/el_dret_es_guanya_per_les_armes.jpg"; WPoliticaPeuFot[3]=""; WPoliticaDat[3]="15/03/10 00:00:00"; WPoliticaTiW[4]="07/12/09"; WPoliticaTit[4]="MANIFEST EN SUPORT DE LA CONSULTA SOBRE LA INDEPENDÈNCIA 13-D"; WPolitica[4]="Trenta anys després de la recuperació de les nostres pròpies institucions d’autogovern,
aquest, per bé que limitat, ha suposat un avenç en el benestar de la societat catalana, en
l’aprofundiment i en la seva adaptació a les demandes socials, econòmiques i culturals
que se’ns han plantejat durant aquests temps.

Constatem, però, que avui, en un món globalitzat com l’actual, Catalunya es troba en una
cruïlla històrica difícil i a la vegada decisiva. El manteniment i la contínua millora del nostre
país com un model de societat avançada i moderna, competitiva i capdavantera en la
transmissió de valors cívics i socials progressistes necessiten assolir nous objectius i
requereixen nous instruments que no permeten l’actual marc constitucional espanyol.

Aquestes polítiques ambicioses que requerim no són factibles sense un nou marc polític i
jurídic. L’actual marc, amb serioses limitacions que les recents reformes estatutàries han
posat al descobert, agreujat per l’històric i persistent espoli fiscal que no podrà resoldre el
nou finançament, fa del tot impossible la realització d’aquestes polítiques ambicioses i les
inversions necessàries que es requereixen per fer front als reptes de la globalització amb
garanties d’èxit.

Per tot això cal que puguem exercir el dret de decidir sobre quin marc jurídic i polític convé
a la Catalunya d’avui. Independència? Autonomia?. Els catalans i les catalanes volem
exercir un dret democràtic i cívic que cal que totes les institucions sorgides de la voluntat
popular pregonin i defensin. Més encara quan sabem que exercir aquest dret és la
manera que avui disposem els catalans i les catalanes per encarar el nostre futur amb
garanties de progrés i cohesió social. Progrés i cohesió social necessaris íntimament
lligats a una llibertat i capacitat més grans del país per decidir les pròpies polítiques.

Ha arribat el moment que els catalans i catalanes decidim el nostre futur. És el moment
d’apostar amb decisió si volem esdevenir una nació sobirana plenament reconeguda en el
context internacional i poder desplegar totes les nostres capacitats col·lectives.

Els sotasignats, persones procedents de diversos àmbits i sectors de la societat
catalana: del món professional, la cultura, l’esport, agents socials i econòmics. Per damunt
de tot, manifestem el nostre compromís amb els valors cívics i democràtics. I voldriem que
se’ns reconegués als catalans i catalanes com una nació compromesa amb aquests
valors.

Per això donem suport a les Consultes sobre la Independència que se celebraran
el proper 13 de desembre en més de cent cinquanta localitats catalanes. Aquestes,
organitzades des de la societat civil, són una mostra de la vitalitat i empenta de la seva
ciutadania.

Finalment, fem una crida a la participació i a vetllar pel seu normal i rigorós funcionament.

Novembre de 2009

"; WPoliticaFot[4]="Imatges/13D.jpg"; WPoliticaPeuFot[4]=""; WPoliticaDat[4]="07/12/09 00:00:00"; WPoliticaTiW[5]="07/11/09"; WPoliticaTit[5]="I’m Catalan I love freedom"; WPolitica[5]="Brussel·les, 11 de novembre de 2009

COMUNICAT DE PREMSA

L’autodeterminació de Catalunya arriba a l’eurocambra

Tots els europarlamentaris reben un llibre fotogràfic explicatiu del dret de Catalunya a
decidir el seu futur polític en el primer dels actes de la campanya ‘I’m catalan, I love
freedom’

Representants polítics europeus i de la societat civil catalana s’han aplegat avui a
l’eurocambra per participar en el primer dels actes de la campanya ‘I’m catalan, I love
freedom’ que tindrà continuïtat durant tota la presidència espanyola de la UE per tal
de posar de manifest que l’Estat espanyol no respecta cap iniciativa democràtica
catalana que reclami el reconeixement del dret a decidir el seu futur.

Els impulsors de la campanya han fet arribar a tots i cadascun dels diputats europeus
un exemplar d’un àlbum fotogràfic on es recullen desenes d’instantànies de la
manifestació del passat 7 de març a Brussel·les en què milers de ciutadans van
reivindicar el dret a l’autodeterminació en la que va ser la concentració més
multitudinària de catalans fora de les seves fronteres.

En l’acte inaugural de la campanya ‘I’m catalan, I love freedom’ hi ha participat Joan
Solà, Premi d’Honor de les lletres catalanes (lingüista, doctor en filologia catalana i
Membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans); Toni Strubell (lector
de la Universitat de Deusto i coordinador de la Comissió de la Dignitat); l’eurodiputat
d’Esquerra Oriol Junqueras integrat en el grup ALE/Verds i Enric Canela (catedràtic
de Bioquímica i Biologia Molecular i impulsor de la marxa dels deu mil a Brussel·les).

Els organitzadors han triat la data simbòlica de l’11 de novembre, a les 11 i 11 del matí
per commemorar l’armistici que va donar per acabada la primera Guerra Mundial, un
fet d’especial rellevància i que se celebra arreu d’Europa. ‘És una efemèride en què
voluntaris independentistes catalans van ser-hi presents en la lluita per la llibertat i
volem fer arrelar aquesta celebració a casa nostra’ han explicat els organitzadors.

De la mateixa manera, els responsables de ‘I’m catalan. I love freedom’ han fet
pedagogia entre eurodiputats i periodistes europeus per explicar els centenars de
consultes populars que s’estan organitzant arreu de Catalunya pel proper 13 de
desembre en què es preguntarà als ciutadans si volen que Catalunya esdevingui un
estat en el si de la Unió Europea.

Catalunya, 5 de novembre de 2009

Benvolguts,

segur que recordareu la iniciativa ‘Deu Mil en xarxa per l’Autodeterminació’ que va fer
possible que el dia 7 de març de 2009 se celebrés a Brussel·les sota el lema ‘Volem
l’Estat propi’, la manifestació més important de catalans fora de les seves fronteres
reivindicant el dret de Catalunya a la seva independència.

El proper 11 de novembre de 2009, a les onze i onze del matí, farà 91 anys que
aquesta data i hora ja era vigent l’armistici que va donar per acabada la primera
Guerra Mundial i que reestructurava Europa amb el naixement de desenes de nous
estats.

Per aquest motiu els catalans en un dia i en una hora tan assenyalada serem
presents altre cop a Brussel·les, al Parlament Europeu, per fer sentir la nostra veu i
explicar a la comunitat internacional el cas irresolt català. Entregarem a tots els
eurodiputats presents un llibre amb imatges de la manifestació del març de 2009 que
va esdevenir un punt d’inflexió en la reivindicació catalana del seu dret a l’Estat propi.

En aquest acte tant especial ens acompanyaran diverses personalitats catalanes
i europees.

La celebració serà l’inici d’una campanya que tindrà continuïtat fins al final de la
presidència espanyola de la Unió Europea. Volem que la veu de Catalunya
s’escolti al món.

Treballarem perquè Catalunya sigui el proper estat d’Europa. Com bé sabeu, més d’un
centenar de poblacions catalanes consultaran el proper 13 de desembre als seus
ciutadans si volen la independència. Molts d’altres ho faran en els propers mesos.

Catalunya està començant a decidir el seu futur i estem convençuts que la
democràcia sortirà guanyadora.

Podeu trobar el web inicial de la campanya a www.freedom.cat

I’m Catalan I love freedom

"; WPoliticaFot[5]="Imatges/freedomnou.jpg"; WPoliticaPeuFot[5]=""; WPoliticaDat[5]="07/11/09 00:00:00"; WPoliticaTiW[6]="12/10/09"; WPoliticaTit[6]="EL 7 DE NOVEMBRE, TOTHOM A PERPINYÀ!"; WPolitica[6]="CRIDA ALS CATALANS: PERQUÈ SOM UNA SOLA NACIÓ, ESBORREM LA FRONTERA IMPOSADA

Enguany es commemoren els 350 anys del Tractat dels Pirineus que suposà l’amputació per a
Catalunya de les seves comarques del Nord, que restaren des de llavors privades de les seves institucions
i llibertats i foren annexionades al Reialme francès. Fou l’inici de la persecució de la nostra identitat i
llengua a aquelles contrades. Poc més de mig segle posterior, la resta dels Països Catalans amb la
derrota davant els exèrcits franco-espanyols a la Guerra de Successió, ens aboliren les nostres
constitucions i llibertats al Principat de Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears.

Des de fa una colla d’anys entitats catalanistes nordcatalanes commemoren cada 7 de novembre els fets
del Tractat dels Pirineus, precisament per reafirmar-se en la catalanitat de les comarques del Rosselló,
Vallespir, Conflent, Capcir i Alta Cerdanya i denunciar el tractat que ens imposà una frontera, que ens
separà els catalans a banda i banda de les Alberes. D’uns anys ençà, també els actes i la manifestació
entorn el 7 de novembre serveix com a cloenda del Correllengua.

Coincidint amb els 350 anys de l’ignominiós Tractat, la “Comissió 350 anys” composta per una munió
d’organitzacions i entitats, fonamentalment de Catalunya Nord, ha organitzat un seguit d’actes i activitats
per a difondre i debatre les conseqüències d’aquell tractat i de la resistència a la francesització que han
sostingut tot temps els nordcatalans. I ens convoca aquest 7 de novembre a una manifestació que sota el
lema “350 anys de resistència. Esborrem el Tractat dels Pirineus” constitueix una fita en la història de
la nostra nació, donat que tres segles i mig de l’inici de l’intent genocida per part d’Espanya i França per
eliminar-nos, reivindicar obertament la unitat de la nació catalana per damunt de fronteres imposades és
un acte de rebel·lia contra la subordinació de la nostra nació i ens obre de bat a bat les portes de la
reconstrucció nacional. I aquesta es farà amb els compatriotes del Nord, o no serà. Som en un punt en
que els catalans del nord de l’Albera estan despertant i redescobrint la seva identitat nacional ofegada i
assimilada tant de temps. Les relacions de tot tipus entre catalans d’una banda i l’altra: socials, culturals,
econòmiques, professionals, polítiques,...que mai no hagueren d’haver-se vist interrompudes van en
augment.

Ara que al Principat l’onada sobiranista no para de créixer i va agafant volada, tota la nació ha d’obrir-se
a banda i banda de la frontera imposada per discutir-la, qüestionar-la i proclamar la unitat de la nació
catalana, de les terres i homes que conformem un sol poble, una sola nació: Catalunya.

A un mes de la celebració de referèndums per la independència de Catalunya a multitud de poblacions
catalanes el proper 13 de desembre, la manifestació de Perpinyà ha de constituir una nova fita per al
conjunt del sobiranisme. Perpinyà, una de les nostres capitals, ha de poder acollir la més gran
manifestació per la unitat de la nació catalana que mai hagi vist. I proclamar al món que enfront les
legalitats estatals (espanyola o francesa) reclamem i manifestem la nostra insubornable voluntat de
mantenir-nos fidels al nostre llegat, a la nostra nació: la nació catalana. I units en un sol poble, catalans del
Nord i del Sud, la farem lliure i independent més aviat que tard.

Els 10Mil (Deu Mil en Xarxa per l’Autodeterminació), Sobirania i Progrés (SiP), Plataforma pel Dret de
Decidir(PDD) i altres entitats signants volem fer extensiva una CRIDA al conjunt d’entitats, plataformes,
col·lectius de la nostra nació i compatriotes perquè acudeixin massivament a la manifestació del proper 7
de novembre. Organitzeu autocars, caravanes, aneu en colla amb els vostres amics, familiars,
veïns....Gaudiu d’una jornada sencera participant dels actes1 previstos tot el dia. I amb dignitat i fermesa
reivindiquem la nostra voluntat d’unitat i llibertat. Fem de Perpinyà, per un dia, la capital internacional de la
catalanitat.

Perquè SOM UNA SOLA NACIÓ. VOLEM L’ESTAT CATALÀ

El 7 de novembre tothom a Perpinyà. Esborrem el Tractat dels Pirineus!

7 de novembre 2009 , a les 16 hores. Pl. Catalunya (Perpinyà)

http://www.350anys.cat/

"; WPoliticaFot[6]="Imatges/cartell2009.jpg"; WPoliticaPeuFot[6]=""; WPoliticaDat[6]="12/10/09 00:00:00"; WPoliticaTiW[7]="31/08/09"; WPoliticaTit[7]="Vots catalans a la Franja"; WPolitica[7]="Les eleccions europees es regeixen per un districte únic a l’estat espanyol. La finalitat és laminar la representació dels nacionalistes no espanyols. Els vots dels catalans es computa junt al d’ extremenys, asturians, etc. Totes les paperetes es reparteixen a totes les meses electorals: així, un ciutadà de Càceres pot votar una candidatura nacionalista basco-catalana-galaica… tot i que no passa gairebé mai. Per a obtenir representació, els partits de les diferents nacions es veuen obligats a teixir coalicions que poden arribar a graus d’exotisme diversos.

El sistema amaga, però, una perversitat que fins avui s’ha destacat poc: els catalans de la Franja és l’única oportunitat que tenen de votar llistes catalanes. A les meses electorals franjolines s’hi pot triar, al costat dels partits espanyols i de regionalistes diversos les paperetes de les coalicions en què es presenten CiU i ERC i formacions menors.

ERC va incloure a la seva candidatura europea la Chunta Aragonesista; és difícil d’escatir quin percentatge de votants de la Franja van votar la llista d’en Junqueras gràcies a ERC o la Chunta o, fins i tot, si la suma d’ambdues sigles va excloure votants habituals de la Chunta o simpatitzants d’ERC.

Sense cap component aragonès quedà la coalició CiU/PNB. La sorpresa ha estat que a la meitat nord de la Franja aquesta llista ha anat força més enllà del testimonialisme. 25% a Areny de Noguera, 18% Sopeira, 9% Pont de Montanyana, 3% Benavarri… són magnituds que revelen la vinculació catalana d’uns votants que a la resta de comicis es veuen impedits d’exercir com aitals a les urnes. No amagarem que les arrels ribagorçanes del candidat Tremosa poden haver ajudat. Tanmateix, l’origen lliterà del conegudíssim Duran Lleida no ajudà en anteriors europees CiU. Volem dir que hi ha alguna cosa més…

Els dos principals partits nacionals catalans, CDC i ERC, han començat a operar, de fa poc, a la Franja. ERC té un regidor a Calaceit (Matarranya); els militants d’ERC franjolins s’integren a les regions Ebre, Lleida o Alt Pirineu, depenent de la comarca. CDC ha creat enguany un partit –Convergència Democràtica de la Franja- per a operar al territori. Les organitzacions cíviques ja fa anys que actuen. En despunta Guillem Chacón, mequinensà, com a principal dinamitzador. Ha patit l’atac brutal de l’espanyolisme.

Els resultats electorals, inesperats, ensenyen el camp que hi ha per córrer a la Franja per part del nacionalisme polític. Sense crear-se expectatives espectaculars, cal que CDC, ERC i la resta d’organitzacions polítiques reforcin les accions que ja han emprès al nostre territori més occidental.

"; WPoliticaFot[7]="Imatges/franja.jpg"; WPoliticaPeuFot[7]=""; WPoliticaDat[7]="31/08/09 00:00:00"; WPoliticaTiW[8]="29/07/09"; WPoliticaTit[8]="Gibraltar i Catalunya"; WPolitica[8]="Article publicat al diari AVUI el 26 de juliol de 2009

UNA REFLEXIÓ SOBRE LA PENÍNSULA IBÈRICA I ELS QUATRE ESTATS QUE HI HA
Gibraltar i Catalunya
Alfons López Tena / Notari. President del Cercle d’Estudis Sobiranistes

A la península Ibèrica hi ha quatre Estats, que per ordre d’importància demogràfica i econòmica són el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, el Regne d’Espanya, la República de Portugal i el Principat d’Andorra. Fa tres-cents anys, però, que el segon no accepta l’existència del primer, i pretén ocupar el seu territori i imposar la seva sobirania sobre gibraltarenys, que ni són espanyols ni tenen la més mínima intenció d’esdevenir-ne. Els successius governants espanyols ho han intentat tot, inclosos atacs militars, bloquejos i aïllaments per fer-los patir, però els gibraltarenys s’han mantingut sempre ferms com la Roca on viuen i han gaudit sempre de llibertats i democràcia, a diferència dels espanyols. Aquest deliri d’ocupació l’han mantingut a Espanya monarquies i repúbliques, dictadures i democràcies, tots i cadascun dels règims espanyols fins als nostres dies, basant-se en un breu període de 242 anys de domini castellà/espanyol, després de 751 anys de domini àrab i abans dels darrers 305 anys de sobirania britànica, decidida pels gibraltarenys pel 99% dels vots en referèndums (1967, 2002) que els governs espanyols han refusat per “il·legals“, encara que no han explicat mai quina és la llei britànica vulnerada.

ELS DARRERS ANYS, I PER EFECTE de la pertinença dels dos Estats a la Unió Europea, Espanya s’ha vist forçada a permetre les comunicacions terrestres, aèries i telefòniques, i a respectar el dret dels gibraltarenys a votar en les eleccions europees, després d’haver perdut tots els vetos il·legals que imposava per sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

SEMBLAVA QUE LA VISITA PER PRIMERA vegada a la història d’un ministre espanyol serviria per anar esvaint les seves fantasies imperials, però les paraules de reivindicació perpètua de la sobirania i les reaccions de la Jihad Hispànica mostren clarament que no n’han après res. Tant és, porten tres segles bramant, poden seguir tres segles més amb els mateixos nuls resultats, ara són inofensius per efecte de la Unió Europea i no poden ni atacar ni boicotejar els gibraltarenys. Continuarem tenint episodis deliciosos, com quan Espanya va retirar la seva pretensió d’incloure en els Tractats constitucional i de Lisboa la norma d’intangibilitat de les fronteres a la UE, amb el propòsit d’impedir les independències catalana i basca. Un glacial representant britànic va observar que això implicava renunciar a reivindicar Gibraltar, i els espanyols recularen quan tothom rigué en sentir-los defensar que entre Espanya i Gibraltar no hi ha una frontera sinó una tanca.

COM A CATALANS, ÉS INTERESSANT constatar el caràcter ètnic del projecte nacional espanyol, i la seva correlativa manca d’atractiu per als que no comparteixen els seus trets. Espanya simplement projecta la seva nació a tot l’Estat (en l’imaginari, a tota la península) per fer-se’n seves les minories nacionals, però no les integra simbòlicament. L’imaginari espanyol no inclou elements catalans, ni històrics, ni culturals, ni identitaris: a diferència de la invenció de la britishness, que projecta una identitat inclusiva de les nacions celtes del Regne Unit, evidentment subordinades a la dominant englishness, els espanyols no s’han fet seus cap dels trets de les nacions minoritàries, que refusen en la seva integritat. La centralitat de Gibraltar en el discurs i la política exterior de tots els governs espanyols, autoritaris i democràtics, dretans i esquerrans, és una clara manifestació de l’etnicisme del seu Estat, de la seva exclusiva preocupació per la seva nació, que en el seu inconscient no inclou Catalunya.

EN POC MÉS DE CINQUANTA ANYS, a cavall dels segles XVII i XVIII, i per efecte de guerres i tractats, l’Estat espanyol va perdre, a més de molts altres països, la Catalunya Nord i Gibraltar. La pèrdua del primer, incomparablement més extens i poblat que el segon, als espanyols i al seu Estat no els ha fet mai recança, ni s’han preocupat pel seu destí ni maldat per recuperar-lo, ni tan sols en moments favorables, com quan Hitler el va oferir a Franco i aquest s’hi refusà tot dient: “¡Ya tenemos bastantes catalanes!“. Pel que fa a Gibraltar, país des de llavors d’identitat britànica que ja ha viscut més temps amb govern britànic que els que visqué sota govern castellà/espanyol, la constància i insistència de la reivindicació espanyola, enfront d’una població que ni és espanyola ni se’n sent, ni vol dependre de cap manera de l’Estat espanyol, fóra simplement ridícula si no fos pels sofriments que infligeix als gibraltarenys, que es mereixen uns veïns amb una mica de decència, i que per començar reconeguessin llur existència i llur dret a governar-se i decidir el seu futur, com tots els pobles lliures del món. Cap Estat a Europa reivindica el territori d’un altre sense el consentiment i contra la voluntat expressa i reiterada de la població afectada, l’espanyol amb Gibraltar és l’únic cas.

PER QUÈ GIBRALTAR SÍ, I TAN intensament, i la Catalunya Nord no? No cap una altra explicació que l’ètnica, perquè per als espanyols allò que va ser castellà/espanyol s’ha de recuperar, perquè forma part de llur nació, però allò que va ser català/espanyol no s’ha de recuperar perquè no en forma part. És, per un nacionalisme ètnic com l’espanyol, una estranya contorsió la que els permet reivindicar com a espanyola una part de Catalunya, i no l’altra. Era espanyola la Catalunya Nord, com Gibraltar, abans de les respectives conquestes francesa i anglesa? Si ho era, com és que, a diferència de Gibraltar, no l’han volguda recuperar mai? Potser és que la Catalunya Nord no era espanyola? Si aquesta és la raó, i no se n’albira una altra que expliqui comportaments tan dissemblants, què fa que la Catalunya Nord no sigui espanyola, en l’imaginari espanyol, i la Catalunya Sud sí? No cal sinó anar a les fonts espanyoles per trobar la raó: “el justo derecho de conquista“. Mala peça al teler tenen, doncs, quan són una democràcia integrada a la Unió Europea: no podent fer servir la repressió armada, només el consentiment o la resignació dels catalans permet als espanyols junyir-nos al seu Estat. Quan decidim la independència no podran impedir-la, diguin el que diguin i facin el que facin. Si volem, i quan vulguem, serem tan lliures com els gibraltarenys, els portuguesos, els andorrans i els espanyols, i s’unirà als quatre Estats de la península ibèrica un cinquè: l’Estat independent de Catalunya

"; WPoliticaFot[8]="Imatges/lopeztena.jpg"; WPoliticaPeuFot[8]="Alfons Lopez Tena"; WPoliticaDat[8]="29/07/09 00:00:00"; WPoliticaTiW[9]="06/06/09"; WPoliticaTit[9]="Iniciativa Legislativa Popular Referèndum d’Autodeterminació"; WPolitica[9]="Després de la presentació de la ILP al Parlament de Catalunya, s’ha iniciat un procés per a comprovar la validesa formal de la Iniciativa Legislativa Popular, que en el nostre cas no és tasca fàcil per part de la Mesa del Parlament, a l’haver presentat una Comissió Promotora de més de 10.000 membres.

El dia 21 de Maig, la Mesa es va reunir per tal d’acordar donar-nos trasllat d’una sèrie d’incidències detectades en la llista de la Comissió Promotora, per tal de ser subsanades en un període de 15 dies, sense que això signifiqui que s’invalida la ILP, com diu la pròpia acta.

A continuació us resumim les incidències posades de manifest per la Mesa:

1) Incidències Polítiques.

En aquest tema, hi ha una qüestió de principis. La Mesa considera que els ciutadans i ciutadanes del País Valencià les Illes Balears i Catalunya Nord han de ser expulsats de la Comissió Promotora. Evidentment, no podem acceptar que s’expulsin compatriotes de fora del Principat. Lluitarem perquè siguin admesos, i en tot cas, si els volen expulsar que sigui la Mesa qui els exclogui, si considera que no són catalans, i n’expliqui els motius.

2) Incidències Reals.

Aproximadament 40 persones no han informat correctament els seu nom. (O bé falta el nom o bé falta un cognom). I algunes més tenen errors al DNI. En els propers dies, enviarem un email a aquestes persones per tal que ens facilitin les dades correctes.

3) Intent de desprestigi.

Degut a la baixa quantitat d’incidències detectades entre més de 10.000 signants, la Mesa vol escapolir-se de la seva responsabilitat i intenta desprestigiar la Comissió Promotora i la mateixa ILP, menystenint i infravalorant la quantitat històrica de promotors que han signat la ILP.

- Hi ha 3 persones que han posat un nom fals. Al repassar la llista de la Comissió Promotora d’Internet, se’ns van colar 3 noms falsos que han donat lloc a algunes crítiques. 3 de 10.000 és tot el que han pogut trobar. Lògicament els traurem.

- 8.700 persones, segons la Mesa del Parlament, han de signar manuscritament la llista de la comissió promotora.

Aquest és el punt més important. La Mesa del Parlament, en una interpretació errònia de la llei, ens demana la signatura dels 8.700 promotors que heu signat per la web. Segons la llei, la ILP ha d’anar acompanyada de la relació dels membres de la comissió promotora amb les seves dades personals. Per tant, nosaltres vàrem lliurar la relació de membres donant el nom i el DNI. Demanarem a la Mesa del Parlament reconsidrei la seva postura en aquest punt.

Els membres de la Mesa del Parlament són molt conscients que darrera d’aquesta ILP hi ha més de 10.000 promotors.

De la llista presentada, només 100 podrien tenir algun error. A la resta no hi ha detectat cap problema en les dades facilitades. Per tant, ens hem de felicitar per la bona feina feta, pel compromís de tots vosaltres en posar correctament les dades, i per l’èxit aconseguit al presentar una Comissió Promotora tant extensa. A més a més els membres de la Mesa han rebut més de 7.500 emails vostres demanant-los l’admissió a tràmit. Per tant, felicitats a tothom per la vostra implicació.

Hem encertat el projecte, estan molt nerviosos perquè legalment tindran molts problemes en el cas de no admetre a tràmit la ILP, i és per això que intenten minimitzar l’èxit inicial aconseguit.

El més important, però, és que tard o d’hora la Mesa haurà de decidir si permet o no permet que es debati al Parlament la convocatòria d’un Referèndum d’Autodeterminació. Poden minimitzar la força que tenim, poden desprestigiar la iniciativa, però no poden defugir de la seva responsabilitat política.

Catalunya Estat Lliure
10Mil per l’Autodeterminació

"; WPoliticaFot[9]="Imatges/catalunya_estat_lliure.jpg"; WPoliticaPeuFot[9]=""; WPoliticaDat[9]="06/06/09 00:00:00"; WPoliticaTiW[10]="21/05/09"; WPoliticaTit[10]="ACTES DE COMMEMORACIÓ DEL CORPUS DE SANG 2009"; WPolitica[10]="L’Associació Patriòtica Catalunya 1640 segueix la tradició iniciada l’any 2007 de recuperar i commemorar els fets de l’episodi conegut com a Corpus de Sang, esdevinguts a la ciutat de Barcelona el 7 de juny de 1640, que provocaren l’aixecament popular contra la injustícia i l’opressió i menaren Pau Claris a proclamar la República Catalana.

PROGRAMA D’ACTES:

dijous 4 de juny de 2009

21h - Sopar commemoratiu

En el transcurs del sopar intervindrà l’exeurodiputat europeu i actual secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya Bernat Joan, que parlarà sobre la situació actual de la Catalunya Nord i de la llengua catalana.

També tindrà lloc l’entrega de la tercera Medalla d’Honor “Pau Claris” amb què la nostra Associació vol reconèixer i homenatjar la trajectòria en la defensa dels drets i les llibertats de la Nació Catalana de persones físiques o jurídiques.

Per decisió del Jurat, LA BRESSOLA serà la tercera entitat a rebre aquest guardó, que recollirà el seu director general Joan Pere Le Bihan.

El sopar tindrà lloc a l’Hotel Montblanc (Via Laietana, 61) i el preu serà de 30 euros per persona. L’hotel disposa d’un nombre limitat de places gratuïtes d’aparcament per als assistents. L’aparcament de l’hotel està situat al mateix edifici, just a la dreta de l’entrada.

Cal que envieu un correu electrònic fent la reserva a csunyol@catalunya1640.cat i que feu l’ingrés del sopar al compte corrent de l’Associació indicant el vostre nom i la referència SOPAR 04/06/09 (CAIXA DE GIRONA 2030-0188-80-3300001240) abans de l’01/06/09.

El sopar està obert a tothom que hi vulgui venir; per tant, us preguem la màxima difusió d’aquest acte.

La Junta Directiva de l’Associació Patriòtica Catalunya 1640

Amb el suport de la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes

"; WPoliticaFot[10]="Imatges/Ofrena1.jpg"; WPoliticaPeuFot[10]="Ofrena de CAT1640 a Pau Claris el 2008"; WPoliticaDat[10]="21/05/09 00:00:00"; WPoliticaTiW[11]="12/05/09"; WPoliticaTit[11]="MANIFEST CIUTADÀ PEL RETORN DEL CASTELL DE MONTJUÏC PER A LA CIUTAT I SENSE CONDICIONS"; WPolitica[11]="El Castell de Montjuïc forma part de la memòria de Barcelona i de Catalunya. Ha estat l’escenari de múltiples esdeveniments de cabdal importància que han determinat la nostra història, sovint en represàlia a la lliure expressió ciutadana en favor de la democràcia i la llibertat. Des d’allà el General Espartero va bombardejar Barcelona, es va reprimir la revolta de la Setmana Tràgica, i va ser escenari de l’afusellament de personatges cabdals en la lluita per la justícia i les llibertats democràtiques al llarg del segle XX, entre elles el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, i el president de la Generalitat Republicana, Lluís Companys.

Després d’anys de reivindicació ciutadana, el govern de l’Estat ha iniciat un procés per la cessió del Castell. Ara bé, de la mateixa manera que en època franquista és va cedir la gestió del recinte de manera condicionada a la instal·lació del Museu Militar, de nou la història sembla repetir-se. Ja no hi haurà Museu Militar, però hi haurà per decret del govern central un Centre Internacional de la Pau amb representació directa del Ministeri de Defensa. Si l’Ajuntament de Barcelona decidís canviar aquest ús, la titularitat del Castell tornaria al govern central. D’aquesta manera la cessió és, doncs, condicionada, i malgrat el reiterat compromís de Barcelona en favor de la pau, i de fer del futur del Castell un referent del diàleg que superi la seva trajectòria repressiva, el govern de l’Estat imposa un altre cop la presència de l’Exèrcit mitjançant la participació del Ministeri de Defensa a l’ens gestor del Centre de la Pau que s’hi ha de crear.

El Castell ha de ser retornat a la ciutat i a les institucions catalanes com a signe de normalitat democràtica, sense imposicions i sense condicions. Han de ser aquestes, en tant que representants de la ciutadania, i juntament a la societat civil, les que n’han de ser destinatàries i protagonistes. És per això, i perquè no oblidem la nostra història, que no podem acceptar la presència de l’Exèrcit al Castell, i menys encara quan es tracta d’una condició del Govern de l’Estat perquè la ciutat pugui recuperar-lo. Davant d’això, l’Ajuntament de Barcelona ha de liderar la ciutat, en tant que capital de Catalunya, i en tant que representant dels barcelonins i barcelonines. Només exercint aquest lideratge podrà decidir sobre el futur del Castell, i així, evitar claudicar davant la proposta del Govern central, que contradiu el sentir dels ciutadans i ciutadanes de Barcelona.

Al segle XXI és més necessari que mai un canvi de paradigma. L’aposta per la pau de la ciutadania de Barcelona no pot passar per la submissió a l’exèrcit, ni per les renúncies davant les imposicions del govern central. El Castell de Montjuïc és patrimoni de la ciutat, que de manera irrevocable ha manifestat el seu compromís amb la pau al llarg de la història. És per això que ha de ser la ciutat de Barcelona, el seu govern i els seus habitants qui tinguin potestat per decidir quins han de ser els usos del Castell. Som nosaltres, barcelonins i barcelonines, qui hem de liderar la posada en marxa d’aquest recinte per fer-ne un referent de la cultura de la pau, i així deixar enrere els episodis de repressió endegats des del Castell per iniciar una etapa d’entesa, de diàleg i de trobada de totes les veus que volen un futur basat en la justícia, la pau i la llibertat per persones i pobles.

"; WPoliticaFot[11]="Imatges/montjuïc.jpg"; WPoliticaPeuFot[11]=""; WPoliticaDat[11]="12/05/09 00:00:00"; WPoliticaTiW[12]="04/04/09"; WPoliticaTit[12]="Robert Surroca premiat per la Fundació Irla"; WPolitica[12]="La trajectòria patriòtica del nostre soci, Robert Surroca, va ser reconeguda amb el premi Francesc Macià que atorga la Fundació Irla d´ERC. Aquí teniu la notícia publicada al diari AVUI 04/04/09.

Temps era temps

Robert Surroca

Jordi Creus / jcreus@sapienspublicacions.cat


Va néixer a Barcelona el 1934 i en la dècada dels anys 50 va ingressar al Front Nacional de Catalunya. Amb el temps, va ser responsable de l’aparell clandestí d’aquesta organització, des d’on va desenvolupar una intensa lluita contra la dictadura i a favor de la recuperació dels drets nacionals del nostre poble. En aquest sentit, va ser un dels promotors dels passos de frontera que el Front va crear l’any 1965 i que van ajudar tantes i tantes persones -sobretot opositors al franquisme, però també portuguesos perseguits per la dictadura de Salazar- a fugir de la repressió i buscar un refugi segur a l’Estat francès.

Avui, amb prop de setanta-cinc anys, continua a la primera línia de les trinxeres. Tant des del camp cultural com a través de diverses entitats de la societat civil, des de les quals treballa per un futur més just i més lliure.

Tot això ho explico perquè la militància política de Robert Surroca i Tallaferro va ser reconeguda abans-d’ahir amb el premi Francesc Macià, que atorga la Fundació Irla “a una persona i una entitat que hagin destacat per la seva acció social en favor de la llengua, la cultura i la nació catalanes“. No només crec que aquest premi és merescut, sinó que és un acte de justícia. A diferència d’altres països on les persones que van implicar-se en la lluita contra les dictadures estan reconegudes socialment, la Transició a l’Estat espanyol va oblidar-se tant de les víctimes del franquisme com de les experiències d’aquells homes i dones que es van jugar la pell en la defensa de la llibertat. Com van fer de manera coherent Robert Surroca i els seus companys del Front Nacional de Catalunya. Fins i tot, gairebé trenta-quatre anys després de la mort del dictador, encara hem de veure com el govern espanyol de torn, malgrat les reiterades promeses sempre incomplertes, es nega a fer efectiu un acte de justícia tan evident com l’anul·lació dels consells de guerra franquistes. Començant pel que va dur a la mort el president de la Generalitat Lluís Companys.

Per això estic molt satisfet d’aquest reconeixement cap a la figura de l’amic Robert Surroca. Primer, per ell. I en segon lloc perquè a través de la seva persona podem reivindicar una vegada més el compromís de moltes persones, avui desgraciadament oblidades, amb les causes de Catalunya i la llibertat. Tant durant la llarga nit franquista com després.

"; WPoliticaFot[12]="Imatges/RobertSurroca.jpg"; WPoliticaPeuFot[12]="El nostre soci Robert Surroca"; WPoliticaDat[12]="15/04/09 00:00:00"; WPoliticaTiW[13]="10/01/09"; WPoliticaTit[13]="Conferència de debat independentista"; WPolitica[13]="Conferència de debat independentista.

En resposta als atacs de l’Espanya Constitucional, la unitat independentista.

Farts de la situació actual produïda per l’immobilisme arreu del panorama polític català, i veient la necessitat de crear una estratègia independentista al nostre país, volem posar el nostre gra de sorra per fer avançar la causa independentista amb aquest acte, que pretén anar una mica més enllà de la resta d’actes unitaris que s’han fet fins ara.

Creiem que, amb la propera sentencia desfavorable del Tribunal Constitucional, s’haurà traspassat una línia molt important i ja no hi ha marxa enrere. La independència és l’únic camí, i cal fer les passes necessàries per aconseguir-la.

Aquesta és la raó d’aquesta conferència d’esperit unitari, que es desenvoluparà en un sol dia i que constarà de dues parts:

La primera, al matí, serà un debat intern entre els grups convidats, sobre propostes, idees, fulls de ruta i projectes electorals per fer possible la independència al més aviat possible.

La segona, a la tarda, serà un acte obert al públic, on diferents entitats i personalitats participants exposaran els seus punts de vista respecte a les respostes unitàries a l’agressió del Tribunal Constitucional.

Comissió organitzadora.

"; WPoliticaFot[13]="Imatges/estelada.JPG"; WPoliticaPeuFot[13]=""; WPoliticaDat[13]="13/01/09 00:00:00"; WPoliticaTiW[14]="15/11/08"; WPoliticaTit[14]="La República Independent: la doble via cap a la Ruptura"; WPolitica[14]="Dèiem, en un article precedent, que el camí cap a la República catalana independent, federal i popular hauria de passar per la consciència política nacional, i la voluntat de desenvolupar una acció permanent a favor d’aquella forma de Ruptura democràtica que és la nostra independència. Per sobre de tot cal, doncs, actuar; a més de voler, cal fer. Cal treballar per a reforçar la consciència política i portar a terme diferents “actes de sobirania”, elements concrets de la ruptura democràtica. L’acció permanent ha de permetre l’extensió del debat. Cap persona no n’ha de restar al marge.

Pel que fa a les formes d’acció principals, en aquests moments, la via a la Independència haurà de ser, segons la nostra opinió, alhora institucional i suprainstitucional. La via institucional és important pel fet que el pronunciament a favor dels drets nacionals, d’algun dels Parlaments (òrgans que són de l’Estat però per mitjà dels quals la població de la nació catalana expressa d’alguna manera el seu vot) pot ser important en diferents moments del procés. La via institucional s’ha de desenvolupar, però, racionalitzant el suport i el vot envers els partits, d’acord amb la defensa dels interessos de la nació catalana: donant suport a (i votant) només els partits orgànicament catalans, que reconeguin el dret d’autodeterminació i es mostrin disposats a proclamar la independència. I només acceptar pactes entre partits que respectin l’autodeterminació o el dret de decidir.

La via suprainstitucional - més enllà i per damunt de les institucions - que podríem anomenar via de Construcció Nacional, és un altre tipus de treball polític, autocentrat, és a dir, no alienat en estructures polítiques estatals, com ho són els Parlaments regionals. La construcció de la nació política s’ha de fer, doncs, per mitjà d’estructures no interferides, com l’Assemblea de Representants Electes dels Països Catalans per l’Autodeterminació. I també per mitjà del desenvolupament d’altres estructures participatives com Assemblees territorials de caire constituent. Es tracta d’estructures assembleàries on conflueixin totes les forces socials i polítiques, i on es discuteixin i es defineixin col•lectivament (amb la participació totes les persones i entitats que vulguin construir la nova democràcia, i de manera independent dels Parlaments autonòmics) les Bases Constitucionals de la nació catalana, és a dir, els fonaments de la República que volem . L’Estatut de la regió autònoma de Catalunya, del 30 de setembre del 2006, va ser, com tots els debats estatutaris, un assaig frustrat de deliberació de tipus constitucional perquè no es va portar a terme d’una manera realment lliure (ni orgànicament ni ideològicament) de les institucions del regne d’Espanya, com s’ha comprovat a bastament.

Fer realitat la Ruptura democràtica que representa la independència, és passar de la consciència del dret d’autodeterminació, a l’alliberament democràtic que és la República independent. És fer efectiva una democràcia participativa i plena. Els diferents actes de sobirania, de ruptura democràtica, poden tenir lloc a les Institucions (Parlaments, Municipis etc.), a través de referèndums i també per mitjà de mobilitzacions, boicots etc. d’abast important que mouran el conjunt de la població a favor de la constitució d’una Res Publica pròpia, acta de naixement a la vida política de la nació catalana lliure de l’opressió i l’espoliació.

Tota la nació s’ha de posar a l’acció i ha de fer pressió de manera permanent a cada municipi, a cada comarca, contra la tirania monàrquica disfressada de parlamentarisme i contra els partits del règim monàrquic que hi donen suport, fins a imposar la força democràtica de la voluntat lliure de la nostra nació.


Carles Castellanos i Oriol Farrés , professors de la UAB i membres de l’Associació Manuel Gonzàlez Alba

"; WPoliticaFot[14]="Imatges/casteppcc.JPG"; WPoliticaPeuFot[14]=""; WPoliticaDat[14]="15/11/08 00:00:00"; WPoliticaTiW[15]="01/08/08"; WPoliticaTit[15]="Junts! per Catalunya."; WPolitica[15]="De nou, ens reunim en el marc de la Diada Nacional de Catalunya, en la Festa per la Llibertat, acte de commemoració popular promogut per la societat civil amb caràcter festiu i popular, però també reivindicatiu.

Avui volem clamar amb força que no acceptarem que es vulneri la voluntat del poble català i, per tant, no ens quedarem de braços plegats davant de cap retallada més a l’Estatut de Catalunya, tal com es pretén fer des del Tribunal Constitucional. L’Estatut de Catalunya hauria de ser el text legal que el mateix Parlament de Catalunya aprovés en representació dels seus ciutadans. L’Estatut del 2006 ja va significar una forta renúncia respecte a l’ambiciós text original al qual havia donat suport el 89% del Parlament de Catalunya. En qualsevol cas, l’Estatut del 2006 va ser aprovat pel Congrés dels Diputats i referendat pel poble de Catalunya.

Dos anys després, no podem acceptar que un Tribunal Constitucional desacreditat per la seva composició partidista i clarament bel·ligerant contra l’avanç de l’autogovern pugui decidir sobre el nostre Estatut. En definitiva, no reconeixem la legitimitat del Tribunal Constitucional per dictar una sentència que rebaixi encara més el text estatutari.

Volem denunciar, a més a més, que l’Estat està impedint amb totes les seves forces l’aplicació efectiva del nou Estatut: la invasió de competències previstes en el text i l’incompliment dels compromisos de finançament impossibiliten l’aplicació dels limitats avenços que el nou text contenia. Fins quan haurem d’aguantar una Espanya que té la paella pel mànec i que no està disposada a complir les seves pròpies lleis? Davant d’aquesta realitat indignant, reclamem la unitat de la societat civil catalana i de les seves forces polítiques per tal de fer respectar la voluntat del poble de Catalunya. Una sentència que rebaixi encara més l’Estatut només pot ser resposta mitjançant la transversalitat civil i política, que oblidi els interessos particulars i prioritzi els del país.

Avui, 11 de setembre de 2008, volem recordar també que, en plena era de la informació, aproximadament la meitat dels valencians no poden veure TV3, en el que és un atac a la unitat de la llengua catalana, però també als drets humans més elementals, com la llibertat d’expressió.

Que sàpiga tothom que continuarem lluitant des de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià per un espai comunicatiu compartit i per construir conjuntament un futur més just i més lliure. I aquest 2008 volem reclamar, també, la capacitat de decidir des de casa nostra sobre la planificació de la xarxa de transports i infraestructures, des d’una perspectiva nacionalment autocentrada i ambientalment sostenible, al servei de tota la societat.

Commemorem la Diada Nacional de Catalunya de manera festiva, i la seguirem commemorant. Per això volem dir ben fort: continuarem defensant i construint el nostre país, amb tothom i per a tothom.

Junts! per Catalunya.

"; WPoliticaFot[15]="Imatges/junts.JPG"; WPoliticaPeuFot[15]=""; WPoliticaDat[15]="01/08/08 00:00:00"; WPoliticaTiW[16]="09/03/08"; WPoliticaTit[16]="Projecte “100 cims, cent anys!”"; WPolitica[16]="Comissió del centenari de la senyera estelada.

1908-2008

>> Introducció

Des de sempre, l’excursionisme ha anat estretament lligat amb la nació i sovint, ha estat bressol de nombroses oganitzacions patriòtiques i conservacionistes amb un nexe comú: La voluntat de defensar la terra. I és que els centres excursionistes gaudien dels ambients ideals per enquadrar-hi els joves amb idees de país, a través de les que participarien de la política activa. L’any 1922, ja naixien els primers grups de resistència per fer front a la dictadura de Primo de Rivera. Josep M. Batista i Roca, pioner de l’escoltisme català i futur dirigent polític, l’any 1927 fundà els “Minyons de muntanya”. El 1928, dins dels Minyons de Muntanya, hi naixeran nous grups de lluita clandestina i també, d’altres de caire popular com “Palestra”, fundada per Pompeu Fabra, amb més de 5.000 membres. El 1936, molts d’aquells joves participaren en la guerra civil contra el feixisme.

El franquisme esborrà tot allò i imposà la seva idea de l’excursionisme amb l’OJE, a imatge i semblança de les Joventuts Hitlerianes. Però poc a poc, el moviment muntanyenc i escolta tornà a recuperar el terreny perdut. Cap als anys seixanta, es tornaren a fundar agrupaments escoltes i el moviment excursionista recuperà la seva empenta ascendent fins avui. Amb la fi de la dictadura, el muntanyisme, com la resta de la societat, visqué una transformació, amb un progressiu abandonament de la militància de resistència. Amb la seva normalització dins de la societat civil, el caràcter polític també hi retornà amb pluralitat, però sempre mantenint viu un esperit de país. El mateix esperit que avui continua vigent cada nit de sant Joan al cim del Canigó, en les diades de renovació de la flama de la llengua, en desenes d’aplecs i en milers d’excursions.

L’excursionisme contemporani, tal i com el coneixem, ja ha fet més d’un segle i reflexa els canvis socials i polítics viscuts. Des dels inicis austers on tot estava per fer i descobrir, fins als nostres dies, amb una pressió creixent sobre les muntanyes i la necessitat de preservar-les, passant per fenomens com els esports de muntanya o la professionalització. En tot cas, un vincle enllaça els diversos periodes històrics: el lligam i l’estima cap a les muntanyes, la terra i la nació.

>> Un centenari independentista el 2008. El paper excursionista

La primera bandera independentista que se’n té testimoni fou fotografiada a París l’any 1908. Es tracta d’una primigènia senyera independentista que enlloc de lluir el triangle a l’esquerra amb l’estel, du un romb al mig amb una estrella a l’interior. La foto és a la seu de la Lliga Nacionalista Catalana, que es convertí en la primera en abraçar corporativament i pública l’independentisme.Tot i així, l’excursionisme té el privilegi de ser el moviment que recollí fotogràficament la primera estelada tradicional, tal i com la coneixem avui. Aquesta primera imatge d’una estelada fou feta feta a Montserrat l’any 1918, on uns excursionistes catalans i americans, cadascú amb la seva bandera, posen per celebrar la declaració del president Wilson, en favor de les nacions lliures. Aquella primera foto és el punt de partida de les milers d’altres imatges posteriors que registren els milers de cims coronats amb la bandera independentista.

>> Cent cims, cent anys. L’Aportació excursionista i esportiva

El món excursionista també s’afegeix al centenari de la senyera estelada. Volem participar-hi d’una manera popular i massiva, fent el que sempre hem fet: Enfilar-nos a les muntanyes amb la quatribarrada estelada a la motxilla. Es tracta de realitzar un mínim de cent ascencions a cims catalans o d’arreu del món i fer-hi onejar l’ensenya que visualitza la vigència de l’ideari màxim de llibertat i respecte per Catalunya. En la llibertat dels cims, reivindiquem la llibertat de la nostra nació. A partir de la idea de la Comissió del centenari de la senyera estelada, fem una crida a totes les entitats excursionistes, agrupaments escoltes, grups de muntanya, caminants i escaladors, a participar d’aquest repte d’aconseguir sumar 100 ascencions per commemorar 100 anys de bandera independentista. La comissió facilitarà les senyeres commemoratives del centenari a tots aquells que vulguin afegir-s’hi durant el present any. També podeu enviar les fotos de les vostres ascencions amb l’estelada, amb el nom del cim i la data.

Amb aquest gest fugisser d’onejar la senyera al cim i després baixar, volem compensar a la muntanya les accions humanes hostils que hi han quedat, com monuments, plaques, ciment o deixalles. El gest efímer però emotiu de la bandera desplegada, és també un clam per la conservació salvatge de les muntanyes. Mountain Wilderness de Catalunya, es suma al projecte amb aquest esperit.La Comissió vol aprofitar també aquesta gesta dels cent cims, perquè sigui una reivindicació per l’oficialitat internacional de l’esport català, incloent-hi els de muntanya. És per això que el projecte el recolza la Plataforma Pro-Seleccions Esportives Catalanes.

I que onegi ben amunt!

www.estelada.cat

"; WPoliticaFot[16]="Imatges/exc_cat_eeuu.JPG"; WPoliticaPeuFot[16]="1918 Excursionistes catalans i americans a Montserrat"; WPoliticaDat[16]="09/03/08 00:00:00"; WPoliticaTiW[17]="08/02/08"; WPoliticaTit[17]="1936-1939 guerra nacional i de classes"; WPolitica[17]="1936-1939 guerra nacional i de classes

Consideració

Pensem que pot ésser interessant i que és alhora necessari, de fer una reflexió i anàlisi en clau d’interpretació catalana, de la guerra del 1936-39, sobre l’especificitat de la guerra en l’àrea del Principat i la resta de la nació, és a dir, el cas de la guerra a Catalunya, en funció de la seva cultura, estructura sòcioeconòmica, institucions i identitat nacional.

Qüestió de noms.

S’anomena molt sovint guerra civil la guerra del 1936-39 quan, de fet, fou una guerra de classes i alhora d’agressió contra les nacions de l’estat. En el cas del primer concepte, ens trobem amb la burgesia industrial i financera, aliada amb l’exèrcit i l’església (llevat d’honorables excepcions), és a dir, els tradicionals suports del poder; a l’altra banda, les classes populars, que s’havien situat al costat del Govern Català i dels partits i organitzacions sindicals. Tot i que hi havia notables diferències polítiques, sobre la marxa de la guerra i del procés revolucionari, entre el PSUC i ERC, d’una banda i el POUM i la CNT de l’altra, discrepàncies que esclataren en conflicte armat els primers dies de maig de 1937. En el segon cas podem dir que fou una guerra contra Catalunya, contra la seva cultura, la seva identitat, era la voluntat uniformista i assimiladora de l’Espanya atàvica, el sentiment imperialista espanyol contra les altres nacions de la Península. És a dir, no considerem la confrontació estat espanyol - Catalunya, com l’eix del conflicte, com la contradicció fonamental i única, però sí que ens afecta com a catalans de manera específica, i és en aquest sentit, que l’hem de tenir compte, pensem que fins ara no se li ha donat la importància que té, a aquest vessant del conflicte.

La voluntat de destruir Catalunya era present en els protagonistes del pronunciamiento, com després es féu evident, amb la repressió posterior a l’ocupació militar, i amb la política de genocidi cultural i procés d’espanyolització que practicà el franquisme. L’historiador P.Vilar escriu: El 1936 Catalunya se sentirà atacada com a tal, tan amenaçador era el raonament antiseparatista. Rovira i Virgili insisteix en la mateixa idea: Una altra qüestió que sembla també bastant clara, va ser la incidència de les reivindicacions nacionals de Catalunya, en l’origen i evolució del conflicte.

Hi ha uns tics imperials de l’Estat espanyol, cap al que considera les seves colònies interiors, Galícia, Euskadi i Catalunya, que s’han de mantenir sotmeses, sota el mot d’ordre de: la unidad de los hombres y las tierras de España, concepte ben vigent encara, avui dia sota l’aspecte d’aquella frase que diu: Catalunya no és Espanya, és d’Espanya i en alguns dels discursos polítics dels partits espanyols.

Guerra i revolució.

Després del 19 de juliol del 1936, quan el cop d’estat de l’exèrcit ha estat vençut a Catalunya i altres àrees de l’estat, ens trobem amb un doble procés de guerra i revolució social, com a conseqüència de la gairebé desaparició de les estructures de l’estat i dels seus mecanismes de control. És aleshores quan ultrapassant el sostre de l’Estatut del 1932, el Govern Català davant la necessitat de fer front a la guerra, crea el 3/8/1936, BOGC núm 217 la Conselleria de Defensa, que crida a lleves i guarneix el front d’Aragó, junt amb les milícies que hi anaren a primera hora. Quatre dies més tard, es formà la Comissió de la Indústria de la Guerra (CIG), que tingué sota el seu control uns 500 tallers i fàbriques, amb uns 50.000 treballadors de manera directa, i uns 30.000 de manera indirecta en tallers auxiliars, que permeteren d’organitzar una potent indústria bèl•lica, que abastí el front d’Aragó i d’altres fronts peninsulars. És en aquest context que Catalunya assoleix el nivell més alt d’autogovern d’ençà del 1714.Com a exemple del que diem, anotem que en el període 1936-37, fins als Fets de Maig, malgrat que fou un espai de temps curt, el Govern de la Generalitat actua amb un grau de sobirania nacional propi d’un Estat, controlant el comerç exterior, fent que el President de la Generalitat commutés penes de mort.El 8 de desembre del 1936 surt publicat al BOGC, el Decret pel qual es crea l’Exèrcit de Catalunya, que després per pressions del Govern Central, serà transformat en l’Exèrcit de l’Est; el 25 de desembre de 1936 es publica el Decret sobre la Reforma Eugènica de l’Avortament, un dels més avançats del seu temps, pel Decret de Col•lectivitzacions d’Indústries i Comerços del 24 d’octubre de 1936, en el context d’un model d’economia mixta i mitjançant els Comitès Obrers de Control, s’iniciava una forma de socialisme autogestionari, que serà un model per a experiències posteriors, com la Iugoslàvia del Mariscal Tito (1945) o l’Algèria independent de A. Ben Bella (1962). La creació d’una Escola Popular de Guerra, als Escolapis de Sarrià, la formació de les Milícies Pirinenques (el Regiment Pirinenc número1 de Catalunya), amb militants independentistes de formació excursionista, sota les ordres directes del Govern Català.

La indústria de guerra arribà a produir de 4 a 5 tones diàries d’explosius ( trilita, tetralita, natamita, pólvora militar, fulminat de mercuri), bombes de mà, bombes per a l’aviació, granades per a canó i morter, cartutxos pel fusell Màuser. El subfusell a Labora Fontbernat,fabricat a Olot, la pistola F.Ascaso, fabricada a Terrassa, el Mosquetó Màuser, l’obtenció de tetraetilat de plom per a la benzina dels avions és un exemple de l’esforç de la indústria de guerra catalana i de la seva creativitat.

El conflicte entre els dos Governs

Seguint amb el llibre de Rovira i Virgili abans esmentat, a la pàgina 32 diu: La resposta catalana a la guerra fou la fermesa a ajudar a Madrid i el front d’Aragó i, lluny de la línia de guerra, fer de motor, de fàbrica de material, de promotora d’iniciatives, Catalunya va mobilitzar més de 200.000 catalans del Principat, una proporció que possiblement no va superar cap altre indret de la Península. Encara el 12 de gener del 1938, es donarà la xifra de 240.000 soldats catalans a l’Exèrcit Popular, que representa el 40% del seus efectius. Aquest fou l’esforç de guerra de Catalunya, que no serà reconegut pel Govern de l’Estat, que durant els tres anys que durarà la guerra farà tots els possibles per a reduir el nivell de l’autogovern català, en una situació de gairebé conflicte permanent entre els dos Governs.

Com a prova del conflicte entre els dos Governs, tenim l’exemple de Mallorca, quan el capità Alberto Bayo amb una força expedicionària que havia tramès i sostenia el Govern Català i el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya , desembarca a Mallorca l’agost del 1936 i estableix un cap de pont. Al cap d’un mes, per una ordre directa del Govern de la República, tramesa al cap de l’expedició, les milícies abandonen l’illa, sense que el Govern de la Generalitat fos consultat sobre la conveniència de l’ordre d’evacuació. Es tractava de fer fracassar l’expedició, perquè si hagués reeixit, hauria potenciat el prestigi polític i militar del Govern Català. Així, Mallorca esdevindrà un portaavions, una base aeronaval dels feixistes italians de l’Aviazione legionaria, que els permetrà de bombardejar amb comoditat tota la costa dels Països Catalans.

Opinions autoritzades dins del camp de l’independentisme ( Quaderns de l’Exili, Joan Sales, Joan Casanovas), defensaren que la guerra dels tres anys, s’havia de transformar, aprofitant la situació de feblesa de l’Estat, en una guerra d’alliberament de la nostra terra, és a dir, no caure en el parany de l’antifeixisme abstracte, recordem que el feixisme, és la forma que adopta el capitalisme, en circumstàncies històriques concretes. Cal entendre que des de posicions suposadament d’esquerra, hi havia una incomprensió, un espanyolisme militant, cap a les nacions de l’Estat, i la mateixa voluntat d’eliminar la nosa que aquestes representaven com a elements diferents.
Durant la guerra, la feblesa organitzativa i poca cohesió política Estat Català (EC), Nosaltres Sols (NS), front a l’hegemonia de la CNT-FAI, en una primera fase de la guerra, el fracàs del complot de novembre de 1936, i després del maig del 1937 del control del Govern Català per part d’ERC i el PSUC, s’hi afegí el fet que aquestes organitzacions, mantingueren l’independentisme apartat dels centres de decisió polítics i militars, això impossibilità que tingués un paper significatiu, en el desenvolupament de la contesa.

Després de comprovar el grau d’anticatalanisme i d’espanyolisme del govern de la República, quan s’instal•là a Barcelona, sorgiren veus dient que els catalans no volien ni Franco, ni Negrín. Per explicar aquesta reacció que sembla fora mida, volem exposar el següent: Julián Zugazagoitia militant del PSOE, Diputat (1931-36) Ministre de Governació (1937-38). Exiliat a París, fou detingut pels alemanys, lliurat a l’Estat espanyol i afusellat el 1940. J. Zugazagoitia explica unes frases dites per J. Negrín a finals del juliol del 1938, molt aclaridores de la visió que tenia sobre el fet nacional català: No estoy haciendo la guerra contra Franco- deia Negrín al sotsecretari de la Governació Rafael Méndez- para que nos retoñe en Barcelona, un separatismo estúpido y pueblerino.
De ninguna manera. Estoy haciendo la guerra por España y para España. Por su grandeza y para su grandeza. Se equivocan los que otra cosa supongan. No hay más que una nación: ¡España! (...)En punto a la integridad de España soy irreductible y la defenderé de los de afuera y de los de adentro. Crida l’atenció la modernitat del seu discurs, que enllaça amb el d’alguns polítics actuals.
Les paraules de J.Negrín, ens semblen tot un exercici de democràcia, amb unes opinions d’un nacionalisme espanyol i un anticatalanisme, que eren compartides pel president de la República, M. Azaña, i contingudes en el llibre del qual és autor: La velada de Benicarló: dialogo de la guerra de España.

Des del moment que el Govern de la República s’instal•la a Barcelona, (31 d’octubre de 1937), el Govern de la Generalitat queda reduït a les funcions de l’antiga Diputació Provincial. Durant el seu càrrec de Cap de Govern, J. Negrín recuperà moltes de les atribucions que tenia el Govern de la Generalitat buidant-lo de poder. Així el maig de 1937, s’apoderà de l’ordre públic i l’organització militar, dels proveïments, el gener del 1938, dels transports el març del 1938, i de les indústries de guerra catalanes que passaran a dependre del Govern de la República l’agost del 1938, fets que l’enfrontaran amb el Govern Català presidit per Lluís Companys, la confiscació de les indústries de guerra farà vessar el got, i com a protesta per aquesta política, Jaume Aiguader, militant d’ERC ministre de Treball i d’Assistència Social, dimitirà junt amb el basc Manuel de Irujo ministre de Justícia, el 11/8/1938. Aquests dos ministres, formaven part del segon govern de J.Negrín establert el 6/4/1938, Josep Tarradellas, com a conseqüència d’aquesta situació, fa públic l’acord d’ERC de no col•laborar amb el govern de J.Negrín.

Aquesta situació de confrontació amb el govern central per a decidir qui era el subjecte de sobirania farà que les relacions entre els dos governs siguin molt tenses, sobretot després que el Govern de la República s’instal•li a Barcelona, com a explicació de la situació, l’opinió del comandant i sotssecretari de Defensa del Govern Català Vicenç Guarner i Vivancos, testimoni d’excepció d’aquells mesos, quan escriu esdevenia obsessionant per part del govern central del doctor Negrín, traslladat a Barcelona i superposat al govern de la Generalitat, quasi inexistent i tractat sense respecte ni cap mena de consideració...Catalunya esdevingué un país ocupat políticament i militarment per un govern i un exèrcit estranys que no donaren la més petita mostra de solidaritat peninsular. En una carta de Lluís Companys de 13/12/1937 adreçada a Indalecio Prieto, Ministre de la Defensa Nacional, el president del Govern Català fa un report, on explica l’esforç de guerra fet per la indústria bèl•lica catalana, quantificant amb xifres de producció el que això representà. Tot seguit passa a precisar els entrebancs i la poca col•laboració del govern central per a facilitar la tasca de la Comissió de la Indústria de la Guerra (CIG), fins al punt d’asfixiar la indústria de guerra catalana, que disminueix la seva producció el juny de 1937.
Aquesta situació d’acarament entre els dos Governs durà fins al final del conflicte i el primer exili i explica la decisió de Lluís Companys i el seu Govern, de trobar una mediació internacional per aturar la guerra en el territori català i signar una pau per separat, sota l’empara d’Anglaterra i França, que haurien reconegut la proclamació de l’Estat Català, si aquest es comprometia a respectar les inversions i empreses britàniques a Catalunya.
El Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, adscrit a la Presidència de la Generalitat, amb el seu director Jaume Miravitlles, organitzà representacions de la Generalitat en diversos països, París i Londres foren els centres de l’activitat dels delegats del Govern Català, per negociar d’aturar la guerra en territori català. A Londres Josep Maria Batista i Roca i Pere Bosch i Gimpera foren els delegats del Govern Català davant del Foreing Office, com a representants del Comissariat d’Informació a l’Estranger de la Generalitat de Catalunya, la seva activitat s’inicià a començaments del 1938. A París, el delegat de Lluís Companys prop del govern del Front Popular de L. Blum era Nicolau M. Rubió i Tuduri, que coordinava la seva activitat diplomàtica amb les gestions de la delegació londinenca.
Paral•lelament a les gestions fins ara esmentades, el polític d’Acció Catalana exministre d’economia i historiador Lluís Nicolau d’Olwer, cap a finals de 1938, establí negociacions a Ginebra amb el ministre d’afers exteriors Noruec Halvand Koht , els dos eren professors d’història i coneguts per participar en congressos científics. Se seguí la mateixa línia que amb els governs anglès i francès, intentar mitjançant la Societat de Nacions de cloure un armistici, que permetés la pau separada de Catalunya.


Cloenda

Així doncs, veiem que l’espanyolisme més ranci és un lloc comú tant per als espanyols de dreta com per als d’esquerra, i que durant els tres anys de guerra, es reberen agressions per part d’aquests darrers, quan es defensaven les quotes de poder del Govern de la Generalitat, o elements de la nostra identitat nacional. Aquest fet fou percebut per amplis sectors de la societat catalana, i sobretot per les organitzacions independentistes que en feren reflexió en la seva premsa.
Com a resultat d’aquesta anàlisi del conflicte, tres mesos després de l’ocupació de Catalunya i en una situació de silenci oficial de les institucions de l’exili, l’expresident del Parlament Català Joan Casanovas, difon un missatge el 23/4/1939 dia de sant Jordi, que tingué un ampli ressò a l’exili català. El document fa una anàlisi dels errors comesos durant la guerra, i fixa com a objectius polítics de futur, la independència de Catalunya, la necessitat d’una àmplia unió dels catalans, i l’òrbita internacional en la qual s’havia de moure Catalunya, al costat de França i d’Anglaterra. El manifest diu entre d’altres coses: Catalunya no pot lluitar per altre ideal que el de la seva independència, Catalunya voldrà ésser nació independent, mestressa dels seus destins i només responsable dels seus actes. Unió, doncs, però unió de veritables patriotes, disposats a treballar per una Catalunya independent, girada definitivament d’esquena a tota promiscuïtat més o menys federalista. Prou tuteles que no són sinó explotacions humiliants. Ni Negrín ni Franco. Ni puny clos ni palmell estès. Prou canvis de nom; prou estatuts i mancomunitats i autonomies. Catalunya sobirana ni més ni menys.
El missatge que es mantenia en la línia dels principis polítics que sempre havia defensat Joan Casanovas, circulà amb profusió pels camps d’internament francesos i els catalans de l’exili, pels quals representà una alenada d’esperança, i un element de reflexió i de debat.

Després de l’ocupació el gener del 1939, els catalans perdérem per partida doble, com a catalans i com a treballadors. Si la repressió fou tan despietada i llarga, és perquè els vencedors volien esborrar els avenços que s’havien fet en el procés de construcció nacional, i en les conquestes revolucionàries del període 1936-37. El record de les conquestes socials i nacionals aconseguides durant l’interval de temps del 1931-37, amb el seu nivell d’autogovern, segueix viu en el record, la història i l’imaginari col•lectiu. Es tracta d’aprendre dels errors i potenciar els encerts, en el procés de construcció de la nova societat independent i socialista del futur.

Agustí Barrera i Puigví.- historiador

Bibliografia consultada

Brusco, Ramon (2003) Les milícies antifeixistes i l’exèrcit popular a Catalunya Lleida. Edicions El Jonc

Cendra, Ignasi (2006) El Consell d’Economia de Catalunya (1936-1939) Barcelona. Publicacions de l’Abadia de Montserrat

d.a. (2003) Tarradellas o la reivindicació de la memòria (1899-1988) Lleida. Pagès editors

http://industriesdeguerra.blogspot.com

Sales, Joan ( 1976) Cartes a Màrius Torres. Barcelona. Editorial .Club editor.

Siguan, Miquel (2002) La guerra als vint anys Barcelona. Editorial La Campana

Tarradellas, Josep (2007) La indústria de guerra a Catalunya (1936-1939) Lleida. Pagès editors

"; WPoliticaFot[17]="Imatges/el_dret.jpg"; WPoliticaPeuFot[17]=""; WPoliticaDat[17]="08/02/08 00:00:00"; WPoliticaTiW[18]="06/12/07"; WPoliticaTit[18]="“Manifestació, i què més?!“"; WPolitica[18]="(Aquest article ha estat obtingut del weblog de Josep Maria Terricabras www.terricabras-filosofia.cat/cat/weblog.asp)

La manifestació de dissabte passat va ser un exitàs, es facin els números que es facin. Hi havia una representació amplíssima de la societat catalana. Hi faltaven, és clar, els que hi faltaran sempre (PP i Ciudadanos) i, com que hi faltaran sempre, ja no es pot dir que hi falten, senzillament perquè no s’hi pot comptar en cap cas, de fet, ells no volen que s’hi compti en cap cas. Entesos, va molt bé de saber-ho, tot i que ja ho sabíem.

Les absències més clamoroses han estat les del PSC i dels sindicats CCOO i UGT. Em sembla que el PSC ha comès un error estratègic monumental. Tal com es plantejava la manifestació, el PSC s’hauria pogut permetre perfectament d’estar al costat del poble que, indignat, protestava contra els maltractaments i, alhora, afirmar que Zapatero ja ens ho arreglaria, perquè era el millor, etc., etc. En no poder fer això, el PSC (no calia que fos Montilla qui anés a la manifestació) ha mostrat molt poca cintura política i molt poca, poquíssima capacitat de crítica enfront dels seus socis del PSOE, que són clarament socis majoritaris de l’empresa i, pel que es veu, els socis capitalistes.

La reacció del PSOE-PSC també ens la podíem témer. El que resulta, en canvi, absolutament incomprensible i escandalós és que CCOO i UGT no hagin estat capaços de defensar, al carrer, els milers i milers de treballadors que han quedat penjats aquests darrers mesos per culpa d’una xarxa ferroviària miserable i que estan tips de pagar impostos -fins i tot impostos personals gravíssims, amb acomiadaments i atur-, sense que rebin, a canvi, els serveis corresponents. Tots sabíem que el sindicalisme està en crisi a tot Europa i que ha de repassar seriosament les seves estructures i objectius. És ben clar, però, que el sindicalisme de CCOO i UGT, a Catalunya, s’ha distanciat del poble d’una manera gairebé alarmant. De fet, al començament del col·lapse ferroviari ja havien d’haver cridat a una vaga dels treballadors. Els sindicats no existeixen només per discutir salaris, alliberats sindicals i compensacions estatals, sinó per lluitar per garantir condicions de treball dignes, cada dia millors. Que els sindicats no s’alcessin en peu de guerra quan milers de treballadors, per culpa de les infraestructures ferroviàries, s’havien d’aixecar dues o tres hores abans per anar a treballar, resulta incomprensible i insultant. Que la filiació sindical no sigui ni espontània ni alegre, no m’estranya. Que apareguin sindicats grocs no em satisfà, però cada dia m’estranya menys, si alguns dels oficialment més estables ja comencen a marejar-se i a perdre ells mateixos el color.

Malgrat aquestes absències clamoroses -deixo de banda les patronals més importants, amb les quals només es pot comptar els dies de victòria final, perquè llavors sempre s’apunten al carro que sigui-, malgrat totes les absències, no sé si també en contra d’elles però, certament, sense elles i més enllà d’elles, l’èxit de la manifestació va ser clamorós. I hi ha dues coses que, en aquests moments, convé recordar.

En primer lloc, que no és cert el que van dir alguns -entre ells el President de la Generalitat- que la convocatòria i la manifestació eren “confuses”. Gens ni mica. No hi havia cap confusió en els eslògans, presidits per un “Som una nació i diem PROU!”. El que hi havia era heterogeneïtat -que el dia de les eleccions no fa gens de fàstic a cap partit, sinó molt de goig-, i l’heterogeneïtat més aviat treia confusió i reforçava el caràcter de denúncia, de protesta -per moltes i moltes bandes- de tots els congregats. És cert que alguns només protestaven per les infraestructures i uns altres per la dependència d’Espanya, i uns altres per altres coses. Però aquest era l’objectiu de la manifestació: una gran, sorollosa, massiva protesta contra un Estat que no ens cuida, que ens maltracta i que no cal que ens estimi, només caldria que ens respectés. (A mi, per dir-ho tot, l’únic respecte que em serveix és el que em donaran, tant si els agrada com si no -perquè els tocarà fer-ho-, el dia de la independència de Catalunya.) De confusió, doncs, res de res. La confusió -i alguna cosa més- és el que tenen els que, dient que serveixen Catalunya, es van mantenir expressament lluny de la manifestació.

En segon lloc, la qüestió del respecte que acabo d’esmentar. La manifestació feia respecte i exigia respecte per part d’aquells que ni ens en mostren ni ens en tenen. La pregunta ara és: ens en tindran després de l’1 de desembre? La resposta és, lamentablement, fàcil de donar: segurament que no. Ells s’emparen en la legalitat del seu Parlament, de les seves lleis, de les seves decisions. Ni el govern de Catalunya els fa cap respecte, ni els en fa el nostre Parlament. Que no els en faci el poble és dramàtic -perquè posa en qüestió la seva concepció de la democràcia-, però és una simple conseqüència de la manca de respecte que tenen vers les nostres institucions democràtiques. I llavors la pregunta següent és: i doncs, què? Si no ens fan cas, si fan com si no hagués passat res, què hem de fer nosaltres?

Aquesta és la pregunta que segur que es planteja la Plataforma pel Dret de Decidir que va convocar la manifestació. A mi, ja em sembla bé -sempre hi he participat i he animat a fer-ho- que féssim la manifestació del 18 de febrer del 2006 i que ara hàgim fet aquesta. Em sembla, però, que la Plataforma no pot ser una mera instància organitzadora de manifestacions cada any i mig. És veritat que ja programa i fa altres accions. També ho és, però, que no es tracta només de fer més coses, sinó de mostrar que les que es fan tenen força i conseqüències. Si no és així, els mateixos participants en els actes s’aniran desinflant i pensaran que tot plegat només és un ritual de desfogament nacional sense prou càrrega política.

Per això penso que ara s’ha de fer, almenys, una cosa: atès que la Plataforma no és interlocutora amb Madrid, però atès també que ho són molts dels grups i sobretot els principals partits polítics que van participar en la manifestació, la Plataforma el que ha de fer és anunciar que, tal com ella ha estat acompanyada per aquests grups i partits que tenen influència, ella també els acompanyarà en el seu camí a partir d’ara. I això vol dir que estarà molt atenta per veure si en els seus programes electorals, en els seus pactes, en les seves votacions, en les seves reivindicacions, van en la línia del que ha representat aquesta manifestació. Perquè, si el que els partits catalans faran en el futur no anés en aquesta direcció, la Plataforma ho hauria de fer saber als seus seguidors de la manera més clara, ja que llavors la presència d’aquests partits en la manifestació es podria interpretar, retroactivament, com si s’hagués volgut utilitzar la mobilització de la Plataforma no per interès nacional sinó més aviat amb finalitats partidistes i sectàries.

Amb això vull dir que el respecte que exigim els catalans és el respecte que, d’una banda, han d’exigir els partits catalans en les seves polítiques diàries -a Catalunya i a Espanya- i, d’altra banda, el respecte que la Plataforma i tots nosaltres hem d’exigir que aquests partits tinguin per tots els ciutadans amb els quals han quedat més compromesos que mai a partir de la manifestació de dissabte. El respecte, doncs, no l’hem de situar massa lluny. Primer, el que nosaltres ens tenim i exigim; en segon lloc, el que ens tenen els nostres partits catalans, respecte que mostraran si batallen, per dur i difícil que els resulti, amb els poders de l’Estat centralista, a favor d’allò que vam segellar el dia 1 de desembre centenars de milers de catalans.

Respecte, doncs, i confiança. Però també, respecte i vigilància democràtica. Tots hem de ser conseqüents i estar alerta. La Plataforma, la primera, que és la que ens va convidar a estar-hi als altres.

JOSEP MARIA TERRICABRAS

"; WPoliticaFot[18]="Imatges/mani011207.jpg"; WPoliticaPeuFot[18]=""; WPoliticaDat[18]="06/12/07 00:00:00"; WPoliticaTiW[19]="08/04/07"; WPoliticaTit[19]="Manifest per la Diada de Sant Jordi . Països Catalans, Diada Jordi de 2007"; WPolitica[19]="En la història dels pobles, les ocasions reals d’arribar a l’emancipació, a la sobirania plena, a la independència, més aviat són escasses i cosides de dificultats.

En la història immediata dels Països Catalans n’hi ha hagut, sortosament, dues ocasions clares, en el vessant peninsular: la denominada primera Transició espanyola, als anys 1976-77, i la que es volia anomenar segona Transició, als anys 2005-06. En trenta anys, dues oportunitats d’or degudes, a la mort de Franco i a l’empenta basca respectivament.

Mentre molts altres pobles aprofitaven, valents, llurs oportunitats històriques, la nostra nació les ha malbaratades les dues vegades per culpa dels dirigents de la nostra nació.

Una suposada nació no és en realitat encara nació si no és independent. Es tracta d’un dret i un deure irrenunciables de tot poble adult. Això esdevé cert quan una nació novella arriba a la seva majoria d’edat. Però no és aquest el nostre cas. Nació mil•lenària, la nostra, no s’ha d’emancipar dels seus pares ni de cap protectorat, ans, com esclava adulta que és, s’ha d’emancipar dels seus amos, França i Espanya, dues ridícules i anacròniques presons de nacions instal•lades al bell mig d’Europa.

I, si som una nació adulta dominada per dos Estats de Força ¿qui havia de liderar el nostre alliberament indiscutible? En les dues ocasions, els nostres polítics electes. Però, d’una banda les eleccions no han estat nacionalment democràtiques (no podem exercir el dret a l’autodeterminació) i d’altra els polítics electes no han donat la talla.

Ens sobren polítics menors que només saben gestionar la nostra nació dominada i trossejada sota la fèrula constitucional inclement de França i Espanya (que s’autoproclamen “Estats de Dret” fins a la nàusea).

D’aquesta mena de polítics en tenim a bastament. Llur nom?: col•laboracionistes. Ens calen polítics majors que condueixin la nostra nació des dels actuals Estats de Fet (“de Conquista”) a un nou i únic Estat de Dret català, amb les Autonomies internes, confederades en pla d’igualtat, que els diferents Països Catalans vulguin. “La llei ha estat feta per al poble, i no pas el poble per a la llei”.

Des de 1976 tenim pendent, no la reforma concedida, ans la necessària ruptura, voluntat clara del poble despert i vigilant, expressada inequívocament en l’Assemblea de Catalunya i en altres instàncies de la nostra nació.

És reconegut per amics i enemics que el nostre poble ha entrat en un marasme atuïdor, en un segon desencís esborronador. Si el nostre estament polític no està a l’altura de les exigències del moment, és just que les organitzacions del poble s’uneixin per a exercir el dret i el deure de decidir, per a assumir la tasca del propi alliberament. Quan falla la política, la responsabilitat bàsica retorna automàticament al poble, on rau l’arrel i la font de tota sobirania nacional.

O s’haurà acabat la nostra nació per què tampoc hi ha poble que es posi dempeus, com ens demanen les quatre columnes de Josep Puig i Cadafalch?

Ens queden set anys per comptar-ne tres cents d’esclavitud continuada.

Poble meu, pacíficament, però ardidament, alça el front i fes el teu Acte definitiu de Sobirania senzilla, digna i fraternal amb tots els pobles de la terra!

Lluís Maria Xirinacs i Damians.

"; WPoliticaFot[19]="Imatges/xirin1.jpg"; WPoliticaPeuFot[19]="Lluís M. Xirinachs"; WPoliticaDat[19]="08/04/07 00:00:00"; WPoliticaTiW[20]="18/07/05"; WPoliticaTit[20]="Les causes i el procés de desintegració de l’URSS i del bloc de l’Est"; WPolitica[20]="Leonid Ílitx Bréjnev (1964-1982), va succeir al capdavant de l’URSS, després d’un eficaç cop de palau, a Nikita Khruixtxov, qui havia iniciat un període de distensió amb l’Oest i d’obertura tecnocràtica. Aquesta manera d’arribar al poder de Bréjnev va posar en evidència, un cop més, que l’estat soviètic, pràcticament des de la seva fundació, no havia aconseguit dotar-se de mecanismes en la seva Constitució, que garantissin uns procediments néts perquè es desenvolupessin els relleus a les cúpules dirigents. Les èlits que dominessin el PCUS, l’exèrcit i els potents serveis de seguretat es farien amb el poder sense gaires problemes, fet que provocava una inestabilitat permanent, ja que les oscil.lacions en les cúpules podien portar a canvis a les dirigències.

Bréjnev, ràpidament, es va encarregar de tallar de socarrel qualsevol intent oberturista: ni polític, ni social, ni militar. Va governar amb mà de ferro i va tornar a carregar en la indústria pesant la iniciativa econòmica de l’estat soviètic i, alhora, en el desenvolupament armamentista, opcions que van arraconar el progrés i el subministrament de béns de consum per a la població. Així, les inversions que s’haurien de fet en el transport civil i la comunicació, es van utilitzar en despesa militar industrial.

L’aparició de les economies “negres i grises”, tolerades pel mateix estat per estalviar-se maldecaps, van començar corrompre les estructures estatals a tots els nivells, ja que com la política econòmica era nefasta, la gent havia d’assegurar-se els béns i només tenia aquesta via, pràcticament, per promocionar-se econòmica i socialment.

L’expansió interna, amb els desastres ecològicomediambientals per les campanyes de colonització agrícoles a l’Àsia central les dècades del 60-70; i l’expansió externa amb el manteniment del falsament anomenat bloc socialista, on la influència de l’estat soviètic respecte als altres països es mantenia per les subvencions econòmiques, energètiques i militars que els hi proporcionava, i la compra de béns a aquests països, quasi sempre molt més cars del que eren, van generar uns costos incalculables, i van afectar, directament, al desenvolupament econòmic intern de l’estat.

Amb la mort de Bréjnev, va pujar al poder Iuri Andròpov (1982-1984), antic cap del KGB (1967-82), amb les missions d’aturar l’estancament econòmicosocial i la corrupció instal.lada a tots els nivells. L’unica cosa que va fer va ser augmentar les tensions de la guerra freda, ja que estava malalt i més d’un terç del seu mandat se’l va passar a l’hospital.

Konstantin Txernenko (1984-1985) va succeir Andròpov en la direcció del PCUS, però només va estar un any en el càrrec i no va tenir temps de fer res, ja que va morir el març de 1985.

Després d’aquest negre panorama que afectava l’estat soviètic, i amb el traspàs dels seus antecessors ja grans d’edat, Mikhaïl Gorbatxov amb 54 anys, va agafar les regnes de la direcció del PCUS amb una herència ben galdosa. Automàticament va iniciar una política de reformes a l’URSS amb canvis radicals, que en pocs anys van fer desaparèixer el sistema comunista soviètic en el seu propi estat i a la resta del bloc de l’Europa de l’Est. Canvis que ni ell mateix, ni la resta de col.laboradors que Andròpov havia col.locat al Comitè Central del PCUS per iniciar la seva política, havien imaginat mai.

L’any 1985 tothom considerava que l’URSS era una superpotència mundial, conjuntament amb els EEUU.

Quan Gorbatxov va accedir al poder es va trobar com herència les conseqüències i/o resultats aconseguits pels seus antecessors en el càrrec: els soviètics havien de mantenir un exèrcit de més de 4.000.000 d’efectius, 600.000 dels quals destinats fora de les seves fronteres; la intervenció soviètica per pressionar els països del bloc de l’Est i per garantir la influència al tercer Món en forma d’ajuts econòmicomilitars, li suposava anualment un 20% del PNB; i a més suposava també mantenir la guerra freda amb el EEUU i el deteriorament de les relacions amb la Xina comunista.

A s, l’URSS era incapaç de competir amb els EEUU de Ronald Reagan, per la cursa de defensa estratègica (guerra de les galàxies), degut a l’endarreriment tecnològic, la corrupció i la mala gestió econòmica. Aquesta era l’herència que la nomenklatura, espècie de burgesia dirigent immobilista, va deixar a Gorbatxov.

Per lluitar contra aquesta herència, Gorbatxov i el seu equip van proposar la perestroika: un paquet de canvis i mesures per superar la davallada econòmicopolítica de l’estat soviètic, una revolució des de la cúpula que volia seguir amb els mateixos principis i estructures de la revolució de 1917.

Dins de la perestroika, va incorporar la glasnost, que consistia en una considerable liberització de la informació de les idees i una major llibertat en el camp cultural.

Redreçar i impulsar l’economia i el creixement industrial va ser un dels primers objectius de Gorbatxov, i va impulsar, entre d’altres mesures, l’autogestió a les empreses estatals, va permetre la constitució de cooperatives i activitats privades en diferents sectors com el terciari, el comerç i l’agricultura. Va combatre molt seriosament l’alcoholisme, molt arrelat històricament a la societat civil russa, però sense gaire èxit.

Políticament va indultar i va permetre les activitats polítiques dels dissidents al règim soviètic, va rehabilitar els castigats des dels temps de Josef Stalin, un genocida que va aconseguir superar el propi Hitler. L’any 1989, a les primeres eleccions pseudodemocràtiques, van entrar per primer cop des del 1917, diputats contraris als comunistes.

Va saber jugar la carta del suport internacional a les seves reformes, i això ho va aconseguir amb el seu número 2 i ministre d’Afers Estrangers, Eduard Sevardnadze, que després seria president d’Azerbaidjan, liderant la cursa pel desarmament de les grans potències, fet que al principi va provocar molts dubtes al bàndol occidental. Va retirar les tropes d’ocupació a l’Afganistan, i va acceptar el diàleg amb un dels personatges al qual se li atribueix una part important de la caiguda del comunisme: el patriarca de l’esglèsia catòlica, el polac Karol Wojtyla (Joan Pau II).

Un cop iniciades les reformes internes, i amb el suport internacional, Gorbatxov va veure com el seu intent, moderat i a llarg termini, de democratitzar el sistema soviètic se n’anava en orris pel conflicte intern. La glasnost deixava al descobert les mancances i les misèries del règim soviètic desmitificant-lo, les seves propostes no havien reixit amb èxit i les vagues i el descontentament social anava en augment, ja que la degradació social era força evident, el revifament dels sentiments patriòtics a les repúbliques ocupades, i especialment esclafades per Stalin, va començar al bàltic i es va estendre com una taca d’oli per tot l’estat, fins i tot els russos van despertar els seus instints imperials. El país es va dividir en dos: els conservadors que volien tornar a èpoques passades i els radicals renovadors que volien trencar amb el passat i establir un sistema capitalista i democràtic.

El 1991, Gorbatxov va intentar controlar el desintegrament territorial, econòmic i polític de l’URSS, però tot i les ajudes econòmiques que rebia d’Occident per accelerar les seves reformes, les eleccions a les presidències de les repúbliques soviètiques van donar com a guanyador un col.laborador seu a la Federació Russa, en Boris Ieltsin, que era un polític que propugnava canvis radicals i l’establiment de l’economia de mercat. Així doncs, la seva via quedava cada cop més ofegada pels dos bàndols radicals abans esmentats.

Els problemes nacionalistes van donar el cop de gràcia a la perestroika, es va reconèixer a Lituània com a estat sobirà i, automàticament, Gorbatxov va intentar reconduir la situació presentant un nou model de tractat de la Unió per substituir l’antiga estructura federativa soviètica i garantir les demandes de sobirania dels diferents pobles dominats.

Una part de l’exèrcit, descontent amb un nou rol de tercera fila que els hi tocava jugar als militars, i per la retirada de l’Afganistan i d’altres zones, amb els conservadors de PCUS van donar un cop d’estat, i van retenir al president Gorbatxov que estava de vacances a Crimea.

L’oposició de la població i desl radicals renovadors, encapçalats per Ieltsin, juntament amb l’ajut internacional va fer dubtar l’exèrcit i els colpistes no van obtenir el suport necessari per fer-se amb el control de les estructures vitals per mantenir-se en el poder.

Ieltsin, en poc temps, va dissoldre el PCUS, va suprimir el comunisme; Ucraïna, Bielorússia, l’Uzbekistan, Geòrgia i, evidentment, Estònia, Letònia i Lituània, van proclamar la independència.

A principis de desembre, quinze repúbliques es van transformar en estats independents. Gorbatxov, un president sense estat, encara va intentar salvar alguna cosa del desastre i abans de dimitir el càrrec, el 24 de desembre, va negociar la formació de la Comunitat d’Estats Independents (CEI), que aplegava 11 de les antigues repúbliques, bé que amb poques atribucions i un dubtós futur.

El 25 de desembre va deixar d’existir la Unió Soviètica i el seu règim econòmic: Gorbatxov va dimitir com a president de l’URSS; al Kremlin es va despenjar la bandera comunista i es va hissar la bandera nacional russa.

Començava, històricament el segle XXI, ja que el Món havia canviat absolutament la seva composició geoestratègica, amb una sèrie de fets a remarcar:

a) el fi de l’URSS i del seu sistema econòmic és un dels més grans aconteixements del canvi de segle

b) la transició russa ha estat la primera en una potència nuclear

c) compren tot una sèrie d’accidents tecnològics d’aquesta epòca, com l’incendi i el posterior desastre de la central nuclear de Txernòbil, l’assecament del Mar d’Aral pels excessos d’irrigació, o l’explosió del submarí atòmic Kursk

d) l’enfosament d’un superestat multinacional, una estructura territorial imposada i mantinguda a sang i fetge, i que originava els mateixos problemes que a Occident, conflictes interètnics, lluita armada, moviments civils de resistència, etc

e) el canvi a una economia de mercat va suposar per a l’economia mundial la integració, de cop i volta, d’un espai enorme (aproximadament una sisena part de la superficie terrestre) dotat d’extraordinaris recursos naturals: el 20% dels boscos del planeta; una de les més grans reserves d’aigua potable, petroli i gas mundials; or, diamants, coure, ferro, níquel, zinc, etc

Les reformes plantejades per Gorbatxov, van marcar una nova línea d’actuació de l’URSS vers els països de l’Europa de l’Est, que era la garantia de la no intervenció en els assumptes d’aquests. Això va impulsar i accelerar els canvis polítics que van portar a la fi de l’anomenat teló d’acer.

Polònia: en aquest país sempre hi havia hagut revoltes anticomunistes, però mai havien tingut gaire èxit. Feia temps que el sindicat Solidarnosc (Solidaritat) liderat per Lech Walesa (que després seria escollit president del país), actuava il.legalment. Amb el canvi de política exterior de Gorbatxov, van forçar al govern militar del general Wojciech Witold Jaruzelski a establir una sèrie de mesures democratitzadores: llei d’amnistia política, permís per instal.lar empreses privades, legalització del sindicat, i al final, a l’any 1989 es van convocar eleccions lliures, amb victòria de Solidarnosc per un 80% dels vots. Enmig de tot això, Jaruzelski va protagonitzar un cop d’estat, però al no tenir el suport de l‘URSS, es va veure obligat a cedir i acceptar les reformes democràtiques.

Hongria: el 1987, el primer ministre Karoly Grosz, havia iniciat un dur programa econòmic i va fomentar el petit sector privat. El 1998 una gran manifestació cívica exigint llibertat d’expressió i reformes civils, va provocar la destitució de l’home fort del règim, el secretari general del PCH János Kádár, el qual fou substituït per Grosz. A partir d’aquí van començar a introduir-se els canvis i reformes, el 1989 el PCH fou dissolt i es transformà com a partit socialista, i el 1990 una coalició de centre-dreta va guanyar les primeres eleccions lliures.

Alemania Oriental (RDA): aquest era el bastió clau de la política exterior soviètica i els canvis que s’hi van produir van ser claus per a la resta. El president Eric Honecker s’oposava als canvis de Gorbatxov i mantenia amb mà de ferro el sistema comunista. La primera gran crisi la va patir quan milers de conciutadans, que tenien permís per viatjar als països de l’òrbita comunista europea, es van refugiar a les ambaixades del seu país a Hongria, Polònia i Txecoslovàquia, reclamant el dret a passar-se a l’Alemania Occidental (RFA). Hongria va permetre que passessin la frontera amb Àustria i d’allà van passar a la RFA. Tot i que aquest cop va ser molt dur per al règim d’Honecker aquest va seguir amb mà dura. Coincidint amb una posterior visita de Gorbatxov per convèncer Hocneker de prendre mesures reformistes, un sector del partit comunista s’enfrontà amb Honecker i el van destituïr. Amb la pressió de la població es va autoritzar l’obertura del mur de Berlín per poder passar-se a l’altre costat de la ciutat alemanya sota control de la RFA. A les eleccions lliures del 1990, va guanyar el canceller conservador de la RFA, Helmut Kohl que defensava una ràpida reunificació alemanya, que es va produir el 3 d’octubre de 1990.

Albània: mort el president Enver Hoxa el 1985, Ramiz Alia va dirigir i emprendre tímides mesures reformistes com a la resta dels països de la seva òrbita comunista. L’any 1991 es van produir les primeres eleccions democràtiques, que guanyaren els comunistes. Aquests van establir una constitució provisional i instauraren un nou càrrec de president de la República que va recaure en Alia, i el mític Partit dels Treballadors Albanès es va transformar en un partit socialista. Aquest mateix any, es restabliren les relacions amb els EEUU. El primer president democràtic no comunista fou escollit el 1991 (Sali Berisha).

Txecoslovàquia: les manifestacions que es van produir el 1989, van provocar l’anomenada revolució de vellut, on la cúpula comunista encapçalada per Milos Jakes es va veure obligada a dimitir i a negociar amb el Fòrum Cívic que agrupava les forces democràtiques, liderat pel veterà líder Václav Havel. A les primeres eleccions lliures el Fòrum Cívic va arrassar, i van reestablir la democràcia al país. L’any 1992, les divergències econòmiques entre els txecs i els eslovacs van portar a negociacions entre ambdues nacions i van decidir exercir el democràtic dret d’autodeterminació reconegut per l’ONU, i separar-se. Aquest fet es va produir oficialment l’1 de gener de 1993 essent president de Txèquia Václav Havel, i president d’Eslovàquia Michael Kovac.

Romania: el 1988 el veterà dirigent Nicolai Ceausescu va iniciar un programa forçós de reassentament de camperols que preveia la destrucció de més de 8.000 pobles, això va provocar que es reactivessin els ressentiments populars antidictador. Aquest va reprimir durament la pobació i va aconseguir que l’exèrcit es possés a favor de la població. Capturat, fou afusellat el dia de Nadal. Es va crear un Consell de Salvació Nacional presidit per Ion Illiescu. L’any 1990 a les primeres eleccions multipartidistes, el Front de Salvació Nacional, format per antics comunistes, va guanyar, proclamant Illiescu president.

Bulgaria: sota el comandament del president Todor Zivkov, va ser una de les societats més tancades de l’òrbita comunista. Imperava la pena de mort i l’internament de la resta de la familia en un camp de concentració per a tot aquell que gosès marxar del país. Més tard va començar una campanya genocida per assimilar la minoria turca existent al territori búlgar, prohibint-los la llengua i fent-lis traduir els noms en eslau. Degut a aquesta persecució, l´any 1989, 300.000 turcs abandonaren el país escapant a Turquia. La crisi va esclatar i el mateix partit comunista va obligar-lo a dimitir. Sota la direcció del nou president Petar T. Mladenov, es van restablir els drets de la minoria turca i s’instaurà un règim multipartidista. L’any 1990, el partit comunista adoptà el nom de partit socialista i guanyà les primeres eleccions democràtiques.

Iugoslàvia: l’any 1980 morí el mariscal Tito, dictador de la Federació Iugoslava que incloïa les nacions d’Eslovènia, Croàcia, Montenegro, Sèrbia, Macedònia i un estat tap creat per ell per separar croats i serbis anomenat Bòsnia-Herzegovina, format per antics territoris croats i serbis. D’acord amb la constitució establerta el 1974, l’estat iugoslau tindria una direcció col.legiada. L’any 1990 es van celebrar les primeres eleccions lliures i els diferents grups nacionalistes i conservadors van obtenir molt bons resultats. L’any 1991 quan tocava a un croat presidir el país, els serbis i montenegrins comandats pel president Slobodan Milosevic, van vetar-l’hi l’accès, tornant a retreure els vells litigis nacionals que existien entre les diferents nacions que el dirigent comunista Tito havia intentat fer oblidar durant la seva dictadura. Aquest fet va provocar que eslovens i croats declaressin la independència. L’exèrcit federal, dominat pels serbis, va intentar esclafar les intencions secessionistes i va acabar perdent (6 dies van necessitar els eslovens i un any els croats) la guerra, no sense haver comès tot tipus de crims de guerra contra les poblacions civils. A Bòsnia-Herzegovina encara va ser molt pitjor, i Montenegro encara està federada amb Sèrbia. Macedònia no va tenir cap problema per assolir la seva sobirania. Sèrbia ha de resoldre encara el problema de Kosovo, amb gran presència de la minoria albanesa.

Lituània, Estònia i Letònia: l’any 1980 va començar a revifar el nacionalisme lituà, i el Partit Comunista Lituà va ser el primer que es va deslligar oficialment del PCUS. L’any 1990 a les primeres eleccions democràtiques, el Sajudis, moviment nacional lituà, va guanyar de carrer i el seu líder Vytautas Landsbergis elegit president, proclamà la independència. Inicialment, Gorbatxov no va permetre el reconeixement i va pressionar econòmica i militarment els lituans perquè l’efecte sobiranista no s’extenguès a la resta de pobles. Però després de superar el cop d’estat a Moscú, no va tenir més remei que acceptar-ho. Així doncs el 1991, l’encara URSS reconeixia les tres repúbliques bàltiques, i l’any 1993 l’últim contingent militar rus marxava de la zona.

"; WPoliticaFot[20]="Imatges/Escut_Soviet_Union.jpg"; WPoliticaPeuFot[20]="Escut de l´Unió Soviètica"; WPoliticaDat[20]="18/07/05 00:00:00"; WPoliticaTiW[21]="03/05/05"; WPoliticaTit[21]="La introducció de la Inquisició castellana a Catalunya"; WPolitica[21]="La institució d’una Inquisició apareix l’any 1231, en territori germànic, contra els càtars renans, l’eliminació dels quals el papat confia a Conrad de Marburg. L’any 1233, a Occitània, -l’Inquisitio heretice pravitatis- (funció d’investigació sobre la depravació herètica), és oficialment instaurada i Gregori IX, investeix a dominics i franciscans, d’aquest sant ofici.

El Sant Ofici de la Inquisició, també denominat Tribunal de la Santa Inquisició, era un tribunal eclesiàstic “establert per a inquirir i castigar els delictes contra la fe”, és a dir, dedicat a la persecució de la heretgia.

El seu nom procedeix del principi processal aplicat en la seva activitat. En l’època, la justícia actuava bàsicament a instància de part, segons el principi acusatori, és a dir, havia d’existir una acusació particular perquè l’aparell judicial s’engegués. Només en condicions especials els tribunals actuaven d’ofici segons el principi inquisitiu, consistent en la inquisició o esbrinament del crim per la pròpia iniciativa judicial.

El tribunal creat per a l’eradicació de la heretgia tenia potestat per a actuar d’aquesta segona forma, pel que es coneix abreviadament com Inquisició.

Breument, la història del Sant Ofici pot dividir-se en cinc etapes:

1) des del seu establiment el 1480 fins 1530: és el moment de major activitat, centrada en la intensa persecució dels conversos jueus.

2) des de 1530 fins 1560: fase de menor activitat, època de finançament de la institució.

3) des de 1560 a 1614: nou moment àlgid, amb la repressió de protestants i moriscs.

4) des de 1615 a 1700: fase més tranquil•la, però sense descans, amb nous atacs als jueus a principis i a la fi de segle.

5) des de 1701 a 1813: decadència del tribunal, cada vegada més inactiu, fins la seva dissolució, per decret de les Corts de Cadis de 22 de febrer de 1813. Fernando VII va restaurar el tribunal el 1814, però de manera purament nominal, de manera que la seva abolició definitiva (decretada per Isabel II el 15 de juliol de 1834) va ser una mera formalitat.

Els orígens de la Inquisició

La història de la Inquisició a l’Estat Espanyol es divideix en dues etapes. La primera correspon a l’Edat mitjana, durant la qual funciona (únicament a la Corona catalano-arogonesa) la cridada Inquisició papal. La segona s’estén al llarg de l’Edat Moderna, mitjançant la Inquisició real, és a dir, la qual depèn de l’autoritat del rei.

El Sant Ofici sorgeix a principis del segle XIII (per una sèrie de disposicions papals promulgades entre 1221 i 1235) com un organisme eclesiàstic confiat a les ordres mendicants (els dominics inicialment, després els franciscans), independent de la jurisdicció episcopal i què, amb l’autoritat del papa, procura la repressió de les heretgies i en particular la càtara, molt pròspera al nord de Catalunya i a Occitània, principalment, en aquests anys.

El Sant Ofici, en la seva versió original, es va establir, de manera estable, a la Corona d’Aragó el 1232, mitjançant comissions papals creades en el marc de la lluita contra el catarisme (tot i què la croada albigesa portava cua) estès pel veí Llenguadoc, una part del qual estava sota l’autoritat del rei català, que era també marquès de Provença. Alguns notables dominics catalans, com Raimon de Penyafort en el segle XIII o Nicolau Eimeric en el segle XIV, van pertànyer a aquest tribunal.

No obstant això, passat el moment àlgid de l’heretgia càtara i desmuntada l’ordre militar dels Templers , cal destacar l’importància d’aquesta ordre militar, pràcticament hegemònica a Catalunya , la Inquisició papal catalano-aragonesa va caure en una inactivitat gairebé completa, mentre que a Castella mai va arribar a introduir-se, quedant els escassos processos per heretgia en mans dels tribunals eclesiàstics ordinaris, sota l’autoritat dels bisbes.

Va ser només a la fi del segle XV, en el marc d’una societat alterada per les guerres civils i les convulsions socials, quan es van començar a alçar veus (com la del cèlebre predicador dominic Alonso de Hojeda, prior del convent de Sevilla, el 1477-1478) que reclamaven la introducció a Castella de la Inquisició.

Tal actuació vindria exigida per la suposada activitat judaïtzant dels conversos, als quals s’acusava de seguir practicant en secret la fe jueva (el que la investigació moderna denomina criptojudaisme ) i d’actuar confabulats per a destrossar les bases de la societat cristiana i controlar-la.

Els Reis Catòlics es van mostrar en principi bastant poc avesats a actuar contra jueus i conversos (part dels quals ocupaven els llocs de confiança del govern i l’administració). No obstant això, van acabar convençuts de la necessitat de la mesura. El resultat va ser la sol•licitud al papa Sixte IV d’una Inquisició plenament operant, el que va ser concedit per la butlla de l’1 de novembre de 1478. Per ella, el papa concedia als monarques plens poders per a nomenar i destituir als inquisidors. Neixia així de dret la Inquisició real castellana, encara que aquesta no es va crear de fet fins el nomenament del primer tribunal inquisitorial a Medina del Campo el 27 de setembre de 1480.

El tribunal de la inquisició va anar adquirint un paper polític i social molt rellevant a les terres dels Reis Catòlics, quan aquests decideixen establir-lo, amb el nom de Sant Ofici, a Castella a partir de l’any 1480 i quatre anys més tard a Catalunya-Aragó. L’entrada del Sant Ofici renovat en els territoris de la Corona d’Aragó va ser més problemàtica, encara que es va intentar fer passar per una mera revitalització de la vella Inquisició papal ja existent.

Els problemes no van venir només de l’oposició de Sixte IV (que pretenia mantenir-la sota el control episcopal) i de les poderoses famílies converses, sinó del rebuig general a les potestats del nou tribunal, que se sentien com un contrafur, és a dir, un atac als respectius sistemes legals vigents en els diversos estats de la Corona, amb el seu conjunt de privilegis i llibertats. En definitiva, es veia, i no sense raó, com una nova volta de rosca de la monarquia en el seu intent d’afermar l’autoritat real. Tot i això, els Reis Catòlics van seguir avant amb els seus plans i el 17 d’octubre de 1483 fra Tomás de Torquemada , prior del convent dominic de la Santa Creu de Segòvia, va ser nomenat inquisidor general per a les Corones de Castella i d’Aragó (excepte els territoris italians).

Les seves Instruccions, redactades entre 1484 i 1498 (data de la seva mort), van fixar el reglament intern de la nova Inquisició espanyola. De fet, van ser les Instruccions noves, promulgades en 1561 per l’inquisidor general Fernando de Valdés, les quals van donar definitivament a la Inquisició el seu típic caràcter rígid, burocràtic i centralista.

Enfront de la vella Inquisició papal, la versió renovada del tribunal per a la defensa de la fe tenia com principal diferència ser un instrument al servei de la política reial i subjecte a la monarquia. No obstant això, l’autoritat inquisitorial depenia del papa i encara que el nomenament dels inquisidors era una prerrogativa reial, havia de ser ratificat per Roma. En suma, a més d’un organisme governatiu espanyol, el Sant Ofici no deixava de ser un tribunal eclesiàstic emparat, encara que fos des de lluny, per la màxima autoritat de l’Església Catòlica.

La Inquisició, presidida per un únic inquisidor general i directament depenent de la corona, es va convertir en el primer organisme administratiu que estenia la seva autoritat als diversos territoris de la unió, encara més personal que política, de la monarquia hispana.

La repressió política

Cal tenir molt present que la Inquisició esdevé una mena de moma que permet al monarca castellà envair, per primer cop, jurisdiccions d’altres institucions de la terra, que d’una altra manera li serien inaccesibles. L’acusació a un enemic polític d’algun crim de l’àmbit inquisitorial el podia posar immediatament al seu abast. Un exemple podria ser el cas de l’exsecretari reial, caigut en desgràcia, Antonio Pérez, refugiat a l’empara dels furs aragonesos .

Des de 1488, el seu màxim òrgan de govern era el Consell Suprem de la Inquisició o Consell de la Suprema i General Inquisició, conegut abreviadamente com la Suprema, que només tenia per damunt al propi monarca.

En definitiva, es veia (i no sense raó) com una nova volta de rosca de la monarquia en el seu intent d’afermar l’autoritat reial sobre la resta d’institucions del territori hispànic.

En efecte, mentre cada estat posseïa els seus propis òrgans de govern, completament independents, el Sant Ofici els abastava a tots sota la seva jurisdicció i no responia més que davant el rei, el que explica en bona parteix el recel amb que la institució era vista per les classes dirigents dels diversos territoris hispànics, sobretot en la Corona d’Aragó, el Sant Ofici va acabar formant part de la rutina quotidiana i de la pesada maquinària burocràtica de l’Espanya dels Austries.

El Sant Ofici no es va contentar amb atreure a la seva esfera els crims que podien estar més o menys remotament tenyits d’heretgia. Va ser una constant de la seva actuació el seu afany per afermar una autoritat, què, com dimanada alhora del rei i del papa directament, considerava superior a la qual podia exercir qualsevol altre òrgan jurisdiccional i fins i tot a la qual posseïen bisbes i virreis. En el seu afany per demostrar aquesta superioritat, els inquisidors van intentar contínuament entendre en delictes que en principi no eren de la seva competència, amb els conseqüents conflictes jurisdiccionals.

Per aquest motiu les protestes contra el nou tribunal en la Corona d’Aragó, tenien més que veure amb la seva forma d’actuació, que contravenia part dels furs, que amb el fons de la seva missió, que gairebé ningú discutia.

La repressió social

La Inquisició, com a institució, va exercir una vigilància i un control estricte vers els comportaments morals de la societat catalana. Un ample ventall d’actituds socials que es consideraven perilloses, des de l’homosexualitat fins a les festes populars. Cal tenir present el context del barroc i la contrareforma promoguda pel Concili de Trent.

Els anomenats actes de fe eren cerimònies on s’expressava la condemna dels comportaments moralment inacceptables, constituïren la plasmació més visible d’aquest esperit, i cal assenyalar que el mateix Felip II participà personalment més d’un cop.

Nascuda essencialment per a impedir els desviaments de l’ortodòxia religiosa, el Sant Ofici es va dedicar primerament a investigar als conversos, sospitosos sistemàticament de realitzar en secret pràctiques judaiques i contra els quals van jugar l’animadversió tant dels seus antics correligionarios jueus (fins l’expulsió de 1492) com dels cristians vells. Mantinguda al llarg de tota la seva existència, la persecució contra els judaïtzants es va manifestar en tota la seva duresa durant el primer mig segle de la nova Inquisició (1481-1530), per a rebrotar amb certa força en el segon quart del segle XVII, quan l’arribada de conversos portuguesos, afavorits per Olivares, va permetre al Sant Ofici (oposat al “Válido”) castigar altra vegada el vell delicte.

Mentrestant, a partir dels decrets de conversió forçosa de 1502 (per a la Corona de Castella) i de 1526 (per a la Corona d’Aragó), un problema similar havia sorgit amb els moriscs o cristians nous de moro, de molts dels quals se sospitava (sovint amb causa) que practicaven ocultament l’islam. El problema es va agreujar a la fi de segle, després de la rebel•lió de les Alpujarras i la disseminació dels exaltats moriscs granadins per diverses regions de Castella. La solució radical, després de molts dubtes i vacil•lacions, va consistir en l’expulsió de 1609-1610, que pràcticament va acabar amb la presència de moriscs davant la Inquisició.

En un segon moment, a partir de 1520 aproximadament, la seva tasca es va ampliar a l’eliminació de les idees protestants o afins a elles. Passat aquest moment, el pes de la persecució va recaure en els luterans, sovint designació genèrica de qualsevol tipus de desviació doctrinal, no només de les diverses branques del protestantisme (que van tenir molt escassa penetració a Espanya), sinó de diverses creences de la religiositat popular de tradició medieval i completament alienes a l’esperit de la reforma. Aquest últim àmbit, que va ser el qual més incidia en la població dels cristians vells, va atreure l’interès dels inquisidors sobretot a partir de la recepció de les disposicions del Concili de Trent, finalitzat el 1563 sota el pontificat de Pius IV, qui va promulgar la butlla de confirmació dels decrets conciliessis aquest mateix any.

El 12 de juliol de 1564, Felipe II expedia una Reial Cèdula que manava l’observança del Concili en tots els seus dominis i aquest mateix any van aparèixer publicades a Roma les actes del mateix. Es va produir llavors el moviment religiós conegut com Contrarreforma, per intentar oposar a les reformes protestants les pròpies de l’Església Catòlica.

Això va suposar un major atenció a la formació religiosa del poble, del que es van ocupar en el plànol pastoral els bisbes, però també les ordres religioses, en particular dominics i jesuïtes. Per la seva banda, la Inquisició va incidir en l’aspecte repressiu, perseguint diverses desviacions de l’ortodòxia que no implicaven necessàriament una heretgia. La major part de les causes incloses en aquest grup es referien a delictes verbals, les denominades proposicions, és a dir, declaracions heterodoxes, fonamentalment blasfemes (considerades també un delicte per la justícia secular) i opinions irreverents sobre punts de la doctrina o sobre el clergat.

Un cas típic, i objecte de certa severitat, era l’afirmació que la fornicació simple (és a dir, les relacions sexuals entre un home i una dona solters) no constituïa pecat, una creença molt estesa en l’època. També es perseguia la contravenció de determinats preceptes eclesiàstics, com trencar l’abstinència de carn els divendres o no anar a missa, sobretot perquè es buscava sempre en ells possibles indicis de judaïsme o d’heretgia. Per la mateixa raó, en la mesura que determinats delictes sexuals (com el bestialisme, la sodomia , la bigamia o la sol.licitació, és a dir, els requeriments sexuals dels sacerdots a les seves filles de confessió) podien aparellar justificacions dels mateixos tenyides d’heretgia, el Sant Ofici va passar a ocupar-se d’ells.

Però el camp de les creences i actituds populars en el qual la persecució va resultar més severa va ser el de la superstició, que en el segle XVII (quan ja no havia moriscs i tot just es trobaven protestants) van sumar la cinquena part de les causes. Especialment es va intentar reprimir la bruixeria, encara que el paper de la Inquisició (que en aquest punt obstaculitza en competència amb els tribunals seglars i els episcopals) no va ser tan important com sol pensar-se.

Ocasionalment i atès que era l’únic cos de tipus policíac directament depenent del rei, aquest va utilitzar la Inquisició per a perseguir delictes que atemptaven contra la seva autoritat, com la fabricació i introducció de moneda falsa o el contraban de cavalls.

La repressió cultural

La Inquisició vetlla per l’ortodòxia ideològica dels catalans, des d’un prisma castellà. Els controls del comerç de llibres, especialment francesos, n’és un exemple.

Tampoc es pot negar la influència de l’estructura inquisitorial en la societat catalana, donat que la majoria d’oficials eren estrangers i usaven el castellà, difonent-lo entre les elits barcelonines. A més a més, el Sant Ofici és la primera institució històrica que exerceix el seu poder a Catalunya que no treballa en català.

L’existència de la Inquisició respon en bona part a un conjunt de plantejaments que eren la moneda corrent del pensament hispànic coetani. No es tracta, per tant, d’un producte aliè a l’època, sinó d’una manifestació més de com respirava l’Espanya dels segles XV a XVII. No significa això negar el seu paper, en paral•lel al d’altres mecanismes del sistema vigent, per a modelar les consciències i acomodar-les a la ideologia oficial, sinó advertir que en bona parteix aquesta ideologia precedia a l’acceptació del Sant Ofici. En altres paraules, la Inquisició es basava en els mateixos fonaments que contribuïa a reforçar, en un típic sistema de retroalimentació.

La Inquisició mai va exercir la censura prèvia de llibres (practicada llavors en tota Europa), que va ser sempre una potestat de la Corona, exercida a través dels Consells Reals de Castella, Aragó, Índies, Itàlia, Portugal i Flandes (radicats a Madrid), o dels virreis d’Aragó, Catalunya, València, Navarra, Sardenya, Sicília, Nàpols, Perú i Nova Espanya.

La censura a posteriori es feia mitjançant l’elaboració d’índexs de llibres prohibits total o parcialment. Aquests índexs no eren exclusius de la Inquisició, doncs els van promulgar també certes universitats i alguns bisbes, ni van sorgir a Espanya.

El més antic és el de la Universitat de París de 1542, seguit pel de la Universitat de Lovaina de 1546 , mentre que el primer que es publica a Espanya és del 1551, bàsicament una adaptació del lovaniense de 1550. Aquest primer índex va ser afavorit pel temible inquisidor general Fernando de Valdés, responsable també del de 1559, un dels més severs de la Inquisició espanyola. Aquest índex conté un nombre important d’obres literàries coetànies, especialment la producció dels fundadors del teatre renaixentista espanyol (Juan de l’Alzina, Gil Vicente, Bartolomé de Torres Naharro) i obres d’espiritualitat en castellà (fins i tot algunes del benvolgut predicador dominico fra Luis de Granada o de l’eminent jesuïta, més tard canonitzat, Francisco de Borja).

El 1571, i sota la supervisió del culte humanista Benito Arias Montano, es va publicar a Anvers un Índex expurgatori, en el qual, enfront de les tallants prohibicions de Valdés, s’assenyalaven els passatges que, una vegada suprimits, permetien la publicació de l’obra corresponent. Aquest model va ser aviat imitat a Espanya i a partir de l’índex en dos volums de 1583-1584, patrocinat pel gran inquisidor Gaspar de Quiroga, la llista comprèn dues parts, l’índex prohibitori (autors i obres prohibits per complet) i l’expurgatori (que conté les obres expurgades, és a dir, aquelles que poden publicar-se si s’eliminen determinats passatges censurats).

Els índexs inquisitorials espanyols anaven una miqueta per lliure, encara que contenien moltes obres copiades d’índexs estrangers que mai van circular per Espanya. En tot cas, solen recollir menor nombre d’entrades que els universitaris de París o Lovaina.

L’atenció dels censors espanyols se centrava en aquells textos que mostren la doctrina errònia, repugnant o contrària a la fe catòlica o als sagraments (de l’índex de 1559). En general, s’intenta evitar l’espiritualitat personal; més que en les obres on s’exposa la doctrina dels reformats (és a dir, els protestants), la censura se centra en els perills de la superstició i d’una espiritualitat massa personal. A més, hi ha obres la lectura de les quals es prohibeix en romanç, però no en llatí, de manera que els doctes (de qui es pressuposava que no caurien en els errors del vulgo) sí podien tenir accés a elles.

De totes maneres, si en l’índex de 1559 es recullen ja algunes obres literàries, sobretot de teatre (potser per considerar-se’l més influent, o capaç d’arribar a més públic), és sempre per raons doctrinals. Per exemple, de Jorge de Montemayor es prohibeixen el “Cancionero de obras de devoción” (Valladolid, 1552) i el seu “Segundo cancionero espiritual” (Anvers, 1558), per les seves poesies religioses, però no la seva novel•la pastoril “La Diana” (València, 1559). “El Lazarillo”, prohibit en 1559, passa des de 1571 a l’índex expurgatori, exigint-se només l’eliminació dels episodis del frare de la Mercè i del “buldero”, així com la d’algunes frases soltes, el que es fa a partir de l’edició de Madrid de 1573 (coneguda com Lazarillo castigat), «esmenada» per l’humanista Juan López de Velasco.

S’intentava igualment controlar la importació de llibres estrangers , però aquesta era de tal magnitud (degut, entre altres coses, que molts autors espanyols preferien imprimir les seves obres en les excel•lents premses flamenques o italianes) que els inquisidors no donaven a l’bast per a controlar l’entrada si més no de les importacions declarades, com de les introduïdes il•legalment.

Quant a la producció interna, els inquisidors actuaven quan alguna denúncia atreia la seva atenció sobre una determinada obra i, aquí, els gelos i les baralles del món literari i acadèmic van tenir sovint molta major importància que l’autèntic fons doctrinal de l’assumpte.

El mateix va succeir amb el control de l’ensenyament. Aquest depenia de les universitats i la Inquisició mai es va immiscuir per iniciativa pròpia en els nomenaments o destitucions de professors. Altra cosa era que un professor, per raons de fe, però sovint per altres menys confesables, acusés a algun col•lega d’exposar en la seva càtedra o en les seves escrites idees heterodoxes.

L’evident endarreriment de les universitats i la seva falta de dedicació a la ciència (no exclusiu de les universitats) es deuen més aviat als propis centres (controlats per les ordres religioses) i, en definitiva, al clima general de la Contrarreforma i de la cultura hispànica del moment, que a una específica persecució inquisitorial.

"; WPoliticaFot[21]=""; WPoliticaPeuFot[21]=""; WPoliticaDat[21]="03/05/05 00:00:00"; WPoliticaTiW[22]="21/03/05"; WPoliticaTit[22]="Règims totalitaris de dretes a l´Europa d´entreguerres"; WPolitica[22]="Les causes de l’adveniment dels dos règims totalitaris van ser, pràcticament, molt semblants però amb algunes diferències.

A Itàlia, la situació de crisi econòmica era greu, sobretot les diferències entre el nord i el sud d’un Estat recentment unificat. A més la condició de país guanyador de la primera Guerra Mundial no li va servir de res perquè no va treure cap tipus d’avantatges, i a sobre va patir moltes pèrdues humanes.

El deteriorament del règim democràtaliberal, va fer que un socialista antibelicista, es transformès en un clar partidari del totalitarisme belicista, i creés els “Fasci di combattimento”, aquest era Benito Mussolini.

A l’Alemania de la República de Weimar les coses no anaven massa diferents. El 1929 va tornar a patir una greu crisi economica, com la del 1923 després de perdre la guerra, motivada per la caiguda de les inversions estrangeres que era el motiu del seu creixement aquells 6 anys, i pel continuament de les sancions imposades del vencedors que no deixaven aixecar cap al país. Això va provocar una polarització de la societat entre els radicals comunistes i nacionalsocialistes.

La por de les classes benestants d’ambdós països al creixement del comunisme (veient la consolidació de la revolució soviètica a la URSS), i de dos estaments conservadors més d’aquelles societats com eren els militars i l’esglèsia, van permetre una passivitat total vers les accions violentes d’aquests moviments per eliminar els seus adversaris directes: els comunistes, tant al camp com a les fàbriques.

Amb aquest context, el 1922 després de la Marxa a Roma convocada per Mussolini per escenificar la seva força (tot i que a les eleccions, els feixistes no havien tret gaires bons resultats), els conservadors en el poder decideixen fer-lo primer ministre i ministre de l’interior, pensant que després podrien domesticar-lo i utilitzar-lo.

A Alemania passa el mateix, però a l’any 1932, quan Hindenburg i els conservadors alemanys fan canceller Hitler, pensant el mateix.

Evidentment, ambdós fan servir el poder per guanyar eleccions posteriors (usant aquest poder, agredeixen les altres opcions polítiques fent servir les policies, organitzacions violentes, fins i tot els nazis cremen el Reichstag, parlament alemany, i n’acusen els comunistes) i els feixistes italians a les eleccions del 1924 treuen un 66’4%, i els nacionalsocialistes alemanys un 44% dels vots, que els portaran al capdamunt del poder.

Un cop allà, eliminen el sistema democràtic i instauren un règim de partit únic, el seu. Els italians el 1925 amb el suport de la monarquia, Víctor Manuel III de Saboia, l’esglèsia i els militars; i els alemanys el 1933 amb el suport de l’església protestant i dels militars, ja que Hindenburg havia mort, instaurant el III Reich.

Hitler a més, un cop al poder, netejarà el seu règim d’opositors i de dissidents propis, fet que es reflexarà a la Nit dels ganivets llargs, el 1934, on fa eliminar-los físicament, incloses les forces de xoc que li van fer la feina bruta violenta, les SA tropes d’assalt, que se li havien revoltat.

Ambdós règims , es basaran i caracteritzaran per:

1) rebuig al parlamentarisme i la democràcia: creuen que és un règim irresponsable, la gent no està formada per votar i donar responsabilitats a gent mediocre i poc preparada; masses canvis amb l’alternància política. Ells aposten per governs forts provinents de les minories fortes, elegits per un procès natural

2) autoritat carismàtica del líder: els millors manen, els líders sorgeixen de processos naturals i són els més forts. Apareix el Duce a Itàlia, i el Führer com a reencarnació del poble a Alemania. La democràcia genuïna és la voluntat del líder, que assumeix tota la responsabilitat. Aixo comporta que existeixi un ordre jeràrquic, disciplina i un poder total que emana del líder.

3) primàcia de l’acció i de la força: convencen amb l’acció contra els que no pensen com ells no amb les idees o programes de govern que consideren un signe de debilitat, aplicant la seva lògica: el fanatisme ideològic violent. Hitler va dir: “el futur d’un moviment depèn del fanatisme, de la intolerància amb la qual els seus adeptes sostinguin la seva causa com l’única justa i la imposin enfront a d’altres moviments d’índole semblant”

També es diferenciaran en:

4) l’expansionisme: Per als nacionalsocialistes es basa en el “Lebensraum” que és l’espai vital dels elegits, com que el poble alemany és històricament i biològicament superior té el dret natural, la necessitat de creixement com a poble i necessita noves terres i mercats. El pangermanisme comença el 1938 amb l’Anschluss (annexió voluntària d’Austria), segueix el 1939 amb els Sudets (Txecoslovàquia) i acaba desencadenant la segona Guerra Mundial amb Danzig (Polònia), i consisteix a unir tot el poble alemany en el seu habitat natural. Pel que fa als italians, el seu imperialisme es basa més en una reminiscència del passat de la Roma imperial i una necessitat de poder econòmic i de prestigi militar

5) l’omnipotència de l’estat: controlar-ho tot, i ser el vèrtex de la piràmide. Mussolini deia: “tot dins l’estat, res fora de l’estat ni contra l’estat”. Mentre Mussolini deia que l’estat era el que creava la nació (estatocràcia) i hi basava tota la seva ideologia en el corporativisme al servei de l’estat; Hitler utilitzava l’estat per als seus fins: era el “volk” (poble) qui històrica i biològicament creava la nació, i l’estat emanava d’ell i, per tant, n’era un instrument. Schmitt va definir-lo com l’estat tripartit: l’estat era l’aparell estàtic, el partit era l’element dinàmic i el poble era l’objecte no polític. Per això, els nacionalsocialistes, a diferència dels feixistes, van penetrar en tots els àmbits de la societat per dominar-la i organitzar-la

6) el racisme: una altra de les diferències entre amdues ideologies. Els nacionalsocialistes es basaven en la superioritat de la raça ària, seguint les tesi darwinistes. Per ells el poble alemany era superior als altres i no podia deixar-se dominar per races inferiors, ni barrejar-se fet que provocaria la seva decadència i desaparició. Consideraven que els jueus eren els causants de les seves desgràcies com a poble i havien d’eliminar-los. Aquesta idea, es va començar a aplicar, encarnissadament, a partir de la Nit dels vidres trencats, el 1938, i aquestes accions s’anomenaven pogroms, i va continuar amb la política d’exterminació posteriorment als camp d’extermini. En canvi els feixistes, no es van basar en aquestes teories racials, gràcies a que els estaments que van permetre l’arribada al poder (sobretot l’església i els militars) van frenar l’aparició d’aquestes tendències radicals, i Mussolini va obrir el partit a les masses, desfent així l’aparació de l’elitisme

Ambdós moviments perduren de forma diferent al seus respectius països, després de les morts dels dos líders: Mussolini executat pels partisans italians i Hitler suïcidat abans de caure presoner dels soviètics. A Alemania és una ideologia prohibida i defensada per grups minoritairs. En canvi a Itàlia, el partit que defensa les tesi de Mussolini, forma actualment govern amb el president Berlusconi, amb tota normalitat, ja que, de moment, actua políticament i no fa ús de la violència.

"; WPoliticaFot[22]=""; WPoliticaPeuFot[22]=""; WPoliticaDat[22]="21/03/05 00:00:00";