WSocietatInd = 22
WSocietatTiW = new Array(WSocietatInd)
WSocietatTit = new Array(WSocietatInd)
WSocietat = new Array(WSocietatInd)
WSocietatFot = new Array(WSocietatInd)
WSocietatPeuFot = new Array(WSocietatInd)
WSocietatDat = new Array(WSocietatInd)
WSocietatTiW[0]="10/05/10";
WSocietatTit[0]="CULTURA I SOBIRANIA";
WSocietat[0]="Per Joan F. Mira
Un dels processos més profunds en la història de les nacions i dels Estats, i dels Estats-nació, d’aquesta Europa occidental nostra, és que al llarg de les últimes dècades els atributs més clàssics de la sobirania s’han esvaït progressivament. I que alhora, en canvi, alguns dels que abans es consideraven secundaris han esdevingut els més potents. ¿Quins eren els atributs de la sobirania dels Estats, que abans eren intocables i que avui ja no existeixen o són poc importants? Un era el fet de tindre una moneda pròpia que es podia no sols encunyar amb més o menys abundància, sinó que pujava i baixava segons les circumstàncies o les decisions dels Estats. S’ha acabat per als setze països de l’euro. Un altre era el tancament de les fronteres, un límit que no es traspassava sense permís de l’Estat, amb barreres, control de passaports i tota la resta. Ara, les creuem sense aturar-nos. Quant a l’atribut de les relacions exteriors sobiranes, no cal dir que la llibertat (sobirana) d’acció dels Estats és només molt relativament independent, condicionada com està a les polítiques conjuntes de la Unió. Doncs també la “sobirania de relacions“ s’ha quedat en poca cosa. I l’atribut més espectacular, el poder militar, dins de cada un dels Estats europeus té cada vegada un paper més secundari, excepte en el terreny representatiu (fer desfilades, etc.), i en general només s’aplica en missions exteriors: no exteriors a un país europeu i contra un altre, sinó exteriors a la Unió Europea. Una cosa mai no vista abans, impensable fa pocs anys.
En canvi, allò a què avui, com sempre, no renuncia cap Estat, sinó tot el contrari, són els elements de caràcter o contingut simbòlic, cultural i comunicatiu. Cap Estat europeu no està disposat a deixar de fer la seua pròpia política cultural, la seua pròpia política lingüística i la seua pròpia gestió dels elements simbòlics, ja siguen dates i commemoracions o personatges històrics, de l’art o de la literatura: de totes les figures, en fi, que es projecten com a emblema i representació de l’espai nacional, endins i enfora... A això, cap Estat no hi pot ni hi vol renunciar. És a dir: durant els últims anys, s’ha intensificat el poder dels Estats en aquelles dimensions que abans es consideraven més accidentals o secundàries. Perquè abans, allò important, fonamental i primordial era la sobirania política amb els seus atributs irrenunciables: el fet que un Estat poguera prendre amb total independència les pròpies decisions en política internacional, en política econòmica, en política militar i en control de fronteres. De manera absoluta, sense condicionaments externs. Ser sobirà vol dir que les decisions pròpies són supremes, estan per damunt de tot i no estan sotmeses a res. Però resulta que, avui dia, les decisions d’un Estat de la Unió Europea, en termes de control de fronteres, de política monetària, de política exterior, i fins i tot de política militar, estan sotmeses a uns condicionaments superiors. Per tant, en aquestes qüestions els Estats ja no són rigorosament sobirans. Tenen una sobirania limitada o relativa, condicionada. Excepte en el cas de la moneda dins de l’espai de l’euro, on ja no tenen cap sobirania ni una.
Allò en què els estats continuen sent absolutament sobirans és en la política lingüística i en la política de símbols etnoculturals amb els quals i en els quals la gent se sent reflectida o representada. Per dir-ho d’una altra manera, avui dia un Instituto Cervantes, posem per cas, té moltíssima més potència que no tenia fa trenta anys. L’Estat espanyol, doncs, actua amb molt més vigor en el terreny lingüístic, en la política de consolidació i expansió del castellà que no ho feia fa trenta anys. És la seua arma de combat en la projecció nacional, la seua força, la nau almirall de la flota. Això per no parlar de França, que inverteix milions incomptables i dedica una quantitat extraordinària d’esforços en el camp de la francité, per al manteniment del prestigi i de la difusió de la cultura francesa. Si tots els països plantegen la batalla en aquest terreny, ¿per què nosaltres no hem de fer-ho, per què Catalunya no aplica tots els recursos possibles en aquest camp decisiu? ¿Per què el catalanisme dels darrers anys (o allò que es vol presentar com a tal), no defensa i promou una política cultural, simbòlica i lingüística infinitament més activa i contundent?
Em sembla molt significatiu, i molt alarmant, l’aclaparador domini que, des de fa alguns anys, ha tingut i està tenint el tema financer en tot el debat político-nacional a Catalunya. Com si les balances fiscals i altres factors per un estil foren la substància més sòlida i profunda de l’afirmació d’una existència nacional pròpia, i no estic exagerant. Però el futur del país, la consistència i perdurabilitat de la identitat catalana, no depèn de si la Generalitat negocia uns milions d’euros més o menys pel nou finançament. I en canvi tots els polítics dits catalanistes sembla que és en l’única cosa en què pensen. Jo pensaria més aviat en Navarra, un ideal gairebé inassolible per al catalanisme dels diners, que té una pràctica sobirania fiscal, ...i on això no ha produït ni ha consolidat cap nacionalisme navarrès, ni cap nació navarresa, ni cap altre resultat semblant.
En definitiva, es tracta d’una manera de mirar les coses que és producte d’un error de plantejament conceptual. És l’error de donar un significat (teòric) que no té al tema (pràctic) fiscal i econòmic. Perquè els interessos pressupostaris i fiscals i la solidesa nacional són, com a conceptes, dues coses diferents. I la primera no condueix infal·liblement a la segona: els anys 80 i 90, quan Espanya havia fet un gran salt econòmic endavant i tenia molta més riquesa i recursos que Portugal, a Portugal li hauria interessat, des d’un punt de vista econòmic, de formar part d’Espanya. A cap portuguès se li va acudir proposar-ho, si no era algun excèntric. Als portuguesos, en massa, no els va passar pel cap que el sentit de l’existència, i el present i el futur de la nació portuguesa tingueren cap relació amb la renda per càpita o amb els recursos fiscals, que haurien augmentat moltíssim si Portugal s’hagués convertit en una comunitat autònoma espanyola. Però, justament, ells no voldrien ser mai una comunitat autònoma d’Espanya. Ells són una altra cosa, i volen continuar sent allò que són. Els catalans, sovint, sembla que no saben quina cosa volen ser. Si ho saberen, parlarien més de cultura, de símbols i de llengua, que de diners i de balances fiscals. Proclamarien la independència cultural, mentre esperen que arribe la financera. Segur.
Pàgina web: http://www.joanfmira.info/articles/";
WSocietatFot[0]="Imatges/xporrata_cis.jpg";
WSocietatPeuFot[0]="";
WSocietatDat[0]="10/05/10 00:00:00";
WSocietatTiW[1]="31/01/10";
WSocietatTit[1]="DES DE L´ASSOCIACIÓ FEM NOSTRE EL COMUNICAT DE LA CANC, QUANT A LA CANDIDATURA D´ASCÓ AL CEMENTIRI DE RESIDUS NUCLEARS:";
WSocietat[1]="Davant aquest fet LA COORDINADORA ANTICEMENTIRI NUCLEAR DE CATALUNYA (CANC) ADVERTEIX A L’AMAC QUE NO POT PRESENTAR CAP MUNICIPI CANDIDAT A CATALUNYA, pels següents motius:
1. Perquè el 79% de la població que viu en municipis que formen part de l’AMAC a Catalunya, els seus ajuntaments han aprovat mocions de rebuig al cementiri de residus radioactius als seus plenaris. Aquests municipis són: Vandellòs-Hospitalet de l’Infant, Flix, Mora d’Ebre, L’Ametlla de Mar, Montroig del Camp, Corbera d’Ebre, La Fatarella, el Molar, i Tivissa.
2. Perquè els Consells Comarcals de la Ribera d’Ebre, del Baix Camp, del Baix Ebre, de la Terra Alta i del Priorat, comarques on estan ubicats els municipis pertanyents a l’AMAC, han aprovat mocions de rebuig en contra de l’ATC.
3. Perquè altres 2 Consells Comarcals, el del Montsià i el de l’Alt Camp, també han aprovat mocions en contra de l’ATC. Conjuntament, els Consells Comarcals que han aprovat mocions contra l’ATC representen el 70% dels Consells Comarcals de la demarcació de Tarragona.
4. Perquè 61 municipis de la demarcació de Tarragona, han aprovat mocions de rebuig al cementiri de residus radioactius, més municipis com més prop de les zones nuclears (veure mapa). Aquests municipis acullen el 67% de tota la població de la demarcació de Tarragona.
5. Perquè el Parlament de Catalunya va aprovar una resolució de rebuig a l’ATC (resolució 150/VIII, BOP núm. 229 de 17-03-2008. Tram. 250-00289/08) instant al govern de la Generalitat de Catalunya a fer el que calgui per evitar la seva ubicació a Catalunya.
6. Perquè les comarques de les Terres de l’Ebre i el Camp de Tarragona, i per extensió Catalunya, ja ha contribuït amb escreix amb la seva quota de nuclearització respecte a la resta de l’Estat, per ser la CCAA amb més reactors nuclears, i les comarques de les Terres de l’Ebre el territori amb més instal•lacions energètiques de Catalunya i de l’Estat Espanyol.
7. Perquè el risc, el perill i la hipoteca a llarg termini que suposa el dipòsit de milers de tones de residus de molt alta radioactivitat que tenen una activitat de milers d’anys, que pot afectar fins i tot a la salut dels ciutadans, NO ABARCA NOMÉS ELS LÍMITS TERRITORIALS DEL MUNICIPI QUE L’ALBERGUI, SINÓ QUE AFECTARÀ A UNA ÀMPLIA ZONA DEL TERRITORI AL SEU VOLTANT.
8. PERQUÈ LA DECISIÓ D’UBICAR EL CEMENTIRI NUCLEAR DE TOTS ELS RESIDUS D’ALTA RADIOACTIVITAT DE TOTES LES CENTRALS NUCLEARS DE L’ESTAT ESPANYOL NO POT RECAURE ÚNICAMENT EN MANS DE LA MAJORIA SIMPLE DEL CONSISTORI D’UN SOL AJUNTAMENT, A CANVI DE COMPRAR LES VOLUNTATS DELS SEUS GOVERNANTS.
Per tots aquests arguments, la CANC recorda a l’AMAC que, en un Estat de dret com el nostre, on ha d’imperar la democràcia i el respecte per les majories, on s’han de salvaguardar els drets individuals dels ciutadans com a membres de ple dret de la UE, no pot tancar els ulls obviant i fent cas omís a tots aquests pronunciaments contraris, majoritaris dins de la pròpia zona a la que representa, i fora d’ella en la resta de municipis i comarques veïnes, i al Parlament de Catalunya.
La CANC insta a aquells alcaldes que han pensat demanar l’ATC que, malgrat tenir majoria al seu consistori, tinguin molt present que no la tenen a la seva pròpia comarca ni a les comarques veïnes, a les que aquest cementiri també afectarà en risc i temps, i que per sobre del dret a la independència municipal ha de prevaldre el bé comú de la majoria de la gent a la que s’afecta.
Així mateix la CANC demana als partits politics que al Parlament de Catalunya (CiU, ERC, i ICV) van aconseguir aprovar per majoria la resolució de refús a l’ATC, que prenguin accions encaminades a fer-la complir, i els encoratja, tal com diu la mateixa resolució, a instar al Govern de la Generalitat a vetllar perquè l’ATC no s’instal•li a Catalunya.";
WSocietatFot[1]="Imatges/logo_blog_canc.jpg";
WSocietatPeuFot[1]="";
WSocietatDat[1]="31/01/10 00:00:00";
WSocietatTiW[2]="09/01/10";
WSocietatTit[2]="CENT ANYS D´ESTELADA, Un segle iconografia independentista, segona edició";
WSocietat[2]="Òmnium presenta: CENT ANYS D´ESTELADA, Un segle iconografia independentista, segona edició.
El passat dia 16 de desembre, en el marc dels “Dimecres, Òmnium presenta...“ es va presentar al seu local social de Barcelona, la segona edició del llibre CENT ANYS D´ESTELADA, Un segle iconografia independentista, l´obra que a part de recollir les activitats del centenari de l´estelada, celebrat el 2008 i encara aquest 2009, és l´obra més ingent editada mai sobre iconografia independentista, creada al llarg del segle d´existència del símbol de combat de l´independentisme.
El llibre fa un recordatori d’aquest centenari de simbologia política que arrenca amb l’estel de la senyera, avui convertit en tot un estendard de reivindicació nacional. “Cent anys d’Estelada. Un segle d’iconografia independentista’ recull així unes 300 imatges i fotografies i una recopilació de les activitats per aital efemèride.
D’un efímer segell de la Unió Catalanista venut quasi clandestinament a un clauer de goma comercialitzat per Internet. Una evolució de 100 anys que ha portat el símbol a portades de discs, dissenys tèxtils o altres objectes quotidians que han fet notar fins a quin punt ja és irreversible el símbol.
Una antologia d’imatges que deixa fer una parada per veure el trajecte recorregut. De la prohibició a la clandestinitat, passant per moments de joia i de dolor. I és que la data de l’aniversari ha arribat en un instant on l’estelada és més a prop que mai i ja es pot veure tant en manifestacions cíviques i polítiques com en esdeveniments esportius nacionals. Però sempre amb perseverança, sostinguda per aquells que ens han precedit. El seu llegat permet avui ser on som i il•lusiona a seguir la marxa, per tal d’arribar al final d’aquest viatge cap a la llibertat.
L´acte el va presidir una taula de luxe a qui la Comissió del centenari i CIM Edicions vol agrair especialment la seva presència: El batlle d´Arenys de Mar Carles Móra, el regidor Josep Manuel Ximenis, ambdós impulsors de la primera consulta per la independència de Catalunya i l´heraldista
Armand de Fluvià, “factòtum“ de la recuperació de la senyera de Barcelona dels quatre pals per quarter. A la presentació també parlaren l´editor Jordi Quera i els co-autors del llibre Joan-Marc Passada i Oriol Falguera.
Les intervencions a la taula les clogué el mateix Oriol, que parlà de la campanya internacional de Catalunya durant la presidència europea de l´estat espanyol (Gener-juny 2010): “I´m Catalan I love freedom“.
Al final, el públic i els mitjans de comunicació que hi assistiren pogueren brindar la celebració de l´èxit d´aquest llibre, amb una copa de cava.";
WSocietatFot[2]="Imatges/DSCF1979-600.jpg";
WSocietatPeuFot[2]="";
WSocietatDat[2]="09/01/10 00:00:00";
WSocietatTiW[3]="31/08/09";
WSocietatTit[3]="En memòria d´Antoni Turró i Martínez";
WSocietat[3]="L’Antoni va néixer, a Barcelona, el 15 de maig de 1915. Com veiem ha tingut una vida llarga i, com ara escoltareu, realment plena, penso que el millor record que ens pot deixar es precisament el seu exemple d’una vida de lluita per Catalunya. Fill d’un matrimoni mixt, pare català i mare espanyola –de Murcia- completament integrada. De ben jove ja va sentir inquietuds catalanistes: va fer-se soci del CADCI (el Centre de Dependents del Comerç i de la Industria) on s’aferma el seu independentisme.
Ingressa a “Nosaltres Sols”, des d’on s’entrena en exercicis militars i pràctica d’armes. Participà en els fets del 6 d’octubre a Barcelona, amb escamots de Nosaltres Sols; primer fent-se forts al terrat del Palau de la Virreina –on hi havia l”Atracció de Forasters”- i després enfrontant-se, a la Plaça del Teatre, amb les tropes que havien atacat el CADCI, impedint-los-hi que anessin Rambles amunt enganxant el Band de Guerra. La policia el deté al carrer, però en un descuit es pot escapolir del camió on el duien pres.
Quan part de l’exèrcit i els feixistes espanyols es solleven a Barcelona, el 19 de juliol, pren part en l’assalt a la caserna de les Drassanes. Posteriorment s’allista a les milícies d’Estat Català que ja s’havien fusionats amb Nosaltres Sols. Amb aquestes participa en el desembarcament a Mallorca. L’aviació italiana i el boicot del govern espanyol en no donar suport a l’expedició catalana van frustrar aquella acció, fet que va deixar, en mans del feixistes, una plataforma per llençar els atacs aeris a tota l’àrea del Països Catalans. Cal remarcar l’actitud del socialista Prieto, Ministre de la Guerra, que quan es van demanar els vaixells pel reembarcament va dir: “Dejadlos, ya vendrán nadando”
Com a caporal telegrafista és destinat al front d’Osca a la 33 divisió (antiga columna Durruti). Al cap d’uns mesos ingressa a l’Escola de Guerra, d’on surt com a tinent del cos d’enginyers amb el número ú de la seva promoció. Se’l destina al front de l’Ebre, on l’exèrcit de l’Est queda desfet, és ferit i evacuat fins Olot. Passa la frontera amb la seva divisió on feia funcions de capità. Es internat als camps de concentració d’Arles, Barcarès, St. Cebrià i, finalment, a l’anomena’t camp dels catalans a Agde.
Quan França és ocupada s’integra a la resistència en el “Resau Alibi-Maurice”, organitzat per Jaume Cornudella i on estaven incorporats els membres del Front Nacional de Catalunya, organització en que l’Antoni i milita a partir del 1942. Dins els rengles de la resistència realitza missions de guia de fugitius i d’informació dels trens militars alemanys del nus ferroviari de Miramàs, a prop de Marsella, on ell residia. Tot i que sigui dit de passada cal remarcar que els catalans ens podem sentir orgullosos –legítimament orgullosos- de l’aportació catalana a l’alliberament d’Europa, homes com en Turró ho van fer possible.
L’any 1965 torna a Catalunya, incorporant-se, altre cop, Front Nacional de Catalunya. En Turró, home vital i ple d’inquietuds, participa en un munt d’organitzacions i iniciatives de caire cultural i patriòtic. Arran de la seva tornada comença a interessar-se per les emissions de paper moneda català, fetes durant la guerra, dedicant-se a la seva recerca i estudi a fons. Fruit d’aquest treball en són les publicacions dels catàleg-llibre “El paper moneda català 1936-1939”, “El paper moneda del País Valencià” i “El paper moneda català a la Franja de Ponent”. Va ser fundador de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics, filial de l’ Institut d’Estudis Catalans. Com a resultat dels seus treballs numismàtics ha estat guardonat amb diversos premis.
Però el que vull explicar, per que no es conegut, es que en Turró va reunir la millor col•lecció d’aquests bitllets, per la qual va rebre ofertes monetàries molt, però molt elevades, tant d’Espanya com d’Estats Units. Va dir-me que no volia que la col•lecció es disgregues i que tenia de quedar-se a Catalunya, aleshores vaig posar-me en contacte amb en Solé Sabaté que era el director del Museu d’Història de Catalunya, i amb l’Antoni vam acordar la cessió al Museu amb la condició de que hi hagués una exposició permanent d’aquests bitllets. No es el primer cas que es dona a casa nostra de que la iniciativa privada, i un esperit de servei i generositat, salva un patrimoni històric molt important.
Aquesta generositat l’ha portat ha donar els seus òrgans, que puguin ser útils, per altres persones. L’Antoni era un home senzill, d’aquests que passen desapercebuts, però els que el vam conèixer sabem que es tractava d’una gran home, d’aquests homes no prou coneguts que han fet que Catalunya, la nostra Pàtria, sigui encara el que es.
Però vull acabar amb les seves paraules, amb una mena de carta testament que va fer-me a mans el 10 d’agost del 2005. Deia així: “No hem puc queixar de la meva vida, he tingut patiments i alegries, he fet tres fills, he plantat arbres i he escrit quatre llibres. He fet la guerra, he patit els camps de concentració però me n’he sortit i he sobrepassat els 90 anys. He estimat i m’han estimat i la meva ha estat una vida plena”.
Per aquesta vida, pel teu exemple, Antoni, gràcies";
WSocietatFot[3]="Imatges/Turro.jpg";
WSocietatPeuFot[3]="Antoni Turró (foto de Robert Surroca)";
WSocietatDat[3]="31/08/09 00:00:00";
WSocietatTiW[4]="11/05/09";
WSocietatTit[4]="FIVALLER SERAS (FNC), ENS HA DEIXAT";
WSocietat[4]="Fivaller Seras, a mort
Amb dolorosa sorpresa m’arriba la nova de la mort de Fivaller Seras i Lleonart a Buenos Aires, on va néixer. Se li presentaren unes complicacions cardíaques que els metges no es van veure amb ànims d’operar, morint el dia 27 d’aquest mes per la tarda.
Va néixer el 1930, fill de Pere Seras i Isern i de Concepció Lleonart que van tindre tres fills més: Manelic, Mireia i Núria. En Fivaller va estudiar comerç i treballà a la fabrica de joguines del seu pare. Posteriorment obri una llibreria de vell amb el nom de d’Artagnan, punt de trobada i d’acolliment de molts catalans que desfilaven per la capital argentina.
Va casar-se amb la psicòloga Blanca Lorenzo del Rio, amb la que van tindre tres fills, Diana que resideix a Barcelona i Sergi i Damià a Buenos Aires. La Blanca es va incorporar a la lluita en defensa de la catalanitat d’una manera extraordinària.
Membre del Casal de Catalunya, el 1952 se’n separà per no estar d’acord amb el republicanisme espanyol que el tenyia i funden el Grup Joventut Catalana amb els seus germans, en Francesc Pino i Agràs marit de la Núria, Manel Solé i Aparició marit de la Mireia, la Maria Casanovas i els germans Josep i Ricard Marcó; van aplegar més d’un centenar de joves que tingueren una gran activitat. El 1957 convoquen l’Assemblea Independentista de la Joventut. Les seves activitats van ser diverses: feien conferències cada dissabte, excursions, teatre, dansa, mostres de llibre catalàvan editar, sota el pseudònim de P. E. Bauló el treball de Carles Muñoz Espinalt, Del poble català que la censura no hagués permès publicar a Catalunya. Un altre de les tasques importants fou l’edició del butlletí Afany. Del 1957 al 1974, celebraren l’Aplec de la Sardana del que, en Fivaller, n’era el director. El Grup portà a terme una tasca molt important de divulgació del fet nacional català i de la nostra cultura en uns moments en que a Catalunya tot era perseguit.
El 1966, com a continuació d’aquella tasca es crea l’Obra Cultural Catalana amb en Fivaller hi ha en Ricard Marcó, Jordi Solé, Eudald Vidal, Josep Font, Jordi Arbonés, Eugeni Judas i un dels grans feiners de l’Obra en Jaume Garriga. L’Obra segueix funcionant, publiquen uns fulls amb informació diversa de la nostra cultura, celebren seccions de vídeo on passen moltes coses que reben de casa nostra. També classes de català i activitats adreçades a donar a conèixer Catalunya als argentins. El 1971, van organitzar uns vint recitals de Raimon per tota la República.
El 29 d’agost de 1956, va ser anomenat delegat del Front Nacional de Catalunya a Buenos Aires, la credencial anava signada per Manel Viusà. Junt amb els membres de la Joventut van empaperar els carrers de la capital argentina, amb motiu de la celebració de la República Catalana amb uns cartells amb les quatre barres signants per l’organització, FNC, aleshores clandestina. També recolzen el Consell Nacional Català.
Vaig tindre el goig de conèixer a en Fivaller que en venia a veure, amb la Blanca, en les seves estades a Barcelona. L’últim cop va ser aquest desembre que la Blanca va recollir el premi Batista i Roca que li havia estat concedit. En Fivaller va estar en els actes de clausura de l’any del centenari de l’estelada on va rebre el pin de plata com a reconeixement, molt modest, pels seus mèrits que eren molts.
Era un home afable, de conviccions progressistes i amb una idea de la catalanitat sense renúncies. Quan ens separàvem sempre m’admirava la fermesa d’aquests catalans que nascuts tan lluny de la nostra Pàtria, mantenien la nostra identitat i la divulgaven d’una manera que ja voldria jo ho fessin molts dels compatriotes que de sempre han estat a Catalunya. L’únic consol de la seva pèrdua es que estava molt ben acompanyat i em consta que aquesta tasca seguirà
Robert Surroca i Tallaferro
28 d’abril del 2009";
WSocietatFot[4]="Imatges/fnc_fivaller.jpg";
WSocietatPeuFot[4]="Cartell amb que es va enganxar per tot Buenos Aires";
WSocietatDat[4]="11/05/09 00:00:00";
WSocietatTiW[5]="02/04/09";
WSocietatTit[5]="PER UNA TELEVISIÓ SENSE FRONTERES, NECESSITEM EL VOSTRE “SI!”";
WSocietat[5]="Acció Cultural del País Valencià ha engegat una campanya que considerem important: una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) d’àmbit estatal anomenada “Televisió sense fronteres: l’espai de comunicació de les llengües catalana, euskara i gallega”.
Una incitativa que respon a l’intent de trencar l’espai comunicacional català. Perquè no podem veure tv3 al País Valencià?
. QUÈ ÉS UNA INICIATIVA LEGISLATIVA POPULAR (ILP)?
Una ILP és una iniciativa ciutadana per aconseguir l’aprovació d’una llei mitjançant la recollida de signatures.
És només a través d’una ILP d’àmbit estatal que podem reclamar que es respecti el dret dels mitjans de comunicació d’emetre en català a tot l’àmbit dels Països Catalans.
. QUI L’AVALA?
Persones de reconegut prestigi que fan d’impulsores del projecte: els tres presidents de la Federació Llull –Jordi Porta, Jaume Mateu i Eliseu Climent-, el president de l’IEC Salvador Giner, Jordi Pujol, Pasqual Maragall, Heribert Barrera, Jordi Carbonell, Joan Rigol, Ignasi Riera, Joan Laporta, o els abats de Montserrat i Poblet, entre molts altres.
. PER QUÈ AQUESTA ILP?
Principalment, per posar solució a l’intent de l’actual Govern valencià de tancar TV3 al País Valencià, a través de la plena legalització de les seves emissions. Però també per assolir el reconeixement legal de l’existència de les realitats lingüístiques i culturals catalana, basca i gallega i dels seus respectius espais de comunicació.
. QUAN TEMPS TENIM?
En un màxim de 9 mesos per a recollir un mínim de 500.000 signatures vàlides en el conjunt de l’Estat espanyol.
LA TEVA COL•LABORACIÓ ÉS MOLT IMPORTANT. PER AIXÒ ET PROPOSEM QUE ET FACIS FEDATARI I RECULLIS SIGNATURES PER TIRAR ENDAVANT L’ILP “TELEVISIÓ SENSE FRONTERES”.
. COM ET POTS FER FEDATARI?
Qualsevol ciutadà de l’Estat espanyol pot col•laborar en la campanya, molt senzillament: fent-se fedatària. La persona que recull signatures es diu fedatària, que vol dir que dóna fe que les signatures recollides són reals.
Per a fer-ho només heu de seguir tres passes:
1. Enviar un correu electrònic a fedataris@acpv.cat confirmant que voleu ser fedataris (en el termini dels 10 dies següents a rebre a aquest correu i donant-nos les vostres dades completes, incloent-hi el document d’identitat).
2. Emplenar una declaració jurada que ACPV us enviarà un cop confirmeu que voleu ser fedataris i la podeu retornar a ACPV signada original amb una fotocòpia del vostre document d’identitat, de dues maneres:
1. Per correu postal a ACPV:
Edifici Octubre – ACPV
Campanya ILP
Sant Ferran, 12
46001 València
2. Lliurar-la a la seu nacional d’Òmnium Cultural:
Diputació, 276 principal
08009 Barcelona
de 10h a 21h
perquè puguem enviar tots dos documents a la Junta Electoral Central.
3. Un cop fet això, des d’ACPV us avisaran de quan tindreu disponibles els fulls de signatures i el manual de fedatari que podreu recollir a la seu nacional d’Òmnium Cultural.
Més informació:
fedataris@acpv.cat o www.acpv.cat";
WSocietatFot[5]="Imatges/fedllull.jpg";
WSocietatPeuFot[5]="";
WSocietatDat[5]="02/04/09 00:00:00";
WSocietatTiW[6]="01/03/09";
WSocietatTit[6]="Suport Social a la independència de Catalunya (1991-2008)";
WSocietat[6]="El CES presenta la segona part de l’estudi “Suport Social a la independència de Catalunya (1991-2008)” que fa un pas més en l’anàlisi detallada de 21 enquestes
El president del CES Alfons López Tena, l’investigador del CSIC (Consell Superior d’Investigacions Científiques) Marc Belzunces, i el director de la fundació i economista Roger Albinyana han presentat la segona part de l’estudi del Cercle d’Estudis Sobiranistes titulat “Suport Social a la independència de Catalunya (1991-2008) – perfils sociològics” que pots trobar-lo aquí: (http://www.cercleestudissobiranistes.cat/files/pdf/contDinamicos/Suport_social_independencia_CES.pdf)
Aquest estudi ha analitzat principalment 3 enquestes del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) –òrgan dependent de la Presidència del Govern espanyol-, així com 17 enquestes de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) –òrgan dependent de la UAB i la Diputació de Barcelona-. No s’inclouen les dades de l’enquesta de l’ICPS de 2008 perquè, per primer cop en divuit anys, ha eliminat la pregunta sobre la independència de Catalunya.
Aquest nou lliurament de l’estudi identifica les característiques sociològiques principals dels grups considerats de forma aïllada: independentista, unionista i indecís, així com n’estudia les diferències, les similituds i la seva evolució temporal. Les conclusions principals que es poden extreure de l’estudi són les següents (referir-se a l’estudi per tal d’ampliar aquestes valoracions):
Diap. 5 i 6 (naixement / origen dels pares) - L’independentista és una persona fonamentalment nascuda a Catalunya i de pares nascuts a Catalunya majoritàriament. L’unionista, per la seva banda, és una persona nascuda a Catalunya principalment, però amb una part molt significativa nascuda fora de Catalunya (Espanya) que està disminuint progressivament. Dels unionistes nascuts a Catalunya, els seus pares poden haver nascut tant a Catalunya com a fora de Catalunya. Actualment els unionistes de pares nascuts a Catalunya van abandonant lentament l’unionisme, augmentant-hi la segona generació d’immigració espanyola i resultant en un empat.
Diap. 7 (sexe) – Tant l’independentista com l’unionista són persones indistintament de gènere masculí o femení, tot i que s’observa una lleugera tendència superior de l’independentista a ser de gènere masculí i de l’unionista a ser de gènere femení.
Diap. 8 (llengua materna) – L’independentista parla majoritàriament català, tot i que està incorporant progressivament els castellanoparlants (2a generació immigració espanyola). L’unionista i l’indecís cada vegada més tenen menys catalanoparlants, i incorporen parlants d’altres llengües en major mesura que el perfil independentista (nova immigració).
Diap. 9 (edat) – L’independentista és més jove que l’unionista, tot i que el més jove de tots és l’indecís.
Diap. 10 (distribució territorial) – L’independentista se’n va a viure a ciutats petites, i en menor mesura, a ciutats més grans, mentre que l’unionista se’n va a viure a ciutats petites i grans indistintament.
Diap. 11 (classe social / ingressos) – L’independentista incorpora més classe mitjana, i té uns ingressos i un poder adquisitiu més elevats que l’unionista i l’indecís.
Diap. 12 (nivell d’estudis) – L’independentista té major nivell d’estudis que l’unionista i l’indecís.
Diap. 13 (ocupació) – L’independentista desenvolupa feines més qualificades, mentre que l’unionista es concentra més en feines menys qualificades, el col·lectiu de jubilats i el de les treballadores de la llar.
Diap. 14, 15, 16 i 17 (vot electoral) – De mitjana CiU domina entre l’independentista, el PSC entre l’unionista i l’abstenció entre l’indecís. Ara bé, s’observa en els darrers anys una tendència creixent, tant en l’opció independentista com unionista, a favor de l’abstenció electoral en detriment de CiU, PSC i ERC. L’unionista té un comportament abstencionista significativament superior al de l’independentista.
Diap. 18 (pertinença nacional) – L’independentista se sent més català que espanyol, tant català com espanyol i només català, mentre que l’unionista se sent majoritàriament tant català com espanyol.
Diap. 19, 20, 21, 22 i 23 (premsa escrita) – L’independentista llegeix la premsa escrita amb més freqüència que l’unionista i l’indecís. Tot i que el mitjà El Periódico de Catalunya continua essent el més llegit pels tres grups, està clar que perd lectors en relació a La Vanguardia. La premsa gratuïta irromp amb força en els grups indecís i unionista, i per sota dels altres dos mitjans (El Periódico i La Vanguardia) en el grup independentista. En els darrers anys, el lector independentista llegeix menys premsa comarcal i també llegeix menys els mitjans majoritaris (El Periódico de Catalunya i La Vanguardia), mentre que els mitjans Avui i El Punt conserven la seva quota de mercat entre els lectors independentistes.
Diap. 24 (televisió) – L’independentista mira televisió fonamentalment en llengua catalana, mentre que l’unionista i l’indecís miren més canals de televisió en llengua castellana. Tot i així, Televisió de Catalunya continua essent líder entre els tres grups.";
WSocietatFot[6]="Imatges/perfil_indep.jpg";
WSocietatPeuFot[6]="";
WSocietatDat[6]="01/03/09 00:00:00";
WSocietatTiW[7]="09/12/08";
WSocietatTit[7]="Cloenda dels actes de la Comissió 100 anys d’estelada";
WSocietat[7]="El Museu d’Història de Catalunya es queda petit per cloure els actes de la Comissió 100 anys d’estelada – Museu d’Història de Catalunya, Barcelona - 2 de desembre de 2008
Prop de dues-centes persones, la major part històrics militants independentistes, van
deixar petita la sala d’actes del Museu d’Història de Catalunya en un emotiu acte de
cloenda del conjunt d’activitats que s’han portat a terme tot aquest 2008 per
commemorar el centenari de la creació de la senyera estelada.
A més, la major part dels 139 municipis que van penjar l’estelada al balcó consistorial
el passat Onze de setembre, van ser-hi presents i van recollir una insígnia editada
especialment per a l’ocasió. El mateix emblema també va ser entregat als veterans
militants independentistes i a represaliats per la seva militància sobiranista.
Exemplificava la presència de veterans il•lustres que a l’acte hi acudissin lluitadors
com Martí Torrents, de 94 anys i integrant de la Unió Catalanista (1891-1936), d’Estat
Català (1922), Nosaltres Sols (1931-1934), del Partit Nacionalista Català (1932-1936) i
el Front Nacional de Catalunya (1940-1990). Membres del moviment escolta; del Partit
Socialista d’Alliberament Nacional (1968 fins a l’actualitat); Psan-provisional;
Independentistes dels Països Catalans; Moviment de defensa de la Terra; Comitès de
Solidaritat amb els Patriotes Catalans; independentistes represaliats en l’operació
Garzón de 1992; de Catalunya Lliure i d’Esquerra Republicana de Catalunya com el
seu president honorífic, Jordi Carbonell.
A la celebració, que comptava a la taula d’oradors amb l’estelada més antiga que es
conserva, també s’hi van sumar una nodrida representació de la societat civil amb la
presència, entre d’altres, Alfons López Tena, President del Cercle d´Estudis
Sobiranistes. Mònica Sabata, portaveu de la Plataforma pel Dret a Decidir. Elisenda
Paluzié, Portaveu de Sobirania i Progrés. Fèlix Martí, President honorari
d’UNESCOCAT. Carles Solà, membre de la junta directiva d’Acció Cultural del País
Valencià, exconseller d’Universitats i exrector de la UAB. Jordi Carbonell, President
d’honor d’ERC. La diputada d’Esquerra al Parlament, Marina Llansana. Miquel
Sellarès, membre de la direcció de l’Opinió Catalana. Jordi Cuixart, Vicepresident de
l’Euram. Pedro Morón, escriptor i periodista o el cineasta Francesc Bellmunt.
L’acte també va comptar amb una glossa del creador de l’estelada, Vicenç Albert
Ballester, a càrrec del seu biògraf, Josep Muray. També es va resumir la tasca portada
a terme durant el 2008 i es van explicar el llegat i les accions de futur previstes per la
Comissió.";
WSocietatFot[7]="Imatges/cloenda100.jpg";
WSocietatPeuFot[7]="Acte de cloenda";
WSocietatDat[7]="09/12/08 00:00:00";
WSocietatTiW[8]="15/11/08";
WSocietatTit[8]=".bcn";
WSocietat[8]="Els grup municipals del PSOE i el PP a l’Ajuntament de Barcelona especulen amb la posada en marxa d’un domini d’Internet “.bcn”. Com bé han protestat regidors nacionalistes, la missió és suplantar el “.cat” i que substituï el “bcn.es” de la mà d’ERC.
Si Espanya ja posseeix el “.es” –i Catalunya el “.cat”- a què ve ara un “.bcn”? pot preguntar-se un observador distant… Molt senzill: encaixa en la segona represa del “patriotisme barceloní” promogut pels socialistes. L’artífex en fou l’alcalde Porcioles durant els any 60, i creà escola.
Porcioles, un catalanista conservador de la Lliga passat al franquisme, veié en l’enarborament d’un cert barcelonisme el catalitzador d’un descontentament que podia desembocar en un nacionalisme perillós per a l’estat. El marasme en què acabà el porciolisme –degradació urbanística i especulació desenfrenada en uns moments de profunda crisi econòmica i social- deixaren somort el “barcelonisme” a mitjan dels anys setanta.
El 1982, un excolaborador de Porcioles anomenat Maragall arribà –a dit, com la majoria de nous alcaldes socialistes- a la Casa Gran. Al cap de dos anys, i un cop constatada la impotència electoral del PSOE a les autonòmiques, la intel•lectualitat a sou dels socialistes reviscolà la torxa del barcelonisme. La idea era ben simple: contraposar una ciutat cosmopolita , dinàmica i socialista a una Catalunya carlinota i convergent. Del “Barcelona més que mai” als jocs del 92, tots els esforços mediàtics anaren encaminats vers la indisposició de Barcelona contra Catalunya, dels barcelonins –de tota l’àrea metropolitana- contra el nacionalisme.
L’objectiu, evidentment, no era pas el reforçament del poder de la capital del país (recordeu la ridícula rumba del “Barcelona tiene poder”… una burla) sinó l’amputació simbòlica de la ciutat respecte del rerepaís i convertir-la en el que pretenien: la segona ciutat d’Espanya, i prou. Fins i tot s’inventaren un himne de la Corporació Metropolitana de Barcelona, ens franquista a bona hora suprimit per CiU, en una de les poques accions valentes dels 23 anys de pujolisme.
La realitat és tossuda i tot quedà en ben poca cosa. La idea, però, segueix latent en les ments pensants socialistes. Llançar-se, ells, pel pendís de l’espanyolisme no els seria rendible: en això el PP sempre els guanyarà. Sabent, com saben, que el pes de les institucions autonòmiques –que no nacionals dels PPCC- és prou gran com per a avortar un deriva espanyola- i més amb ERC al govern- la solució rau en bastir contrapoders (institucionals, mediàtics, polítics) que laminin el pes de la Generalitat. L’apel•lació retòrica al municipalisme (què és això?), al barcelonisme, a la multiculturalitat, a l’aranesisme i al què convingui va en aquesta línia d’actuació: ja que no podem acabar amb la dimensió nacional de la Generalitat, camuflem-la i contrapesem-la.
El “.bcn” s’insereix en aquesta model d’actuació: ja que el “.cat” ha estat un èxit nacional –i de la societat civil, val a dir- i sortir amb el “.es” és perdre el temps, engendrem algun artefacte aparentment innocu però que contrapesi el que no ens interessa.
Aquest és el veritable sentit amb què els regidors espanyols a l’Ajuntament de Barcelona pretenen actuar. + Barcelona (de pandereta) = - Catalunya.
P.S.: i a la Vila què en faríem del “.bcn”? Per què no un “.grc”?
David Roig, periodista.";
WSocietatFot[8]="Imatges/puntcat.JPG";
WSocietatPeuFot[8]="";
WSocietatDat[8]="15/11/08 00:00:00";
WSocietatTiW[9]="05/10/08";
WSocietatTit[9]="10.000 catalans a Brussel·les";
WSocietat[9]="10.000 catalans a Brussel·les per reivindicar el dret d’autodeterminació.
Enric Canela - BlocGran.Cat
La setmana passada vaig escriure en aquest Bloc Perplex, jo?. Em preguntava aleshores per què no podríem fer nosaltres, els independentistes, una marxa sobre Madrid a l’estil de la que va liderar Martin Luther King al 1963 En un dels primers comentaris, Manel Picó encertadament comentava, i per què no sobre Brussel·les? Molts dels que vam participar en el debat d’aquest escrit, jo mateix, vam agafar aquesta excel·lent idea i vet aquí que Agustí Espadurcer es va posar a treballar de forma incansable.
Ara tenim un grup a Facebook: 10.000 catalans a Brussel·les per reivindicar el dret d’autodeterminació !, i un somni es gesta, també a Facebook. És tracta del corresponent esdeveniment: 10.000 catalans a Brussel·les per reivindicar el dret d’autodeterminació!. El primer, en el moment de publicar aquestes ratlles, compta amb 609 persones apuntades i el segon, més compromès, disposades a viatjar, amb 195. Tot això en menys d’una setmana. Segueix creixent el nombre d’inscrits, lentament però creix. No ha d’aturar-se.
Hem rebut propostes sobre com organitzar l’acte. Estem preparats i hem agafat el testimoni. Hi anirem, i això serà abans de les properes eleccions al Parlament Europeu del 2009.
Amb tot, això no serà fàcil. Per tal d’aconseguir que aquesta marxa sigui un èxit hem de garantir la professionalitat de l’organització, no hem de fer volar coloms, no ens volem equivocar i, si pot ser, superar aquest nombre màgic de 10.000 catalanes i catalans.
Això no ho podem fer solament amb aquest bloc. Tampoc una xarxa social com Facebook no és suficient per arribar a tot Catalunya. Molts compatriotes, assabentats a través del boca a boca, ens pregunten, volen anar-hi, però encara no tenim un registre, hem de respondre. Necessitarem la col·laboració, la implicació, de tothom. Serveixi aquest escrit per demanar-vos el vostre ajut, la vostra disponibilitat, en la difusió i en la tasca d’organització que ens vindrà a sobre. Abans de Nadal ho hem de tenir tot ben lligat, hem d’assolir el mínim dels 10.000 compromisos.
Penseu també que ens cal el suport de “gent influent”, d’aquells que creuen que tenen coses a perdre, que ens cal xarxa internacional, penseu que han de creure en nosaltres. Dins d’aquest grup ens estem movent persones que no ens coneixem entre nosaltres, la majoria. Hi sou persones de totes les edats, de totes les comarques, de totes les professions, empresaris i assalariats, amb graus d’influència diferent en els vostres ambients i en el país. Caldria que ara, entre tots, féssim per tal de donar visibilitat i credibilitat al projecte. A més de ser forts ho hem de semblar i els mitjans s’ho han de creure. Hem de ser notícia i crec que hem de fer por a l’espanyolisme carpetovetònic. Quan ABC i El Mundo ens ataquin haurem donat un pas, però encara no és l’hora. No defalliu, no us rendiu, feu un pas endavant.
Aquesta marxa no té un líder, no hi és Martin Luther King, sense personalismes, no els volem ara, no toca, tots serem Catalunya. Aquesta marxa hauria de ser el tret de sortida per posar la independència de Catalunya a l’agenda internacional.
El 2009 serà el nostre any. Sense por. Com va dir Jordi Carbonell dijous va fer 32 anys: Que la prudència no ens faci traïdors.";
WSocietatFot[9]="Imatges/logo_deumil_blanc_120.jpg";
WSocietatPeuFot[9]="www.deumil.cat";
WSocietatDat[9]="05/10/08 00:00:00";
WSocietatTiW[10]="20/04/08";
WSocietatTit[10]="Presentació dels actes del centenari de la senyera estelada";
WSocietat[10]="ACTE 14 d’abril de 2008
Presentació dels actes del centenari de la senyera estelada
Avui a les 12 hores, s’ha celebrat un acte-roda de premsa a la seu d’Òmnium Cultural per a presentar formalment les activitats del centenari de la senyera estelada.
Ha donat la benvinguda Jordi Porta i Ribalta. President d’Òmnium Cultural.
Han assistit a l’acte:
Francesc Espriu. Veterà del Front Nacional de Catalunya.
Jordi Carbonell President d’honor d’ERC
Fèlix Martí President honorari d’UNESCOCAT
Gerard Fernàndez Portantveus de la Plataforma pel Dret a Decidir
Mavi Dolz Representant ACPV
Elisenda Paluzie Portantveu de la plataforma Sobirania i Progrés
Sergi Blàzquez:Vicepresident Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes
Miquel Calçada i Olivella Fundador del Grup Flaix
Joel Joan Actor
Armand de Fluvià Heraldista
Toni Hermoso. Estat propi.cat
Joan Murai. Historiador
Carles Bonaventura i Agustí Soler. Partit Republicà Català.
Enric Larreula. Lingüista.
Jordi Cuixart i Navarro Vicepresident de l’Euram
Pedro Morón de la Fuente President de Catalònia Acord i la Casa de Andalusia de St. Boi
Pere Mayans Professor d´ensenyament secundari
Roger Buch Professor de la URL
Adam Majó Secretariat nacional de la CUP
Martí Majoral Representant d’Alerta Solidària
Eric Bertran Creador i administrador general del portal El Fènix
Xavier Barberà Impressor
Blanca Serra Secretària general del sindicat d’ensenyament STEC
Carles Benitez Centre de Recerca i documentació Pau Vila
Ramon Piqué Representant de l’associació Memòria Contra la Tortura
Núria Cadenes Representant del PSAN Partit Socialista d’Alliberament Nacional
Miquel Ferret President de la colla dels castellers de Vilafranca del Penedès.
Uriel Bertran. Parlamentari per ERC
També hi volien ser-hi però per motius personals o de feina han hagut de declinar la nostra invitació les següents persones:
Molt Honorable Sr. Ernest Benach. President del Parlament.
Afons López Tena President del Cercle d´Estudis Sobiranistes;
Miquel Sellarès. Opinió Catalana.
Miquel Strubell. Comissió de la dignitat.
Josep M. Terricabras. Filòsof.
Josep Guia. Membre del comité executiu del PSAN.
Ramon Serra. Periodista de Ràdio Catalunya.ca
Xavier Jounou. Alcalde de Solsona per ERC
Jaume Ranyer Alimbau Jurista i escriptor.
Miquel Sellarès Secretari general de l’Opinió Catalana.
Víctor Alexandre Escriptor.
Jordi Quera. Mountain Wilderness de Catalunya.
Francesc Ribera “Titot”. Cantant.
Isabel-Clara Simó. Escriptora.
Jordi Cuixart, veterà del Front Nacional de Catalunya ha llegit la notícia de la primera estelada que es té coneixement.
Èric Bertran, jove escriptor i estudiant, ha glossat de la necessitat de trencar la minorització de l’independentisme.
Sergi Blàzquez. Vice-president de la Plataforma Pro-seleccions catalanes ha informat del projecte “100 cims-100anys” que reivindicarà l’oficialitat de les seleccions catalanes amb una estelada que es vol portar a 100 cims del món. D’entrada ja es poden citar les següents expedicions internacionals que aniran amb l’estelada del centenari als cims de:
Everest. Expedició de la UEC de Gràcia (Abril-juny’08).
Broad Peak. Pakistan.
Mount Witney (EUA)
Gran Paradiso (Alps italians). 19 d’abril de 2008.
Coll d’Ajbajtal. (Tadjikistan).
Letònia.
Cervi-Materrhorn (Alps italians-suïssos).
Joan-Marc Passada, cap de projectes de la Comissió del centenari de la senyera estelada, ha presentat el programa d’activitats:
A. Activitats populars:
Emissió i enviament de varis milers de postals, a l’ONU rememorant la tasca del fundador de l’estelada del triangle blau, Vicenç Ballester, a la societat de nacions (1919); la tasca del Consell Nacional Català a l’ONU (1945); les intervencions memorables de Pau Casals, en tant que director de l’orquestra de les Nacions Unides (1971), i d’Òscar Ribas, en tant que cap d’Andorra, fent el primer discurs a l’Assemblea de l’ONU en català (1995).
Participació a diferents aplecs o xerrades arreu dels PPCC: Aplec de St. Sebastià. Sta. Eulàlia de Riuprimer (Osona), Trobada de formació del PSAN. L’Espluga de Francolí (Conca de Barberà), ja celebrades.
Programades: Alfés (Segrià), Vic (Osona), Montcada i Reixac (Barcelonès), Argentona (Vallès Oriental), Blanes (La Selva), Abrera (L’Anoia), L’Eliana (Camp del Túria), Solsona, Cardona i Barcelona.
Però la ponència més notòria, sense desmerèixer les demès serà la participació a la Trobada Mundial de Casals Catalans el proper dia 22 d’abril a Tarragona.
B. Activitats divulgatives i de commemoració:
Reedició del llibre Origen de la bandera independentista. De Joan Crexell a càrrec de Dalmau Editor.
Exposició itinerant sobre cent anys d’independentisme amb estelada. També hi haurà una exposició fixa i no itinerant amb material d’època al Museu d’Història de Catalunya o en algun altre museu de característiques similars i del mateix nivell a Barcelona.
Edició d’un fulletó divulgatiu sobr els 100 anys d’estelada.
Entrada a la Gran Enciclopèdia Catalana de Vicenç Albert Ballester i Camps i també de la bandera estelada.
Moció als Ajuntaments per nombrar un carrer a Vicenç A. Ballester o a l’estelada, així com la revitalització de l’expedient de 1985 que otorgaria un nom d’un carrer de Barcelona a Vicenç Ballester.";
WSocietatFot[10]="Imatges/espriu100.jpg";
WSocietatPeuFot[10]="El veterà dirigent del FNC, Francesc Espriu, a l´acte";
WSocietatDat[10]="20/04/08 00:00:00";
WSocietatTiW[11]="09/03/08";
WSocietatTit[11]="WEB COMISSIÓ 100 ANYS D´ESTELADA";
WSocietat[11]="Benvolguts companys i companyes,
Ens tornem a posar en contacte amb vosaltres per informar-vos que el web http://www.estelada.cat/ presenta ja la nova versió definitiva i amb tots els continguts operatius per a fer ressò dels actes del Centenari de la senyera estelada.
Des del desembre de 2007 fins ara, ja comptem amb 100 intel·lectuals, historiadors i altres representants organitzacions cíviques i polítiques d’arreu del país. Gràcies per endavant a tots els que us heu adherit fins ara. La vostra adhesió dóna solidesa a aquesta celebració.
Ara és l’hora de tots els que podeu col·laborar en aquest projecte, fent-vos-en ressò a través de la premsa, ràdio, internet, revistes, associacions, etc. on normalment hi interveniu o hi teniu un paper directiu.
La vostra aportació personal del què han representat els cent anys de l’estelada i la seva gent, pot ajudar decisivament a fer de la celebració un veritable esdeveniment popular.
La diversitat de les persones que ens avaleu, garanteixen pluralitat i riquesa en les opinions que ens agradaria que al llarg de l’any es difonguessin al conjunt de la societat sobre el centenari.
Ben aviat us farem saber la data oficial (que serà al voltant del 14 d’abril) de presentació mediàtica del centenari amb els projectes d’edicions literàries tancades, activitats populars, etc.
Per a qualsevol comentari, dubte o proposta que tingueu, no dubteu a posar-vos en contacte amb nosaltres.
Ben cordialment,
COMISSIÓ 100 ANYS D’ESTELADA";
WSocietatFot[11]="Imatges/100anys.jpg";
WSocietatPeuFot[11]="";
WSocietatDat[11]="09/03/08 00:00:00";
WSocietatTiW[12]="08/02/08";
WSocietatTit[12]="1908-2008 CENTENARI DE LA SENYERA ESTELADA";
WSocietat[12]="CENT ANYS D’INDEPENDENTISME CONTEMPORANI
>> Introducció
L’onze de setembre de 1901, Lluís Marsans i Solà, futur dirigent d’Estat Català, junt amb d’altres militants de la Unió Catalanista, varen convocar la primera ofrena floral al monument de Rafael Casanova. L’acte, declarat il•legal, se saldà amb una trentena de detencions. Aquell gest, en ser encara avui repetit per bé que ja de forma oficial, fou la data de naixement d’un dels rituals i formes d’expressió simbòlica del catalanisme modern. Era la posta en escena de la commemoració d’uns fets antics (la defensa de Barcelona simbolitzada en el conseller en cap de les institucions catalanes) lligats a la reclamació d’un dret i una legislació pròpies d’autogovern modernes.
Gairebé cent anys més tard, es celebraven amb força ressonància mediàtica i política els centenaris d’alguns esdeveniments polítics i socials contemporanis d’aquella primera manifestació del 11 de setembre. Per citar-ne alguns, el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1986) on es refermà la unitat de la llengua, després que el primer congrés discutís sobre la normativa del català; la fundació de l’Orfeó Català (1891) que donà veu i melodia a l’himne d’”Els Segadors”, al cap de cent anys la seva seu del Palau de la Música s’ampliava; o l’Associació per unes Noves Bases de Manresa (1992), que reflexionà sobre aquelles primeres estructures polítiques pròpies pel país que es formularen sota l’assemblea del mateix nom. L’any 2001 en canvi, en fer cent anys de la Diada Nacional, ningú no hi parà compte i es passà de llarg.
L’única efemèride de l’Onze de Setembre que ha estat recordada fou l’any 1996, en complir-se’n vint de la primera celebració de l’Onze de Setembre permesa per la legislació espanyola un cop ja mort Franco. Aleshores, la comissió organitzadora (menys ERC, que se’n desmarcà) van acordar de celebrar-ho amb els mateixos oradors de l’acte de 1976 a Sant Boi de Llobregat i a la mateixa ciutat que rebé el placet post-franquista, en detriment de Barcelona on es prohibí el míting. Sovint doncs, interessos aliens al propi fet històric són decisius alhora de celebrar-ne l’aniversari. Els fets d’aquella primera Diada del segle XX, bé per massa antics (la Unió Catalanista ja no hi és) o bé per massa incòmodes (moltes Diades també han acabat després amb repressió), semblà que no anaven amb la majoria de la classe política. Per si no hagués estat poc, l’ombra mediàtica dels atemptats de Nova York acabà de copar totalment la Diada de 2001. La reflexió sobre aquestes commemoracions centenàries, visualitzen el debat entre la seva conveniència política i la necessitat historicista, amb l’obstacle afegit de la distància generacional entre el fet i l’aniversari.
En aquest context, l’independentisme no pot badar. Cal que tingui en compte la seva trajectòria històrica contemporània i faci saber que també ja ha complert cent anys. L’avantatge que disposa és la seva continuïtat en el temps, ja que almenys ja fa cent anys seguits que Catalunya reclama el seu estat propi. Per trobar una data es podria haver escollit entre diversos fets o escenaris històrics, però el què millor símbolitza el repàs del recorregut centenari del moviment d’alliberament és l’aniversari del seu emblema de combat: la senyera estelada.
>> Orígen de la bandera independentista (*)
La necessitat de la creació d’una bandera de combat, pren forma definitiva a través de la inspiració de Vicenç-Albert Ballester, l’any 1918. En signar-se l’armistici de la primera guerra mundial i amb l’esclat de l’aparició de nous estats a Europa, uns joves propers a la Unió Catalanista i pertanyents al semiclandestí Comitè Pro-Catalunya, del qual Ballester n’era el president, aprofitaren el moment polític per internacionalitzar el fet nacional català utilitzant la bandera de l’estel solitari. Dins d’aquest grup, Ballester hi creà o inspirà la senyera estelada, perquè tan els catalans com les potències estrangeres visualitzessin clarament les aspiracions independentistes de Catalunya. La quadribarrada tradicional els quedava curta en soler lluir al costat de l’espanyola que la neutralitzada ideològicament. “L’estelada” en canvi, es convertiria en la nova bandera de la Catalunya insurrecta, fins que aquesta recuperés la independència, moment que retornaria, en paraules del propi Ballester, “de bell nou la bandera de les quatre barres, la Bandera Catalana, sense estels, sense blaus, però amb tots els honors. Ben alta, ben dreta i ben sola!.”
La bandera del triangle i l’estel pren com a model la bandera de Cuba, país on Ballester hi residí temporalment i n’admirà la seva lluita contra l’imperi espanyol. Els colors tenen la mateixa simbologia que els dels ideals de la revolució francesa, posteriorments adoptats a la bandera dels EUA i finalment a la cubana. El triangle blau representa el blau del cel – la humanitat – on al bell mig hi llueix l’estel blanc de la llibertat.
Francesc Macià l’adoptà el 1922 per a Estat Català i això la popularitzà enormement. Aquesta estelada fou la utilitzada pels militants de Bandera Negre que van intentar atemptar contra el rei espanyol Alfons XIII el 1925, i pels d’Estat Català que intentaren alliberar Catalunya per les armes el 1926 durant els fets de Prats de Molló.
Amb la fundació l’any 1931 d’Esquerra Republicana de Catalunya, les seves joventuts JEREC (Joventuts d’Esquerra Republicana d’Estat Català) la continuen mantenint-se com la bandera del partit igual que d’altres organitzacions separatistes com el Partit Nacionalista Català, Nosaltres Sols! o Estat Català - Partit Proletari de Jaume Compte.
Aquesta estelada fou feta servir durant la proclamació de la República Catalana el 14 d’abril de 1931, i el 6 d’octubre de 1934 durant la proclamació de l’Estat Català a Barcelona, Vic, Igualada i altres capitals de comarca... estigué en el front contra el feixisme durant la guerra de 1936 a 1939 en el regiment pirinenc nº1, la 556 brigada mixta i la 132 (Companyia Macià –Companys) i també en l’intent de conquerir Mallorca per la República.
El Front Nacional de Catalunya, fundat entre 1939 i 1940 durant la dictadura franquista, utilitzà a voltes la quatribarrada tradicional o l’estelada, mantenint esporàdicament l’estel en el seu anagrama, mentre els seus militants col•laboraven amb la resistència francesa i els serveis secrets britànics i polonesos per lluitar contra les tropes alemanyes.
En l’alliberament de París i dels camps de concentració dels nazis també es feu patent la seva aparició.
El naixement del Partit Socialista d’Alliberament Nacional l’any 1968, escindit del FNC, canvià els colors de “l’estelada”, usant l’estel roig – socialista – i el fons del triangle blanc primer i finalment groc, per tal de ressaltar-ne el propi estel. Des d’aleshores, totes les organitzacions independentistes que han nascut a l’entorn o fruit d’escissions del PSAN adopten majoritàriament aquesta nova bandera. Des de 1979 fins avui, la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) és l’única organització política amb representació institucional que la inclou sempre en la seva imatge corporativa. L’any 1987, després que ERC es declarés independentista en els seus estatuts, acollí informalment l’aleshores anomenada “estelada del PSAN”, tot i mantenir la “històrica” com a bandera oficial. Avui en dia, ambdues banderes són gairebé igual de populars.
(*) Dades obtingudes del llibre Orígen de la bandera independentista, CREIXELL, Joan, Ed. El Llamp, 1984.
>> Un centenari independentista pel 2008
La data de 2008 triada per commemorar el centenari de “l’estelada” rau sobretot en la idoneïtat del moment favorable a fer-ho. Tot i que podríem sotmetre’ns al debat del rigor històric i esperar-nos deu anys més, no es comet cap falsedat científica en plantejar aquesta data i no una altra, ja que ni l’independentisme modern neix amb la creació de ”l’estelada”, ni aquesta té en la idea de Vicenç A. Ballester la seva veritable gènesi. Això és així perquè si bé la primera fotografia, o la més clarament visible i conservada, d’una “estelada” amb triangle i estel és de 1918, feta a Montserrat, existeix un precedent fotogràfic anterior, amb data de 1908. Es tracta d’una primigènia senyera independentista que enlloc de lluir el triangle a l’esquerra amb l’estel, du un romb al mig (es dedueix blau) amb una estrella blanca a l’interior. La fotografia, feta a París, és de la seu d’una Lliga Nacionalista Catalana, organització que fundà i presidí Salvador Díaz i Capdevila qui en 1922 se’l veié adoptant “l’estelada” tradicional, vincle inequívoc amb la bandera de l’independentisme català.
L’any 2008 és alhora un data d’aniversari doble ja que el centenari de “l’estelada original”, coincideix també amb el quarantè del canvi de l’estel gestat arrel del naixement del Partit Socialista d’Alliberament Nacional, l’any 1968. Aquest partit no fou solament l’impulsor que popularitzà aquesta bandera a partir de les organitzacions que se’n derivaren (PSAN-p, IPC, Nova falç, BEAN, JIR, CUPS, TL) o que impulsà (MDT, CSPS, Maulets, COS, CL), sinó que forjà els referents actuals de l’independentisme, avui ja unànims entre qualsevol organització que se’n reclami, com el propi terme “independentisme” (abans “separatisme”), la reivindicació de la nació completa amb la corresponent implantació de base, la terminologia de Països Catalans i la senzilla però inequívoca proclama d’”independència”, com a terme clar i català de voler ser un poble lliure.
La senyera amb el triangle blau i estel blanc és l’hegemònica de l’independentisme català de la major part del segle XX. La del triangle groc i l’estel roig recull el testimoni dels seixanta anys anteriors, contextualitzant la lluita de Catalunya per la seva llibertat, en les noves lluites d’alliberament mundials encetades els anys seixanta. Així doncs, aprofitar la doble data commemorativa de 1908 i 1968 per a les dues insígnies de combat, pot ser l’oportunitat històrica per clarificar definitivament entre l’independentisme, arreu de la societat catalana i al món sencer.
>> La memòria històrica de l’independentisme
La realitat política actual viu uns moments de recuperació i clarificació històrica prou importants com perquè l’independentisme ho tingui en consideració. La llei del Memorial Democràtic de Catalunya i la llei espanyola de la memòria històrica són manifestacions oficials que responen a la pressió de la societat civil de reivindicació de la seva memòria històrica col•lectives amagades almenys des del franquisme. Cal que les organitzacions que es reclamen independentistes hi juguin el seu paper actiu, amb el perill que si no ho fan siguin diluïdes per la historiografia “oficial”. La història de l’alliberament nacional de Catalunya no només ha de tenir el seu lloc als arxius de documentació o en la els assaigs editorials. És important que es mostrin a la societat de forma activa i fer-la partícip d’aquelles dates commemoratives dignes de celebrar. Aquestes han de servir per a convidar a sumar esforços i per a prendre consciència.
A més, la història de l’independentisme no és un fet del passat per a recordar sinó una lluita que enllaça amb la dels nostres dies. En l’actualitat, la situació cultural i econòmica d’atzucac que viu la nació catalana repartida per Espanya i França en diverses “comunitats”, no és per un motiu conjuntural sinó que és la pròpia causa de la dependència a uns estats que l’oprimeixen.
Mai en la història, el percentatge de partidaris de la independència no havia aflorat tant com avui organitzativament i sociològica, sobretot al principat, almenys des de l’eclosió de la Crida i el MDT als inicis dels anys vuitanta, després del desencís de les renúncies de la transició franquista. Cada dia més, l’independentisme creix per allà on els problemes quotidians actuals es fan més visibles per la ciutadania i on no s’hi veu solució. És per això que mostrant l’allà d’on venim podem dotar de més arguments per aglutinar un major nombre de partidaris de la desconnexió amb Espanya com a sol.lució definitiva de futur. La celebració del centenari i de l’estelada i de l’independentisme pot ser un bon motiu més per aglutinar a aquells que se’n senten representats i a tots aquells altres que se’n podrien sentir.
Proposta d’activitats:
>> Objectius del centenari: Fer una celebració amb cara i ulls
1-Reedició del llibre origen de la bandera independentista amb un disseny actual, pròleg d’Oriol Junqueres, noves dades, fotografies, i comentaris d’historiadors especialistes de diferents èpoques. Independència de Cuba, 1a Guerra Mundial i Comitè Pro-Catalunya, Estat Català, República Catalana del 31 i fets d’octubre del 34, guerra 1936-1939, FNC, PSAN, actualitat...
2-Edició de còmic editorial Casals i amb dibuixant Oriol Garcia Quera, història de l’estelada: recorregut de l’estelada des de Cuba, passa a Catalunya i l’Europa del fi de la 1a Guerra Mundial, Estat Català, Judici a Macià i el seus voluntaris, Bèlgica, Centre Amèrica, Sud Amèrica, Crida a l’Onu el 1945, FNC, PSAN, actualitat...hi ha molta cosa.
3-Exposició sobre els 100 anys d’estelada, i l’independentisme contemporani.
4-Exposició més petita per portar a les seus d’OC, ACPV, OCB i ViaFora! Xerrada o presentació a aquestes seus quant arribés l’exposició.
5-Llibre de fotografies emblemàtiques/històriques amb l’estelada, a Prats de Molló el 1926, a diferents poblacions catalanes el 14 d’abril o el 6 d’octubre.
6--Repetir la foto original de París de 1908 o les més maques de cada època...
7-Material, samarres, txapes...
8-Viatges, estada i materials murals internacionals commemoratius del centenari.
9-Portar l’estelada als llocs més alts, més lluny i més emblemàtics del món. Popular. Crida als centres excursionistes i organitzacions independentistes.
10-Fer que historiadors i intel•lectuals s’adhereixen al centenari, fent-ne referències a tertúlies de ràdio, articles de premsa... reenviament de cartes de lectors... col•laboració de l’esdeveniment de portals d’Internet de notícies, ràdios públiques, premsa i revistes nacionals, mitjançant anuncis, etc...
14-web www.estelada.cat portal d’informació sobre el centenari, història, protagonistes...
>> Organitzem:
COMISSIÓ 100 ANYS D’ESTELADA
Àlex Fenoll 609 055 333 fjp@auna.com
Joan Marc Passada 609 849 105 petritxol64@mesvilaweb.cat
Oriol Falguera 669 792 793 oriol@freecatalonia.com";
WSocietatFot[12]="Imatges/com_estelada.JPG";
WSocietatPeuFot[12]="";
WSocietatDat[12]="08/02/08 00:00:00";
WSocietatTiW[13]="26/11/07";
WSocietatTit[13]="Som una Nació i diem PROU!";
WSocietat[13]="Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures
Davant la reiterada fallida de les infraestructures viàries i de transport a Catalunya dependents de l’Estat Espanyol, la Plataforma pel Dret de Decidir i les entitats adherides a la mobilització considerem que:
-És l’hora que s’acabi el maltractament sistemàtic i continuat a la societat catalana. El menyspreu i el passotisme amb que la ministra espanyola Magdalena Álvarez tracta una qüestió importantíssima per al benestar dels catalans i catalanes ha de tenir com a resposta la mobilització popular.
-Els catalans i catalanes tenim el dret de decidir quin model nacional d’infraestructures i de mobilitat volem. Cal trencar la dependència, que significa ineficàcia i menyspreu cap a les necessitats i les decisions de la ciutadania del nostre país, pensada i al servei dels interessos centralistes de l’Estat Espanyol. El dèficit inversor, un sistema de finançament injust i l’espoli fiscal són, en aquest sentit, els principals elements que ens porten al carreró sense sortida d’uns serveis i unes xarxes públiques d’ínfima qualitat. Volem decidir i gestionar les nostres infraestructures.
-La definició d’aquest model de xarxa d’infraestructures ha de ser autocentrat. S’ha de fer des de la proximitat, des de Catalunya. Els darrers 15 anys el servei de rodalies de la Regió Metropolitana de Barcelona ha passat de 64 a 115 milions d’usuaris sense modificar la infraestructura ferroviària, que s’ha degradat. Les inversions previstes des del 92 per a les rodalies de l’àrea metropolitana de Barcelona s’han destinat pràcticament de manera exclusiva a un macroprojecte ambientalment agressiu i que no ens connectarà ni amb Europa ni amb l’Eix Mediterrani, el TAV. No s’han potenciat, adequat ni modernitzat les línies de Regionals existents per crear una veritable malla ferroviària de qualitat a tot el país.
- Tenim una xarxa viària, especialment la secundària, deficient i més d’un terç dels peatges de tot l’Estat.
-Les infraestructures aeroportuàries, peça clau per al desenvolupament nacional en el context global, han d’estar gestionades des del territori i no al servei, de nou, d’un sistema centralitzat al servei d’un únic aeroport de primera, Barajas.
-El model de mobilitat i la xarxa viària i d’infraestructures que reivindiquem ha d’estar al servei i a l’interès general de les ciutadanes i els ciutadans de tota Catalunya i amb criteris d’equilibri territorial. La societat es mereix un servei de transports públics de persones i de mercaderies de qualitat i de proximitat.
En aquest sentit des de la societat civil catalana reclamem:
-La solució immediata, per dignitat nacional, del desgavell de les infraestructures actualment en execució i la priorització de les inversions i els recursos per al bon funcionament de les rodalies de RENFE.
- Un nou sistema de finançament per a Catalunya just i transparent que permeti conèixer les balances fiscals i gestionar adequadament les infraestructures; de manera immediata, el compliment dels compromisos
en matèria d’inversió de l’Estat a Catalunya.
- La capacitat de decidir des de casa nostra sobre qualsevol planificació, licitació, priorització i execució de l’obra pública i de la xarxa de transports i infraestructures en general que ens afecti, sempre des d’una perspectiva nacionalment autocentrada i ambientalment sostenible.
- Exigim que es prioritzi la seguretat de les persones treballadores i usuàries, com també que se satisfacin les pèrdues econòmiques particulars i empresarials ocasionades pel desgavell de Rodalies i s’agilitin els mecanismes d’informació, de reclamació i de devolucions a les persones afectades.
- En definitiva, el dret de decidir el model de país que volem construir, i les condicions per exercir-lo.
Per totes aquestes raons i, de manera especial:
EXIGIM EL TRASPÀS DE LA XARXA DE TRANSPORTS I D’INFRAESTRUCTURES A LA GENERALITAT DE CATALUNYA
EXIGIM LA PUBLICACIO DE LES BALANCES FISCALS ENTRE CATALUNYA I L’ESTAT ESPANYOL
EXIGIM QUE LA GENERALITAT DE CATALUNYA RECAPTI I GESTIONI TOTS ELS NOSTRES IMPOSTOS";
WSocietatFot[13]="Imatges/dd_011207.jpg";
WSocietatPeuFot[13]="";
WSocietatDat[13]="26/11/07 00:00:00";
WSocietatTiW[14]="07/11/07";
WSocietatTit[14]="Manifest del CORRELLENGUA 2007 Perpinyà (3 de novembre)";
WSocietat[14]="Salut a tothom !
Si aquest any se commemoren els 300 anys d’ocupació espanyola a una part del país, a Catalunya Nord ja en comptem 48 més. Així, el 7 de novembre del 1659, es firmava el Tractat dels Pirineus que annexava Rosselló, Conflent, Capcir, Vallespir i mitja Cerdanya al Reialme de França. Ja en aquesta època, molts eren els que s’oposaven a la dominació francesa. Per aixafar els resistents, la monarquia francesa encarregava a un arquitecta militar, Sébastien de la Preste Vauban, d’edificar fortaleses. Fortaleses que van servir a controlar, reprimir i aniquilar els catalans mateixos. Fortaleses que encara avui dia continuen tenint una funció militar, com la de Montlluís i Cotlliure, que acullen els militars més durs de l’armada francesa. Fortaleses que els poders locals i estatals voldrien fer entrar al Patrimoni Mundial de la Humanitat de la Unesco, malgrat que vagi en contra dels seus valors pacífics. Per aconseguir-ho, s’està fent una propaganda a la glòria d’un símbol del colonialisme francès.
Tots seguirem lluitant al costat del col·lectiu No a Vauban a la Unesco i esperem que tots els Països Catalans ens recolzin per recuperar junts la nostra història
Només junts aconseguirem fer front als atacs repetits dels estats espanyol i francès. Ja ho demostra la lluita comuna contra la línia de molt alta tensió, que ha superat la frontera estatal. Ara fa molts anys que ens la volen imposar amb interessos únicament mercantils, però la determinació dels catalans ho ha impedit fins ara. Els diferents governs, francès, espanyol i català, per no haver de fer front a les reivindicacions populars, han acabat passant la patata calenta a la Unió Europea. Des de Brusselles, han designat Mario Monti, rebatejat Super Mario, per fer creure que no ho decideixen ells. Nosaltres ja hem decidit : « NO A LA MAT, NI AQUI, NI ENLLOC ! ».
Les destrosses del territori també les podem veure amb les obres desmesurades del TGV. Mentre s’omplen la boca amb energia renovables i desenvolupament sostenible, acaben agredint el medi ambient, tallant l’Albera pel mig. A més a més, les conseqüències es noten a nivell urbanístic amb la construcció d’un macro-complex entorn de la nova estació que convertirà el barri popular de Sant Assiscle en un centre burgès.
Ens volen fer creure que necessitem el TGV per facilitar els lligams entre catalans, quan el que volen només és lligar mercats.
2007 també és el centenari de la primera revolta important dels vinyaters. Des del 1907, la situació fins i tot s’ha empitjorat, i la precarització s’ha generalitzat. Al nivell social, laboral, econòmic o encara educatiu, Catalunya Nord se troba en una crisi profunda que sempre afecta als més precaris. Sense feina, sense sostre o sense papers pateixen directament les conseqüències de les noves mesures establertes per l’estat : atacs al dret de vaga, a la gratuïtat de l’accés sanitari, a la universitat pública, a les jubilacions i a la immigració. En aquest darrer cas, han anat fins a crear un nou Ministeri de « l’immigration et de l’identité nationale ». Les seues primeres mesures posen la biologia i la genètica al servei d’una política de tipus racista, amb la qual volen expulsar un màxim de sense papers i limitar els reagrupaments de les famílies, condicionats a les proves ADN. L’altra cara del ministeri, la de « l’identité nationale », nega un altre cop l’existència de les múltiples nacions, oprimides per l’estat, manipulant la història per tal de formatar els esperits.
Per tant, no ens ha de sorprendre quan l’Estat persegueix els antifeixistes. La setmana que ve, coneixerem la sentència del judici del Francesc, detingut mentre lluitava contra la presència de pintades feixistes a les parets de Catalunya Nord. Ens solidaritzem amb ell, i denunciem la passivitat de les autoritats de cara als autors de pintades racistes.
Per altra banda, d’aquí dos mesos Perpinyà passarà a ser la capital de la cultura catalana. Després de molts anys de folklorització de les nostres llengua i cultura, esperem que les entitats organitzadores vagin més enllà. El que realment es necessita a Catalunya Nord és fomentar l’ús social de la nostra llengua, reapropiar-nos la nostra cultura i recuperar la nostra història. Tot això pot passar per coses tan senzilles com el fet que un equip de rugbi nord-català faci sonar els Segadors abans de cada partit, com el dia de la final de Wembley.
Des de Catalunya Nord, seguirem lluitant per la llibertat dels Països Catalans i combatrem les opressions tant per aconseguir millores socials, mantenir drets fonamentals o simplement reivindicar que sem catalans.
Recuperem la nostra llengua,
Recuperem la nostra història,
Visca els Països Catalans !!
Visca la terra !!";
WSocietatFot[14]="Imatges/correlllengua_07.jpg";
WSocietatPeuFot[14]="";
WSocietatDat[14]="07/11/07 00:00:00";
WSocietatTiW[15]="09/10/07";
WSocietatTit[15]="Gimenells";
WSocietat[15]="Els moviments forçats d’individus a fi d’alterar majories nacionals o fer córrer fronteres són una constant històrica. Els autors solen ser els aparells estatals emparats en alguna cobertura ideològica.
Les formes que pren aquesta alteració nacional forçada poden ser diverses. L’expulsió és força habitual: s’agrupa un col•lectiu determinat i se l’expulsa; és el cas dels moriscos a la península Ibèrica al principi del XVII.
La deportació fou una arma predilecta del dictador comunista Stalin: els pobles acusats de filonazisme se’ls deportava en massa a Sibèria i eren reemplaçats per pobles afins al poder moscovita. Va ser el cas dels tàtars de Crimea subsituïts per pobladors eslaus. La població germànica resident a l’est d’Europa es desplaçà vers l’Alemanya ocupada a partir de 1945. En d’altres casos es reclou la població a minoritzar en reserves, com és el cas dels indis nord-americans o dels tasmanians, a Sudàfrica. Ceaucescu va voler “sistematitzar” les àrees magiars, tot reagrupant els hongaresos en noves implantacions a fi d’extirpar-los del seu entorn. Les guerres als Balcans dels anys noranta van dur aparellada la “neteja ètnica”: els territoris compartits per diferents nacionalitats passaven, per l’acció armada, a una sola ètnia. Finalment, cal recordar la màxima expressió de l’acció antinacional per part dels nazis en perpetrar l’Holocaust: es decidí de suprimir tot un poble.
La dilatada història sanguinària d’Espanya no ha tingut, en canvi, una historiografia que n’hagi assenyalat intents de deportació o res de semblant. Tot ha quedat, a ulls dels historiadors no espanyols, en un intent assimilacionista espanyol més o menys reixit, depenent de la nació amb què s’enfrontaven i de la força que l’ocupant esmerçava. Ras i curt: l’Espanya castellana ha maldat per convertir en espanyols els catalans, els bascos i els gallecs. A la península Ibèrica –com a la Itàlica- hi ha dominat una mena d’assimilacionisme inclusiu i anorreador en comptes del reconeixement forçós de la diferència que ha prevalgut a la península Balcànica.
L’intent castellà de fer d’Espanya el seu Estat nació a imatge de l’Estat francès és la clau que explica la prevalença “inclusivista”, on res no s’interposa entre el “ciutadà espanyol” i l’Estat (d’aquí la denominació de “Ciudadanos” per part d’una branca de l’espanyolisme principatí). L’aparell de l’Estat ha volgut erigir-se en una màquina –frustrada, val a dir- de reconvertir perifèrics en espanyols.
La realitat, però, ha estat ben bé així? Cal anar primer a la frontera. Si resseguim la línia que separa les àrees catalanòfones de les hispanòfones veurem que, històricament, el català ha reculat. Montsó, Casp, Cabdet, Oriola... són ciutats frontaleres on, fa pocs segles, es vivia en català. Avui són ciutats plenament i desgraciada espanyoles, amb independència de llur adscripció administrativa, i on costa de trobar-hi cap rastre català, llevat de la prevalença d’alguns cognoms, com també succeeix a Múrcia. Si l’assimilacionisme ha obtingut uns resultats desiguals a les zones avui catalanòfones, allà on ha corregut la frontera el resultat ha estat letal.
La Catalunya quadriprovincial és el territori on l’acció espanyola ha topat amb més obstacles. A una major consciència nacional –aspecte que ara no comentarem- s’afegeix l’efecte de coixí que tant la Franja com el País Valencià han suposat per a l’espanyolització. Així doncs, a les quatre províncies no existeix cap zona hispanòfona d’orígens més o menys remots (dos segles o més). L’Aran és una excepció, per cert a voltes explotada per l’espanyolisme d’esquerres.
En el combat ideològic contra Catalunya, l ’aparell espanyol addueix uns suposats drets dels hispanòfons residents al Principat, però no pot –encara– emparar-se en l’homogeneïtat hispanòfona d’una àrea determinada a l’hora de posar pals a les rodes a la recuperació nacional.
Mirem què passa al nostre Sud. Al País Valencià, a banda d’una més gran espanyolització de la població a les àrees catalanòfones, sempre que convé –a Espanya– hi aflora la reivindicació de la “València castellana”. Tant és que es tracti d’aquelles comarques interiors on de fa segles es parla espanyol (Millars, Palància), espanyolitzades arran de la guerra de Successió (Baix Segura) o bé incorporades tardanament amb la divisió provincial de 1833 (Utiel, Ademús). És l’enemic a casa, per entendre’ns. Els bascos, amb Àlaba, en saben, d’això.
La frontera
Aquests matisos, que ens poden semblar ben enrevessats, són de sobres coneguts pels espanyols, ara i de sempre. Tenen els mitjans per a conèixer fins al darrer racó del territori que dominen. El que aquí molta gent no sap –però ells sí- és que la Franja de Ponent, que des de l’Est és vista com el coixí que separa l’Aragó de la Catalunya “estricta” (pels regionalistes) no és un espai allargassat que va de Nord a Sud sense interrupcions. Hi ha un punt on la comarca del Segrià –i per extensió, la província de Lleida- limita directament amb territori hispanòfon, entre els municipis de Lleida i Gimenells, a la part catalana i el de Vencilló a la part aragonesa. I és exactament en aquest punt on es pot arribar a conjecturar una operació de corriment de la frontera lingüística Catalunya “estricta” endins. Anem al tema.
A l’oest de Lleida ciutat i al sud d’Almacelles s’estén una enorme planura que al principi del segle XX era poc més que un erm. Bona part del terreny pertanyia al bisbat de Lleida. Al principi del segle XX el canal d’Aragó i Catalunya travessà pel bell mig de la zona, aprofitant l’aigua del Cinca, seguint les directrius del penador grausí Joaquín Costa. Aquesta portada d’aigües va obrir la possibilitat d’irrigar uns enormes terrenys fins aleshores poc productius, com hem dit abans, en part propietat de l’Església. El territori descrit coincideix, precisament, on la Franja queda estroncada i les terres aragoneses llinden directament amb el Segrià i, per tant, amb zona catalanòfona.
El bisbe de Lleida durant els anys cinquanta fou Aurelio del Pino, espanyolista furibund. És precisament en aquella època que des del govern franquista s’engega una pla d’expansió dels regadius menat per l’Instituto Nacional de Colonización (el nom és tota una declaració de principis), que depenia del Ministeri d’Agricultura, normalment en mans de falangistes. Aquest institut tenia per teòrica missió l’escomesa de la reforma agrària estroncada per la caiguda de la Segona República però sota direcció falangista. La política menada per l’esmentat Instituto no es limitava a la pura conversió dels terrenys de secà o erms en regadius sinó que abastava, també, la mateixa implantació de colons al territori, amb la consegüent fundació de noves poblacions.
Nogensmenys, d’aquells temps tenim documentat Villafranco del Delta, avui Poblenou del Delta, depenent d’Amposta. El Poblenou és un indret on l’espanyolisme arriba a la doble denominació del poble als indicadors de carretera; l’Ajuntament d’Amposta (en mans de CiU) ha mantingut el topònim franquista als senyals.
Tornant al Segrià, als terrenys pertanyents al bisbat de don Aurelio es fundà una nova població nodrida d’immigrants espanyols, ben anomenats “colons”. L’arquitectura de tota la població és uniformement d’estil meridional espanyol, allunyada tant del que es veu per Catalunya com a l’Aragó. I no és l’únic enclavament d’urbanisme hispanoandalús a Catalunya que coneixem: anys abans l’havia promogut Regiones Devastadas a pobles arranats durant la guerra d’Espanya, com Tírvia (al Pallars Sobirà) o Corbera d’Ebre (a la Terra Alta).
També el trobem al barri de Torreforta (a Tarragona). Com a anècdota, recordem que la trama urbana de Badia del Vallès (anys setanta) vista des de l’aire dibuixa el mapa d’Espanya i que el nomenclàtor d’aquest municipi respon a la ubicació de cada carrer en aquest mapa: al nord, l’avinguda del Cantàbric, al centre, Burgos, a l’est, Eivissa...
No s’acaba aquí aquesta acció del poder públic. En un moment –anys seixanta i setanta– en què des de l’Administració franquista s’obligà a la fusió de molts antics municipis en nous termes de més tamany i pes demogràfic, el nou poble –Gimenells– s’independitzà del seu cap, Alpicat, anant a contracorrent de la tònica general. Curiós.
Així doncs, tenim un nou poble en un nou municipi majoritàriament hispanòfon en una zona molt catalanòfona –el Segrià– que, a més, limita directament amb l’Aragó. L’agregat de Pla de la Font respon a les mateixes caracterítiques que el seu cap, Gimenells. Un altre poble proper format aleshores –Sucs– es mantingué al municipi de Lleida. No deixa de cridar l’atenció com el poble de Sucs, avui, encara és identificat als senyals instal•lats de fa poc amb grafia espanyola (“Suchs”). Oi, Sr. Àngel Ros (PSOE), paer en cap de Lleida?
Gimenells, avui
Al cap de cinquanta anys, en què ha quedat aquesta suposada acció de corriment de la frontera lingüística Catalunya endins? Fonamentalment, en resta una població que en l’aspecte urbanístic res no té a veure amb les del seu entorn, on bona part de la retolació privada és en espanyol –fet insòlit en una comarca com el Segrià–, on ha perviscut algun element arqueològic franquista, on oneja la bandera espanyola permanentment a l’ajuntament –ostentantació com més va, més extravagant– i on, de guanyar les eleccions el PP, les ha passat a guanyar una altra formació espanyolista, C’s –això ja sona a extraterrestre.
No pretenc afirmar des d’aquestes línies que s’hagi consumat l’obra d’enginyeria sociolingüística que apunto: avui s’hi sent el català pels carrers; ERC pot assolir un 20 % dels sufragis; quan hi ha alguna reinvidicació; les pancartes són en català, etc. Aquests són indicadors d’una relativa proximitat al seu entorn. La sensació, però, és de forúncul nacional permanent, com d’una cosa que ni ha acabat essent el cap de pont espanyol que he apuntat però que, per contra, tampoc està soldada amb els nivells –justets, com arreu– de recuperació nacional de l’entorn immediat.
Tot el que esbosso des d’aquí, tanmateix, no ho puc certificar amb dades irrefutables; no passa de simple especulació o conjectura, un trencaclosques en què les peces encaixen però no s’enganxen. Apel•lo a historiadors, economistes, geògrafs perquè esporguin arxius, fons bibliogràfics, fonts orals... Cal que amb la garantia de la ciència se certifiqui el que jo intueixo: Gimenells fou una operació dirigida pel francofalangisme tendent a crear un zona purament hispanòfona a la Catalunya estricta. D’aquesta operació, n’ha esdevingut un poble diferent als altres, molt més espanyol, sense que se n’hagi derivat, però, cap quintacolumnisme espanyolista al Segrià nord-occidental.";
WSocietatFot[15]="Imatges/GIMENELLS.JPG";
WSocietatPeuFot[15]="";
WSocietatDat[15]="09/10/07 00:00:00";
WSocietatTiW[16]="17/08/07";
WSocietatTit[16]="Discurs al Fossar de les Moreres en el comiat a Lluís Maria Xirinacs";
WSocietat[16]="Ara ens toca a nosaltres (comiat a Xirinacs) per Víctor Alexandre
El passat 13 d’agost, a Girona, unes quantes persones ens vam reunir per fer un acte en record de Lluís Maria Xirinacs. Va ser un acte petit, improvisat en tres hores, però molt emotiu, que es va tancar amb l’himne nacional de Catalunya. En acabar, un senyor va llançar una pregunta a l’aire. Va dir: “Creieu que servirà d’alguna cosa la mort de Xirinacs?
Creieu que els polítics reaccionaran i faran que aquest país faci un tomb?“. De fet, eren les mateixes preguntes que es fa molta gent. I, ves per on, l’acudit del dia 14 del diari /El Punt/ les responia de manera molt gràfica, com correspon a un acudit. Es veia un polític assegut al seu despatx, presumiblement el president de Catalunya, i, davant seu, un presumible vicepresident que, mostrant-li un text que deia “Xirinacs. Testament polític“, li preguntava: “Què fem amb això?“ I el presumible president contestava: “Passar pàgina“.
Explico això perquè em sembla que és un reflex d’allò que pensem molts catalans sobre quin serà el comportament del nostre govern en aquesta qüestió. És la conclusió lògica després de sentir les declaracions de diversos polítics o el que n’han dit determinats mitjans de comunicació.
Ara resulta que en Xirinacs només era “un símbol de la lluita antifranquista“, un home gran que el pas del temps havia convertit en un foll sense cap connexió amb la realitat. N’hi ha, fins i tot, que aquests dies l’han qualificat de malalt mental, de ser algú que ja no hi tocava i que deia coses mancades de sentit. És una ignomínia, certament.
Però, ben mirat, la ignomínia no ens ha d’afectar, perquè és filla de la impotència. La ignomínia no és res més que la constatació pública de les greus limitacions intel·lectuals del denigrador i la demostració explícita de la gegantina superioritat moral de l’ignominiat.
És en aquest sentit que les darreres paraules de Lluís Maria Xirinacs són la resposta a tots aquells que, des del poder o des de les tribunes d’opinió, han fet de la claudicació de Catalunya una norma d’obligat compliment. Tan cec és el seu egoisme, tan cínica és la seva deserció, que són incapaços de percebre el galdós paper que els reserva la història.
Hi ha persones que necessiten desacreditar Xirinacs -ridiculitzar-lo, si cal-, perquè ell era justament la seva antítesi. Són tots aquells que ja fa molt de temps que han trobat en la subordinació a Espanya o a França una manera de satisfer els seus interessos personals o de partit, són tots aquells que diuen que l’autoderminació és una collonada o que troben que el nom d’Espanya es diu massa poc a TV3 o que afirmen que els drets històrics de Catalunya no existeixen o que voten a Madrid al costat del Partit Popular en contra de la unitat de la llengua catalana o que ens demanaven el sí a l’Estatut per convertir-nos en còmplices d’un frau històric.
Ves per on, el col·lapse recent de les infraestructures del país ha posat en evidència fins a quin punt som una colònia espoliada per Espanya amb el consentiment, ja sigui per ideologia o per covardia, de la nostra classe política. És la mateixa classe política, amb tota la seva cort de creadors d’opinió, que ens vol amansits, claudicants i sotmesos com ells; és la mateixa classe política que ens diu que ara no és el moment de parlar d’independència perquè hi ha coses més importants. I quines són aquestes coses tan importants que no tenen res a veure amb la independència? Els escons, potser? Els càrrecs, la jerarquia dels partits, la vanitat personal?
Ens diran que primer calen els vots, ens diran que primer cal que la gent voti opcions independentistes perquè la plena sobirania del poble català pugui ser una realitat. Però no és veritat. És només una excusa per justificar l’immobilisme. És la classe política la que té l’obligació de conscienciar aquest país de la magnitud de l’espoli a què es veu sotmès des de fa tres segles, és la classe política la que té l’obligació d’explicar que *tots els problemes que té plantejats actualment la nació catalana -tots- són conseqüència directa de la seva subordinació a un altre país*. Un polític honest, un polític català que no sigui un espanyolista, té el deure moral de sacsejar la societat del seu país i fer-li saber que ha arribat el moment de dir prou: prou a la submissió, prou a la mediocritat, prou a l’espoli, prou a la mentida, prou a la fatxenderia, prou al racisme contra el poble català.
Lluís Maria Xirinacs parlava de la “traïció dels líders“ i, en fer-ho, demostrava la seva generositat. Perquè... de quins líders parlava? On són els líders de Catalunya? Mahatma Gandhi sí que era un líder. L’home que deia “facis el que facis potser no servirà de res, però és important que ho facis“ va retornar la llibertat a l’Índia. “Però és un país pobre“, pensarà algú. Sí, és veritat. L’Índia és un país pobre, però... i què? Els indis no volien la independència per ser rics, sinó per ser lliures. La llibertat no dóna riquesa, la llibertat dóna dignitat.
És de dignitat que parla Xirinacs quan diu en el seu comiat “amics, accepteu-me aquest final absolut victoriós de la meva contesa, per contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors del poble. Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi. Ells han perdut un esclau. Ella és una mica més lliure, perquè jo sóc en vosaltres, amics!“.
Són paraules que ens diuen que ara ens toca a nosaltres, són les darreres paraules d’un home que, com a creient que era, només es va agenollar davant de Déu, mai davant d’Espanya. I és que la independència no és cap privilegi, la independència és un dret. I és perquè hi tenim dret que la volem. La volem per poder-nos realitzar com a poble, la volem per poder-nos representar nosaltres mateixos, amb la nostra veu i amb el nostre vot, en el concert de les nacions, la volem per fer la nostra aportació al progrés de la humanitat. No és, per tant, per egoisme, que volem i necessitem ser independents, és per solidaritat.
Perquè no és amb l’aeroport de Barajas ni amb les autovies o amb el metro de Madrid que volem ser solidaris, sinó amb els pobles que tenen una esperança de vida de 40 anys, la meitat de la nostra. Volem i necessitem ser independents per alliberar-nos de reis i de reines i de prínceps dropos que viuen a costa nostra; volem i necessitem ser independents per acabar amb la subordinació del nostre Parlament a la voluntat d’un altre Parlament, un Parlament que ni tan sols ens permet parlar en la nostra llengua.
Ens diran radicals, no hi ha dubte. Però ens diran radicals perquè no poden dir-nos res més. És clar que som radicals. Som radicals perquè el contrari de radical és reaccionari. I són reaccionaris, de dretes o d’esquerres, tots aquells que volen que els Països Catalans estiguin sotmesos pels segles dels segles a la voluntat de les seves nacions veïnes. És, en definitiva, perquè som radicalment desacomplexats en la reivindicació dels nostres drets que exigim als nostres polítics que no ens deixin orfes de sigles, que no dimiteixin de la seva catalanitat, que no oblidin que no és amb el seu partit amb qui tenen un compromís sinó amb el seu país. Amb el seu país i amb els qui van donar la vida per ell. Perquè si no és així, si la història no compta per a res i en nom de l’estabilitat hem d’oblidar que vam ser una nació lliure i sobirana, quina comèdia estem fent avui al Fossar de les Moreres? Quin sentit té el manteniment d’aquest indret? Quin sentit tenen els actes institucionals de l’Onze de Setembre?
L’ambició és legítima, però el compromís és noble. I entre la legitimitat i la noblesa, crec honestament que cal triar la noblesa. Per això, cal demanar als nostres polítics que entre l’ambició i el compromís triïn el compromís.
S’ha dit que Lluís Maria Xirinacs es va suïcidar. No és cert. Xirinacs no es va llevar la vida, Xirinacs només va escollir el lloc on volia morir, i quan hi va ser va deixar serenament que la vida s’escolés del seu cos. Aquest va ser el seu acte de sobirania, anar a trobar-se amb la mort en lloc d’esperar-la estès a l’asfalt o en un llit d’hospital, i aquest és el seu testament vital: dir-nos que som nosaltres, únicament nosaltres, els amos del nostre destí.";
WSocietatFot[16]="Imatges/enterrament_xirinachs.jpg";
WSocietatPeuFot[16]="Trasllat del feretre al Fossar de les Moreres";
WSocietatDat[16]="17/08/07 00:00:00";
WSocietatTiW[17]="12/06/07";
WSocietatTit[17]="Carta oberta del Col•lectiu “No a Vauban a la Unesco“";
WSocietat[17]="Distingits senyors,
Com a membre de la “Federació per a la defensa de la llengua i de la cultura catalana“ que aplega moltes entitats culturals de la Catalunya del Nord i més particularment com a representant del Col•lectiu “No a Vauban a la Unesco“, em veig dins l’obligació d’expressar-vos la profunda decepció que ha provocat el comunicat del 31.05.07 de Unescocat en el si d’aquestes organitzacions, així com el rebuig rotund de les estratègies que hi estan plantejades. Lamentem que els responsables del moviment cultural de la Catalunya del Nord que donen suport a la campanya iniciada fa mesos “No a Vauban a l Unesco“ no hagin estat prèviament consultats.
Considerem que la vostra decisió aniquila els esforços dels catalanistes per a restablir la veritat històrica ocultada i/o manipulada pels reis i repúbliques francesos. Des de fa 47 anys, d’ençà de la publicació de “Resistència del Rosselló a incorporar-se a França“ de J. Sanabre, confiem en els intel•lectuals catalans, eminents universitaris com A. Marcet i R. Sala especialistes del tema, que han abastament contribuït a desmostrar les repressions, saquejos, destruccions soferts ací durant els mútiples intents dels francesos al llarg dels segles de conquerir-nos i per fi colonitzar-nos. Tanmateix els textos oficials publicats arran de la decisió d’inscriure les fortificacions militars d’en Vauban al patrimoni mundial de la Unesco perpetuen les falsificacions històriques vigents.
Des de la Catalunya del Nord no entenem com Unescocat es pot permetre fer creure que la inclusió de Mont-Louis permetrà de sobte “d’explicar una part de la història de Catalunya“, quan cap declaració del Consell General, ni de cap autoritat política estatal o local fins ara, ens autoritza a creure en una “repentance historique“ francesa, ja d’entrada oficialment exclosa pel mateix President de la República Francesa.
Si els polítics francesos i nord-catalans fossin tan honestos com per reconèixer i divulgar de sobte la nostra història, és a dir les exaccions que van patir els nostres avantpassats per no voler ser francesos, no mitificaríen pas en Vauban fent creure que era un “humanista“, no atorgarien subvencions a instituts, no subvencionarien llibres falsificadors, ni potenciarien historiadors manipuladors, no farien fer dictats públics als nens per enaltir el seu record. Com a catalans no podem ignorar que l’anorreament de Catalunya el 1714 no hagués estat possible sense la conquesta i refortificació dels comtats del nord. Així doncs les falsificacions són atemptats contra el dret de tota la nació a la veritat històrica.
En nom de la Federació vaig anar a presentar a Mont-Louis davant de les autoritats responsables els nostres arguments en contra de “Vauban a la Unesco“. A la paret de la sala la següent citació d’en Vauban “La politique qui ne se donne aucun soin de ménager l’amitié des peuples est injuste et ne vaut rien“ il•lustra el cinisme aparentment avalat pel batlle dels qui crearen i perpetuen els mites que pretenen difondre a Europa.
Esperem que Unescocat ens atorgui també a nosaltres Catalans del Nord el dret a la memòria històrica i ens faci prou confiança com per no tornar a repetir els errors del segle XVII quan França va saber aprofitar les frustacions dels barcelonins refugiats per rematar els catalans del Nord. No cal que tornem a obrir ferides.
Quedem a disposició vostra per presentar-vos els nostres arguments en l’espera d’un replantejament saludable de la qüestió.
Atentament
Daniela Grau i Humbert";
WSocietatFot[17]="Imatges/vauban_02.jpg";
WSocietatPeuFot[17]="Sèbastien Le Prestre de Vauban";
WSocietatDat[17]="12/06/07 00:00:00";
WSocietatTiW[18]="24/05/07";
WSocietatTit[18]="Immigrants i colons";
WSocietat[18]="Sovint hi ha pronunciaments dels politics que ens deixen astorats o perplexes. En altres casos, el que sentim es indignació i fàstic.
Les paraules d’Alberto Fernandez-Diaz, candidat a l’alcaldia de Barcelona pel Partit Popular en referència a la immigració entren dins d’aquesta categoria.
És inadmissible que un individu, que es un immigrant a la nostra terra, i que es comporta habitualment com a un colonitzador, es dediqui a donar lliçons de com han d’integrar-se els nouvinguts a casa nostra.
Es que aquest Sr. ha respectat els costums, la cultura, la llengua dels catalans des que viu a Catalunya ? Evidentment, no. I nomes això, sinó que es part bel•ligerant contra el nostre poble, la nostra cultura i la nostra llengua.
Que jo sàpiga la gran majoria de la nova immigració als PPCC, fan un esforç per integrar-se i procuren que els seus fills s’eduquin en la nostra llengua i respectin els nostres costums i tradicions.
El Sr. Fernandez-Diaz pensa que portar els seus fills a escoles on l’ensenyament es majoritàriament en espanyol i sota la doctrina de l’Opus Dei entronca amb la tradició del nostre poble ?
Pel que fa als serveis, qüestiona els fets que els nous immigrants rebin assistència medica i escolar….a veure anem per pams:
1. Al nostre País cal que tothom que hi vingui ho faci d’una manera legal. Si fins ara no ha estat així, això es responsabilitat dels successius governs espanyols, tant del PP com del PSOE. Per tant, que faci autocrítica i no faci responsable a tercers.
2. La majoria dels que han entrat d’una manera il•legal en el nostre País, han regularitzat a dia d’avui la seva situació i treballen en feines legals, pagant impostos i SS, com tothom, i per tant tenen dret a rebre els mateixos serveis que tots els altres catalans.
3. Que hi hagi dèficit de places als hospitals, que faltin places a les escoles bressol o policia als carrers, és en gran mesura responsabilitat del robatori fiscal al que Espanya sotmet a tots els habitants dels PPCC. Per tant, la responsabilitat no és dels immigrants, sinó de l’Estat espanyol que escanya el nostre benestar.
4. Pel que fa a la seguretat, la majoria dels delinqüents que operen al nostre País es mouen amb total impunitat, gracies al Nou Codi Penal espanyol, que el legislatiu espanyol va apropar fa uns anys (després de mes de 100 anys sense canvis !!! ).
El control de les fronteres dels PPCC esta sota la jurisdicció dels cossos de seguretat de l’estat....
És per tant, evident, que la nostra policia ho té francament difícil per a fer una tasca que es basa en lleis inoperants i enfrontar-se a una delinqüència internacional que no coneix fronteres.
Per tant, des d’aquí voldríem aclarir que la millora de les condicions de vida dels catalans en temes com la sanitat, l’educació, la seguretat, estan directament lligades al nostre procés d’alliberament nacional. Només d’aquesta manera, ens podrem dotar de les eines, lleis i mitjans econòmics necessaris per a garantir un futur millor a tots els catalans.
Un futur que reclamem compartir amb tots aquells nous immigrants amb desig d’integració en la nostra realitat nacional i convidem a aquells que com el Sr. Fernandez-Diaz, dia a dia, continuen fent el paper de colons de la nostra Nació, a que facin les maletes i se’n tornin al seu lloc d’origen. Si aquí sobra algú, són ells!!!";
WSocietatFot[18]="";
WSocietatPeuFot[18]="";
WSocietatDat[18]="24/05/07 00:00:00";
WSocietatTiW[19]="02/05/07";
WSocietatTit[19]="PETIT HOMENATGE A MANUEL SERRA I MORET";
WSocietat[19]="Benvolguts patriotes catalans. Vull creure que aquesta salutació és equivalent i tan vàlida com la que féu servir el President Tarradellas quan, havent tornat a casa, es dirigí a la multitud congregada a la plaça de Sant Jaume amb aquella frase introductòria “Ciutadans de Catalunya”. I diria que la meva salutació és més ajustada en aquest moment, quan el nou Estatut que hem votat parla ja del reconeixement oficial de la Nació Catalana. És bo que ens adonem d’aquest pas endavant, i de la fondària i diferència que representa.
Així, doncs: “Benvolguts patriotes catalans”. Avui volem recordar que fa 25 anys que es fundà, per part d’Acció Cívica, el premi Manuel Serra i Moret. El nom d’aquest personatge deixa una mica fora de joc a moltes persones que no acaben de tenir una idea aproximada de la personalitat de Serra i Moret. Moltes vegades, que he assistit a la concessió d’aquest premi, he observat que el públic assistent està una mica lluny de saber qui fou aquest home i per què s’ha donat el nom de Manuel Serra i Moret a aquest guardó meritori.
Avui, servint-nos d’aquesta avinentesa dels 25 anys de durada del Premi Serra i Moret, en farem conèixer el seu rostre i la seva personalitat, a través del que representà per a Catalunya el seu compromís. Convé que sapigueu que fou el pensament més punyent, al costat del del President Francesc Macià, quan estigueren en una reunió dues nits i tres dies sense dormir per negociar amb Fernando de los Ríos –un dels representants del Govern d’Espanya– l’acord per trobar una sortida acceptada per les dues parts, després de la proclamació unilateral de la República Catalana per part de Macià. Hagueren de discutir fins a quin punt els continguts que s’havia proposat Catalunya es podien bastir d’una altra manera i com es concretaven. En aquesta reunió maratoniana, Fernando de los Ríos proposà a Serra i Moret recuperar, de la nit dels temps, el nom de GENERALITAT, per designar el Govern de Catalunya, i preparar, per a la Nació Catalana, un Estatut d’Autonomia, sense deixar el seu vincle amb Espanya; coses que varen plaure al President Macià. La sortida del rei Alfons XIII cap a l’exili s’inicià a Catalunya, quan fou declarada la República Catalana, avançant-se a Espanya, que, seguint l’exemple de Francesc Macià, declarà a continuació la República Espanyola.
DONARÉ, ARA, UNES PINZELLADES DE LA RICA PERSONALITAT DE MANUEL SERRA I MORET, PROHOM DE CATALUNYA
Serra i Moret va obrir els ulls a aquesta món el 9 de maig de 1884 a la ciutat de Vic, i els tancà a l’exili, a Perpinyà, el 29 de juliol de l963.
Entremig tingué una vida molt plena. Si hagués nascut en un país normal, hauria estat una persona de prestigi internacional.
El seu pare era un home intel•lectual, catòlic notori, que va descobrir el temple romà, una joia de la ciutat de Vic, entaforat i perdut dins la parròquia de la Pietat. Aquest ambient de llibres i d’estudi de casa seva marcà profundament la personalitat de Serra i Moret, de tal manera que el Director del Col•legi de Sant Miquel comunicà al seu pare que Manuel, que tenia llavors 10 anys “és un noi que sap moltes coses i que l’hauria d’encarrilar cap els estudis superiors”.
L’any 1899, el seu pare el va acompanyar a Barcelona. Va entrar a l’Institut, i després a la Universitat. Aquí conegué Sara Llorens, que havia de ser més tard la seva esposa.
Als 18 anys, embarcà en el vaixell “Montserrat” per anar a estudiar als Estats Units i, més tard, a Anglaterra. Després de 4 anys, va Mèxic on continua els seus estudis i alhora treballa de director d’una fàbrica tèxtil.
Tornà a Barcelona el 1906. I aquell jove, que marxà als Estats Units essent catòlic practicant, arribà canviat. Durant aquell anys d’estudis a les Amèriques havia ingressar a la maçoneria I es mogué per sempre més dins un clima i vida laicista, acceptant però el Gran Arquitecte de l’Univers com a principi motor de tot el que existeix i que condueix cap a l’Orient Etern.
El 1907 tornà a Londres per a continuar els seus estudis d’economia. El mateix any, marxà amb la seva promesa, mestre i escriptora, Sara Llorens, a Argentina on es casà.
Serra i Moret, des de les seves estades a l’estranger, sovint feia alguns viatges a Catalunya per prendre-hi el pols, ja que sempre es va sentir molt lligat al seu país. I, el 1912, el matrimoni es repatrià definitivament a Catalunya.
A causa de la malaltia de la seva muller, féu construir una casa en els terrenys de l’antiga masia, vinculada a la família de Sara Llorens, en el terme municipal de Pineda.
I A PARTIR D’ARA COMENTARÉ ALGUNS MOMENTS DE LA SEVA VIDA ACTIVA A CATALUNYA
L’any 1912, Serra i Moret reprèn les activitats polítiques i patriòtiques. El Dr. Domènec Martí i Julià, president de la Unió Catalanista, el proposa per ocupar-se de la vice-presidència i és acceptat per aclamació, i comença a escriure en la premsa catalana.
Al juny de 1914, per sufragi universal, és elegit alcalde de Pineda, on, amb alguna petita interrupció, exerceix aquest càrrec uns vint anys.
El 1917, ingressa a la Federació Catalana del PSOE, on aconsegueix, amb els seus amics Rafael Campalans, Joaquim Xirau, Gabriel Alomar i d’altres, QUE EL PSOE RECONEGUI, EN UN CONGRÉS, QUE CATALUNYA ÉS UNA NACIÓ. Però, poc temps després, abandonen el PSOE perquè com a catalans no s’hi troben bé.
El 8 de juliol funden la UNIO SOCIALISTA DE CATALUNYA, on Serra i Moret llegeix com a President la proclama fundacional del seu nou partit.
En aquest discurs d’inauguració de la nova formació política, Serra i Moret va voler deixar clar que ells no eren nacionalistes.(Aquest nom se l’apropiaren la formació dretana que liderava en Francesc Cambó.) Ells, com a socialistes, eren “Nacionals Catalans!”. I, com a catalans, eren Socialistes disposats a viure com si Catalunya ja fos independent.
També, ara, a Catalunya, els militants del PSC es defineixen com a “Nacionals Catalans”, però es troben enredats (com passà aleshores a Manuel Serra i Moret i companys quan eren de la Federació Catalana del PSOE) dins el xuclador complex del nacionalisme espanyol irredempt, perquè, com a catalans, s’hi trobaven presoners.
Després del cop d’Estat del general Primo de Rivera de 1923, el dictador va destituir tots els ajuntaments de la península, i Serra i Moret va deixar l’alcaldia de Pineda. El dictador també va fer tancar el camp del Barça, perquè allà la gent s’esbravava contra ell i contra Espanya; també féu destruir les quatre colossals columnes de Montjuïc, que ara es torna a parlar de refer.
En caure la dictadura del general Primo de Rivera el 1930, els pinedencs demanen a Serra i Moret que torni a ocupar l’alcaldia. Ho accepta, però deixa el càrrec definitivament el 14 d’abril del 1931, quan Francesc Macià, líder d’ERC, guanyant per majoria absoluta les eleccions municipals, declara la República Catalana i nomena Serra i Moret, conseller d’Economia i Treball.
En les eleccions a diputats constituents el juny del 1931, és elegit diputat a les Corts de Madrid. I, igualment, en les eleccions a diputats per constituir el primer Parlament de Catalunya, celebrades el novembre del 1932.
En plena guerra civil, el gener de 1937, va fer-se càrrec de la Conselleria d’Obres Públiques de la Generalitat.
Quan el 14 d’agost del 1937 el President Companys va publicar el decret de reorganització del Consell d’Economia de Catalunya, Serra i Moret ocupa la Presidència fins el gener de 1939.
Perduda la guerra, Serra i Moret s’exilia a Argentina. Allà, la seva activitat cultural i política fou de vertigen. No es cansava de donar conferències i tenir reunions i rodes de premsa, on hi assistien els redactors de tots els diaris de les capitals de les nacions d’Amèrica del Sud.
De Mèxic anà a l’ONU, a Londres i a París per haver estat nomenat conseller de govern de la Generalitat a l’exili. Quan va dimitir, anà a viure a Perpinyà amb la seva muller.
En morir Antoni Rovira i Virgili el desembre de 1949, essent President del govern català a l’exili, Serra i Moret n’assumeix la Presidència.
Durant el seu exili, va col•laborar en tota la premsa catalana que s’ha publicat en Terres d’Amèrica i de França. A part d’una dotzena de llibres, tècnics uns, de les nacions de Sud-amèrica, com La Carta de l’Atlàntic i altres patriotes, com El futur de Catalunya, que reeditàrem la Convenció per la Independència Nacional a Barcelona el 1986. I un de molt important, que hauria de llegir i rellegir tothom a casa nostra, amb el nom de CIUTADANIA CATALANA l’any 1957. Avui dia encara es pot llegir amb gran interès.
VULL DONAR, ARA, UNA MOSTRA DEL SEU ESTIL LITERARI I DEL SEU PENSAMENT CÍVIC I POLÍTIC I DE LA SEVA VALENTIA.
Serra i Moret diu, en aquest llibre recomanat, titulat CIUTADANIA CATALANA:
“Potser no serà sobrer que recordem que l’any 1930, en ocasió de l’homenatge tributat als escriptors de llengua castellana per la seva espontània i generosa defensa de la nostra llengua i de la nostra literatura, durant els set anys de dictadura militar, ens tocà de presidir a Barcelona un sopar que aplegava la flor dels intel•lectuals castellans i nombrosos catalans de totes les tendències polítiques i socials. En resumir i contestar els discursos dels nostres convidats, que foren nombrosos, cordials i eloqüents, se’ns acudí fer unes manifestacions que podrien condensar-se així:
“Després d’escoltar aquest brillant torneig de frases escollides i fraternals i de veure exposats sentiments d’alta comprensió i de pregon respecte a la llibertat dels homes i dels pobles, m’atreveixo a creure que ens trobem tots en un estat de gràcia suficient per a resoldre els nostres problemes en la més gran harmonia i amb les millors probabilitats d’encert. Em plau de dir que jo em trobo més bé entre vosaltres que amb el noranta per cent dels meus compatriotes, i això no ens priva, al contrari, m’obliga a suggerir que fem com va fer Suècia i Noruega fa un quart de segle, és a dir, que ens abracem amb sincera i joiosa efusió, que ens estrenyem les mans, i d’ara endavant, anem cadascú en el seu propi país, deslligats de compromís, ben lliures, ben independents, ben capaços de seguir comprenent-se i de seguir estimant-se, per tal de poder treballar conjuntament i separadament en la més gran de les empreses humanes, la final alliberació de tots els homes i de tots els pobles”.
No fou pas una ovació la que coronà les nostres paraules, sinó murmuris i protestes sorolloses, particularment de la part dels catalans reunits a la sala. Tampoc no fou per nosaltres una experiència única. Sovint ens hem sentit estrangers entre la nostre gent; però les votacions copioses i inequívoques del nostre poble, ens donaven la certesa que, en el fons, el poble pensava com nosaltres.
Ben natural fou, doncs –continua Serra i Moret– que el 14 d’abril del 1931 Macià, des dels balcons de la Diputació i de la Mancomunitat, fes la proclamació de la República Catalana davant de milers de ciutadans que desbordaven per tots costats la vella plaça de Sant Jaume, donant al nostre oscil•lant destí una projecció transcendental.
De Madrid estant, el govern de la flamant República Espanyola destacà tres dels ministres seus, Fernando de los Ríos, Marcel•lí Domingo i Lluís Nicolau d’Olwer, per tal que gestionessin amistosament la incorporació de la República Catalana a la comunitat republicana d’Espanya, anunci d’una nova vida. Per part de la República Catalana foren escollits Rafael Campanals, Joan Casanovas i nosaltres (Serra i Moret), car el President Macià, home d’escassos recursos oratoris, no va dir mai una sola paraula, per bé que mai no abandonà el seu lloc, malgrat les llargues i fatigants sessions que duraven fins a la matinada. Els sis que esmentem som en realitat els primers responsables de l’acord aconseguit per dies i nits de vetlla del 17 d’ abril que posà fi a l’efímera República Catalana.
Val a dir en justícia que la solució adient, l’única, no sortí de cap de nosaltres. Fou Fernando de los Ríos, la immensa cultura del qual li donava una superioritat manifesta per actuar en funcions delicades, prenyades de conseqüències com les que en aquells instants es desenvolupaven en els sumptuosos salons del nostre vell palau. Encara em sembla sentir-lo, suau, persuasiu, erudit, mig recolzat en el divan, parlant del govern de la Generalitat, de la figura original i pràctica d’aquell organisme, de la seva possible adaptació a les noves formes democràtiques, del seu gran avenir, i sobretot, de la seva singularitat i eficiència nacional... la qual sols podia comblar-se per una entesa confederal lliure i fraterna...
Tot just Fernando de los Ríos finí la seva subtil i afortunada improvisació, Macià, commogut, li estrenyia les mans i li deia: “Entesos¡ D’ara endavant, el govern de la República Catalana es converteix en el govern de la Generalitat de Catalunya, en plena independència del de Madrid en tot el que fa als afers interiors de la nostra terra” I tot seguit es posà al telèfon per comunicar ell mateix la bona nova al President del Govern de la República Espanyola, Aniceto Alcalà Zamora, el qual de l’altra extremitat del fil estant, ens trametia les seves efusives abraçades.
Hi havia encara l’encant de l’esforç en la pronunciació de la paraula “Generalitat” i altres mots que venien a to en la confecció de l’esquema del nou govern de Catalunya, que aquell vident presentava com un nou miracle de la vida i com una promesa per als catalans i per tots els espanyols.
L’AIXECAMENT DELS PAGESOS DE REMENÇA
Per acabar deixeu-me citar unes curtes paraules de Serra i Moret del llibre CIUTADANIA CATALANA :
Ens trobem l’any 1640. Hem de reivindicar un fet històric que passa massa ignorat dissortadament. És el més gran vivificant que tingué aleshores Catalunya, i al que devem ben segur la nostra supervivència com a catalans; va ser l’aixecament dels pagesos de remença. L’aixecament d’aquells pagesos, que no es van conformar a restar subjectes a aquells nobles infeliços i desnaturalitzats. L’aixecament d’aquells pagesos que van saber defensar els seu dret a la vida, a la llibertat i al treball en un lluita que durà 99 anys i que va triomfar i va deixar assentades les bases de la perennitat del sistema democràtic i de la llibertat anterior i futur de Catalunya.
Els veritables catalans sempre han parlat català i, quan algun foraster ha vingut a Catalunya, no solament no ha imposat el seu idioma, sinó que ha hagut d’assimilar-se; ha estat dominat, no pas pels poderosos i pels potentats, sinó pels febles i pels humils. El català cent anys enrere no es parlava a les cases dels senyors, però es parlava a totes les cases dels treballadors i pagesos. Proclamar-ho és un acte de justícia històrica i no ho hauríem d’oblidar mai.
En Serra i Moret està demanant un monument al poble anònim, a la seva lluita per salvar el català i la llibertat de Catalunya, sense cap professional que dirigís les operacions; cada un era el que decidia el que calia fet per anar contra l’enemic, i s’ajuntaven els voluntaris per decidir l’estratègia i la tàctica.
Encara d’una manera indirecta recordem aquesta resistència, lluita i victòria, en l’himne de Catalunya, quan cantem els Segadors: “bon cop de falç!!” Si convé, seguem cadenes! Heus aquí els salvadors de la llengua i de la pàtria en els moments més crítics, quan estàvem a punt de desaparèixer com a poble. Ells, els remences salvaren el nostre país.
Per això, penso que aquesta defensa dels remences com a poble anònim que féu Manuel Serra i Moret, fou una de les raons que empenyeren als responsables a triar com a títol d’aquest premi d’Acció Cívica de la Generalitat el nom d’aquest prohom de Catalunya que, des de la seva infantesa –diu ell– fins a la seva mort a l’ exili (enterrat civilment), fou un lluitador a favor de la Catalunya desvalguda per quaranta anys de persecució, i per l’assassinat del President Companys, que significava la voluntat directa de fer morir Catalunya.
Però Catalunya continua; continua lluitant per la seva voluntat.
Mn. Josep Dalmau
Diada Sant Jordi 2007
Palau de la Generalitat";
WSocietatFot[19]="Imatges/serra_moret.jpg";
WSocietatPeuFot[19]="Manuel Serra i Moret";
WSocietatDat[19]="02/05/07 00:00:00";
WSocietatTiW[20]="19/04/07";
WSocietatTit[20]="QUI HO DIRIA!";
WSocietat[20]="Benvolguts compatriotes, permeteu-me que em dirigeixi a vosaltres per expressar-vos una paradoxa que fa temps que em preocupa, i és la utilització, manipulació i, fins i tot, demagògia que darrerament s’està fent sevir en contra de les seleccions esportives catalanes i, més específicament, en contra de l’associació que treballa pel seu reconeixement internacional, com és la Plataforma Proseleccions Esportives Catalanes.
La preocupació i paradoxa venen donades perquè aquesta utilització i manipulació en contra de les seleccions nacionals les esperem d’aquells partits polítics que, lliurement i sense complexos, es declaren obertament contraris a qualsevol mena de reconeixement internacional de les nostres seleccions esportives, com poden ser el Partit Popular o Ciutadans-Partido de la Ciudadania, però mai les podíem esperar d’aquells partits de l’àmbit nacionalista i que es declaren obertament a favor de les seleccions nacionals, i que en canvi estan tenint una actitud demagògica i partidista en aquest tema.
La formulació de preguntes parlamentàries demanant els convenis i ajuts que el Govern destina a les seleccions catalanes i a la Plataforma, quan mai a la vida s’han preocupat de preguntar quants diners destina el Consejo Superior de Deportes, per exemple, a ajuts a les federacions espanyoles, o a premis i dietes de la selecció espanyola de futbol o de bàsquet -amb els números d’aquesta última pel que fa a l’últim mundial de Japó encara no aclarits- són un símptoma de que hi ha alguna cosa més en el rerefons que simplement el dret parlamentari que tenen els partits polítics a fer les preguntes de control al Govern.
Com si fos una línea seqüencial, al cap de pocs dies de fer aquestes preguntes parlamentàries, que com dic no les faria millor ni el PP ni Ciutadans, surt publicat al “seu diari amic”, la Vanguardia (el diari més subvencionat dels que es fan i desfan), un article explicant els ajuts econòmics que rep la Plataforma, que per altra banda són clars, públics i transparents, i intentant fer una comparació demagògica amb els ajuts que reben altres entitats. El que no diuen, però, és que aquestes altres entitats d’àmbit espanyol reben ajuts i subvencions de totes les administracions espanyoles i que, en canvi, per a les seleccions catalanes només hi ha els ajuts del Govern de Catalunya.
Al cap de tres dies de la publicació de l’article, el mateix mitjà de comunicació escrit, seguint la línea iniciada per les preguntes parlamentàries, reprodueix un acudit fet amb mala baba on, de forma barroera i demagògica, s’acusa el Govern de la Generalitat de malgastar diners amb les seleccions esportives quan a Catalunya hi ha pobres que dormen al carrer i passen gana.
Quines ganes hi ha de fer mal a les seleccions catalanes i a la Plataforma?
La pròpia Plataforma Proseleccions Esportives Catalanes, abans de les eleccions al parlament de Catalunya i de saber-ne els resultats i la composició del Govern, ja va fer una crida pública i publicada, adreçada a tots els partits polítics catalans, advocant per un gran pacte nacional en defensa de les seleccions catalanes, manés qui manés al govern del país.
Hi ha partits polítics que a dia d’avui encara no han respirat.
Tota aquesta línea seqüencial dels fets que he narrat desprèn un tuf que fa pensar en alguna cosa premeditada i que no és una qüestió d’atzar, però com deia al principi si penseu que al darrere hi ha el Partit Popular o Ciutadans, us equivoqueu. Heu de buscar algú més proper i de l’òrbita nacionalista. Qui ho diria, oi?
Sergi Blàzquez i Quevedo";
WSocietatFot[20]="";
WSocietatPeuFot[20]="";
WSocietatDat[20]="19/04/07 00:00:00";
WSocietatTiW[21]="15/03/07";
WSocietatTit[21]="Els jugadors del Barça Thuram i Oleguer presenten un manifest per la Bressola a Perpinyà";
WSocietat[21]="El text demana a l’estat francès que respecti la diversitat lingüística.
Thuram i Oleguer, jugadors del Barça, seran avui a la tarda a la Sala de les Llibertats de Perpinyà per presentar un manifest públic en favor de la Bressola i de la llengua catalana. També hi seran els responsables d’aquesta xarxa d’escoles nord-catalanes, amb el director general, Joan-Pere Le Bihan, al capdavant. El manifest delata la manca de mitjans de les escoles de la Bressola i exigeix a l’estat francès més respecte a la pluralitat lingüística.
El manifest ja ha estat signat, entre més personalitats, per Raymond Domènech, seleccionador de l’equip francès de futbol; Joan Laporta, president del Barça; Ludovic Giuly, jugador d’aquest mateix equip; Philippe Boher, entrenador de la USAP; Pere Gratacòs, entrenador de la selecció catalana de futbol; els músics Manu Chao, Lluís Llach, Raimon, Cali, I Muvrini i Zebda; Françoise Xenakis, periodista i escriptora francesa, i Pere Verdaguer, escriptor.
Signeu el Manifest per la Bressola i la llengua a Catalunya Nord
MANIFEST:
“L’usage du catalan répugne et est contraire à l’honneur de la nation française”. (L’ús del català repugna i és contrari a l’honor de la nació francesa). Amb aquesta paraules el rei Lluís XIV va prohibir la llengua catalana amb el seu edicte de l’any 1700 al territori que va anomenar la província estrangera del Rosselló.
Després de 276 anys de prohibició de l’ús de la llengua, ningú no s’hagués cregut que el 1976 es podria tornar a obrir una escola catalana a Perpinyà. La Bressola però, ho va fer, i al cap de 30 anys, no només segueix existint sinó que hom pot comprovar que correspon al desig de la població de Catalunya Nord, tant la catalana d’origen com la d’adopció: Les escoles de la Bressola (que ara són vuit) han crescut de 280% aquests darrers 8 anys! Això hauria de significar l’obertura de nous centres i l’escolarització de més i més nins i nines, amb totes les despeses i dificultats que això representa.
La manca de mitjans, però, impedeix que totes les famílies puguin tenir-hi accés: cal esperar 5 anys abans que l’estat participi en el finançament d’un centre nou.
Manquen locals per acollir els alumnes. Obligant a realitzar les classes en barracons i en condicions poc agradables per l’ensenyament.
La gran majoria de municipis no disposen d’una escola catalana. la qual cosa exclou de l’ensenyament català molts alumnes que s’hi matricularien
Manquen recursos per obrir més centres de secundària que permetin la continuació dels estudis i la línia educativa engegada per les escoles La Bressola a primària.
La llengua catalana a Catalunya Nord, malgrat els avenços d’aquests darrers anys, es troba en greu perill i caldrien moltes escoles per a salvar-ne realment l’ús.
Per aquests motius els sotasignats fem una crida a les institucions franceses i a les catalanes :
A les institucions franceses:
A l’estat perquè apliqui de manera generosa i eficaç l’acord signat amb la Bressola l’any 1995 facilitant la creació d’escoles la Bressola als municipis que encara no en tenen.
Al Consell General perquè participi en el finançament de l’ensenyament secundari (Col·legi)
Al Consell Regional perquè continuï incrementant els ajuts a la Bressola com ho ha començat a fer i ajudi a la creació d’un liceu.
Als municipis del departament dels Pirineus Orientals que encara no ho hagin fet perquè facilitin locals per a les escoles catalanes de la Bressola i els atorgui la paritat, pel que fa als serveis municipals, amb les escoles públiques franceses.
A les institucions catalanes:
Al Govern de Catalunya perquè continui aplicant de manera generosa la Resolució del Parlament de Catalunya del 21 de febrer del 2001 que insta el govern a facilitar la creació de nous centres de la Bressola.
A les diputacions, consells comarcals i municipis que encara no ho hagin fet, que s’adhereixin a l’associació Amics de la Bressola.
Els sotasignats també sol·liciten de les institucions esmentades un suport decidit a les iniciatives culturals de Catalunya Nord en els àmbits de:
Creació (cançó, teatre, dansa)
Mitjans de comunicació (premsa, ràdio, TV). En particular es demana que la població nord-catalana tingui accés a les TV digitals terrestres en català.
Toponímia. Plena utilització dels topònims en català en tots els senyals públics.
Salvem la llengua i la identitat catalana de les comarques del nord!";
WSocietatFot[21]="Imatges/oleguer_thuram.jpg";
WSocietatPeuFot[21]="";
WSocietatDat[21]="15/03/07 00:00:00";